Fez 2010. 03 Gastronomia local

Barat, Barat, molt barat… i tot molt bo, és el millor resum que puc fer. A primer cop d’ull hi ha molts llocs on anar, però en tots fan gairebé el mateix...tajine i couscous....couscous i tajine.....i te a la menta en quantitats industrials.

Malgrat aquest esforç de síntesi, i veient l’afició del meu company de fotografiar tot allò que mengem (i el que no, també) aprofito per fer una petita introducció sobre tot allò comestible que hom pot trobar passejant per Fez.


La Rue Serrajine, just al capdamunt de la Talaa Seghira.

Fez 2010. 02 Dades útils

En aquesta ocasió vam comprar els bitllets només 15 dies abans i en un moment en el qual estava força enfeinada, fet que va suposar que fos una de les escapades que menys m’he preparat i documentat. Anava carregada d’idees pre-concebudes que van anar caient a mesura que caminava per la medina, de manera que a continuació poso tota la informació de la qual disposava i la que vaig aprendre durant l’estada per si pot resultar d’utilitat.


Aspecte dels cartells indicadors a la medina

Gener 2011. Per terres d'Al·là

PER TERRES D'AL·LÀ. Viatge a l'altra riba de la mediterrània
Gabriel Pernau
Col. Ulyssus
Ed. Brau
Origen: Biblioteca pública

El periodista autor d’aquest llibre es proposa seguir “l’altra costa mediterrània” en bicicleta, des de Tànger fins a Istanbul amb una idea massa formada de com havien d’anar les coses, com ell mateix diu. Poc a poc i amb molts quilòmetres a l’esquena tot buscant els trets característics dels habitants d’aquest països costaners, l’autor ens diu: “Viatges amb el propòsit de no modificar ni influir en la gent i acabes descobrint que tots els teus intents per no deixar petjada són en va”. (p.187)

Aleshores es pregunta què impulsa a l’home a afrontar desafiaments que li poden costar la vida. ¿Els diners?, ¿la fama?, ¿l’afany de superació? Alguna cosa més hi deu haver. Pot ser que sigui la vida mateixa, l’ànsia de viure i gaudir cada segon que ens ha estat concedit. D’aquesta manera, en arribar al final del camí, podem concloure que vam intentar ser nosaltres mateixos i aprofitar cada instant com si fos l’últim. Tot plegat, però, són frivolitats de rics. Als països pobres, la gent prou feina té a sobreviure. (p.231)

Les respostes van succeïnt-se en el llarg camí que va, no sense dificultats. M’he adonat que no he copiat cap cita sobre el Marroc, d’absorta que estava en la lectura, però adjunto les cites que m’han cridat l’atenció de cada país que recorre.

Algèria

Em pregunto per què els àrabs són tan tancats i poc curiosos. ¿Què se n’ha fet del poble que va aprendre els secrets de l’agricultura i el plaer per la bona vida a Síria?, ¿on és la cultura que va aixecar l’Alhambra o la mesquita de Córdoba?, ¿on és la civilització que va recuperar els grans pensadors clàssics, que va innovar en ciències i arts, que va conquerir nous móns amb el pes de la cultura i no sols amb el tall de les armes? ¿No en queda res de tot això? Em resisteixo a creure-ho. (p. 111)

Egipte

En arribar a Cairo, la ciutat de la qual es va enamorar Terenci Moix, la descriu magistralment: “Els autobusos no s’aturen i en poca estona sóc testimoni d’escenes inversemblants com la que protagonitza una dona disposada a immolar-se, que se situa enmig de la trajectòria d’un vehicle, braços enlaire per obligar el conductor a parar. (…) Les ancianes practiquen els cent metres llisos i els coixos arrenquen a córrer, com si el bastó fos una tercera cama, fins que arriben a l’altura de l’autobús i una mà salvadora els estira cap a l’interior. Afegeixi’s a aquesta imatge conductors que surten d’un col•lapse fent marxa enrera, pressumptes suïcides que, amb un nen a coll, creuen un pas elevat de quatre carrils on se circula a alta velocitat, executius que es posen a caminar entre els cotxes amb la vista perduda mentre parlen pel mobil o la sintonia constant de centenars de clàxons que sonen alhora, i s’obtindrà un quadre aproximat del què és un dia qualsevol a El Caire”. (p.171)

I sempre troba un punt d’humor per descriure alguns comportaments: “A Egipte, que deu ser el país més sorollós del món, l’important no és que et vegin, sinó que et sentin. Els propietaris equipen els seus vehicles amb botzines d’una potència inaudita. Les motos munten clàxons de cotxe; els cotxes, de camió, i el camions, aparells eixordadors que semblen sirenes de vaixell. Això sí, a la nit, tothom amb els llums apagats per no gastar la bateria”. (p. 208)

