Encerclant l'Atlas 2013: 01 del Penedès a Melilla

Del Penedès a Melilla (22-06 al 23-06)

Etapa: 805 km - Link a Google Maps

Allotjament: Ferry nocturn “Sorolla” (Naviera Acciona – Transmediterránea)

• 457 € total 2 adults + 2 nens + 1 vehicle (anada en camarot nocturn i tornada en butaca)
• 90,40 €/adult anada i tornada
• 60,51 €/nen anada i tornada
• 156,00 €/cotxe anada i tornada

Tips del dia:

• Autovia del Mediterráneo: una bona alternativa als peatges de la AP7 (21,10 € peatge en total)
• Embarcar a Almería: en 18 hores et plantes del Penedès a Melilla, la manera més ràpida d'arribar al Marroc en vehicle propi.
• Ferry: portar en una motxilla petita l’imprescindible per passar la nit i deixar tota la resta al cotxe. Als camarots ja hi ha tovalloles.

Melilla des del ferry, amb el Gurugú al fons 

Anar amb ferry els encanta als meus fills i això d’agafar-lo a Almeria i no haver d’anar fins a Motril o Algeciras, com les altres vegades que hem baixat al Marroc en cotxe, és un gran encert, sobretot per als nens. Vam sortir ahir a les 6:20h de casa  i a l’hora de dinar ja érem a Vera a casa de la Olga, una gran amiga també arquitecta que ens acull sempre que passem d’anada o de tornada dels nostres viatges. Els nostres fills es van portar fantàsticament tot el camí gràcies a que vam sortir d'hora, anaven mig adormits perquè la nit anterior havien anat a dormir tard i també gràcies a un parell de pel·lícules que van veure. Per la tarda vam estar donant una volta per la platja de Garrucha amb els nostres amics fins que va ser el moment d’anar cap al port d'Almeria, a una hora escassa en cotxe. Com que sempre ens oblidem alguna cosa, i aquesta vegada no podia ser l'excepció, ens vam deixar a casa els entrepans pel sopar, així que vam haver d'improvisar una mica i comprar unes barres de pa per fer-nos uns entrepans mentre esperàvem pel port. Després de comprar el pa a la botiga més cutre del barri proper al port, vam descobrir que, a dins el recinte portuari, hi ha un supermercat enorme on comprar gairebé de tot a excepció de productes porcins.

El funcionament del port d'Almeria és molt diferent al de Motril o d’Algeciras, on es nota que hi ha més línies de ferry i ho tenen tot molt organitzat: a Almería tot plegat és surrealista. Hi ha diverses explanades on esperar amb el cotxe, però ningú no t’indica quina és l’adequada, així que ens vam posar en la que hi havia més vehicles. Per sort vam encertar. Clar que tampoc era tant difícil: només cal anar on hi hagi cotxes que portin, almenys, un parell de bicis i un wàter a la baca, jeje. Per tant, érem els més rarets del pàrking, sense res a la baca i tant pocs trastos… Afortunadament no vam anar a parar a Argèlia, que era l’altra possibilitat que hi havia en aquell moment al port amb un altre ferry a punt de sortir cap a Oran. 

Vam esperar prop d'una hora, que vam dedicar a fer-nos els entrepans i a estirar les cames (entre els cotxes), fins que l’embarcament va començar “a l’estil marroquí”, és a dir, campi qui pugui. De 20 carrils que hi havia a l'esplanada vam haver de passar a 1: no us explico més, poseu-hi imaginació. El més curiós és que, al mateix temps que s’obrien les pilones que comunicaven l’esplanada amb els carrils d’accés al ferry, no hi havia ni un policia per controlar-ho. En aquell precís instant s'estava jugant la final entre l'Almeria i el Girona, eren els darrers minuts d'un partit en el qual l'equip local es jugava l'ascens. Fins que no va acabar el partit allà no va venir ningú a posar ordre. Tanmateix, va ser bastant ràpid i, malgrat que al control d’accés al vaixell es van quedar la còpia del bitllet de la nostra filla i vam haver de reclamar-ho un cop a dins el ferry, quan aquest va arrencar nosaltres ja teníem el pijama posat i érem a dins el llit. El meu fill es va adormir abans que apaguéssim el llum del camarot.

