Refugis per als cinc sentits: la
visió de les onades trencant contra la platja a les Residences de la Plage a
Akermoud o la transformació del paisatge des del palmerar de Skoura fins a l’Alt
Atlas des del terrat de Dar Panorama a Skoura; la crida del muetzí a la
mesquita propera a la Maison de Nanna al Ksar Zenaga a Figuig o el bram
dels ases amplificat per les parets verticals al desaparegut “On dirait le sud” a Amtoudi Id
Aïssa; l’olor a net a les habitacions de l’Hotel Izlane a Imilchil o a la
pintura recent aplicada a la Gîte Assounfou a Aït Ali N'Ito al Tessaout; el sabor del tajine de
verdures al Vieux Chateau du Dades o les delícies a la carta de l’HotelArganier d’Ammelne a Tafraoute; el tacte de les estores a la jaima de la coberta a la GîteFlilou a Agouti, un dels indrets més màgics del país.
En aquests refugis per a l’ànima
i per al record, hi he pensat molt els darrers mesos i les darreres setmanes
però, sobretot, en els darrers dies. Ara que alguns afortunats fem veure que
tornem a una rutina tant fingida com desitjada i que fins i tot hem trobat un
nou sentit al mot “normalitat”, el meu cap vola diàriament d’una banda a l’altra
de la Mediterrània.
En els darrers mesos, mentre
ignoràvem la sort d’aquells veïns amb qui hem compartit tants bons moments, hem
fet un màster en interpretació de gràfics, entenent la diferència entre
creixement lineal o exponencial i identificant les fonamentals diferències
entre els tipus de mascaretes. Fins i tot hem après l’elasticitat de la
distància entre persones quan el límit són 2 metres i, des del tancament de les
fronteres terrestres, que llunyà pot ésser el país veí on hem passat tantes
bones hores, dies i setmanes en bona companyia. L’instint de supervivència ha imperat
i hem agraït tenir un sistema sanitari magnífic tant proper sense recordar les
vegades que hem estat amb els nostres vehicles a diverses hores de dura
conducció fins a l’hospital més proper.
Però cada matí des de l’inici de
la pandèmia, en llevar-me a estudiar abans de la meva jornada laboral, miro les
estadístiques de l’alerta sanitària al Marroc, com un nou hàbit adquirit. Xifres
oficials que no parlen de l’estat particular d’aquells coneguts anònims que, de
ben segur, deuen estar patint, no només per poder mantenir el seus negocis,
sinó per la salut dels que els envolten.
Immersa en una curiosa síndrome d’Estocolm i desitjant poder tornar a creuar per la frontera de Beni Ensar, espero
retrobar aquells noms propis que recordem d’un any a l’altre tot esperant que tot plegat sigui un malson del qual aviat
despertarem. Ben aviat els demanarem la disponibilitat per alguna data en la
qual els ho posarem molt difícil però que faran l’impossible per acollir-nos
com només ells ho saben fer.
Ben aviat el somriure d'en Rachid al Dadès, l'amabilitat d'en Mohammed a Imilchil, l'atenta mirada d'en Abdellah al Tessaout i les bromes d'en Aziz a Skoura😉.
Ben aviat. À bientôt!