Explosió a Marrakech

La vida i la mort s'entrellacen de la manera més macabra. Al mateix moment en què rebia la gran notícia del naixement del fill d'un amic també tenia els primers indicis d'aquesta explosió al cor del Marroc.

Sento un profunda pena. És la meva conclusió final després d’una tarda angoixada pensant en el terrible atemptat a la coneguda cafeteria Argana a la Plaça de Jmaa-el-Fna a Marrakech.

L'interior de l'Argana fa 1 any i 1 dia
La història es repeteix i es repeteix, atemptats se’n veuen a les notícies desgraciadament cada setmana, ara 5 morts a l’Afganistan, ara 15 morts a Gaza, ara 10 morts a l’Irak… i ja no ens provoca cap sentiment, fent-nos sentir una mica menys humans quan hi pensem fredament.


Però hi ha notícies que et sobten i la d’avui n’és una. És la primera vegada que he estat en l’escenari d’un atemptat pocs dies abans i em produeix una sensació de buidor molt gran. També tinc previst viatjar a Marrakech en pocs dies i aquesta sensació de buidor es convereix en tensió. I, per acabar-ho de rematar, avui mateix una amiga estava just a la medina en el moment de l’explosió.


Vam estar fa un parell d’anys a Egipte visitant el temple de Hatshepsut i recordo que em mirava les muntanyes del voltant recordant que des d’allà va ser d’on van tirotejar un grup de turistes extrangers pocs anys abans. Era un sensació extranya.


Però avui em mirava les fotos de la Plaça amb l’Argana al fons que vam fer fa escassament un mes i tenia un nus a la gola. Fa exactament un any i 1 dia que jo estava fent un gelat en aquesta cafeteria.
 S’ha dit en un primer moment que havia estat una explosió de gas, després ha anat agafant cos la teoria de l’atemptat i el darrer que he llegit avui han estat les paraules de Juan Goytisolo defensant la teoria que eren actes terroristes en contra de l’evolució del procés democràtic.

I pensant en la dependència profunda del turisme que tenen aquestes grans ciutats imperials marroquines, estic segura que, combinat amb la incertesa provocada per les revoltes en el món musulmà, això suposarà un efecte molt negatiu en els seus habitants.

Penso que de vegades les coses succeeixen en l’indret equivocat, en el moment equivocat i per un motiu igual d’erroni. Sigui quin sigui el motiu, els marroquins sobreviuran una vegada més i tornaran a aixecar cap, però, repeteixo, sempre plou sobre mullat.


La imatge de Marrakech que perdura en tot viatger





Jemaa-el-Fna amb l'Argana al fons fa 1 mes

Abril 2011. L'habitatge tradicional a la vall del Todrà

L'HABITATGE TRADICIONAL A LA VALL DEL TODRÀ
Roger Mimó
http://www.rogermimo.com/
Edició de l'autor
Origen: Biblioteca pública

Petit llibre molt útil en la preparació de viatges per aquesta zona del Marroc que en les seves escasses 55 pàgines ens fa una ràpida aproximació geogràfica, sociològica i històrica. Resulta molt interessant el capítol dedicat a un recull de cites sobre aquesta zona en la literatura de grans viatgers com Charles de Foucauld o Lleó l'Africà. Tanmateix, i parlo des de la meva "deformació professional", el més útil de llibre és l'àmplia descripció de les tipologies contructives i arquitectòniques i "l'evolució" que aquestes han sofert degut a l'impacte d'occident. Bonic recull de fotografies de maquetes de vint-i-quatre monuments de terra realitzats ex-professo per l'autor per una exposició sobre aquest tema.

En les paraules del propi autor es resumeix el sentiment que el viatger experimenta in situ: "Tot allò que no va aconseguir imposar el protectorat francès per la força de les armes, avui s'ha imposat pel propi desig de la problació local. Car la televisió i els emigrants han jugat el paper de cavalls de Troia, facilitant el trencament d'unes barreres culturals que s'havien mantingut fermes al llarg dels segles (p. 30)


Ruta 1000 Alcassabes. 06 Terminologia bàsica

Abans d’endinsar-nos en aquesta fantàstica ruta anomenada així principalment pel turisme, estaria bé aclarir (si és que és possible) quatre mots bàsics per entendre la zona i les seves tipologies arquitectòniques amb una mica d’èxit.

La diversitat de termes existents és, en primer lloc, conseqüència del concurs de diferents llengües: l’àrab clàssic és l’idioma oficial del Marroc i la seva forma dialectal magrebina és el que parla la major part de la població del país; els habitants de l’atlas i la major part de les comunitats instal•lades en les valls presaharianes són berebers que es comuniquen en tamazight. A més, està el francès, idioma utilitzat per a la transliteració oficial a l’alfabet llatí i, per últim, jo estic utilitzant el català per escriure aquests relats. Un segon aspecte que augmenta la complexitat de la terminologia té a veure amb la gran varietat de paraules utilitzades per nombrar un mateix tipus d’edifici, segons la zona geogràfica on aquest es trobi.


