Octubre 2014: Herejes

HEREJES
Autor: Leonardo Padura
Col·lecció: Andanzas
Editorial: Tusquets
Origen: Biblioteca

La meva vida és perdre'm i retrobar-me, ho faig sovint i m'agrada. I porto una temporada d'abandonament del blog i no pas perquè no tingui coses a escriure, de fet, tinc més coses que mai sobre els viatges que fem amb el nostres fills, sobretot pel Marroc. Però han estat tants viatges, tantes setmanes de preparació, tants merders a la feina (i el que no és la feina) que no he trobat el moment de redactar dignament coses que puguin interessar a algú a banda de mi mateixa. Prometo esmenar-ho.

El que no he deixat en absolut de fer és llegir, molts llibres i molt diversos. I és aquest darrer llibre que he llegit, que res té a veure amb els nostres viatges, que m'ha despertat ganes de parlar-ne. M'envolten company i amics amants de la novel·la negra i ja havia llegit altres llibres del mateix autor cubà, amb el seu detectiu genial, en Mario Conde, amb resultat molt satisfactori. Però el profund fonament intel·lectual que té aquesta novel·la m'ha fet considerar-la digna de parlar-ne una mica. Animeu-vos, val la pena. Però aviso: és per llegir-la amb calma, en tardes d'aquelles en les quals no tens més compromís que la pròpia lectura.

Si ésser heretge significa ésser algú que sosté dogmes o opinions diferents a l'ortodòxia (religiosa, normalment), el que ens manca en els nostres dies és una mica d'heretgia, aleshores, no?

Leonardo Padura m'ha deixat realment astorada amb aquest llibre, malgrat que no estic segura que sigui un sol llibre i no tres. Si bé és cert que el fil argumental comú a les tres parts podria ser el quadre amb el retrat "d'un jove massa semblant a la representació del Messies", a la tercera part aquest fil queda diluït i difuminat de tal manera que hom aconsegueix gairebé oblidar-lo i. únicament, resta Mario Conde com a nexe amb la primera part, el grandíssim Mario Conde, que diferent de l'homònim nacional...

La primera part és "pur Padura" amb el seu detectiu-antiheroi immers una vegada més en una aventura més emocional que emocionant en la seva calorosa Havana. M'encanta aquest personatge, així que aquesta part va ésser devorada àvidament, gairebé amb una mica de sentiment de culpa per no saborejar-la i paladejar-la degudament. Les pesquisses del Conde amalgamades amb el tema del no-desembarcament del Saint Louis carregat de refugiats jueus al port de L'Havana fan un repàs magistral a la segona meitat del segle XX a Cuba, sobretot a les dinàmiques de la seva il·lusionada societat, primer, fastiguejada, desencantada i desesperada, després. Per a mi, si el llibre hagués finalitzat amb aquesta primera part tan sols hauria pogut criticar-lo com "una mica breu", però igualment m'hagués semblat rodó.

Però és a la segona part on apareix la controvèrsia i on em tocaria posicionar-me entre la càrrega ideològica que conté i l'avorriment que afirmen que els produí a alguns dels grans lectors que tinc al voltant, difícil tasca. Reconeixo sense pudor que la lectura em resultà un xic densa, sobretot considerant que venia de llegir-me la primera part com un llampec. Va ser com donar-se una bona patacada contra un mur, com un bon clatellot amb una veu en off dient " veure, nena, creies que això seria així de fàcil????". Una vegada dit això, tanmateix, estic segura que serà aquesta segona part del llibre la que restarà a la meva memòria ja que, a més, sóc bastant oblidadissa amb els detalls dels arguments de la novel·la negra.

En la meva defensa he d'argumentar que, segurament per deformació professional, aquesta segona part m'ha captivat fonamentalment per l'extraordinària capacitat de l'autor per descriure el procés creatiu d'un geni com Rembrandt.

"... el arte es poder. Sólo eso, o sobre todo eso: poder. No para dominar países y cambiar sociedades, para provocar revoluciones u oprimir a otros. Es poder para tocar el alma de los hombres y, de paso, colocar allí las semillas de su mejoramiento y felicidad..."

"El misterio, lo supo en ese instante, se llamaba poder: el poder de la Creación, el impulso de la trascendencia, la fuerza de la belleza que ninguna potestad podría vencer."

Que l'art  serveix per millorar les nostres vides, és un fet. Intentar captar el que et demana un client i transformar-ho en un objecte bonic, funcional i necessari és quelcom que es pot explicar difícilment amb paraules. Al grandíssim arquitecte Mies van der Rohe se li atribueix la frase "Less is more", amb la qual donà el tret de sortida a allò amb el qual ens omplim habitualment la boca anomenat "minimalisme". Però el seu, allò era minimalisme de veritat. I Padura també capta aquesta essència de l'art referida a la pintura:

"...sólo los maestros más dotados eran capaces de lograr tanto con tan poco."

