Octubre 2013. La kábila de Tzen

LA KÁBILA DE TZEN
Autor: Carlos Santiago
Editorial: Paperback
Origen: regal del meu amic Pablo


Tinc moltes ressenyes pendents i he escollit precisament aquest llibre per tornar a l'atac, un llibre que ens va regalar un bon amic i que, una vegada més, li agraïm que ho fes.

L'inici del llibre amb la simpàtica anècdota de la resurrecció del gall et posa completament en guàrdia perquè aquesta petita nota d'humor deixa entreveure el profund coneixement de la zona i de la seva gent per part de l'autor. Des de la resurrecció del gall "Manolete" fins la darrera de les pàgines, aquest llibre té una magnífica doble significació en funció de qui ho llegeixi, és a dir, que si per als melillenses la seva lectura significa reviure temps passats o recordar llocs i històries de la seva infantesa, per als no-melillenses implica l'inevitable despertar de l'interès per uns fets que, desgraciadament, els llibres d'història passaren molt pel damunt.

Allotjament a Moulay Idriss

Qui em conegui una mica sabrà la meva relació d'amor-odi amb Fes, haurà llegit les meves "sensacions" cada vegada que trepitjo aquesta ciutat... Doncs he de reconèixer que a Moulay Idriss vaig "patir" el mateix, per més greu que em sàpiga i per més que m'haguéssin advertit. Però ja feia tres anys que passava per la zona per anar a veure les ruines de Volúbilis i cada vegada ho havia posposat per la calor (viatgem amb dos nens petits) i enguany les temperatures eren més suaus, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam improvitzar una nit en aquesta ciutat Santa per veure la ciutat romana a primera hora del matí, a escassos quilòmetres.

La primera parada va ser a l'hotel Diyar Timnay, però ens va semblar tant fred i impersonal que vam continuar la recerca fins que un "caçapropines" ens va acompanyar a aquesta casa. Reconeixo que va ser una bona el·lecció, malgrat que no vaig aconseguir dormir més de dues hores en total. Es van sumar en mi diversos ingredients que van desembocar en un insomni tenaç: 

Allotjament a Errachidia

No formava part dels nostres plans allotjar-nos a Errachidia i, sincerament, no crec que torni a passar però aquest darrer estiu veníem del Dadès en direcció cap al nord i amb la intenció de dormir a Goulmima. La nostra amiga Marta ens havia aconsellat per anar amb canalla la "Maison d'Hôtes les Palmiers", però en arribar-hi vam veure que, primerament, havia canviat de nom i, en entrar-hi, també havia canviat de propietaris amb un desastre de resultat: el que havia estat una caseta amb jardí al costat del Ksar i del palmeral havia esdevingut un antre ple de mosques i caques de gat, almenys quan nosaltres ho vam veure. Per tant, vam fugir per cames i vam decidir de continuar cap al nord.

En arribar a Errachidia vam fer el que no s'ha de fer mai: quedar-nos al primer lloc. Quan l'endemà al matí descobreixes que el segon i el tercer dels hotels eren probablement millors i més barats fa molta ràbia, però feia moltíssima calor i els nens estaven una mica cansats, així que ens vam rendir fàcilment. 

Tot i que és un hotel preciós, és altament probable que no hi tornem per dos motius: va ser l'allotjament més car de tot el viatge (amb el súperdescompte que ens van aplicar vam sortir per 800DH per dormir i esmorzar) i perquè és l'únic lloc on vam conviure amb cuques (escarbats) més grans del que hi ha per les nostres terres. Els meus fills encara l'anomenen "l'hotel de luxe dels escarbats).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...