Gener 2013. Cuentos de Sidi Baqur


CUENTOS DE SIDI BAQUR
Jordi Mateo
Sahara Ediciones
Origen: Regal que m'ha fet molta il·lusió
Idioma: Castellà

He acabat de llegir aquest llibre. Ell ha guanyat, jo l’anava llegint a poc a poc perquè no s’acabés, però tot el bo s’acaba, ja se sap. Quan acabo un llibre que m’agrada, em quedo uns quants dies amb una mena de buidor a l’interior, sense ganes de començar-ne un altre. Normalment quan llegeixo tinc una petita moleskine al costat on hi copio les cites que més m’agraden, després les reprodueixo perquè m’ajuden a enfilar la ressenya, posant-les habitualment en color taronja, el meu preferit. M’he adonat, però, que en el cas d’aquest llibre és diferent: no només he copiat les frases més significatives, sinó que m’he adonat que anava anotant impressions, comentaris a fer i experiències pròpies que m’evocava el llibre. He llegit tot el llibre en una mena de déjà-vu molt agradable.


M’ha cridat l’atenció el format escollit per l’autor, un “recull de contes novel·lat”. Ni té la fragmentació dels reculls de contes ni la continuïtat d’una novel·la, i això crec que és un dels seus grans valors, un dels al·licients per a la seva lectura. Tanmateix, he de reconèixer, que el que més m’ha agradat són els capítols (pocs pel meu gust) on l’autor descriu les seves pròpies vivències en primera persona (les altres també ho deuen ser, però amagades darrera d’en Bilal i en Baqur). En la minuciosa descripció de l’el·laboració de la dafina sefardita i en l’el·laboració d’una senzilla beixamel per part d’una dona bereber, se li escapa a l’autor la passió per la cuina, fet que també comparteixo i gaudeixo.

És evident que en Jordi Mateo té molt a dir sobre el Marroc, i és quan escriu en primera persona quan les paraules van directes del cervell al teclat, que surten de l’interior. L’absència de tòpics, com s’agraeix! Les coses explicades des del sentiment i no com una guia turística. A mi hi ha dues coses que m’encanten dels viatges quan torno a casa: les olors/sabors i la música. Per a mi la rúcula és transportar-me directament a Venècia, la pasta de full em trasllada a Lisboa, el comí em porta de cap al Marroc… etc. M’encanta posar un CD al cotxe i, de sobte, que la cançó que està sonant em tranporti ben lluny. Aquest llibre ha tingut en mi aquest poder. He aprofitat també per llegir alguns dels contes als meus fills, tot i que, reconeixo, no és un llibre per nens. Ells no entenen el rerafons i els aprenentatges que s’amaguen darrera els contes, a ells els he llegit els més immediats, però resultava impagable veure la brillantor als seus ulls quan sentien la paraula desert o domedari...

En les darreres pàgines del llibre, quan Bilal i Baqur han completat el seu periple, l’autor defineix què és per a ell el Marroc. Com ell bé diu “existen cientos de Marruecos diferentes y cientos de ojos con los que verlo”. No podria estar-hi més d’acord, no ho podria haver definit millor, aquest també és el meu Marroc. Aquells que us pogueu sentir identificats amb aquestes paraules, no dubte a fer-vos amb aquest llibre:

“El Marruecos que viaja en mí, no es otro que el Marruecos de algunas de sus gentes, de sus grandes espacios, el Marruecos que nos muestra como son nuestros amigos, nuestros enemigos, el que saca lo mejor y lo peor de cada uno de nosotros. Mi Marruecos son los valles del Atlas, de los grandes altiplanos, de los quilómetros de costa atlántica salvaje, viva, donde buscar estrellas de mar, que durante años he perseguido. (…) Mi Marruecos es el del olor del Atlas, esa mezcla única en el mundo, de humo, animales, perfumes, pan recién hecho y mantequilla rancia. De las angostas calles de cualquier medina, de sus zocos y mercados semanales, de la vida, de la gente, hospitalaria por naturaleza. Mi Marruecos, es ese país, donde soñar, resulta más fácil que en cualquier otro lugar.” (p.294)

