Melilla 03. Huevas de chopo, perritos i 4x4



Ja sé que parlar de les primeres impressions sobre la ciutat de Melilla hauria de desembocar en temes arquitectònics, urbanístics, històrics i socials, però no puc evitar (malgrat que això em resti credibilitat com arquitecte) parlar de les meves tres vertaderes primeres impressions en arribar a la ciutat: els tot-terrenys, les tapes i la gent.

Melilla és una ciutat amb una densitat de tot-terrenys increíble i, pel que jo he vist fins ara, només seguida per Andorra de molt a prop. En sortir de les instal·lacions del Port de Melilla on hem desembarcat del ferry ens hem trobat amb els nostres amics PB i MM, que ens esperaven per fer-nos de "cicerones" de la seva gran ciutat. Pasades les salutacions, els hem seguit en el seu tot-terreny fins al nostre hotel, on aprofitaríem per prendre una dutxa i estaríem a punt per sortir després a sopar.

Hem sortit del port per un vial i en PB ha sortit del parking per un vial paral·lel al nostre. La consigna era senzilla: seguir el seu tot-terreny. Amb el col·lapse habitual en arribar un vaixell a Port ens hem adonat que en aquesta ciutat, com a mínim, hi ha tants vehicles 4x4 com turismes, per no aventurar-me a dir que n’hi ha molts més. Ha hagut un moment en què ens sentíem immersos en l’escena de la persecució a “El show de Truman” on únicament apareixíen tot-terrenys en el nostre camí, sense poder seguir el nostre “guia” fàcilment.

Arribant a Melilla amb el ferry

Finalment hem arribat a l’Hotel Nacional, situat en l’eixample de la ciutat i proper als altres grans hotels (que vistos des de fora tampoc ho semblen tant...). La recepció, situada en un sota-escala, rememorava els seixanta però l’atenció del personal, absolutament amable, ens ha fet sentir com a casa. L’habitació era exactament el que esperàvem gràcies a les fotos que ens havia enviat PQ, una gran amiga de PB i MM, que es va dedicar a visitar hotels per la ciutat per trobar un lloc que encaixés en el nostre pressupost i complís les condicions necessaries per allotjar-nos a nosaltres i als nens.

Per tant, després d’una dutxa molt necessària, ja teníem una idea molt clara del que ens esperava: uns dies amb molt bona companyia (amb la millor companyia) seguint els plans que els nostres amics s’havien dedicat a traçar per nosaltres per tal que conéguissim aquesta ciutat tant menystinguda des de la península. Un luxe que mai podrem agrair prou, però ho intentarem de debò!!

Ara ja sabem, des de la distància en el temps amb la qual escric aquestes paraules, que podem tornar a Melilla per moltes raons, moltes, però n’hi ha dues que estic segura que pesen més que les altres: la seva gent i les seves tapes.

Ah... les tapes!! Ja ens havia advertit PB que a la seva ciutat es menjaven unes tapes increíbles (de les de veritat, no pas de disseny, com ell mateix diu) i ho vam poder comprovar en molt poc de temps. En sortir de l’hotel vam anar fent un tomb fins al “El Sevilla”, un lloc que no crida l’atenció pel seu aspecte: es tracta d’un petit (diminut) bar en una cantonada amb unes quantes taules i una barbacoa a la vorera. Però no us deixeu enganyar mai per les aparences! Seieu i demaneu una canyeta fresca i la tapa que us recomanin. Mentre espereu podeu assaborir 1€ d’ametlles fregidetes amb sal sobre un paper al damunt de la taula  que us oferirà algun venedor ambulant. I prepareu-vos.

Acompanyats per PB, MM i AB, el seu fantàstic fill de 18 anys (el millor cangur que hem conegut en molt de temps) i amb la guapíssima parella que fan PQ i LL (juntament amb els seus dos petits de 8 i 10 anys) hem après el vertader significat de l’expressió “tapas de verdad”. Nosaltres que som capaços de recórrer els 400 km que separen casa nostra de Logroño per menjar una tapa de xampinyons, què no serem capaços de fer en el futur per tornar a degustar unes “huevas de chopo”?

Huevas de chopo... sense paraules

Em fa tanta pena que a casa nostra no existeixi aquest costum d’acompanyar les begudes amb una tapeta...

I com que els animals aprenem per imitació, seguint les eleccions de MM, l’experta en gastronomia entre els presents, el “glossari” extret de la primera nit passada en companyia dels nostres amics en destaco el següent, per haver representat una novetat per a nosaltres:

·    Huevas de Chopo: I jo pensant que un “chopo” era un arbre... Resulta que el chopo, per als melillenses com a mínim, es tracta de la sèpia. Les “huevas” són un òrgan intern de l’animal on es desenvolupen els ous que pondrà a principis de primavera. Explicat així no resulta gaire apetitós, oi? Doncs res, que si no us hi atreviu, me’ls deixeu per a mi, ok? Fets a la planxa amb un rajolí d’oli d’oliva són una DELICATESSEN en majúscules que s’eleven a la categoria del foie, en la nostra opinió. Exquisit... i trist, perquè per aquí no els podrem aconseguir. Tot i que ens han dir que en venen de congelats, de moment les nostres recerques no han donat fruit. I a les peixateries no acaben de saber de què els parlem...

