Fa uns dies llegia en una de les
entrevistes del magnífic llibre "Educar millor" del gran CarlesCapdevila que una bona activitat per educar en els valors en família és veure
pel·lícules plegats. A partir d'aquesta certesa, i aprofitant una tranquil·la
tarda al Pirineu, vam recórrer a la
nostra "llista de pel·lícules que hem
de veure amb els nostres fills" i, en una mena d'atac de telepatia poc habitual en nosaltres,
vam coincidir en veure "The hundred-foot journey", l'adaptació
cinematogràfica de la novel·la de Richard C. Morais. Dos grans amics nostres
feia una setmanes que ens l'havien recomanat per separat a cadascun de
nosaltres i, sí senyor, va ser un encert.
La pel·lícula explica la història
de Hassan, fill d'una família que regentava un restaurant a l'Índia que es veuen
obligats a abandonar el seu país natal, primerament, a Londres i finalment a
França, on inauguren el nou restaurant de la família, la "Maison
Mumbai". Aquest establiment es situa a les afores d'una petita localitat on
els ha portat l'atzar i just enfront d'un elegant restaurant amb una estrella
Michelin i una propietària força singular.
Aquesta pel·lícula és una
perfecta simbiosi de dues de les meves passions, la cuina i l'aprenentatge
d'altres cultures, i la vam gaudir des del primer fotograma. Una amalgama entre
la fatalitat del destí, la passió per la cuina i els sentiments de pertinença a
una comunitat (o una família) que desemboca en la conclusió que hom pot
aconseguir allò que desitja apassionadament si hi dedica molt d'esforç i
energia, un bonic missatge per rebre'l en família.
Hi ha dues cites de la pel·lícula
que vam comentar amb el meu company quan els nens ja eren al llit. La primera va
ser que "casa teva és allà on es troba la teva família", un fet que
hem pogut comprovar en el transcurs dels nostres viatges i a la nostra erràtica
(i errant) vida quotidiana. En els viatges que vam fer amb els nostres fills
quan eren molt petits, i després de llargues jornades, quan ens deien
"vull tornar a casa!" sempre sabíem que, per a ells, casa significava
qualsevol lloc on, després de tancar una porta, estiguéssim nosaltres quatre.
Qualsevol indret se'l feien seu i ens emociona veure que segueixen tenint
aquesta facilitat. Un viatge de deu metres et pot portar a l'altra banda del
món o, per altra banda, anar a l'altra banda del món pot no ser realment un
viatge, simplement és una qüestió mental, d'actitud.
La segona cita, no menys certa,
va ser: "que regategi no significa que sigui pobre, significa que sóc
estalviador". M'agraden les frases que acaben amb els prejudicis, amb les
falses aparences i amb les imatges preconcebudes.
Per aquells que sou també amants
de la cuina, entendreu les expressions facials dels protagonistes quan
paladegen algunes de les receptes que han cuinat amb tanta passió i, sobretot,
estareu d'acord amb ells en què "la cuina són records", quina frase
tan evocadora. A mi em resulta impossible menjar rúcola (o ruca) sense recordar
els entrepans de pernil i rúcola que menjàvem a Venècia quan hi vam ser
estudiants; no puc sentir l'olor del comí sense transportar-me immediatament al
Marroc; i la mel em situa a Istanbul menjant Baklava com si s'acabés el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!