Tipologies arquitectòniques


KSAR (pl. KSUR) en àrab
IGHREM (pl. IGHERMAN) en bereber

Ruta 1000 Alcassabes. 05 Artesans de Marrakech

05.03.11 Marrakech


Tornar a una ciutat que ja coneixes implica contrarestar la peresa de l’anterior incursió tot intentant visitar allò “que va quedar pendent”. De vegades pot ser un error, d’altres, una oportunitat. I en aquesta ocasió, de l’error n’ha sorgit una oportunitat. El millor exemple d’això és la meva insistència en anar a veure els Jardins Majorelle.

Mentre esmorzàvem al riad Marrakiss en una petita sala annexa al pati hem estat parlant amb una parella gai franco-marroquina que ens han fet riure molt explicant-nos el fred que havien passat durant la nit. Se’ls ha posat una cara quan els hem dit que el comandament de la bomba de calor cal demanar-lo a recepció. Pobres, pensaven que era únicament aire acondicionat… amb el fred que ha fet!

Ruta 1000 Alcassabes. 04 Souks de Marrakech

04.03.11 Reus – Marrakech


Són les 7:05 i veig com la meva filla mira com ens enlairem per sobre dels núvols i surt el sol des de la finestra de l’avió de Ryanair que ens porta de Reus a Marrakech. Després d’haver-nos llevat a les 04:30 per anar a l’aeroport pensàvem que els nens dormirien tot el trajecte, però estan més excitats que nosaltres amb el viatge. I ens adonem, també, que a l’avió hi ha força “inconscients” més que viatgen cap al Marroc amb els seus fills… després de tot.

Ruta 1000 Alcassabes. 03 Preparatius: com anar al Marroc amb nens i no morir en l’intent


Després de llegir el títol d’aquesta entrada estareu pensant que ara venen tota una sèrie d’arguments a favor de viatjar amb els propis fills, doncs aneu errats. Aquesta és una opció personal i els nostres arguments i consells específics del fet de viatjar amb els nostres nens es van explicant al llarg de les entrades dedicades als dies de viatge, però volia dedicar una entrada a les setmanes prèvies a la nostra sortida, a tot el què va succeir a nivell mundial, a Catalunya, a la pròpia família i, també, a casa i que va posar “en perill” el nostre desitjat viatge.


El que succeïa al món…


Després d’immolar-se Mohamed Bouazizi, el dia 17 de desembre a Tunissia s’inicià la revolta en alguns països de confessionalitat islàmica situats majoritàriament al nord d’Àfrica i a la península aràbiga. Tot s’inicià en aquest país mediterrani i, a poc a poc, es van anar succeint, com una reacció en cadena, manifestacions populars en una bona colla de països. En el moment de començar a preparar aquest viatge s’iniciava la revolta en un país al qual ens sentim molt units: Egipte. Els missatges d’intranquilitat sobre fer turisme en aquests països eren insistents en els mitjans de comunicació, en els fòrums de viatgers a internet i, fins i tot, a la pròpia família. Potser si no haguéssim tingut l’experiència de conèixer alguns d’aquests països on s’estaven produïnt protestes hauríem caigut en la simplificació d’anular o posposar el viatge, ho reconeixo, però durant gairebé tres mesos vam intentar estar ben informats i no vam trobar cap motiu objectiu per no fer el nostre viatge.

Març 2011. Seduccions de Marràqueix

SEDUCCIONS DE MARRÀQUEIX
Josep Piera
Col·lecció El Balancí
Edicions 62
Origen: Biblioteca pública

Aquest llibre m'ha encantat i necessito compartir-ho amb tots els malalts del "gusanillo moruno", tal com en diu un amic meu. Vaig iniciar-ne la lectura en el vol d'anada cap a Marrakech fa tres setmanes quan em dirigia a fer la ruta de les mil alcassabes, el vaig anar saborejant durant la ruta (i no us podeu imaginar com!) i l'he acabat a casa amb molta nostàlgia.

Aquest fantàstic poeta valencià descriu les emocions, els paisatges i les sensacions que hom viu a Marrakech d'una manera que no pots deixar d'identificar els llocs, tornant-los a gaudir i acabant amb una melangia total i absoluta. Aquest viatge vital que fa l'autor en el procés de recuperació d'una llarga convalescència resulta no només deliciós de llegir, sinó que et transporta amb els cinc sentits.

En aquesta ocasió (i que l'autor em perdoni) acompanyo algunes cites del llibre amb imatges preses pel meu company en aquest recent viatge perquè quan ho llegia eren exactament la imatge que tenia al cap.

