Valdelinares existeix (i Teruel també). 01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi

Aquesta ha estat una sortida molt poc planificada en la que moltes coses no han acabat essent el que pensàvem, ha estat un cap de setmana de descobriments.

El primer ha estat l’intercanvi d’habitatge. Fa un temps em vaig registrar en una web per intercanviar el nostre habitatge amb el d’algú altre interessat en cedir-nos el seu per uns dies mentre s’està a casa nostra. Les nostres famílies ens miraven amb una cella més aixecada que l’altra sense acabar d’entendre per què volíem anar a casa d’algú i, per més inri, que aquest algú s’estigués a casa nostra. Val a dir, però, que s’han mostrat més oberts del que inicialment vam pensar.

La casualitat ens ha portat a passar aquest cap de setmana a Valdelinares, “el municipio más alto de España”, a casa de la Núria, una enamorada de la muntanya, professional del turisme actiu i empresaria que ens ha acollit com a uns amics.

Feia molt de temps que teníem curiositat per anar a Teruel, sobretot per comprovar que realment existeixi, i la seva casa, situada al bell mig de la Serra de Gúdar, estava disponible per aquests dies. No ens ho vam pensar gaire i vam quedar amb ella aquests dies aprofitant que el divendres era festiu a Barcelona. Malgrat això, per a ella era impossible de venir simultàniament a casa nostra i vam acordar que casa nostra l’esperava quan ella volgués, ja que el seu interès és, alhora, estar a prop de Barcelona i anar a escalar a Montserrat.

El segon ha estat que els viatges en cotxe amb els nostres fills poden ser un desastre. Nosaltres que sempre presumim de nens viatgers, aquest cap de setmana en cotxe ha estat un desastre. I no sabem exactament què és el que ha passat… No és el primer viatge llarg que fem amb ells, de fet, n’hem fet de més llargs i mai hi ha hagut problemes. Hem respectat els seus horaris, hem parat sovint per estirar les cames, menjar i jugar…. i, malgrat això, hem escoltat la frase “Quant falta?” desenes de vegades, s’han molestat entre ells més que mai, han plorat, els ha molestat el sol, els núvols, els altres cotxes, la música, la película que els hem posat “in extremis”… En fi, que hem tornat amb poques ganes de tornar a fer una escapada com aquesta. Però ja sabem, per experiència, que al cap d’uns dies ho acabarem relativitzant, primer, i oblidant, després.

El monstre Marina d'Or. Si em perdo, aquí no em trobeu.

El tercer és que la tardor ha mort just al néixer. Just 24 hores després de l’equinocci de tardor i sortint de casa a 26ºC…qui es podia imaginar que al cap de 6 hores portaríem una jaqueta polar i l’abric d’hivern? I encara gràcies que vam tenir la pensada a darrera hora d’agafar-ho… Anar a 1692 metres d’altitud implica passar molt de fred, això ja ho hem après.

09:27 a 4,5ºC

El quart, i últim, és que els bambis existeixen fora de les películes de Disney. Portàvem més de 4 hores dins el cotxe i anàvem circulant per la carretera de muntanya que uneix l’autovia que va a Teruel amb l’estació d’esquí de Valdelinares, un vial digne de l’anunci de Biodramina. Estava jo molt cansada i amb ganes d’arribar, tot mirant el bosc per la finestra per descobrir algun rovelló. Val a dir que a la velocitat que circula un cotxe per veure realment un rovelló aquest hauria de tenir el diàmetre d’un plat, malgrat que el meu pare juri que n’ha trobat molts d’aquesta manera. En aquesta situació vaig veure un cèrvol (però petitó i sense banyes) en una clariana al bosc menjant unes herbetes… em va fer una il·lusió, la nena que hi ha dins meu va retornar a la superfície! El meu company i els meus dos fills em miraven astorats i pensant, suposo, que m’havia confós amb un gos.

Era així....

 

Índex Valdelinares existeix

01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi
02 Benvinguts a Alaska
03 Paella Valenciana a l'estil de Kiev