Melilla 06. El Pueblo o "Melilla la Vieja"

Un petit turista

Les condicions en què coneixes els llocs en defineix la seva imatge a la teva ment per sempre i, en aquestes qüestions, el meu company i jo som persones afortunades. Vam estar a Venècia durant dos mesos i la primera vegada que vaig veure la Piazza San Marco va ser al cap d’una quinzena d’haver-hi arribat. Era una nit plujosa del mes d’agost i, entrar a la Piazza per un escaire, a les fosques, en silenci i sense ni una ànima en va gravar aquesta imatge per sempre a la meva retina. Per més vegades que hi tornés, amb la plaça a vessar de coloms i turistes, per mi la Piazza es fresca, humida i silenciosa.

Vam viatjar a la frontera de França amb Suïssa per veure la capella de Ronchamp del nostre admirat Le Corbusier, la sort també ens va acompanyar i la vam veure completament nevada. En el mateix viatge, de tornada a casa, vam parar a dormir al convent de “La Tourette”, del mateix arquitecte. Us imagineu com va ser fer vida monacal al bell mig de la boira en un edifici de la més pura austeritat? Tenim sort, sí senyor! I si us dic que hem viscut una inundació a Cairo? Pluja a la Vall dels Reis? Mmmmmm...

I tot això per dir que, de totes les maneres que podíem haver entrat a Melilla La Vieja, la primera vegada va ser de nit, amb tot a punt per a la fira medieval de l’endemà i amb la millor companyia. La sensació d’irrealitat m’acompanyarà sempre que hi pensi, va ser com un flash, com transportar-se en el temps, accedir pel túnel del temps (en aquest cas l’entrada des de la plaça de les Cultures a través de la porta de la muralla on havíen instal·lat  els instruments de tortura per la fira de l’endemà). Després de les tapas a “El Sevilla”, la meva filla ja estava cansada, però hauríeu d’haver vist la cara del meu fill... Jutgeu vosaltres mateixos aquí si l’ambientació no era increíble en aquest mercat medieval que s’hi celebra anualment. A partir d’aquí tot va ser fàcil, el que veiéssim l’endemà ens havia d’agradar forçosament.

Melilla 05. Aguadú



Melilla des d'Aguadú
Nova paraula al nostre recull de lèxic... Quan els melillenses en parlen, se’ls il·lumina la cara, o almenys als meus amics els passa. No és una platja, no té un accés fàcil ni un xiringuito, no cal anar-hi amb la tumbona i el parasol... no és, en definitiva, un “destí turístic”. I doncs, què es Aguadú?

Aguadú és un penya-segat a l’oest de Melilla la Vieja seguint la costa, on, al seu peu, hi ha un petit embarcador (o trampolí) de formigó. Allà fugen els qui no els agrada la gran platja de sorra que hi ha a l’altra banda de la ciutat, els qui volen submergir-se en les cristal·lines aigües de la mediterrània i els qui, com el nostre amic AB, volen fer acrobàcies!



Després d’algunes visites per la ciutat amb els nostres amics, hem agafat el cotxe i hem anat fent ronda a la ciutat. Aquesta ha estat la primera parada.  Hem baixat del cotxe i ens hem apropat al penya-segat (cortao en melillense), el fill del nostre amic PB s’ha començat a desvestir i aquí és quan el nostre fill ha començat a al·lucinar. Han baixat plegats pel pendent fins a l’embarcador, el gran AB de 18 anys i el meu petitó de 8. Un cop allà, AB ha pujat fins a mitja alçada per fer el salt que correspon a la imatge de sobre d’aquestes línies. La cara del nostre fill no podia ser més expressiva...



Un minut després, AB repetía el salt des de la part de dalt del penya-segat (imatge que precedeix aquestes línies). M’ha impressionat a mi i tot. Veient, però, la cara de tranquilitat del seu pare hem deduït que ho ha fet desenes (centenes) de vegades i des de molt petit. Aquest és un lloc pels melillenses que estimen la natura i la seva ciutat, un lloc per gaudir del fantàstic indret on van tenir l’encert d’establir-se els fundadors de la ciutat.

