Octubre 2013. La kábila de Tzen

LA KÁBILA DE TZEN
Autor: Carlos Santiago
Editorial: Paperback
Origen: regal del meu amic Pablo


Tinc moltes ressenyes pendents i he escollit precisament aquest llibre per tornar a l'atac, un llibre que ens va regalar un bon amic i que, una vegada més, li agraïm que ho fes.

L'inici del llibre amb la simpàtica anècdota de la resurrecció del gall et posa completament en guàrdia perquè aquesta petita nota d'humor deixa entreveure el profund coneixement de la zona i de la seva gent per part de l'autor. Des de la resurrecció del gall "Manolete" fins la darrera de les pàgines, aquest llibre té una magnífica doble significació en funció de qui ho llegeixi, és a dir, que si per als melillenses la seva lectura significa reviure temps passats o recordar llocs i històries de la seva infantesa, per als no-melillenses implica l'inevitable despertar de l'interès per uns fets que, desgraciadament, els llibres d'història passaren molt pel damunt.


He de confessar que m'he sentit profundament ignorant en llegir aquest llibre i, reconeixo sense vergonya, he hagut de parar de llegir en innombrables ocasions per tal que "Sant Google" o "Santa Wikipèdia", entre d'altres, m'il·luminessin una mica perquè no volia llegir-me aquest llibre com una novel·la més, li volia treure tot el suc. Crec que l'objectiu de qui ens va regalar el llibre està sobradament aconseguit: ha obert en nosaltres la curiositat sobre els fets succeïts al Rif a principis de segle passat, com si no en tinguéssim prou amb el "gusanillo moruno" que patim!

Els personatges del llibre, molt ben construïts alguns d'ells, estic segura que deuen ser molt prototípics de la zona i del moment, segurament amb alguns exemples vivents avui dia. Des de l'inici tenia clar que el personatge de Carmen, àlies "La Rubia", m'agradaria perquè tenia tots els ingredients per empatitzar-hi en ésser una dona pràctica, desperta, diligent, espavilada i, també, carinyosa. El seu contrapunt, el sergent Ramírez, un militar de carrera com molts n'hi deu haver hagut a la zona i, tanmateix, resulta amable al lector perquè, malgrat tot, és una persona amb inquietuds, presoner de la seqüela d'un conflicte sense sentit. Tinc la mania de posar cara als personatges (per això quan veig les pel·lícules dels llibres que he llegit mai m'agraden, a excepció de "El cielo protector" perquè John Malkovich és insuperable) i en el cas d'Abderraman únicament tenia en ment la foto de la portada de "Cuentos de Sidi Baqur" del genial Jordi Mateo, aquell típic ancià marroquí a qui series incapaç d'atribuir-li una edat i la mirada del qual amaga moltes vivències i, també, un cert misteri. Aquest personatge és una víctima més de l'absurd de la guerra, quelcom que el llibre mostra molt clarament. He de confessar també que el personatges de Joan Muné m'ha resultat simpàtic, probablement per ésser un prototipus de català molt determinat, però també per identificar moltes de les seves situacions amb històries explicades pel meu pare i el meu avi. També he rigut molt pensant en que el traïdor havia de ser català! Els personatges del "Moro Gato" i "Aicha Kandisha", dos habituals entre les llegendes de la zona i que són gairebé personatges mitològics, tenen, en la meva opinió, menys força de la que m'hauria agradat. Per últim, el personatge del morabit Ben Salam, un bonic exemple de persona vinculada a la seva comunitat, amb els éssers humans que l'envolten, una persona sàvia amb grans conviccions i de gran generositat, resulta un antídot magnífic contra la plaga del radicalisme, el del món àrab i també el nostre.

De la mateixa manera que li poso cara als personatges, no puc evitar buscar símils als llocs i, així, quan un dels personatges arriba per mar a Melilla, ha estat com reviure la primera vegada que vam veure la ciutat des del ferry, amb paral·lela ignorància respecte del que hi trobaríem, malgrat que en el nostre cas fou amb molta més il·lusió i amb la certesa de tenir uns guies excepcionals:

"Luego, un amanecer, vio unas montañas elevarse sobre la bruma: era África. Esperaba encontrar una ciudad árabe de construcciones orientales como las de los cuentos, pero Melilla era una ciudad amurallada colgada de los acantilados, parecida a Peñíscola."