Jordània

Els àrabs posseeixen una capacitat inusual per fer-te sentir bé, per més lluny que siguis de casa teva i per més allunyat que et sentis de la seva cultura. En cap moment he sentit que se m’estigui imposant res ni ningú m’ha violentat. (…) La part negativa d’aquest comportament és l’escassa curiositat de la gent. Et respecten tant que, en reciprocitat, resulta difícil, per no dir impossible, ensumar en les vides privades més enllà del que s’amaga rera el seu estricte comportament públic. (p.240)

Israel

La situació és de guerra civil, però quan vius aquí i t’adones que, malgrat els atacs suïcides, la majoria de les víctimes són musulmans, reconeixes qui és l’agressor. (p.296)

Algú em xiula i, en girar el cap, veig a la meva dreta un noi que m’amenaça amb una pedra. No passa res, però estic intranquil. La sensació que en qualsevol moment pot succeir alguna cosa és constant. (…) Supero un check-point i deixo enrera els poc autònoms territoris palestins. De cop i volta, tot canvia. Acabo d’atravessar una d’aquelles barreres invisibles que també he trobat a Jerusalem. Sóc en territori jueu, ara. Aquí no hi ha vigilància, quarters i rases, sinó camins bucòlics en els quals floreix la ginesta. (p.297)

Mentre el taxi avança cap al nord en direcció Síria, sento que m’allunyo d’un país irreal, barreja de somni, experiment i paradís artificial. (p.324)

Síria

Tothom a qui pregunto pel carrer s’atura a orientar-me. Parlen amb lentitud, intenten expressar-se de forma correcta, i fins i tot els policies són simpàtics. Sí: en hospitalitat envers l’estranger, pocs llocs la superen. I no és extrany que sigui així, ja que és un dels bressols de la civilització, la ciutat més antiga del món. (p.328)

En aquesta ciutat (Damasc) amb set mil anys d’història la gent ni pregunta en qualsevol instant si creus en Jesucrist o Mahoma. Està acostumada a la varietat i la respecta. Fins aquí la visió positiva de la realitat. La negativa és menys idílica. Com en la majoria de ciutats àrabs, el tu i el jo són conceptes molt definits, capses tancades amb poca interrelació. Hi ha tolerància i convivència en el sentit més estricte de les paraules. Uns i altres viuen junts, així que conviuen i es toleren. I poc més. (p.338)

Líban

D’una vetllada compartida amb Tomàs Alcoverro, em quedo amb dues cites d’aquest periodista afincat a Beirut des de fa alguna dècada: “Beirut ha perdut la tendresa i la seva cara amable. És la ciutat dels miratges i el capitalisme salvatge. Sembla bonic però de seguida descobreixes com n’és, d’inconscient”. (p.351)

Com en el passat, Beirut és una ciutat estat, i això va ser el que em va seduir, la suavitat en el viure, la permissivitat en els costums, el fet que no és un lloc implacable. Beirut és una metròpoli àrab i mediterrània occidentalitzada”. (p.353)

Turquia

Els àrabs, tant els sirians com la resta, no han perdonat als turcs que rebutgéssin l’arabització. Es van convertir a l’Islam, però a diferencia del que va passar en gairebé totes les terres conquerides en nom d’Al•là, aquest poble procedent de les planures d’Àsia Central va rebutjar la llengua de Mahoma i les formes de vida sorgides dels deserts aràbigs. Les seves mires estaven posades a Occident, cap on encara miren ara. (p.371)

La gent és plàcida i trista com la música que vaig sentir a l’etació d’autobusos d’Izmir. Són mediterranis però no d’aquell tipus extrovertit i cridaner que trobes a València, Nàpols o Orà. Pertanyen a aquella classe de riberencs melancòlics que proliferen a Grècia, al Marroc o a Sicília. (p.395)

Turquia és un país cruïlla, i sent aquesta la seva gràcia, sovint també és la seva creu. Els seus habitants són d’aquí i d’allà, però ni europeus ni asiàtics, ni cristians ni musulmans, els consideren dels seus. I ells, que ho saben, fan el seu camí, avançant cap on els interessa, cap a l’Europa a la qual s’apropen des de fa segles, però sense acabar-hi d’arribar mai. (…) Resta per veure si Europa accepta un país musulmà com a soci. Una incertesa més d’aquest viatge que se m’escapa. (p.411)

Conclusions

El Pròxim Orient meravella el viatger amb la mateixa intensitat que l’aterra. Majories que oprimeixen minories, desplaçaments massius de població, agrupament de la gent en funció de la seva fe, murs que divideixen territoris i col•lectius, drets basats en qui va ser el primer en trepitjar aquestes terres… I el terror que no s’atura. (p.355)

Tranquilitat, tristesa i malenconia, extroversió, escàndol… És difícil traçar un mapa dels diferents caràcters humans que habiten a la vora d’aquest mar. És gairebé impossible delimitar on s’acaba una forma de ser i on en comença una altra. (p. 395)

Deixo un enllaç a la música melanconiosa de Sezen Aksu, a la qual admiro gairebé idolantrant-la, que et tranporta a les postes de sol a Istanbul davant el bòsfor.


