Abril 2013: Lleó l'Africà


LÉON L'AFRICAIN
Amin Maalouf
Livre de poche jeunesse
Idioma: Francès
Orígen FNAC

“Sóc fill del  camí, la meva patria es caravana i la meva vida la més inesperada de les travessies.” (p.10)

No puc evitar iniciar aquesta ressenya amb la més famosa de les cites d’aquest llibre, que ha resultat un punt d’inflexió interessant a la meva “vida literària”. La meva primera lectura d’Amin Maalouf va ser amb Samarcanda fa uns mesos, llibre que no va arribar en el moment correcte de la meva vida i que no vaig gaudir com li pertocava. Tanmateix, alguns dels qui m’envolten em deien que no desistís, que simplement no era el moment, però que havia de reprendre aquest autor en una millor ocasió. Em coneixen, saben que sóc tossuda en extrem i que, simplement, calia esperar la motivació adequada. Aquesta va arribar una mica per atzar en un passeig per l’FNAC amb el meu fill:  buscava un llibre de lectura en francès (je serai déboutante longtemps...) i va aparèixer per casualitat a les meves mans. Us puc garantir que no va ser el grafisme de la portada el que em va captivar, ja que aquesta coberta horrorosa és l’únic que puc criticar del llibre.


Maalouf m’ha seduït, enganxat i fascinat amb aquest llibre. Era una aposta segura, però tota aposta té el seu risc, no? La novel·la història em captiva i el món de l’Islam m’interessa, així, aquesta crònica de viatges “dels d’abans” m’ha atrapat des del primer al darrer capítol, des de Granada a Roma, passant per Fes, Constantinopla i el Caire, què més es pot demanar?

Però més enllà dels viatges i les anècdotes, hom n’aixeca el vel i resta bocabadat amb el missatge i la filosofia de l’autor enfront la vida i la mort, la cultura i les relacions humanes, la lleialtat i la passió...

“Si la mort no fos inevitable, l’home hauria perdut la seva vida sencera intentant evitar-la. No hauria arriscat, intentat, inventat ni constuït res. La vida hauria estat una perpètua convalescència. Sí, germans, donem gràcies a Déu per haver-nos donat el regal de la mort per tal que la vida tingui sentit; la nit perquè el dia tingui un sentit; el silenci perquè la paraula tingui un sentit; la malaltia perquè la salut tingui un sentit; la guerra perquè la pau tingui un sentit.  Agraïm-li haver-nos donat el cansament i les penes, perquè el descans i les alegries tinguin un sentit.” (p.171)

El protagonista, exiliat després de la caiguda de Granada en la seva infantesa, arriba a Fes com una pàgina en blanc, la ciutat i els seus habitants hi aniran gravant les primeres paraules. Fes... aquella ciutat que, igual que ha passat amb Maalouf, sé que m’acabarà captivant, només n’he de trobar el moment i la motivació adequats.

“Abans de Fes, jo n’havia posat mai els peus en una ciutat, mai havia observat aquest formigueig atrafegat dels carrerons, mai havia sentit sobre la meva cara aquesta poderosa bufada com el vent d’alta mar, però carregat de crits i olors.” (p.139)

“Per a mi i Haroun, la descoberta de Fes només acabava de començar. Anàvem a desvestir vel rere vel com una dona casada a la seva cambra de noces.” (p.183)

Però l’etapa de Fes s’esgota i, coincidint amb l’adolescència del protagonista, aquest inicia la primera caravana de la seva vida, on entén que aquestes travessies són una metàfora de la pròpia vida, un símil d’una existència vital  que es redueix a un ara i a un ahir, però en la qual el demà encara resta per escriure.

“Tenia necessitat de partir al moment, d’enfilar-me ben alt a la gepa d’un camell, que se m’empassés la immensitat desèrtica on els homes, les bèsties, l’aigua, la sorra i l’or tenen tots el mateix color, el mateix valor, la mateixa irremplaçable futilitat.” (p.252)

“Quan els companys de viatge saben que hauran, durant semanes i mesos, caminar en la mateixa direcció, afrontar els mateixos perills, viure, menjar, pregar, divertir-se, entristir, morir, de vegades junts, deixen d’ésser extranys els uns pels altres.” (p.252)

I de Fes a Tomboctou, i de Fes a El Caire, quina gran ciutat. Gran en tots els sentits, sobretot en el més literal. No puc estar més d’acord en la definició que en fa. I és que aquesta ciutat, visitada per nosaltres en diverses ocasions, mai deixarà de sorprendre’m:

“Finalment El Caire!
En cap altra ciutat hom no oblida tant ràpidament que és extranger. Just en arribar, el viatger és atrapat pel remolí de rumors, d’anècdotes, de ganyotes expressives...”(p.367)

I de la megalòpolis més gran del nord d’Àfrica a Constantinopla, la meva adorada Istanbul que tants bons records em provoca, i d’allí a Tunis per acabar a Roma. Curiós gir de la vida del protagonista que aprofita l’autor, en els capítols d’aquesta etapa, per manifestar, a manera de desenllaç de les seves aventures, aquelles experiències o coneixements que serviran al seu fill (i a nosaltres, per què no?) per afrontar la vida i les relacions entre les persones.

