 |
| Melilla des d'Aguadú |
Nova paraula al
nostre recull de lèxic... Quan els melillenses en parlen, se’ls il·lumina la
cara, o almenys als meus amics els passa. No és una platja, no té un accés
fàcil ni un xiringuito, no cal anar-hi amb la tumbona i el parasol... no és, en
definitiva, un “destí turístic”. I doncs, què es Aguadú?
Aguadú és un
penya-segat a l’oest de Melilla la Vieja seguint la costa, on, al seu peu, hi
ha un petit embarcador (o trampolí) de formigó. Allà fugen els qui no els
agrada la gran platja de sorra que hi ha a l’altra banda de la ciutat, els qui
volen submergir-se en les cristal·lines aigües de la mediterrània i els qui,
com el nostre amic AB, volen fer acrobàcies!
Després d’algunes
visites per la ciutat amb els nostres amics, hem agafat el cotxe i hem anat
fent ronda a la ciutat. Aquesta ha estat la primera parada. Hem baixat del cotxe i ens hem apropat al
penya-segat (cortao en melillense),
el fill del nostre amic PB s’ha començat a desvestir i aquí és quan el nostre
fill ha començat a al·lucinar. Han baixat plegats pel pendent fins a
l’embarcador, el gran AB de 18 anys i el meu petitó de 8. Un cop allà, AB ha
pujat fins a mitja alçada per fer el salt que correspon a la imatge de sobre
d’aquestes línies. La cara del nostre fill no podia ser més expressiva...
Un minut després, AB
repetía el salt des de la part de dalt del penya-segat (imatge que precedeix
aquestes línies). M’ha impressionat a mi i tot. Veient, però, la cara de
tranquilitat del seu pare hem deduït que ho ha fet desenes (centenes) de
vegades i des de molt petit. Aquest és un lloc pels melillenses que estimen la
natura i la seva ciutat, un lloc per gaudir del fantàstic indret on van tenir
l’encert d’establir-se els fundadors de la ciutat.
En el camí de retorn
al cotxe, el nostre fill es va rascar el genoll amb les roques en l’ascensió.
És un nen fort com una roca, es va deixar netejar la ferida i va continuar com
si res. La ferida ens va acompanyar en el nostre viatge fins dues setmanes
després...
Melilla, no seria Melilla sense Aguadú (exòtic nom)
ResponEliminaRecordo els meus primers passos per la city, allà al 76 del passat segle, quan un complia amb les seves obligacions amb la pàtria i desafortunadament encara no existia la insubmissió, en aquest cas, hagués anat a Melilla (20 anyets i amb tots els respectes, la seva ... p ... m ...)
Recordo per la zona (corrigeme P.) altre lloc, crec que es deia "La Plancha Colorá" o alguna cosa semblant, recordo, accedíem des Rostro Gordo, acompanyat de un bon amic melillense, que li dellan Guricaña, curios lloc ...
M'agraden els llocs singulars, crec que ho he dit en moltes ocasions, Melilla ho és.
Crec, que pocs com jo, va odiar Melilla en una època de la seva vida com jo, ho vaig fer. Ara, des de la perspectiva, crec que la meva vida des de llavors, ha estat marcada per la meva estada a Melilla, una Melilla, naturalment, que no té res a veure amb l'actual.
Una Melilla amb la seva Playa de la Hipica, on només es podien banyar els soldadets quan l'ordre del dia així ho indicava, plena de meduses, Casa Pedro a Melilla la Vieja, amb les seves truites de xanguets i naturalment Espanyola, aquella Melilla de la Cafetería Califòrnia "el més in de la city" les sardines de la Bodega Madrid, que inundaven d'efluvis la Av Castelao i voltants, aquella Melilla dels Salazones de Oro, on donar-se un homenatge quan un rebia "el giro" o els de Plata on aquest "giro", començava a escassejar i l'homenatge, era més discret.
Aquesta Melilla amb els seus menús d'un lloc conegut com La Econòmica i on realment, es menjava molt bé i molt econòmic fent honor al seu nom o aquella Melilla de les escales que hi havia al final del carrer General Marina i que amagava una font, al costat de unes escales, on apaivagar les penes i els efectes d'una beguda, curiosa beguda, que preníem en una "coktelería", prop de la Comandància General i que el seu propietari havia batejat com "canario" hepatica beguda, just abans de recollir-te a un lloc, bastant curiós per cert, que no era més que la Compañia del Cuartel General", davant Regulares II i que segons em va comentar el nostre amic comú P., ja no existeix. Aquella Melilla del Real, del Fuerte Camellos, de la Feria, on hi havia una atracció que consistia en llençar unes pilotes a un morito, que s'amagava darrere d'una malla de galliner i havies de tirar-li el seu Fes, vermell com la sang, per aconseguir una ampolla de Fino La Ina, aquella Melilla .....
