Melilla 04. Coincidint amb Enrique Nieto, Mustafa Arruf i Juan Carlos Martínez



Amb aquest títol tant pretenciós acabo de quedar com una culta cosmopolita coneixedora de la ciutat nord africana que ha gaudit de l’art d’aquests tres individus o com una idiota que parla de tres desconeguts per a molta gent de la península (jo inclosa, és clar). En fi, quan sigui gran pertanyeré al primer grup...

Melilla, reitero, ha estat la gran sorpresa del viatge d’estiu d’enguany perquè, confiats en tenir uns guies d’excepció per visitar aquesta ciutat, no ens hem informat sobre la seva història, la forma urbana o la composició social, tasques que fem sempre per defecte en visitar una nova ciutat. Aleshores amb quina idea arribàvem a la ciutat? Doncs amb ben poca cosa, ho reconec... Simplement algunes associacions d’idees força caduques (melilla = decadent, melilla = militar, melilla = Franco...) totes elles potenciades per l’única persona propera a nosaltres que va viure en la seva infantesa en aquesta ciutat i no en conserva gaire bon record, pel que es veu.

Però tornant al títol de l’entrada, són els tres noms que he extret de passejar per la ciutat, d’observar els seus edificis i els seus carrers, de sentir parlar els seus habitants amb l’orgull de qui parla de casa seva. A més, amb dos d’ells hi tinc dues coses en comú, us ho explico...

Hotel Nacional
Després d’un magnífic sopar de tapes al “Sevilla”, hem passat la nit a l’Hotel Nacional i ens han vingut a buscar per esmorzar el nostre amic PB i el seu fill AB. Ens han portat a un bar proper, hem segut a la terrassa, hem mirat al voltant i hem decidit per unanimitat que el que esmorzaríem serien uns bon xurros. I amb un inici de dia tant prometedor, la resta no podia ser menys.

Exceptuant la visita a “Melilla la Vieja”, concentrada dins les muralles i que cal fer necessàriament a peu, la resta de la ciutat es gaudeix fent un passeig sense rumb, mirant i admirant. I en aquest passeig, la ciutat contrasta i provoca: el contrast entre l’herència decadent d’algunes dècades passades i la gran voluntat (i encert) actual de modernitzar la ciutat, els seus edificis i l’espai públic; la provocació encara latent d’allò que va ser la ciutat i allò que voldrien que fos fa que resulti contradictòria i molt interessant. I si te l’explica un “melillense” de soca-rel (que no “melillita”), no té preu.

Però tornem al principi, anem pel primer nom: Enrique Nieto
(Una pista: Enrique Nieto es a Melilla el que Gaudí és a Barcelona)

El primer que ens ha cridat l’atenció de la ciutat de seguida que hem sortit del port han estat els seus edificis. D’acord, som arquitectes... però quan estem de vacances intentem no fer gaire militància. Tanmateix, ha estat com una mena de déjà vu, una sensació de familiaritat curiosa. Els edificis de l’eixample de Melilla, la majoria d’ells de les primeres dècades del segle XX, et transporten als edificis de la trama Cerdà barcelonina amb alguns elements del més pur racionalisme, amb ornaments del modernisme i amb l’aire de decadència de la Baixa a Lisboa. Déu n’hi do, no?

Així que la primera pregunta que hem fet als nostres amics ha anat en aquesta direcció i la resposta ens n’ha presentat el culpable: Enrique Nieto. Català nascut a Barcelona el 1883 i deixeble de Gaudí, es llicencià com arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, fet vital en el qual coincidim ell, el meu company i jo mateixa, però amb una distància en el temps de 95 anys.

Arribà a Melilla l’any 1909 i es convertí posteriorment en el seu arquitecte muncipal, lloc que ocupà durant 40 anys. A ell es deu bona part de la trama urbana i alguns dels edificis modernistes més significatius de la ciutat. M’ha semblat molt curiós saber que Melilla és la segona ciutat del món amb més edificis modernistes, després de Barcelona, amb més de 900 exemplars.

Deixo aquí dos links on es parla del fenòmen del modernisme a la ciutat i de la importància d’aquest individu que acabem de conèixer:








Anem pel segon nom: Mustafa Arruf
(Encara que a la ciutat l’anomenen simplement pel nom “Mustafa”, no pas Mustafà com diríem per la península)

Escultor nascut a Melilla i que ha traspassat les fronteres de la ciutat amb la seva obra, del qual els melillenses parlen amb molt d’orgull. Però, sobretot, és el “culpable” d’una gran part de les escultures urbanes que hom pot observar als espais públics de la ciutat.

Una de les millors maneres de fer ciutat, de generar vida en les trames urbanes és dotar-les d’una urbanització que faciliti les relacions socials dels seus usuaris. El primer pas per dinamitzar la vida d’un barri és que els seus habitants s’identifiquin amb el seu espai urbà i que aquest els ofereixi comoditat, exemple vist a la Barcelona post-olímpica amb molt d’èxit al Districte de Nou Barris. La resta és qüestió de temps.

En el cas de Melilla, penso que han encertat en l’escala d’aquestes intervencions: dels grans espais com el Parque Hernández o la Plaça de les Cultures a la senzilla urbanització dels carrers del seu eixample. Tenen tots, però, la presència de conjunts escultòrics, petits o grans, figuratius o abstractes, però tots amb un missatge per al vianant que els observa.

Tant si es tracta de la representació de cèlebres personatges de la ciutat (com Enrique Nieto o Fernando Arrabal, per exemple) o de valors abstractes (com el conjunt “Encuentros”), Mustafa Arruf ha contribuït a la connexió entre els origens i la moderna imatge de la ciutat.