“Instruït per la malastrugança dels meus, vaig aprendre a desconfiar de les evidències. Quan tothom s’aglutina al voltant d’una mateixa opinió, jo en fujo: la veritat està segurament en algun altre lloc.” (p.555)

“Si algú et diu que l’avarícia és filla de la necessitat, digue-li que va errat. Són els imposts els qui han engendrat l’avarícia!” (p.253)

“... tingues cura, ja que la riquesa i el poder són enemics del bon judici. Quan tu observes un camp de blat, tu veus que algunes espigues estan dretes i d’altres corbades? Això és perquè les primeres estan buides!” (p.317)

“El món està fet de tal manera que sovint el vici és el braç de la virtut, que sovint els millors actes són acomplerts pels pitjors motius.” (P.466)

“La virtut es torna morbosa si no l’atemperen algunes infraccions, i la fe esdevé fàcilment cruel si no la mitiguen alguns dubtes.” (p.491)

Aquestes cites posades seguides em recorden vagament a “Seven”, la pel·lícula del meu idolatrat Brad Pitt, i em provoquen gairebé ganes d’esborrar-les, amb tanta moralina... Però la culpa és meva perquè l’autor és d’una subtilesa aclaparadora, i aquells que heu llegit aquest llibre sabreu de què parlo, i els que no, potser toca fer-ho, no?

I deixo aquestes dues darreres cites pel final. Parla de la Providència, d’aquest MAKTUB tant musulmà, de la fatalitat d’aquell qui viu aferrant-se a allò material i de la felicitat d’aquell qui entrega la seva vida al moment que li ha tocat viure, deixant-se portar, atravessant les portes que se li obren al davant perquè, en definitiva, hom viu allò que ja ha estat escrit:

“Entre l’Andalusía que vaig deixar i el Paradís que se’m promet, la vida és tan sols una travessia. No vaig enlloc, no envejo res, no m’aferro a res, confio en la meva passió de viure, en el meu instint per la felicitat, i a la Providència.” (p.422)

“Jo no busco discutir. Està escrit que passaré d’una pàtria a l’altra com hom passa de la vida a la mort, sense or, sense ornaments, sense altre fortuna que la resignació a la voluntat del Tot Poderós.” (p.568)

6 comentaris:

  1. d'aquest llibre vaig treure el nom de la meva filla, Salma, ja que quan em van dir que era nena, l'estava rellegint i el nom, tot i que ja el coneixia, se'm va fer evident i em va semblar d'allò més encertat... He de confessar però que no és un llibre que m'agradi especialment, potser, com tu dius, l'he llegit i rellegit en un moment que no tocava, i a la tercera tindré l'estat d'ànim idoni per apreciar-lo en la seva totalitat...
    i felicitats per llegir-lo en francès, jo també el vaig estudiar i des de llavors no llegeixo en un altre idioma... :)

    ResponElimina
  2. Hola Georgina!
    Salma és un nom preciós, sense cap mena de dubte.
    Moltes mercès per les felicitacions. Llegir-lo en francès he de reconèixer que m'ha suposat una mica d'esforç, amb el diccionari al costat, sobretot al principi del llibre. Tanmateix, estic molt contenta d'haver-lo llegit en aquest idioma i ja estic pensant què serà el proper que llegiré en francès.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Vaig llegir aquest llibre ja fa molt de temps. Recordo que em va agradar molt, però no gaire cosa més... Sempre és així: un cop acabat el llibre, per molt intensa que n'haja estat la lectura, oblido molt prompte els personatges i l'argument (excepte algunes excepcions, clar).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola E!
      Doncs he de reconèixer que a mi em passa el mateix. Amb els llibres i amb les pel·lícules.... em fa una ràbia!
      Una abraçada,

      Elimina
    2. jajaja això em passa amb les pel.lícules, però amb un llibre, poques vegades...
      Reconec que no sóc persona de mitges tintes... quan fumava, era sense filtre, si prenc cervesa, una Voll-damm... per això en lectura, el primer llibre "marroquí" que vaig llegir va ser "El pan desnudo", de Chukri. Va ser per autèntica casualitat, no sabia què em trobaria, i em va impactar... des de llavors no llegeixo res que sigui "soft", per això et recomano, quan t'atreveixis a prescindir del diccionari, a Driss Chraibi. La seva obra més coneguda, "Le passé simple", és molt dura, i per nosaltres, àrida i difícil d'entendre, però aquesta mateixa duresa enganxa...

      Elimina
    3. Hola Georgina,

      Tu ets una dona de blancs i negres, eh! Jo vaig del blanc al negre passant per totes les gammes de gris, l'assaig-error forma part de la meva vida... "El pan desnudo" a mi també em va impactar, segueixo sense saber si em va agradar, però impactar segur. Només per això ja val la pena. De Driss Chraïbi vaig llegir "La civilització... la meva mare", aconsellada per en Jordi M. i em va semblar un gran llibre. M'apunto "Le passé simple" amb molt de gust. Això del diccionari cada vegada és menys necessari, però encara falta per no haver-lo d'agafar en tot un llibre... encara falta...

      Gràcies pels comentaris!

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...