M'han agradat molt totes les entrades sobre Melilla, li dec una visita a la ciutat i al nostre bon amic, aquest que tenim en comú.
Un dia d'aquests, inshalá. La veig des de la llunyania, des de Beni Anzar, des del vaixell, intueixo que tot ha canviat, la imagino com llavors, amb els ulls humits, recordo quan saltava a l'aigua des Aguadú, em rascava els genolls, res greu, un era jove i fort com una roca ...
La meva vida, no hagués estat igual, n'estic segur, si hagués existit la insubmissió. Grans records. Et felicito per totes aquestes entrades.
Per cert ... he de tornar a Melilla, em consta que hi ha un formatge amb herbes de categoria i molt bona gent, bonissima.
Petons
PD perdó per la batalleta
La batalleta, genial!! Benvingudes siguin totes les que vulguis escriure... La meva experiència a Melilla es limita a una breu visita, la primera, però no pas la darrera. Aquest juny, inshallah, hi tornarem, perquè companyia com la del nostre amic comú, ben poques...
EliminaPel que vaig extraient de tot aquell que va ser a Melilla "en aquells temps" (disculpa, però jo el 76 estava ocupada en altres qüestions més prosaiques, jeje) la ciutat ha canviat molt. Per alguns, aquells qui el sistema militar els hi anava com anell al dit, ara és una ciutat decadent. Per altres com tu, que hi van anar a patir-la, crec que hi podeu trobar coses sorprenents i boniques (amb la clara excepció de l'horrorós edifici que han construït al mig del port... deformació professiona, ho sento).
Ah! I per formatge d'herbes de categoria, em sembla que avui se'n publica un en algun lloc que no pinta gens malament... A la meva nevera, de fet, ara mateix se n'està gestant un (tot i que crec que m'he passat amb la sal...).
Moltes mercès per les felicitacions que, venint de tu, m'enorgulleixen molt. Per cert, tinc els vespres molt ocupats llegint (a mi i a d'altres) alguns contes...
Una abraçada!
Preciosa y emotiva entrada sobre mi lugar preferido de la ciudad. Tienes razón Montse, Abel se tiró por primera vez con 7 años, después de andar pensándoselo durante dos años, muerto de envidia viendo como se lanzaba su hermano. Se tiraba la mañana entera subido a la pequeña plataforma que llaman "la media" diciendo "que me tiro, que me tiro", pero al final bajaba a bañarse desde el trampolín.- El tercer verano, el primer día que fuimos a bañarnos, hizo lo propio, pero cumplió lo que decía al primer intento. Desde entonces no ha dejado de tirarse desde cualquier piedra que vea un poco alta, ya sea en acantilados o en rios.
ResponEliminaPues sí, Jordi, me ha sorprendido tu radiografía de la Melilla de finales de los 70 por su fidelidad. No te has dejado nada, si acaso los pinchitos de Casa Sadia y los caracoles del "Caracol", arriba de la Avenida. Por cierto, lo del "canario" -no me acordaba del dato, pero rápidamente me lo refrescaste- era en la añorada "Casa Bartolo", que cerró hace ya muchos años, en la misma calle que la comandancia, frente a la esquina del parque. No me extraña que coincidiéramos algún día por allí o por las Bodegas Madrid y las sardinas de "El Largo", curioso personaje rodeado de brasas y escamas en apenas 1 metro cuadrado. Efectivamente, recuerdas bien, el pequeño saliente plano al norte de Aguadó es la Plancha. Uno de mis lugares preferidos, donde se podían coger muchos "burgaillos" (a mi me encantan), pequeños caracolillos marinos que llaman "bígaros" en otras partes. La de veces que he ido nadando entre Aguadú y la Plancha acompañando a mi padre, que era aficionado a la pesca submarina. Ahora ya no se puede acceder a la zona que está cerrada y controlada por el tema de las pateras y la inmigración.
Bueno Jordi, la ciudad no se mueve de sitio, aquí te estamos esperando. A Montse no hace falta que se lo diga, porque sé que va a volver en cuanto pueda, y su magnífica serie de artículos así lo testifican.
Un fuerte abrazo a ambos.
jajajajaja, bonissima la seqüència des de les dues perspectives, jajaja
ResponEliminaSí! El meu fill " de gran " també ho vol fer... Espero no haver-ho de presenciar...
Elimina