Setembre 2010. Mimcina

MIMCINA. La terra llegendària
Roger Mimó
Ed. Columna Jove
Origen: Biblioteca pública


En aquesta ocasió, el polifacètic Roger Mimó fa una novel·la de viatges ambientada a la vall del Drâa, que té com a tema central la recerca per part d’un jove estudiant d’història d’una ciutat que ha vist esmentada en un llibre antic.


Darrerament he anat seguint l’estela d’aquest escriptor sabadellenc especialitzat en el tema de l'arquitectura tradicional de terra crua a les valls presaharianes, i el primer que m’ha caigut a les mans ha estat aquesta petita novel·la. L’he llegit en un trajecte en tren (ben curtet) i és més aviat un llibre per a joves, però m’hi he entretingut i queda pendent buscar algun altre llibre d’aquest autor perquè m’ha donat la sensació que aquest no acaba de ser el seu gènere.

Valdelinares existeix (i Teruel també). 03 Paella valenciana a l'estil de Kiev

09:59h 3,0ºC Valdelinares
Després d’emorzar tranquilament i netejar el pis amb l’objectiu que la nostra presència passi el més desapercebuda possible, sortim en direcció a la costa valenciana amb l’esperança que la temperatura sigui més benèvola amb nosaltres, perquè 3ºC a les 10:00h del matí per nosaltres és molt de fred!


10:54h 21ºC Coves Sant Josep a la Vall d’Uixó
Tant jo com el meu company recordàvem haver-les visitat de petits i, de fet, en teníem molt bon record i això ja ens semblava motiu suficient perquè els nens les veiéssin... és com tancar un cercle....com un bucle...potser algun dia els nostres fills ho recordaran i hi portaran els seus. La nostra arribada amb els folres polars ha estat traumàtica: ens ha faltat temps per obrir la maleta i agafar samarretes de màniga curta. Si no ens refredem aquest de setmana…

Des de l’enorme aparcament habilitat per autocars i turismes fins la vertadera entrada a les coves es va caminant per una mena d’avinguda dedicada al turisme més massiu: restaurants mediocres amb moltes pretensions, paradetes de souvenirs, el típic trenet turístic, algun adolescent distribuïnt flyers de restaurants de menú al centre de la vila, etc. L’entrada és força cara (crec que eren uns 9,5€ els adults i 4,5 € els nens) però la infraestructura necessària per la visita bé ho justifica.


La visita consisteix en accedir a peu a la cova, pujar a unes barquetes d’unes 8-10 persones on un senyor amb una perxa va conduïnt l’embarcació i fent petites explicacions de les diferents “sales” que l’aigua ha format al llarg del temps. Les zones de transició entre les sales són les que més han agradat als nens, amb el barquer dient “bajad la cabeza, que a esta roca la llamamos la arranca-pelos”, fins a arribar a un embarcador on hem continuat un passeig circular a peu per dins les coves on hem pogut veure (alguns tocar i abraçar) estalactites i estalagmites. El final del recorregut a peu és el mateix embarcador on ja t’espera el barquer per continuar la “navegació” fins l’entrada de les coves. No ens podíem creure que la visita hagués durat 1,5 hores!


Punt fort: la il·luminació, el tempo del recorregut i la música clàssica.
Punt dèbil: la incapacitat de la gent per fer una mica de silenci i gaudir de l’espectacle.


13:30h Platja de Moncofa o Moncofar (ho vam veure escrit de les dues maneres)
La millor manera de finalitzar aquest cap de setmana és, sense cap mena de dubte, fer una bona paella! Anem fins al poble coster més proper a la Vall d’Uixó i aparquem, amb la seguretat de trobar algun lloc a prop de la platja on fer una bona paella valenciana.


La nostra opinió com arquitectes sobre l’explotació extrema de la costa del país valencià ha xocat frontalment amb aquesta població, amb antigues casetes adosades fent front al mar, d’un blau turquesa sorprenent, amb poca gent, pocs bars i un passeig marítim ben dimensionat.

La casualitat ens ha portat a dinar en un pati d’un bar de platja, on la cuinera acabava de tirar l’arròs a una gran paella. Malgrat que el lloc és senzill, hem gaudit del dinar sota els pins, amb els nens jugant pel pati sense cap perill i degustant la paella valenciana fantàstica feta per una senyora de l’antiga URSS i servida pel seu marit de la mateixa nacionalitat.

Ha estat un cap de setmana intens i hem gaudit molt, però la tornada amb el cotxe amb els nens ha estat, si això és possible, gairebé pitjor que l’anada…









La platja de Moncofa




L'interior de les coves en el recorregut a peu





Valdelinares existeix (i Teruel també). 02 Benvinguts a Alaska

24/09/10 La Mercè

15:00 Està clar que som uns mals pares. Els nens han fet campana a l’escola el divendres per la tarda, però en la nostra defensa hem de dir que ja li havíem comentat a la mestra per si havíem de fer alguna fitxa extra. Per tant, després de dinar hem posat la directa…cap a Valdelinares, que això està mooooooolt lluny.

