“Está fabricada de alambre con filos tipo navaja y su costo fue de 33
millones de euros. Consiste en 12 km de vallas paralelas de 6 metros de altura
con alambres de púas encima. Existen puestos alternados de vigilancia y caminos
entre las vallas para el paso de vehículos de vigilancia. Cables bajo el suelo
conectan una red de sensores electrónicos de ruido y movimiento. Está equipada
con luces de alta intensidad y videocámaras de vigilancia, así como equipos de
visión nocturna.”( Font: Wikipedia)
Ha estat impactant, ho
reconeixo. Després de la nostra ruta a peu per Melilla
la Vieja i la paradeta a Aguadú,
com és de justícia, els nostres amics ens han acompanyat amb cotxe per la
“Circunvalación”, que no és altra cosa que una carretera paral·lela a la
frontera que fa de variant a la ciutat. Reconeixo que puc comprendre que
siguin necessàries les fronteres a nivell administratiu, però he de confessar que m’ha
resultat inquietant veure davant meu aquest mur de la vergonya
del segle XXI, un altre exemple de la complexitat de la ment humana. La meva
visió pot estar distorsionada pel fet de viure a més de mil quilòmetres
d’aquesta tanca i en el costat aparentment
ric d’aquesta, però del que vull parlar és d’emocions, del sentiment que m’ha
(ens ha) produït en veure-la a tocar de les nostres mans.