En el camí de retorn al cotxe, el nostre fill es va rascar el genoll amb les roques en l’ascensió. És un nen fort com una roca, es va deixar netejar la ferida i va continuar com si res. La ferida ens va acompanyar en el nostre viatge fins dues setmanes després...

Desembre 2012. El petit príncep


LE PETIT PRINCE
Origen: Ebook gratuït
Idioma: Francès

El meu fill és un nen ros i espavilat, deu tenir ara l’edat del petit príncep i aquesta idea m’ha acompanyat durant tota la lectura. A ell mateix li vaig regalar aquest llibre per Sant Jordi, ja fa uns anys, i vaig fer l’intent, durant uns dies, de llegir-los, a ell i la seva germana, un capítol cada dia abans d’anar a dormir. No va ser un èxit, més aviat al contrari: no entenien gairebé res. I mentre ells perdien completament l’interès en allò que els llegia la seva mare, jo mateixa anava guanyant interès paraula a paraula. Tanmateix, els germans Grimm substituïren a Saint-Exupéry i el llibre va acabar abandonat en algun prestatge de casa.

Uns anys després, amb l’excusa d’haver començat a estudiar francès, vaig descarregar aquest ebook en la seva versió original. Quin encert! És, encara que pugui no semblar-ho, un gran llibre de viatges: del viatge de retorn a la ment dels infants, del viatge a les relacions humanes, del viatge a l’absurd del nostre comportament i, sobretot, del viatge a l’essència humana. Tota una filosofia embolcallada de suaus metàfores que acompanyen i transporten al lector a l’univers dels nens i de les paraules més senzilles.

“Les persones grans no comprenen mai res totes soles, i és cansat, per als nens, de sempre i sempre fer-los explicacions.” (p.6)

I és després de la seva lectura que m’he adonat que no és un llibre per nens o, si més no, el seu missatge és molt més proper a la visió dels adults. Penso que cal haver-lo llegit i entès completament per poder-lo “explicar” correctament als nens. Així que ben aviat faré un segon intent de lectura, molt menys literal i amb explicacions a la seva alçada perquè els meus fills puguin entendre la bellesa d’aquest llibre i el seu missatge: el més valuós que tenim són els sentiments i el temps que dediquem als altres. Curiosa conclusió a la que també arriba el protagonista de la fantàstica pel·lícula del meu admirat Sean Penn, "Into the wild"...

“- Només coneixem les coses que domestiquem – digué la guineu – Els homes no tenen temps de conèixer res. Ells compren les coses fetes als botiguers. Però com no existeix una botiga d’amics, els homes no tenen amics. Si tu vols un amic, domestica’m! “(p.80)

“És molt simple: només es veiem bé amb el cor. L’essencial és invisible per als ulls.”(p.83)

“És el temps que tu has perdut amb la teva rosa allò que la fa tant important.” (p.83)

Al sud del Marroc, país que m’enamora, i molt a prop de Ouarzazate és on diuen (els marroquins) que va caure l’avió de Saint-Exupéry i s’hi ha creat diversos negocis aprofitant aquesta mina. Tot i que la versió oficial diu que va ser al Sàhara i en territori algerià, m’agrada pensar que en les dunes de sorra que sí que he tingut l’oportunitat de conèixer podria haver passat “l’acció” d’aquest llibre...





“ Allò que embelleix el desert, digué el petit príncep, és que s’hi amaga un pou en algun lloc...”(p.88)



“Mireu atentament aquest paisatge fins estar segurs que el reconeixereu, si viatgeu un dia a Àfrica, al desert. I, si arriveu a passar-hi, us ho suplico, no tingueu pressa, espereu una mica just a sota de l’estel! Si aleshores un nen petit ve cap a vosaltres, si riu, si té els cabells d’or, si no contesta quan se li pregunta, endevinareu qui és. Aleshores sigueu gentils! No em deixeu trist: escriviu-me ràpidament que ell ha tornat!” (p.105)


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...