17:00 La primera parada, en una àrea de servei de l’autopista ha estat reveladora. Tot creuant l’autopista pel pont que porta a la cafeteria vam veure, destrossant la línia de l’horitzó, el monstre agònic anomenat Marina d’Or. No n’havia vist mai cap imatge llunyana, únicament havia vist la propaganda dels hotels amb imatges interiors de pseudo-luxe i zones “spa”, i realment em va impactar la mole enorme d’edificis horribles separats per una distància clarament inferior a la recomanable, com un inmens dominó esperant que algú l’empenyi una mica.

En aquesta àrea de servei el nostre ego de pares es va recuperar una mica en veure com arribaven a berenar uns pares amb un nen petitó d’uns 18 mesos. Van seure just a la taula de darrera nostre i mentre els pares es prenien tranquilament un cafè (i exactament amb aquest objectiu) van “connectar” al nen a un DVD portàtil amb un capítol de “Dora la exploradora” a tot volum. Els pares van prendre’s tranquilament el cafè, la resta de gent que erem a prop no, però vam poder escoltar el capítol perfectament.

19:30 Arribem a Valdelinares (això està molt lluny, carai!) i ens trobem amb la Núria, la nostra amfitriona. Ens ensenya l’apartament i xerrem una estona. És una persona amb la que resulta còmode de parlar-hi i durant aquests dies ha estat present, ens l’hem anat troban pel poble, però sense agobiar.

L’apartament està molt bé: una planta baixa amb sala-cuina i una planta primera amb el bany, 2 llits de matrimoni, un d’ells en un altell de fusta, i un llit individual. El bany més que correcte. Tot ben pensat, senzill i acollidor. Els nens ràpidament han decidit que s’instalaven a l’altell de fusta, hem sopat i a fer nones…








25/09/10 Dissabte

09:27 Sortim cap a fer una mica de senderisme. El termòmetre del cotxe indica 4,5ºC i anem vestits com si ens n’anéssim a Alaska. La Núria ens ha explicat una ruta a peu facileta per fer amb els nens per anar des del Pino Escobón fins al Molinete. El mega-arbre l’hem trobat sense problemes considerant que si entre els quatre no podíem abraçar el tronc, és un bitxo que no passa precisament desapercebut. Tot caminant ens ha anat passant el fred, el paisatge és molt humit, amb molta pau i molt bonic... però de Molinete, res de res. A la tornada, just sortint amb el cotxe hem vist l’indicador just per corroborar que som un desastre en comprovar que hem fet l’excursió just en la direcció contrària.


El Pino Escobón

11:30 Malgrat que el pícnic ja el tenia a punt (la nostra clàssica amanida de pasta, croquetes i truita de patates) qualsevol s'atreveix a menjar a fora!!!! Amb aquest fred que pela! Hem tornat a l'apartament i les noies de la casa ens hi hem quedat descansant i el meu fill i el meu company han anat a "investigar". El resultat d'aquestes aventures ha estat trobar el "Comercio", l'única botiga del poble on han comprat una navalla de record, molt xula i molt barata. Després han anat a una plaça amb uns jocs infantils com els de quan nosaltres erem petits, de quan els nens quèiem, ens pelàvem els genolls i continuàvem jugant sobre un paviment que no era tou i sense interposar cap demanda . Al nostre fill li han encantat.


Jocs infantils dels 80
16:00 Després de dinar i fer la migdiada hem decidit d'anar a Teruel per verificar que, realment, existeixi. Són aproximadament 45 km inacabables per un paisatge més propi d'escòcia o d'un capítol dels Teletubbies fins a arribar a la capital, però hem estat més d'una hora per arribar.



Escòcia, Teletubbies o Serra de Gúdar?

El Torico

La plaça del Torico és el centre neuràlgic del casc antic de Teruel, una plaça de forma trapezoidal en planta amb una urbanització molt fashion (de nit la il·luminació ha de ser per sucar-hi pa...). Vam aprofitar per berenar uns xurros (congelats i refregits) amb xocolata (molt bona) en un bar sota els porxos. He de dir que els lavabos d'aquest bar (no sóc capaç de recordar el nom) poden concursar amb els més cutres que he vist a Lisboa i a Cairo... i això no és poca cosa!

El Torico és un tema absolutament desproporcionat: una diminuta escultura de bronze d'un toro ibèric i cañí sobre una columna de granit, la qual, també és la base d'una font on els brolladors són caps de toro...sí senyor, molt aprofitadet.

Vam visitar la catedral. L'entrada a la catedral i al Museu d'Art Sacre val 3€, però la senyora de la guixeta ens va dir que "avui val 2€"... Curiós. La catedral estava poblada de cadires, però moltes moltes, d'aquestes de terrassa de bar de plàstic color blanc pertot arreu. Segons ens van dir hi havia un casament en unes hores i no cobraven l'entrada sencera perquè no es podia apreciar correctament l'espai. Al cap d'una estona, des de fora, vam poder veure la núvia entrar a la catedral-terracita-de-verano.

