Encerclant l'Atlas 2013: 06 De Demnate a Skoura i un hammam tradicional

Ruta: Link a Google Maps (194 km)
Allotjament: Chez Talout (Skoura): WebTripadvisorEntrada al blog
Tip del dia: Hammam tradicional en família

Un dia completet... jeje. Com que era el Sant del nostre fill, i segons una tradició establerta en els darrers anys, havia de ser especial.

El tajine de bou i l’amanida que ens van prometre per sopar ahir es van quedar en un tajine de bou perquè no tenien tomàquets per fer-nos l’amanida, c’est la vie... Això sí, ens van convidar a una cervesa a cadascun (als nens no, no us preocupeu, ells van prendre Sprite) i ens van descontar 5€. La veritat és que el propietari de l’hotel, un gendarme francès pre-jubilat anomenat Pierre, es va mostrar molt atent amb els nens tota l’estona i aquest matí els ha anat a comprar Nesquik i tot perquè se’l posessin a la llet.

Hem sortit cap a l’Alt Atlas per travessar-lo fins a la meitat, a l'alçada de Toufrine, on surt la pista que recorre la vall del Tessaout, on teníem intenció de passar la nit. La R3017, la única carretera que atravessa l'Atlas a aquesta alçada, va ser asfaltada no fa gaires anys i, actualment, hi ha trams on l'asfalt és tan precari que està molt a prop de tornar a esdevenir pista. Considerant que és època de sega dels cereals i que la carretera semblava una cursa d'obstables, hem arribat a Toufrine bastant ràpid, en un parell d’hores com a molt. 





Palla acumulada als vorals de la calçada
A l’entrada de la vall del Tessaout hi havia unes màquines treballant amb el pas tallat i havien habilitat un pas alternatiu que a mi m’ha posat els pèls de punta, aquells passos alternatius que combinen passar pel damunt de pedra triturada i per la llera del riu. El meu company no ha aconseguit que entrés més de 2 km a la vall. Imagineu-vos un gat amb els pèls de punta, esbufegant amb els ulls del revés i agafat a la nansa de la porta del cotxe: així estava jo! De vegades sóc irracional, què hi farem, hem parat a fer un aperitiu i hem donat mitja volta. La vall, però, és preciosa, de les més boniques que hem vist i, objectivament, la pista no està pas tant malament, però quan se m’atravessa alguna cosa... en fi... que ja sabeu de quin peu calço. El meu fill em recolzava, la meva filla feia equip amb el seu pare, dos contra dos, però, tanmateix, me n'he sortit amb la meva. 
  
La pista d'entrada a la Vall del Tessaout
Arquitectura tradicional del Tessaout
Hem continuat la ruta travessant l’Atlas cap al sud, una meravella de ruta, uns paisatges que ens semblava que estàvem pel Pirineu, a la vessant nord, i quan hem arribat a la vessant sud, semblava que estàvem a la lluna. Molt xulo. Hem arribat a Skoura a quarts de tres i hem parat a dinar en un restaurant que, traduït al català, es deia “la casa deljefe barbut”. Hem sabut qui era el jefe al primer segon, jeje. Hem segut a la terrassa i hem vist que tenien wifi, automàticament tots dos hem tret els mòbils, quin vici. De seguida han vingut a donar-nos la contrasenya. Quan el meu company i el meu fill han anat al lavabo, de seguida ha enviat una noia a mirar que hi hagués paper higiènic i estigués tot correcte. Ens ha portat un plat de patates fregides pels nens, coberts petits pels nens i una brotxeta de gall d’indi gratis també per ells, no semblava que estiguéssim en un chiringuito cutre del Marroc. A sobre, hem menjat de conya i per 12€... tots quatre. Bravo pel barbut!

  

Després ens hem torturat una estona buscant allotjament, que és quelcom que a nosaltres ens encanta, però als nens no gaire. Reconeixem que som uns tafaners i una mica massoquistes, perquè a Skoura ja coneixem un lloc increïble de veritat (però de veritat!), però havíem pensat de mirar en un altre lloc que havíem vist per Internet a veure què tal. Hi hem parat, hem entrat a veure les habitacions i, la veritat, he vist galliners més ben acondicionats. Això sí, el fotògraf que els ha fet les fotos per la web, un geni!! Després hem anat a un altre que estava molt bé, però no millorava el que ja coneixem i, per tant, hem anat directes cap a Chez Talout, el nostre lloc favorit. Ens ha obert la porta en Soufiane, que se’n recordava de nosaltres i dels nens. Ens ha posat un te a la terrassa i hem xerrat una estona. Després ens hem instal·lat a l’habitació (magnífica com sempre) i hem fet una mica de piscina. La meva curiositat insana, i la deformació professional, m'ha portat cap a on estaven construint un petit hammam (el bany tradicional) però que encara no està en funcionament i, tot parlant amb en Soufiane, ens ha dit que si volíem ens podia reservar al hammam del poble per nosaltres. Bingo. Just el que jo volia, un hammam tradicional, perquè la versió turística ja la coneixíem d'haver-ho provat en un Riad de Marrakech. Com cada any, el regal del Sant dels nens ha estat fer una cosa original i enguany, no podia ser menys.