Fez 2010. 01 Fez no és Marrakech

La nostra excusió a Fez el mes d’octubre ha estat la segona visita que hem fet al Marroc, després d’anar a Marrakech el passat mes d’abril.

Havent estat Marrakech el primer contacte amb aquest país, Fez tenia el llistó molt alt, i he de reconèixer que, malgrat que em fa una certa vergonya, les primeres hores en aquesta ciutat em van resultar en certa manera traumàtiques i decebedores. Tanmateix, aquest viatge ha estat revelador, ensenyant-nos veritats i certeses de nosaltres mateixos que desconeixíem i, després d’uns primers moments desagradables, guardo bon record de l’experiència.

Segurament el nostre error va ser imaginar que Fez era igual que Marrakech en la nostra infinita tossuderia, malgrat que força persones del nostre voltant que conexien la ciutat i bastants blocaires en els seus articles deixaven ben clar que no era així. I parlo en plural perquè, en aquesta ocasió, els meus sentiments i els del meu company han coincidit plenament en les primeres apreciacions i, almenys per una vegada, no m’he acabat sentint com una paranoica.

També coincidim en que el viatge va començar a millorar passades 24 hores, el temps que ens va portar reflexionar el perquè del nostre malestar i quina en podia ser la solució que, un cop trobada, ens va permetre gaudir-ne i emportar-nos un bon record i unes fotografies fantàstiques. Malgrat això, encara se’m remou l’estómac en recordar l’olor de la carn i de les raccions de cargols!

La Mellah
… perquè Fez no és fàcil.

Marrakech és glamourosa, entenedora, amable… en definitiva, transformada per tal que al viatger occidental li resulti prou exòtica i oriental però amb comoditats importades.

Fez no és així. És medieval, introspectiva, tancada, tradicional…, en definitiva, autèntica. Massa segurs de nosaltres mateixos i avessats als països musulmans, hem donat massa coses per sabudes i, com a “La casa de la araña” de Paul Bowles, a Fez res és entenedor, fàcil ni clarificador.
Tornar a aprendre a caminar per una medina i intentar orientar-se sense resultats ha estat un exercici interessant. Excepte en les dues artèries principals que recorren la medina longitudinalment (Talaa Kebira i Talaa Seguira) hom sempre es sent perdut. Val a dir, de tota manera, que perdre’s forma part de l’experiència i que, realment, sempre tens la seguretat que tard o d’hora tornaràs a creuar-te amb el carrer principal. Com en el cas de Venècia, més val guardar-se el plànol a la butxaca i orientar-se amb la intuició, el sol i els minarets.


Rue des Merinides

A Fez no s’hi va a fer compres, o no en el sentit consumista que tots entenem. Si bé és cert que de botigues n’hi ha moltes, el viatger té la sensació de veure-ho en tercera persona, d’ésser aliè als processos artesanals que s’hi produeixen, tot sentint que poc ha canviat en els darrers segles. Hem observat amb molt de respecte els artesans i ha estat bonic veure cosir caftans i relligar fils de seda al llarg dels carrers per fer-ne cordons multicolors, sempre en silenci i sense interferir.

En definitiva, passejar-se per la infinita medina de Fez ha estat com mirar un documental dels bons, però des de l’interior…

Començo així el relat d'aquests 4 dies que vam passar a Fez, sense els nens, el passat mes d'octubre de 2010, aportant en les successives entrades algunes dades útils i una explicació d'algunes de les vivències i visites realitzades.


Egipte 2010. 11 Despeses, compres i regateig

Finalment, hem recopilat les despeses que vam tenir agrupades per conceptes per tal de considerar-les com a referència. Val a dir que les despeses corresponents a bitllets, tranfers i allotjament no hi són incloses en tractar-se d’un regal pels meus pares.


Xuleta molt útil
Visats: 516 LE (73,72€)
El preu és de 15 dòlars per persona (nens i adults paguen exactament igual). Aquest és el preu de comprar el visat a l’oficina bancària de l’aeroport just abans de creuar el control de passaports. Si es compra a través de l’agència de viatges, la diversitat de preus és gran, i el sobrecost també.