Deixo aquí dos links on es parla de l’obra d’aquest artista:




Al Parc Hernández

Al passeig marítim

I ara toca el tercer i darrer nom d’aquesta llista: Juan Carlos Martínez
(Charlie pels amics)

Quan una sola persona reuneix creativitat, simpatia i joventut, poc més es pot demanar. Aquest melillense format en Belles Arts està molt integrat en la vida associativa de la ciutat i la seva producció artística no es limita únicament a l’escultura. Estic segura que se’n parlarà molt perquè té el rar talent de que la seva creativitat connecta amb la gent.

Confesso que no puc ser gaire objectiva respecte d’aquest autor després de la fantàstica explicació de la seva trajectòria que ens en va fer el nostre amic PB. A mi especialment em va agradar el conjunt dedicat al “Quixot i Cervantes”, on el personatge fa revelacions a cau d’orella de l’escriptor. I confesso que als meus fills també, jeje.

I el segon punt de coincidència d’aquesta entrada és que vam tenir la gran sort de poder compartir, uns dies després, un sopar amb aquest artista on va demostrar-nos ser una persona senzilla, agradable i, sobretot, amb interessant conversa.

Perdón, Carlos!

Setembre 2012: El largo camino africano

El largo camino africano, crónica de un viaje en Jeep
Roger Mimó
Editorial DOS
Idioma: castellà
Origen: Biblioteca pública

En Roger Mimó és una persona absolutament polifàcètica, només cal mirar la seva web per comprovar-ho, admirat per molts i criticat per altres, ja se sap que mai plou a gust de tothom. En la meva opinió, totalment subjectiva, crec que tot el que ha fet al sud del Marroc en els darrers anys en la restauració d’edificacions tradicionals (Mesquita d’Afanour, Kasbah del Cheikh Bassou, restauració de la muralla del Ksar El Khorbat a Tinejdad...) té un valor inqüestionable. Òbviament el debat sobre la conveniència de destinar aquestes edificacions tradicionals a finalitats turístiques té una base molt encertada, però actualment sembla ser de les poques solucions que hi ha (per no dir l’única) per tal de conservar aquest fantàstic patrimoni arquitectònic. I si resulta que n’hi ha alguna altra, com a arquitecta estaria encantada de poder-hi posar el meu granet de sorra.

Diríase que nos esperaban. Tal vez habían recibido un mensaje por tam-tam anunciando nuestra próxima llegada. O quizás hacía mucho tiempo que no paraba ningún viajero en el pueblo y estaban sedientos de clientela. O  puede ser que ser tratase, para ellos, de un recibimiento formal. El caso fue que cayó sobre nosotros,  cuál terrible plaga de langostas hambrientas, una espesa nube de mercaderes. (...) Terminamos todos con un montón de sombreros puestos, varios colgantes alrededor del cuello, bolsos al hombro, cuchillos en las manos, máscaras en las rodillas y absolutamente agobiados. Ni siquera podíamos comer, pues encima de la mesa reposaba un enorme dromedario de trapo, cuyo propietario se negaba en redondo a retirarlo de allí hasta que fuese adquirido. (...) Entonces, al quedar un espacio entre los primeros atacantes, la infantería consideró llegado su turno. Decenas de niños que ya no nos ofrecían objetos de ningún tipo, se limitaban a pedir con su cantinela de siempre:

-          Señor, deme un bolígrafo.
-          Señor, ¿un regalo?
-          Señor, ¿caramelos?
  
Però anem al que anem, que és intentar fer la ressenya sobre aquest llibre. És el quart llibre que llegeixo del mateix autor. El primer va ser “Fortalezas de barro en el Sur de Marruecos”, un catàleg exhaustiu de l’arquitectura de les valls presaharianes amb senzilles il·lustracions que em serveix habitualment en els meus viatges per la zona. Aconseguiré algun dia que l’autor me’l signi, ho sé. El segon i el tercer van ser “L’habitatge tradicional a la vall del Todrà” i “Mimcina, la terra llegendària”, un assaig sobre arquitectura tradicional el primer i una novel·la juvenil el segon. Per tant, quan el meu bon amic Pablo i la seva parella em van recomanar aquest llibre, “El largo camino africano”, després d’haver estat parlant d’altres llibres del mateix autor, no vaig dubtar a cercar-lo a la biblioteca.

Aquest llibre narra el periple de l’autor amb un Jeep Comando mig desballestat des de Barcelona fins molt enllà, passant pel Marroc, Algèria, Mali, Mauritània i passant per Costa d’Ivori. Mil anècdotes i mil situacions acompanyen al lector i el transporten ben lluny i, almenys pel que fa als capítols que es situen al Marroc, puc dir que he identificat situacions ben familiars.

I com que, de vegades, no semblo ser prou clara en els meus veredictes sobre els llibres que he llegit, aquesta vegada faré un esforç: M’ha agradat. I per què? Doncs perquè m’ha arribat en el moment adequat, suposo. M’entusiasma viatjar el més lliure que pugui, em fascina el Marroc i quan hi sóc ja penso en quan hi podré tornar a anar i estic començant a relaxar-me en les rutes amb 4x4 que fem darrerament, per tant, tenia tots els ingredients a punt per acabar degustant aquest llibre. I així ha estat, l’he llegit d’una revolada, m’ha fet riure molt, he empatitzat, m’he sentit identificada amb moltes situacions i, he de reconèixer, m’ha ajudat a treure importància a molts dels problemes que hom pot trobar de ruta per aquests móns. No sé si entraria exactament en la categoria de llibres que ens aporten “emoció + coneixement” i que em fascinen recordant-los tota la vida, però el cert és que ha omplert un moment i unes necessitats de la meva vida, per tant, benvingut sigui!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...