"El olor del Oriente se coló en la nariz de Joan y allí se escondió para no salir jamás. (...) A través del tembloroso cristal de la "coa", Joan vio una ciudad mediterránea como la suya pero con un aire de provisionalidad sospechosa."

"Constituían una heterogénea población donde convivían razas, religiones y profesiones, juntas pero no revueltas. Una ciudad que soñaba ser Tánger."

Comparteixo totalment aquestes primeres impressions sobre la ciutat, a les que, en la meva opinió, trauria "l'aire de provisionalitat" (perquè una ciutat amb un "mamotreto" com el que té al mig del port ja no en te res de provisional) i hi afegiria la sensació d'ofegament per culpa de la maleïda tanca de la frontera (coses de conèixer les ciutats amb noranta anys de diferència).

I amb la mania de posar-li imatge a tot, veia la kábila de Tzen ben amagadeta en el cràter que forma el Gurugú, envoltada d'alts cims i agulles basàltiques, però més lluny del mar. No us penseu que no vaig mirar si Tzen existia... perquè de tant en documentat que està el llibre, podria existir perfectament.

"Un círculo de montañas demasiado perfecto para ser cierto; en el interior de la hoya dos colinas pegadas y dentro...nada: la posible orografía no estaba señalada."

Personatges i escenaris a part, aquest llibre té dos grans temes en el seu rerefons que m'han cridat l'atenció. El primer és que aconsegueix tractar el desastre d'Annual sense parlar-ne, sense recrear-se en la virulència del combat i sense posicionar-se clarament en cap dels dos bàndols. El segon tema és els efectes que produeix l'absurd de la guerra i la postguerra en els seus participants, perquè no està gens clar qui són els vencedors i qui són els vençuts i, sobretot, el valor que se li dóna a l'ésser humà en valor absolut sense embrutar-lo amb nacionalitats i ideologies.

"...se estaba produciendo una mutación y los oficiales se iban haciendo cada vez más moros y los moros seguían tan moros como siempre."

"Era otro mundo que estaba a su alrededor, aparentemente sin importancia. Una realidad oculta que impregnaba el aire, las montañas y a la gente del Rif. (...)Por otro lado, tal y como se había escrito la historia, existía una gran confusión a la hora de distinguir al supuesto enemigo del posible enemigo. (...) En el Rif dar por hecho la sumisión era como firmar tu sentencia de muerte."

"Lo que no comprendía era lo del "enemigo". El juego caprichoso por el cual el amigo pasaba a ser lo contrario y había que matarlo."

"¿Salvajes? En esta tierra todos nos llamamos salvajes unos a otros. Los de una kábila a los de la otra, los de un aduar a sus vecinos, una pariente a otro. Y así, querido Abdulá, aunque pasen dos siglos, no conseguiremos la unificación del Rif. Los cristianos siempre tienen en sus bocas esa palabra para hablar del moro y ellos son los más salvajes aunque dicen ser los más civilizados. ¿Hay algo más salvaje que obligar a otros a que piensen como tú y olviden lo que son?"

En definitiva, més enllà de demonitzar a un bàndol o a l'altre, acabes simpatitzant amb ambdós, la misèria i la pobresa d'uns no és tant diferent de la dels altres.

Per anar acabant, hi ha quatre magnífiques cites que he tret del llibre que no tenen desperdici. La primera parla de quelcom que aquests dies està que crema, la unitat d'Espanya, un tema del qual no parlo, però aquest paràgraf m'ha semblat molt enginyós, especialment per la sorprenent semblança amb el to que s'utilitza en alguns programes de televisió darrerament:

"No había nadie allí, pero en el aire flotaba la presencia de sus habitantes. Espesos olores a pies, ingles y sobacos venidos de toda la geografía española: requesón vasco, anchoas en salazón de Andalucía, botillo del Cierzo, ..., todo revuelto y podrido. Era el olor de la unidad de España (...)."