Els hammams no són mixtes. Pel matí obren per les dones i la canalla i a la tarda per als homes. Ens han reservat el hammam de 18:00 a 19:00 per a nosaltres sols (entre el torn dels homes i el de les dones) i ha estat una experiència molt divertida. Bé, jo he sortit amb una "pàjara" brutal per la calor, però això és una altra història. Hem anat amb el nostre cotxe des de l’alberg al hammam seguint el noi de l’alberg amb la seva mobilette. Impressionant. Ni Valentino Rossi... Hem fet una cursa pel palmeral a tota velocitat, els nens es morien de riure seguint en Soufiane amb la moto, jo només pregava perquè no se'ns creués cap persona, burro i/o cabra pel camí. 


video

Al hammam hem estat l’espectacle del barri durant una bona estona: en arribar ja hi havia una munió de dones i canalla a la porta totalment encuriosides per veure els guiris amb nens que anaven a "rentar-se". No cal dir que a la sortida encara hi eren i ens volien convidar a berenar i a fer el te a casa seva. Però potser us pregunteu com és un hammam tradicional, oi?

Els marroquins són una gent molt pràctica, funcional i pragmàtica, i això és un fet que ens meravella. Així, el hammam, la mesquita i el forn de pa sempre van associats en la seva cultura tradicional i segueix essent així als pobles, on cal optimitzar al màxim els recursos. Amb el calor residual del forn de pa comunitari s'escalfa el hammam, on es fan les ablucions relacionades amb el seu culte. Un hammam marroquí no té absolutament res a veure amb el hammam turc, per aquells que, com nosaltres, en coneixeu aquesta versió. En el nostre cas també coneixíem la versió de hammam que està proliferant als Riad a Marrakech, que no deixa de ser una sala de massatge bonica i calentona. Per la meva part també havia estat en un petit hammam d'una casa particular, que és el mateix a molt petita escala.

Un hammam tradicional, està composat de diverses sales, en el cas del que hem anat nosaltres eren tres però més tard hem comprovat que, en funció de la importància i del nombre d'usuaris, n'hi ha més o menys. Sempre hi ha una gradació de menys a més calor entre les diferents sales que, val a dir, tenen materials d'acabat senzills però impecablement netes. A la primera sempre hi ha uns bancs (o cadires) on es deixa la roba, també hi ha un lavabo amb mirall i un wàter (bé, una placa turca) on fer les primeres tasques d'higiene. Quan hem entrat en aquesta mena de vestuari la calor era important i el meu fill, que pot ser moltes coses però no pas fredolic, ja protestava. A la segona, a la qual s’hi accedeix per una porta rústica i surrealista, és una sala amb un sostre de volta i tota enrajolada per tal de fer-la més higiènica: encara hi fa més calor. Hi ha un parell d’aixetes amb aigua freda, un desaigüe al mig i res més. A la tercera sala encara hi fa més calor, gairebé per ofegar-se, i les dues aixetes que hi ha són d’aigua calenta. Tampoc hi ha res més. Total, que ens hem equipat amb el necessari: sabó d’oli de palma, un guant per exfoliar-se (com si fos paper de vidre), una mena de pinta rodona que va molt bé pel cabell llarg, el nostre xampú, un cubell gran cadascun i dos cubells de plàstic petits. Totes les altres coses, i tota la roba, s’han quedat a la primera sala. Amb aquest munt de coses no se sabia ben bé si anàvem al hammam o a muntar un "todo a cien". 

Un cop a dins, t’aclimates una estona a la segona sala, omples la meitat dels cubells amb aigua freda i vas cap a la sala calenta. Allà acabes d’omplir els cubells amb aigua calenta i acabes tenint 4 cubells d’aigua tèbia. Et remulles bé a cop de cubell petit (aquesta és la part que més li ha agradat als nens) i et fregues tot el cos amb el sabó negre. Se suposa que, al cap d'una estoneta, t’obre tots els porus. Després ens hem rascat mútuament amb el guant durant una bona estona, però hem acabat a la sala tèbia perquè no es podia aguantar la calor. Ens hem tret totes les cèl·lules mortes (i gran part de les vives si hem de jutjar-ho pels "macarrons" que sortien de la nostra pell) i els nens s’ho han passat bomba tirant-se aigua amb les galledes petites. Jo m’he agobiat una mica amb la calor, la veritat, però cal reconèixer que hem sortit tots ben relaxats. Tenia una imatge errònia sobre aquesta experiència i he pogut comprovar que, no només és un procés molt recomanable, sinó que la higiene que s'aconsegueix és més que satisfactòria. A la sortida ens esperava la meitat del poble per veure com sortíem de nets i contents. El camí de tornada ens l’havia indicat el noi de l’alberg i hem arribat sense problemes.

En Rachid en plena feina
Quan hem aparcat a l'interior de l'alberg i hem apagat el motor s’ha sentit: pssssssssssssttttttt..... Hem punxat una roda, grrrrrr!!! A mi se m’han allisat els cabells de cop de la mandra, però el noi de l’alberg, tant tranquil, ens ha demanat les claus dels cotxe i ens ha dit que ell se n’ocupava. La roda l’ha canviat un altre dels nois de l’alberg, en Rachid, sense cap esforç i demà a primera hora ens acompanyarà al taller mecànic a que ens reparin la roda. O sigui que està tot controlat.


Per primer cop a les vacances no estem sols en un allotjament, hi ha una parella del Quebec la mar d’agradables, amb els que m’he dedicat a parlar en francès una bona estona. Mentrestant, el meu company, els nostres fills, més nens de la casa i alguns nois de l'alberg han fet unes partides al futbolín. El sopar, com sempre, ha estat vertaderament exquisit. Escric aquestes paraules mentre fem una cervesa al saló de la nostra habitació tot escoltant el vent a fora, que sembla que hi haurà tempesta. Els nens ja dormen.
  

Demà anem cap al Dadès, a la zona dels “dits de mono”, una zona que coneixem només de passada, de parar amb el cotxe i fer-hi fotos, però que mai hi hem dedicat més estona.

PD: Anys després hem anat al Tessaout acompanyats de bons amics i, de debò, no us ho perdeu. Per més referències sobre la vall i la seva arquitectura: aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...