LA PIEDRA DE LA PACIENCIA
Autor: Atiq Rahimi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Siruela Nuevos tiempos
Origen: Regal 38è. Aniversari
Sóc una noia molt aplicada i quan algú amb
criteri contrastat em regala un llibre, em falta temps per llegir-lo. Les
escasses 150 pàgines d'aquest breu llibre, devorat en algunes estones d'un cap
de setmana, perduraran a la memòria durant molt de temps. Així, no és d'estranyar
que el seu autor, l'afgà Atiq Rahimi, vagi
guanyar el Premi Goncourt l'any 2008 amb aquesta obra i que, un temps
més tard, ell mateix dirigís la versió cinematogràfica (que encara no he vist).
En el marc d'un conflicte armat situat en
algun país de l'Orient Mitjà aquest llibre dóna veu a una dona oprimida,
angoixada i casada amb un home del qual s'ha de fer càrrec després d'un
accident. Aquesta, sota l'al·legoria de la llegenda afgana de "la pedra de
la paciència" (sangue sabur en
persa) obre el seu cor i manifesta els seus somnis, desitjos i sentiments en
veu alta. La pedra, a la llegenda, acaba explotant per l'acumulació de tants
sentiments i pensaments en el seu interior.
Aquest llibre parla de por, d'opressió, de
crueltat, de dominació i d'odi però, sobretot, és una exaltació del valor de la
paraula, de l'alienació a la qual han estat sotmeses (i estan encara) moltes
dones al món. A aquestes dones se'ls impedeix la comunicació transformant-les
en objectes i se'ls aplica la més cruel de les privacions negant, no només el diàleg,
si no una cosa tan elemental com el dret a parlar i a mostrar-se. Fascinants
m'han semblat els raonaments de la protagonista sobre l'esdevenir de la seva
vida fins abans d'engendrar a les seves filles, un terrible síndrome d'Estocolm
causat pel pànic i el més humà dels impulsos, l'instint de supervivència.
L'opressió, els fanatismes i la intolerància explosionen en l'interior de la
protegonista.
"En fin, imagina, estar
prometida durante casi un año, y casada durante tres años con un hombre
ausente, ¡está claro! Yo vivía con tu nombre. Ni siquiera te había visto, oído,
tocado antes. Tenía miedo, miedo de todo, de ti, de la cama, de la sangre. Y al
mismo tiempo era un miedo que me gustaba. Seguro que conoces esa clase de miedo
que no te aleja de tu deseo, al contrario, te excita, te da alas, aunque temas
quemarte. Ése era el tipo de miedo que yo tenía."
A partir del moment en què la protagonista
entén que la seva situació ha donat un gir de 180º i que és ella qui té les
regnes és quan la cruesa de les seves experiències aflora a la superfície. Quin
magnífic retrat d'aquesta societat ofereix l'autor a partir de la vista dels
talibans, quan li roben el seu Alcorà creient-la una prostituta i ella sent, de
sobte, que té en el seu poder una arma amb la qual lluitar: el seu cos.
"Los hombres como él
tienen miedo de las putas. ¿Y sabes por qué? Voy a decírtelo, mi sangue subur:
cuando os folláis a una puta, ya no domináis su cuerpo. No es más que un
intercambio. Vosotros le dais dinero, ella os da placer. Y puedo asegurarte que
a menudo es ella quien os domina. Es ella quien os folla."
Tanmateix, el final del llibre, en la meva
opinió, no és un final digne de la resta de pàgines que el precedeixen. Aquesta
darrera dominació m'ha semblat innecessària aquesta última dominació. Passi el
que passi, faci el que ella faci, al final ell sempre sortirà guanyant o, com a
mínim, ella sortirà perdent. Sóc massa racional per creure que una persona
després de tres setmanes en estat vegetatiu tingui forces per fer res, massa
racional per no veure que aquest final és una picada d'ullet a la desesperació
de la situació de la dona en aquests països on, facin el que facin i per
inversemblant que sembli, elles sempre tenen més opcions de sortir perdent.
Queden, però, les paraules de denúncia de la protagonista,
un necessari crit a la llibertat i a la tolerància.
#socelquellegeixo
#socelquellegeixo