·    Perrito de corvina: un perrito és un petit entrepà amb un panet d’una geometria semblant al pa d’hamburguesa (etimològicament deu ser de la família del hot-dog) i hem tingut l’oportunitat de provar-los com a tapa de les següents rondes de cervesa amb farciment de solomillo i sasitxa. Tanmateix, el farciment que s’emporta la palma és la corvina, un peix poc comú a les nostres peixateries, desgraciadament.  Simplement exquisit.

I si “El Sevilla” és un excel·lent exemple de bar de tapes, el “Dique Sur” és el millor exponent de restaurant de racions de peix i marisc, situat en una cantonada del barri de “El Real”, un curiós creixement de la ciutat de traçat cartesià i amb una jerarquia racional dels seus carrers que recorda als inicis del barri de la Barceloneta. Pel que expliquen els nostres amics, quan es va obrir aquest local no va tenir un èxit immediat perquè no servien tapes amb les begudes, sinó que funcionava amb el nostre conegut sistema de pagar beguda i pagar racció. Però, poc a poc, la gent va entendre que el preu total que pagaven per menjar unes quantes raccions i les seves begudes corresponents no era superior al que pagaven als bars de tapes amb el valor afegit en aquest local de l’excel·lent qualitat de la materia primera, degut a que els propietaris són majoristes de peix i marisc a la ciutat.

Cigales esperant...

Donem fe que és així. PP, MM i AB ens hi van portar a dinar i ens vam esforçar a consciència perquè vam acabar amb el menjar que ens sortia per les orelles tant als nens com als adults. I per un preu... en fi... diferent del de la península ;-)


Pel que jo recordo vam pagar 76€ per:

·         4 rondes de cervesa pels adults, és a dir, 16 canyes.
·         3 rondes de refrescs pels nens, és a dir, 9 refrescs
·         1 racció de braves
·         1 racció d’arròs
·         1 racció de navalles
·         1 fantàstica racció de huevas de chopo
·         1 racció de cloïsses
·         1 racció de calamars a la planxa
·         1 racció calamars romana
·         1 racció de cigales
·         1 racció de gambes a la planxa



I com que “nunca te acostarás sin saber algo más”, en aquest local vam aprendre que la millor part de la cigala és la que nosaltres hem deixat al plat tota la vida: l’interior del cap. Encara recordo la cara de PB i MM quan van veure que donàvem per menjades les cigales i abandonàvem els caps al plat. Es van quedar mirant entre ells i, molt seriosos, ens van dir “eso no puede ser! Vamos a ver, si habéis dejado lo mejor!”.... i quina raó! 

Calamares plancha!






6 comentaris:

  1. Pues anda que no os quedan todavía tapitas por probar, je, je.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues sí... Tiempo al tiempo ;-)
      Un abrazo!

      Elimina
  2. Quines ganes m'han entrat de menjar aquestes tapetes! tota la raó, nosaltres no tenim l'hàbit de fer beguda amb tapa inclosa....una gran pena....tot i així, el cost total de l'establiment en què no era així és realment molt més`econòmic que qualsevol dels llocs que puguis anar a fer unes tapes de peix de primera a Barcelona...a vegades penso que ens fan pagar per respirar!!!! i com que no mengem els caps? els esclafem per treure el suc....no és així?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó: pagar per respirar ;-)
      Jo no esclafo els caps, ni els xuclo... em fa yuyu! Però els meus amics em van ensenyar que quan separes el cos del cap, la part millor i més gustosa queda a dins el cap i cal furgar una mica...
      Una abraçada!

      Elimina
    2. Per cert, l'altre dia llegint el suplement Què Fem? del 12 d'octubre vaig pensar en tu....hi havia una completa guia de quins llocs s'ofereix a Barcelona beguda+tapa xula...dos llocs a la Barceloneta, dos a Gracia, tres al Raval....així que anem millorant amb el tema crec!!!!!! :)

      Elimina
    3. Lux,

      Aquest me'l vaig perdre, com que estava fora no vaig comprar la Vanguardia. En fi... per algun lloc es comença... ara només falta veure el preu ;-)

      Al meu poble (un d'ells, que jo soc com el cul del Jaumet), Sant Vicenç dels Horts, fan el "Firatapes" cada any on els bars i restaurants del municipi treuen el bo i millor que saben en aquesta matèria. I la setmana anterior molts d'aquests establiments tenen tarificat un preu per canya+tapa de disseny a un preu molt raonable. Una petita alegria pel cos!!! Jejejejeje

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...