Aquest ferry de la Trasmediterránea és un bon representant d’aquesta companyia espanyola “amb solera”, els nostres amics de Melilla ens van dir que el Sorolla (el nom del vaixell on vam embarcar) és un “barco muy currao”. El vaixell en general està correcte: varis restaurants, piscina gran (i buida perquè era una travessia nocturna i fora de temporada estival) i camarots força ben equipats (tovalloles i tot). De la dutxa del nostre camarot ni en parlo, però si em surt un sisè dit a cada peu o un rovelló a l’aixella, ja sé d’on pot haver sortit. La travessia va ser increïblement tranquil·la amb la mar com un plat i una “superlluna” sempre present a la finestreta del nostre camarot. Els nens ni es van despertar en tota la nit, però el meu company va haver de baixar de la llitera diverses vegades fins que vam encertar amb la temperatura del clima i vam haver passat per tots els estadis del fred i la calor. Vam dormir poques hores i vam començar a acumular son pels següents dies...

Avui hem matinat força (6:30h) per poder-nos dutxar (nosaltres i tots els fongs de la dutxa, uixxxxx!!!!), menjar una mica i sortir a coberta per veure, primer, el Cap Tres Forques i, després, l'entrada al port de Melilla a les 08:00h, un espectacle digne de veure. Aquesta ciutat m’emociona. Un dels temors que tenia, en aquesta segona arribada a la ciutat, era si no la tenia mitificada. Però no, només de veure-la de lluny tots vam tenir clar que és un lloc especial, un lloc on ens sentim bé i arribar-hi des del mar és sempre gratificant. Thomas Mann a “La Muerte en Venecia” deia que la millor manera d’arribar a la ciutat era per aigua, en el cas de Melilla és igualment cert, ni que sigui per comparació perquè entrar-hi per terra des de la frontera marroquina és poc menys que una tortura. 

Després de “lluitar” per poder sortir amb el cotxe de la bodega del vaixell, un terrible caos molt ben dominat pel meu company que ja comença a tenir un cert nivell en “conducció moruna”, exactament a les 08:00 estàvem baixant de la rampa del ferry i trepitjant terra africana, amb les rodes del cotxe, clar. El punt de trobada acordat amb en PB, el nostre amic, ha estat molt fàcil de trobar i en poca estona estàvem en una pastisseria del barri de El Real fent un esmorzar en condicions. Amb uns "pañuelos" (msemmen), uns "jeringos" (baghrir) i un bon te a la menta a la panxa, la vida es veu millor (i el te a la menta del Rif en un got de cubata com els que tenia el meu pare quan era petita, no es pot comparar amb cap altre). A partir d’aleshores, a fer vida melillense, que no és poca cosa, tota una filosofia de vida.

Ens hem instal·lat a casa de PQ, LL i els seus fills, on sempre ens tenen a punt una "suite familiar" i, literalment, hem abandonat els nostres fills amb ells. Se n’han anat a la platja amb ells i dues famílies més, un total de 9 nens que s’ho han passat molt bé fins les sis de la tarda. Nosaltres ens hem dedicat primer al turisme i després a les canyes i les tapes. Francament, no sabria dir què ha estat millor. (Bé, sincerament, sí que ho sé, però tampoc cal anar presumint de gula d’aquesta manera...).

Les Cuevas del conventico des de l'exterior

En el capítol del turisme el màxim exponent del dia han estat “Las Cuevas del Conventico”, que ens han deixat bocabadats, el millor que hem vist fins ara a Melilla. Dins del primer recinte emmurallat de "Melilla la Vieja", s'accedeix a aquestes coves per un accés a l'Església de la Puríssima Concepció i el seu origen es remunta als fenicis, que aprofitaven la gruta natural com a refugi quan passaven per Rusadir (nom arcaic d'aquesta ciutat). Van ser també utilitzades per romans i àrabs, però el seu gran auge es produeix a finals del segle XVIII quan van ésser utilitzades com a refugi en les èpoques de setge de la ciutat.