Taxis + metro: 115 LE (17,65€)
Cal considerar que en tots els trajectes vam pujar els 6 i el conductor dins el mateix vehicle i, per tant, anàvem com en una llauna de sardines. Val a dir que en cap moment el taxista hi va mostrar desacord.

A Luxor qualsevol trajecte dins la ciutat en els típics taxis blaus i blancs familiars val 10 LE.

Els preus de referència per als trajectes a Cairo en els cutre-taxis de tota la vida van ser els següents:


Midan Tahrir – Khan Khalili: 10LE
Khan Khalili – El Azhar Park: 5 LE
El Azhar Park – Semiramis: 30 LE
Midan Tahrir – Ibn Tulun: 20 LE
Ibn Tulun – Khan Khalili: 15 LE

Menjar+beguda: 20,00€ + 4171LE (595,85€)
A les entrades corresponents a l'itinerari hi ha detallats els restaurants on vam anar, de preu mitjà-baix, a excepció del sopar al vaixell-restaurant, que va ser una bona estacada! També vam fer un munt de tes i refrescos a tota hora.

Cal comentar la diferència abismal de preu entre els restaurants destinats als turistes i els concorreguts habitualment pels locals i, realment, si he d’escollir, em quedo amb els segons perquè en els primers sempre acabes tenint la sensació que t’han donat gat per llebre, sobretot quan es tracta dels odiosos buffets.

En aquest destí una part important de la despesa se l’emporta l’aigua, sobretot anant amb nens. Eviteu comprar-la als hotels: el meu pare encara es penedeix d’haver obert una ampolla de Evian de 700 cc que valia 50LE quan en qualsevol tenda al carrer pots comprar ampolles d’aigua mineral de 1,5 litres per 3LE.


Entrades monuments: 1499DH (214,15€)
Malgrat que li vam treure tot el fum possible al meu carnet d'estudiant internacional, que el meu fill pagava només la meitat i que la meva filla no pagava, la despesa en entrades és important i cal tenir-la en compte. Després de Turquia (on els preus de les entrades són desmesurats), Egipte és el destí on han resultat una despesa sorprenent si no es té prevista i, a aquesta llista caldria afegir els preus de les entrades a Alexandria ja incloses en el preu del viatge. En les corresponents entrades he detallat els preus de cadascun dels monuments que hem visitat.


Compres: 1310 LE (187,15€)
En aquesta ocasió no hem fet gaire compres. Detallo les principals compres que vam fer, amb el preu que vam pagar, malgrat que el preu de sortida acostumava a ser 3 vegades superior, per tant el regateig, fent una mitjana, va correspondre al 30% del preu de sortida. Els preus d’algunes de les compres que podria servir com a referència han estat els següents:

4,5 kg de pastissets egipcis a El Abd: 265LE
3 xilabes i 2 foulards: 100 LE
8 recipients de fusta per al khol i 8 potets de khol en pols: 120 LE
Fanal metàl·lic: 110 LE
10 foulards: 120 LE
4 fundes de coixí: 130 LE
1 safata gran de llautó amb potes de fusta: 230LE

Propines: 315 LE (45,00€)
En el nostre cas particular ha estat una despesa més gran de l’habitual perquè hi ha serveis que ens han oferit gratuïtament o a un preu molt interessant i que hem contribuït amb alguna propina per tal de compensar o, si més no, agraïr les moltes atencions que hem rebut.

Com a norma general podem dir que a Egipte tothom espera una propina per qualsevol acció o servei que faci envers el turista. De vegades és merescuda i està bé contribuir i agrair un bon servei fet per algú que, segurament, té un sou molt baix i necessita de l’existència de les propines per viure. D’altres vegades, cal utilitzar el sentit comú i valorar si realment es tracta d’una propina merescuda o d’una resposta automàtica davant la pressió a la qual ens sotmet qui la sol•licita.

Normalment, i generalitzar és lleig, qualsevol que ofereixi algun servei acabarà sol•licitant “bakshish”. Cal estar preparat i, sobretot, no perdre el bon humor!

Vol en globus: 1250 LE (178,60€)
Aquesta ha estat la despesa extraordinària més gran del viatge, i no ens en penedim!

El total de despeses a part de vols, allotjaments i transfers van ser 1.312,12€ pels 9 dies que vam estar 4 adults i 2 nens persones. Això suposa una despesa d’uns 30€ diaris per persona de promig, incloent-hi les compres i tots els extres tals com el sopar al vaixell i el vol en globus.



Índex Egipte 2010

01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...