Aquells qui em coneixeu, sabreu que la meva relació amb la ciutat de Fes no és “encara” tant fluïda com jo voldria. Jo, com Bilal, em sento molt més còmoda a Marrakech. Per tant, quan he llegit aquestes línies no he pogut evitar un somriure mentre pensava que sentia totalment reflexats els meus sentiments i que, de ben segur, seguiria les indicacions de l’autor, que no deixaré perdre l’oportunitat de re-conèixer la ciutat. Tot i que he de trobar la manera com fer-ho des de dins.

“A Fes, la catalogaría como la ciudad de las segundas oportunidades. Imagino debe tratarse de fuerzas telúricas o bien algun fenómeno paranormal, que hace que el visitante, la primera vez que conoce la medina, se encuentre extraño, un si pero no. Fes es una ciudad singular.”(p.147)


No he pogut evitar tampoc, en la seva cita de “Los Bandidos de Uad-Djuari” de Robert Arlt, recordar-me de “La casa de la araña” de Bowles, que tant em va agradar. La minuciosa descripció de la reixa de sortida a mar del carrer principal de la Cité Portugaise de El Jadida, la breu menció al Derb Dabachi de Marrakech pel que tantes vegades hem passat, i on han enderrocat una pastisseria on feien uns iogurts impressionants, i una fugaç visita al preciós Foundouk Al Amri m’han provocat una nostàlgia que caldrà guarir ben aviat. Però, sobretot, la descripció de la vall del Tessaout i del Bou Guemez m’han recordat que els dos anteriors estius, per motius diversos, no hem pogut anar finalment a aquestes zones, que figuraven dins dels nostres plans i s’han convertit gairebé en un mite en nosaltres, com Megdaz ho és per a l’autor. D’aquest estiu no passa: ni malalties ni paranoies pròpies damunt de “dromedaris d’alt octanatge” no evitaran que coneixem aquestes dues zones de bellesa increíble, inchallah!

“Se tomó el tiempo necesario, una vez girase en esa curva donde se encontraba la fuente, ya no podría volver a ver aquel espectáculo. Parecía ser, como si todo hubiese estado premeditado, como si al girar la curva, de repente, encontrases la puerta del paraíso, algo parecido a esa luz del final del túnel.” (p.265)

Stairway to heaven - Led Zeppelin

11 comentaris:

  1. Fa una setmana vaig començar "Dimelo con un tango" i ara amb la teva ressenya m'has fet pensar que potser hauria d'haver començat per aquest...però bé, com que m'hi he enganxat, quan acabi el cerco, perquè veig que t'ha deixat ben fascinada :)
    (per cert, m'ha encantat la cita de la p.294. que has posat entorn "Mi Marruecos....", només amb això, com dius, m'hi ha transportat!)
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lux,
      Jo també vaig llegir primer "Dímelo con un tango" (tinc la ressenya pendent...) i crec que millor així. Amb aquest llibre "coneixeràs l'autor" i, així, amb els contes ja estaras perfectament situada. Jo m'alegro d'haver-los llegit en aquest ordre.
      La cita de la pàgina 294 és impagable...
      SAlut!