La visita és guiada, amena i gratuïta, totalment recomanable per anar-hi amb nens. La museïtzació dels espais és excel·lent. Pels qui vulgueu ampliar informació, cliqueu aquí.

 

Després d'aquesta fantàstica visita ens hem dedicat al gran esport nacional: canya + tapa. Primer un parell de rondes a dos bars del centre, dos estils diferents de tapes, dues decoracions molt diferents i, tanmateix, dos grans encerts. El primer, un bar de disseny que fa cantonada amb la Plaza de las 4 Culturas on les tapes segueixen també la mateixa línia que la resta del local, es a dir, senzilles, fetes amb gust i presentades amb elegància.

Primera tanda de tapes

"La Cervecería” ha estat la nostra segona destinació, un bar clàssic modernista amb unes tapes absolutament genials, un lloc de referència a la ciutat. Aquest lloc enganxa, sort en tinc de viure tant lluny... Seguint els consells de MM, una absoluta entesa en matèria gastronòmica, hem tingut ocasió de tastar la millor amanida d’alvocat, una tapa de peus de porc genial i unes quantes delícies més que la gula m'impedeix de recordar. Tot banyat amb moooooolta cervesa (beguda nacional a Alemanya, Irlanda i Melilla).

Segona tanda de tapes

I, finalment, al barri de “El Real”, una zona amb una forma urbanística semblant a la Barceloneta, ens hem entaulat al “Pitos y flautas” i hem pogut (literalment) flipar amb les tapes i les racions. Després de veure el tamany d’una ració de “txuletón” acomapanyat amb “pitos y flautas” ja puc morir tranquil·la. Si les tapes i les racions eren delicioses i generoses, el cambrer no ho era menys, no he vist persona amb més gràcia i simpatia. D’això se’n diu mimar els clients, quelcom que sovint trobo a faltar darrerament amb la mala cara que tots lluïm.

I unes raccions....

Després d’això, infusió digestiva i a descansar una mica fins al vespre, que ha estat la “revetlla de Sant Joan”. A casa nostra aquesta revetlla la celebrem en família, tirem petards, sopem tots junts i mengem coca i moscatell, és una festa que ens encanta viure plegats. Aquest any no ha pogut ser i hem estat encantats de compartir-la amb aquests amics que tant bé ens acullen sempre. La nostra curiositat era molt gran per saber com es celebra en aquestes contrades.

La revetlla ha consistit en un sopar al restaurant “El Quijote”, una terrassa al passeig marítim, on érem una bona colla d’uns 20, que hem sopat massa i molt bé. A destacar els “Popeyes”, uns seitons farcits d’espinacs que prometo intentar rememorar un dia d’aquests. Després hem vist els focs artificials des de la platja, on hem sucat els peus passades les dotze (es veu que porta sort...). Aquí no es tiren petards i el seu costum és cremar una “candelaria” (com una mena de falla preciosa feta pel fantàstic Charly), agrupar-se en colles per fer un sopar a la sorra (una moraga) i banyar-se fins les tantes. A la platja hi havia un ambient increïble!

La candelària abans... i després :(

Hem tornat cap a la casa en el cotxe de PB, excepte el nostre fill, que ha tornat en el “súper tot-terreny” de JC, un dels companys amb els que vam anar al viatge al Toubkal del mes de març, que tant ell com MR, la seva increïble companya, s’han mostrat encantats i molt atents amb els nens. La nit ha estat molt curta i molt fresqueta i no hem pogut gaudir gaire de “la suite familiar” que ens havien preparar PQ i LL a la seva immensa casa. Demà ben d’hora ens espera ja el Marroc i als nostres amics els espera el seu lloc de treball, perquè a Melilla el dia de Sant Joan no és festiu.

Castell de focs a la platja per la revetlla de Sant Joan a Melilla

Altres etapes d'aquest viatge: cliqueu aquí!