Que davant la tòpica pregunta ¿Teruel existe? (de la que els propis habitants deuen estar fins als nassos) puc contestar que sí, però que (i que em perdonin) no em va semblar una ciutat especialment interessant. Val a dir que es marquen gols a la porta pròpia situant la Oficina de Turisme en la plaça més cutre, fosca, humida i desangelada de tota la ciutat i, a més, es pot saber qui carai ha escollit aquest mobiliari urbà de la foto? Crec que és dels dissenys més diabòlics que he vist en la meva professió com a arquitecte...Ja no podien integrar-hi rés més: fanal, paperera, jardinera i banc...A partir d'aquesta excursió ja he canviat la meva opinió que a Zaragoza és on hi ha els fanals més horribles.





Ens acomiadem de Teruel amb un cartell per ampliar la colecció.




Índex Valdelinares existeix

01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi
02 Benvinguts a Alaska
03 Paella Valenciana a l'estil de Kiev

Valdelinares existeix (i Teruel també). 01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi

Aquesta ha estat una sortida molt poc planificada en la que moltes coses no han acabat essent el que pensàvem, ha estat un cap de setmana de descobriments.

El primer ha estat l’intercanvi d’habitatge. Fa un temps em vaig registrar en una web per intercanviar el nostre habitatge amb el d’algú altre interessat en cedir-nos el seu per uns dies mentre s’està a casa nostra. Les nostres famílies ens miraven amb una cella més aixecada que l’altra sense acabar d’entendre per què volíem anar a casa d’algú i, per més inri, que aquest algú s’estigués a casa nostra. Val a dir, però, que s’han mostrat més oberts del que inicialment vam pensar.


La casualitat ens ha portat a passar aquest cap de setmana a Valdelinares, “el municipio más alto de España”, a casa de la Núria, una enamorada de la muntanya, professional del turisme actiu i empresaria que ens ha acollit com a uns amics.

Feia molt de temps que teníem curiositat per anar a Teruel, sobretot per comprovar que realment existeixi, i la seva casa, situada al bell mig de la Serra de Gúdar, estava disponible per aquests dies. No ens ho vam pensar gaire i vam quedar amb ella aquests dies aprofitant que el divendres era festiu a Barcelona. Malgrat això, per a ella era impossible de venir simultàniament a casa nostra i vam acordar que casa nostra l’esperava quan ella volgués, ja que el seu interès és, alhora, estar a prop de Barcelona i anar a escalar a Montserrat.

El segon ha estat que els viatges en cotxe amb els nostres fills poden ser un desastre. Nosaltres que sempre presumim de nens viatgers, aquest cap de setmana en cotxe ha estat un desastre. I no sabem exactament què és el que ha passat… No és el primer viatge llarg que fem amb ells, de fet, n’hem fet de més llargs i mai hi ha hagut problemes. Hem respectat els seus horaris, hem parat sovint per estirar les cames, menjar i jugar…. i, malgrat això, hem escoltat la frase “Quant falta?” desenes de vegades, s’han molestat entre ells més que mai, han plorat, els ha molestat el sol, els núvols, els altres cotxes, la música, la película que els hem posat “in extremis”… En fi, que hem tornat amb poques ganes de tornar a fer una escapada com aquesta. Però ja sabem, per experiència, que al cap d’uns dies ho acabarem relativitzant, primer, i oblidant, després.

El monstre Marina d'Or. Si em perdo, aquí no em trobeu.


El tercer és que la tardor ha mort just al néixer. Just 24 hores després de l’equinocci de tardor i sortint de casa a 26ºC…qui es podia imaginar que al cap de 6 hores portaríem una jaqueta polar i l’abric d’hivern? I encara gràcies que vam tenir la pensada a darrera hora d’agafar-ho… Anar a 1692 metres d’altitud implica passar molt de fred, això ja ho hem après.

09:27 a 4,5ºC


El quart, i últim, és que els bambis existeixen fora de les películes de Disney. Portàvem més de 4 hores dins el cotxe i anàvem circulant per la carretera de muntanya que uneix l’autovia que va a Teruel amb l’estació d’esquí de Valdelinares, un vial digne de l’anunci de Biodramina. Estava jo molt cansada i amb ganes d’arribar, tot mirant el bosc per la finestra per descobrir algun rovelló. Val a dir que a la velocitat que circula un cotxe per veure realment un rovelló aquest hauria de tenir el diàmetre d’un plat, malgrat que el meu pare juri que n’ha trobat molts d’aquesta manera. En aquesta situació vaig veure un cèrvol (però petitó i sense banyes) en una clariana al bosc menjant unes herbetes… em va fer una il·lusió, la nena que hi ha dins meu va retornar a la superfície! El meu company i els meus dos fills em miraven astorats i pensant, suposo, que m’havia confós amb un gos.
Era així....
 
Índex Valdelinares existeix

01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi
02 Benvinguts a Alaska
03 Paella Valenciana a l'estil de Kiev

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...