"¿És aquest desig constant d’anar-se’n, el sentit del viatge? És el que em mou al viatge? Ara sé que anar-se’n no és cap fugida, si no més aviat al contrari. (…) I jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps –tots els temps- per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc a prop; no per deixar enrera i en l’oblit qui sóc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduïr l’ànim i l’ànima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis." (p.11)


Anar cap al desert per l'autor és: "Viatjar cap a la llum, cap al sud, cap als altres, amb el cos i l’ànima oberts, cap al desert. I escriure – que és conèixer-se un mateix i reconèixer-se en els altres – la pròpia experiència de viatge. Perquè només així el viatge es transforma plenament en el que és, una metàfora de la vida, una forma de coneixement on tot es fa possible, efímer i etern, personal i intransferible." (p.12)


Tot és bell, i viu, a Marràqueix; també les misèries. De la pudor de pixums a l’encís de les espècies; de les roses que omplien els bassiets d’una font pública a unes divertides dentadures naïfs que assenyalaven la presència d’un dentista popular; de les paradetes de llepolies als venedors d’aigua fresca; dels tapissos exòtics als plàstics vulgars; dels ulls més bonics als rostres més enigmàtics; de les exposicions de fruita fresca al solobre de les pescateries; dels jovenets pervertits als ancians honorables... Marràqueix és medieval, és el jardí i el desert, és la sobrietat adusta de l’olivera i la fragilitat dansaire de les palmeres, és els patis amagats amb llimeres i els carrerons mísers de la medina. Tot és possible en aquesta ciutat de contrastos: luxe i pobresa es confonen bellament, com una fatalitat. (P.22)


El palmerar d’Skoura és realment un jardí, un jardí en el sentit més autèntic i antic; un hort magnífic. Vull dir que és un oasi literal, per a contemplar i treballar, per a viure. (P.29)


El camí continuava. Continuaven succeïnt-se aquests vergers de deliri, combinats amb extensions resseques d’un roig de brases, d’ocres que el sol suavitza, de negres muntanyencs com vísceres tel•lúriques, com si tot fos jove i vell alhora. (P.30)


Terra i aigua. Roig i verd. Terra cremada pel sol que esborra la violència vessada en batalles antigues. Aigua que, en mullar la pols, es transforma en herba, en pa futur. Contrast cruel. Tot era humil i vistós. Com les cares dels xiquets, brutes, simpàtiques. Com els vestits tradicionals de les dones, coloraines mobils que combinaven dolors i penes amb alegries i joies. Fascinant, aquest país, Marroc, quan l’acceptes. (P.31)


Tinerhir no té cap interès, segons la guia. (P.32)


Unes parets d’una foscor altíssima m’arreceraven en cos i ànima. (...) Era un congost? ¿On duia aquell camí? I aquell riu, d’on venia? (...) L’aigua brollava entre els pedregars. En eixir a l’exterior el vent era fred. Les parets d’aquella gorja tapaven el cel, com els murs d’una casba gegantina, obra de cíclops. (P.39)


Era un lloc de vida plena, radicalment oposat al roig socarrat de les muntanyes, al roig de sang seca, sang feta de pols, d’aquelles casbes que es desfeien amb una bellesa tràgica entre palmeres, sèquies i camps de blat. (...) ¿Quants més, però, d’aquests nobles castells de fang, desapareixeran en poc temps convertits en simples tossals, retornats a la terra? (P.49)


Els homes no canviem de pell com les serps; podem intentar comprendre els altres, però no ser com els altres. (P.61)

... el barri de Guéliz no havia acabat de configurar-se plenament ni desenvolupar-se com caldria, i que moltes coses havien hagut de ser abandonades, tot just començades les obres. La nova urbanització tenia, doncs, l’aspecte “d’una ciutat destruïda per una cataclisme”. (P.67)


A Marràqueix, el paladar no solament troba el que vol i més, sinó que, damunt, se sent senyor; senyor, és clar, en el sentit més noble, com solia usar-se el terme abans. (P.68)


(...) Perquè a Marràqueix, per a sorpresa del paladar, es poden menjar encara pollastres de corral, corders criats al camp, bous alimentats amb palla, peix fresc, o ous acabats de pondre. I no solament això, sinó que les verdures, les fruites i les hortalises són saborosament naturals i no híbrids insípids, falsament vistosos. Una satisfacció que, si al nostre país pot semblar un costós exotisme de temps perduts, en aquesta metròpoli luxosa del sud marroquí resulta un tast quotidià i a molt bon preu. (P.68)

Aquest saber estar en dos móns, en dues o més llengües o cultures, sense confrontació ni extranyesa, em deixa fascinat, em sembla un model de vida just. Aquesta manera de viure que evita tan el conflicte com la barreja, la trobe una solució per a tots aquells als quals la història ens obliga a viure dia a dia en una o altra banda d’aquesta frontera que no hauria de separar Europa i Àfrica, l’occident de l’orient. (P.71)