I de l'art al raonament, i tot això contra la religió opressora en aquell moment, el judaisme. Aquesta segona part del llibre parla del triomf de la raó sobre les lleis, de la intel·ligència sobre la fe.

"... en cada momento el hombre sabio debe actuar del mejor modo que su inteligencia le reclame, pues para algo el Creador le había dado al humano aquella capacidad."

"...las leyes deben ser razonadas por el hombre, pues para eso tienen inteligencia, y la fe debe ser pensamiento antes que aceptación. La segunda, que si no violas ninguna de las grandes leyes, no estás ofendiendo a Dios de manera irreversible."

La demonització de la representació pictòrica serveix com a punt de partida a l'esperit crític del protagonista, relativitzant la importància del que cadascú fa a nivell individual.

"Sus acciones individuales, por tanto, participaban del gran equilibrio cósmico, pero no lo determinaban. Él, como ser mortal, tenía un territorio que le había sido dado (por el Creador mismo), y por una sola vez: el espacio de su vida."

Tanmateix, el grup, la comunitat, sent que el seu poder és tant fràgil que li cal controlar qualsevol petita fissura, malgrat estar tant allunyada dels seus fonaments com ho estigué el petit aprenent de pintor. I així, una vegada més, les lleis del grup oprimeixen a l'individu sense remei, sense raó ni raonament possible. Potser hauríem de reflexionar una mica sobre lo inamovibles que són algunes lleus i la seva poca adaptació a la realitat.

"Elías Ambrosius quería ser pintor para tener justamente aquel poder. El poder de crear, más hermoso e invencible que los poderes con los cuales unos hombres solían gobernar y, casi siempre, avasallar a otros hombres."

Quan vaig arribar a la tercera part del llibre, ja no sabia què esperar-me. És una barreja de la primera part, com un "spin-off" d'una sèrie televisiva on alguns personatges es desmarquen i creen la seva pròpia història. I el Conde els segueix, és clar, i on vagi el Conde, aniré jo també. Així, vaig emprendre la tercera part amb alleujament en comprovar que podia relaxar-me novament, malgrat que només fos momentàniament perquè aquesta part és existencialisme pur. Del desencantament de la generació del Conde, que ja ha viscut molt a Cuba i que ha passat per tots els estats emocionals possibles en la seva relació amb el govern i la societat, passem al pur escepticisme de la generació més jove que, simplement, nega la societat en la que viu, no vol tenir-hi res a veure i intenta evadir-s'hi emocionalment i física, si pot.

"Si un país o un sistema no te permite elegir donde quieres estar y vivir, es porque ha fracasado. La fidelidad por obligación es un fracaso". (Carpentier - El siglo de las luces - 1962).

Així, entre mil cites de Blade Runner  i tota mena de filòsofs del segle XX, el Conde es submergeix de nou en una investigació que li arriba per casualitat i l'abandona precipitadament amb molt de dolor.

Desde el vórtice de la tormenta etílica que asolaba su mente habían llegado, justo en ese instante y por caminos mentales imprevisibles, las palabras de un moribundo del futuro: "yo vi cosas que los humanos no creerán. Vi naves de ataque incendiadas en Orán. Vi rayos cósmicos brillar cerca de la puerta de Tanhäuser. Pero todo eso se perderá en el tiempo, como lágrimas en la lluvia".

Així, és en realitat la pròpia voluntat el fil vertebrador d'aquesta novel·la (o d'aquestes tres novel·les). Una voluntat pròpia com quelcom oblidat i enyorat a la primera part, com una opció de vida o mort a la segona i com a simple negació a la tercera. És la demostració de com n'és d'important per als simples humans el fet de poder decidir sobre el seu propi destí i de la banalitat i llunyania de les lleis de la realitat actual.

"El margen entre el discurso político y la realidad se ha abierto demasiado, cada uno anda por su lado, sin mirarse, aunque debiera ser el discurso quien mirara la realidad y se redefiniera."

I com que sempre he estat una alumna molt aplicada, he afegit al meu diccionari mental un nou terme. A la meva vida anterior a l'etapa "melillense", anomenava "bebida" al conjunt de líquids amb o sense alcohol que ens emportem a algun lloc per "degustar-ho". Després del nostre contacte amb el món "melillense" i amb la seva extraordinària capacitat per a la intendència, vam adoptar el terme "bebercio" per denominar el conjunt d'ampolles (sempre amb alcohol) que hom s'emporta a algun lloc, especialment de viatge. Però després de la lectura d'aquest llibre, el terme "bebestibles" formarà part del meu vocabulari per tal d'atorgar-li la mateixa importància i categoria que als "comestibles", tal com ha de ser, oi?