La presència d'un Monestir
cristià a la ciutat de Midelt a 1500 metres d'alçada és quelcom que no deixa
indiferent. Ja vaig avançar aquí
que tenia la sana intenció, si arribàvem a una hora decent a Midelt en la
primera jornada del nostre darrer viatge al Marroc, d'anar a buscar el Monestir
de la Mare de Déu de l'Atlas.
Així, aquell 18 de març, desè
aniversari del nostre casament i acompanyats pels nostres dos fills, va
començar de la millor de les maneres desembarcant del ferry a les vuit del matí
a Melilla i esmorzant envoltats de gent molt especial per a nosaltres. El dia
apuntava molt alt i, quan vam creuar la frontera de Beni Enzar amb el nostre
vehicle en uns escassos 20 minuts, ens vam sentir tocats gairebé per la Divina
Providència (la
nostra primera experiència en aquest pas fronterer va ser diametralment
oposada). El camí fins a Midelt va ser bufar i fer ampolles i sobre les quatre
de la tarda arribàvem a aquesta ciutat a les faldes de l'imponent Jbel Ayachi.
Em declaro una persona molt
afortunada per la manera en la qual coneixo per primera vegada alguns dels
llocs paradigmàtics de la meva vida: la Piazza San Marco de nit i plovent, la
costa africana des d'un vaixell, la Capella de Ronchamp després d'una nevada, el
llac Iriki cobert d'una capa de vegetació, el Convent de la Tourette entre la
boira, la Vall dels Reis sota la pluja, Alexandria en un dia d'eclipsi solar...
No hi ha límits per a tot allò que fem moguts per la passió i, una vegada més,
el destí m'ha portat a viure una experiència que no oblidaré en molt de temps,
en aquesta ocasió en un petit Monestir cristià en un país musulmà.