La medina de Marràqueix és, encara, majorment, d’estructura medieval, amb carrerons coberts de canyissos i sempre atrafegats, on la barreja atapeïda de temps i d’olors diversos trasllada lluny i es fa entranyable alhora. Aquests laberints perfumats d’humils sorpreses actuen en mi com un despertador de la memòria. (P.80)


La plaça Jemaa el Fnaa no és solament un grandiós mercat de misèries o meravelles, però; no és només un espai on tot el que és imaginable, o desitjable, es pot trobar i comprar a qualsevol hora del dia i de la nit, si es té l’art i la paciència escaients; la plaça Jemaa el Fnaa és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. Un espill, o mercat, de sensacions, de veus, de gestos acrobàtics, de coloraines cridaneres, de perfums i de pudors, de músiques i d’històries... És una plaça que no es deixa escriure completa, ni fotografiar més que a bocins; una plaça que és diferent cada volta que hi vas, una plaça per a ser passejada a poqueta nit, tota sorpreses. (P.81)


Referint-se a El Cel Protector, de Paul Bowles: Els personatges de la història trovaben al desert la fascinació per l’absolut; una fascinació aclaparadora i salvatge; la conseqüència, després del gaudi per la troballa existencial, era la mort, quan no la follia. (P.96)

Baraca vol dir moltes coses. Vol dir “benedicció”, vol dir “santedat”, “bona sort”... Qui té baraca, o du baraca, té la protecció de Déu segons la tradició. (p.116)


Apenes deixades enrera les muralles roges de la ciutat (...) el paisatge pren un asserenat ambient de betlem familiar: palmeres solitàries o en colla, o a parelles (...), olivars i planures de molts verds, un minaret de color rosa, ramats d’ovelles, un riu (...) i la neu a l’horitzó, sota el blau del cel, cobrint els cims altius de les serres, cims de tots colors, com vinguts de quan érem xiquets. (p.131)


Ens vam haver de desviar una vintena de quilòmetres, per una carretera que la pluja havia convertit en un torrent, però va valdre la pena. (...) Feia frescor, un fred humit d’alta muntanya. Plovisquejava. La casba era una fortalesa amb un palau en ruïnes. (...) Era un jardí oblidat del món, on els luxes antics del poder senyorial s’enderrocaven en un silenci ferotge – el dramàtic silenci de l’abandó - , mentre la vida camperola continuava humil i indiferent el seu cicle. (p.162)


Mentre Teluet ens quedava a l’esquena, no podia deixar de pensar en aquells màgics castells de fang que l’oblit i la pluja enderrocaven. (p.164)


La gentada era enorme i l’ambient de rondalla, al mercat. S’hi barrejaven les atmosferes orientals, tan denses, de la narrativa medieval mediterrània, amb la vitalitat decadent i complicada del nostre món actual. D’un món, cal dir, que els turbants, els vels i les xilabes feien misteriós, però que també mostrava les crues contradiccions del moment, com ara els cotxes passats de moda, els texans i la música rai. En aquell sorollós mercat de tendes de lona entre oliveres, es barrejaven camions i camells, cotxes i ases, bicicletes, cavalls i persones de nolt variada condició i edat. (p.186)

La veu del muetzí, tot d’una, féu volar oronelles i coloms en una dansa filigranada, com pensaments escribint-se n l’aire quiet del capvespre. Aquells homes feien el seu balanç personal de dia, com a bons mercaders de la vida; jo també. (p.223)


No era cap somni idíl•lic, ni cap fantasia del desig. Era senzillament un hort, un hort amb palmeres datileres, bancals de verdures, corders pasturant, tarongers, sèquies netes, cavallons ben fets, un pou amollant a doll les aigües clares. (p.226)


Al seu voltant tot són murs de fang fets runes, d’un roig cremat, com si una pluja de foc hagués assolat les cases de la ciutat i només ella s’hagués salvat de ser cendra. Ella i el verd. Són l’únic senyal de vida, entre tanta desolació en ruïnes. Ella i el verd, com un miracle. La ciutat s’ensorra. Entre palmeres, el riu a la vora, la neu lluent al cim de les serralades. (p.228)

Records, somnis, imatges, paraules. Fa ja un mes que he tornat a casa, però encara sóc a Marràqueix. (...) Res no és com ho vaig deixar en marxar de viatge, tot ho trobe distint sense haver canviat, tot és nou sense resultar-me estrany. No són diferents les persones, ni els objectes ni la casa, ni aquesta vella vall on visc; sóc jo qui mira amb uns altres ulls i descobreix el que abans m’era amagat. Sóc jo qui ara és un altre. (p.205)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...