      Elimina
  2. Gràcies, moltes gràcies ...
    Empatia, una cosa tan simple i tan composta com una paraula, en aquest cas ... empatia.
    Reconec l'empatia, per fotos, relats, sensacions, viatges.
    No triguis a conèixer el Tessaout, avui ja no és el que era ahir i demà, no serà el que és avui, el preu del progrés, ja saps. No m'agradaria que "esa curva, junto a la fuente", la coneguessis de diferent manera a com està relatada.
    Gràcies de nou. Un petó

    ResponElimina
  3. Mes que merescut.
    L'empatia es el que ens fa humans, les persones sense empatia son màquines sense sentiments. Això intento que entenguin els meus fills.
    El Tessaout m'haura d'esperar almenys fins al juny, pero el meu company en te encara mes ganes...
    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  4. Hola,, Acabo de descubrir tu maracvillos blog gracias a un enlace de Nueva cocina marroquí... desde ahora te sigo.
    Somos otros enamorados de Marruecos, tenemos un blog de decoración marroquí por si queréis daros una vuelta.
    Un saludo
    Salima

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Salima,

      Encantada de conocerte. Cada nuevo comentario es siempre una alegria. Sé bienvenida y no dudes que voy a pasarme por vuestro blog!

      Saludos!

      Elimina
  5. Bon dia. Jo també he arribat fins aquí a través del bloc de Cocina Marroqui. També he llegit aquest llibre, m'ha agradat molt, ja ho vaig fer constar al bloc d'ells, a més, ha estat per partida doble, ja que el vaig llegir mentre estàvem de trek per algunes zones que apareixen al llibre. També trobo a faltar, potser, algun relat més en primera persona ja que és un plaer llegir-lo, quan ho fa així i com bé dius, fora de tòpics i arquetips, tan usuals, d'altra banda, en la gent que escriu sobre aquests països . Totalment d'acord amb tu respecte al format, molt original, de fàcil lectura i un al·licient més per animar-te a continuar llegint. Resumint, crec que es tracta d'una obra, sobretot, preciosa, neta i una oda a un país meravellós i una gent encara més, que l'autor recrea amb tot luxe. Sense cap dubte, el penso regalar al proper Sant Jordi. Jo em quedaria amb aquesta (entre moltes):

    "No tenías necesidad de inventar. Recuerda: Los ojos no sirven de nada a un cerebro ciego. Debes, a partir de hoy, almacenar en tu cerebro todo lo que veas, todo lo que vivas, lo bueno, lo malo, todo…"

    Bé, un plaer trobar el vostre bloc, veig que sou també uns apassionats del país de Sidi Baqur, jo no tinc bloc, però us segueixo a patir de ara. Una abraçada, Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Manel,

      Encantada de rebre els teus missatges i moltes mercès per les teves amables paraules.

      Efectivament, aquest llibre et transporta, sobretot si ja coneixes el Marroc abans de llegir-lo. Tal com molt bé dius, és un país que ens apassiona i que tenim sempre molt present. La cita que poses jo també la tenia copiada a la meva llibreta...

      Salutacions!!

      Elimina
  6. Finalment, ahir, dia de Sant Jordi, vaig acabar amb 'Dímelo con un tango'. Vaig haver d'interrompre la lectura per feina, però de seguida vaig reprendre el fil.

    Haig de dir que m'ha sorprès moltissim, i gratament, no m'imaginava que m'emocionaria tan, que acabaria amb els ulls ennuegats de llágrimes.

    Ni que adoraria tant a Manolo, que a mi també m'agradaria sentir que em diu 'caxorro' i pujar en un karmann vermell (no n'he conegut mai cap, sóc molt més jove), ni que imaginaria el somriure i els ulls rasgats d'Ibrahim com si fos ahir que el vaig conèixer a l'alberg...ni que el Marrakech, però sobretot l'Agoudal, que m'ha descrit i transmès sigui tan bonic com el que han vist els meus propis ulls.

    En definitiva, una delícia que m'ha deixat fascinada i remoguda.
    Suposo que ara em toca continuar amb els contes de Sidi Baqur...només espero que no em decepcioni, el nivell ara és molt alt jejeje ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et decebrà, ben segur. És un altre format, però el rerafons és molt palpable, l'autor sap transmetre la seva passió pel país, veuràs. Els capítols en primera persona són fascinants.

      A mi "Dímelo con un tango" també em va fer plorar i això en mi és gairebé una gesta històrica!

      Una abraçada!

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...