La segona em semblà curiosa per la seva fina i elegant contradicció:

"Si Proust hubiera vivido aquí estos veinte últimos años no habría escrito "En busca del tiempo perdido", no habría tenido tiempo."

La tercera, perquè no hi puc estar més d'acord, temes libidinosos a part, la millor manera de gaudir de les persones i de la seva companyia és menjant.

"Si hay algo que una más que las personas, además de fornicar, es comer juntos."

La quarta i darrera havia de ser la meva preferida. La Rubia resumeix molt bé l'origen de la majoria de conflictes actuals:

"Carmen le dijo una vez que la gente en general, y sobre todo la que manda, cree que los demás no tienen historia. Que ni sufren ni padecen y que están siempre dispuestos para que les pongas unas riendas y te subas encima. Y eso se termina pagando. Como siempre, su mujer tenía razón y más le valía hacerle caso."


Del final del llibre en parlem quan us l'hagueu llegit tot, d'acord? Per aquí casa hi ha diverses opinions al respecte...

8 comentaris:

  1. Vaja, dóna moltes ganes de llegir-lo (darrerament sembla que només llegeixo sobre el Marroc, amb algun parèntesi). He fet una petita recerca per Internet i no sembla molt fàcil de trobar, però :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola E,
      Efectivament, no sembla fàcil de trobar. A mi me'l va regalar el meu amic Pablo de Melilla. Si en tens l'oportunitat de trobar-lo, crec que t'agradarà. Un altre llibre sobre aquesta època absurda de la guerra del Rif, també recomanat per Pablo, és "El nombre de los nuestros" de Lorenzo Silva. Es tracta d'un llibre molt menys amable, dur i cruel de vegades, com la guerra mateixa, de fet. A mi m'ha agradat molt i ja en tinc un altre del mateix autor en capella.
      Una abraçada!

      Elimina
    2. He llegit poc d'aquest autor i no m'ha entusiasmat. Però tinc curiositat pels seus llibres sobre el Marroc. Gràcies per la recomanació!

      Elimina
    3. Exacte! Jo també em vaig afagar la recomanació amb una mica de repèl... Pero sap explicar el conflicte, els sentiments i l'absurd d'aquella situació. Potser li sobra acarnissament, però la situació va ser límit.

      Elimina
  2. Després de llegir la ressenya (com les trobava a faltar!!!) m'han agafat unes ganes boges de llegir-me'l!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lux,
      El teu comentari i l'anterior havien anat a para a Spam....
      A part d'aquest llibre també hi ha "El nombre de los nuestros" de Lorenzo Silva que et pot agradar i és més fàcil de trobar. Ajuda a entendre com en va ser d'absurda aquella guerra al Rif de principis de segle passat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Una novela la empiezan a escribir el autor, la sigue escribiendo los personajes y la termina el lector. Se puede demostrar en esta maravillosa reseña de Bertika. Su interpretación no puede ser más acertada. En su estancia en La kábila de Tzen a demostrado ser una formidable viajera, que si sabe mirar al mundo y sus infinitas maneras de mostrarse. Con este blogs se puede viajar aunque hayas perdido el barco. Cariño, curiosidad y muchas especias hay en este Blog. Gracias Bertika por este descubrimiento y por haberte sentido como en casa en la Kábila de Tzen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carlos,
      Muchas gracias por tu amable comentario, me ha llenado de orgullo. Además, lo recibí en el marco más apropiado, cenando en Chaouen con mi buen amigo Pablo, que es quien me lo regaló.
      Me alegro que te guste este pequeño blog que no tiene otra intención que echar una mano y dar ideas a otras familias que viajan con niños y que quieran aproximarse a países que, en un principio, no se plantearían como Marruecos o Egipto. Aunque mi pasión por la lectura es muy superior a mi y no puedo evitar ir colgando reseñas de libros de temática relacionada con estas zonas.... y no cuelgo referencias gastronómicas porque ya me dispersaría, que si no...
      Seas bienvenido por aquí! Un fuerte abrazo de dos grandes admiradores de tu obra,

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...