Dia 6 Oualidia - Chaouen
Distància: 489 km
Allotjament: Auberge
Dar Dardara
Havíem reservat per l'esmorzar d'aquest dia part del nostre pernil ibèric, fuet ibèric i un bon formatge curat. Això i cafè
ben carregat per alguns, te a la menta per a d'altres i un gotet de llet per a
dos més, van fer que sortíssim de la casa a les 9:30 amb les energies renovades
i sense rastre del vi de la nit anterior. La primera cagada del dia va ser
adonar-nos que, a uns 10 km de Oualidia, ens havíem deixat TOTES les jaquetes a
la casa i va tocar fer mitja volta. La pobra dona que cuida la casa les
havia trobat i, molt estressada, intentava trobar per telèfon a la
propietària per localitzar-nos. Bona gent.
Al cap d'una hora de la segona sortida estàvem agafant l'autopista a
El Jadida, una hora després passàvem per Casablanca i quan ja portàvem una mica
més de tres hores des de Oualidia paràvem a dinar en una àrea de servei de
l'autopista a l'alçada de Kenitra. Aprofitant que totes les àrees de servei
tenen zona de pícnic i que aquesta vegada no estava a vessar de famílies
marroquines i quedava una taula lliure, vam poder gaudir de la magnífica truita
i pollastre arrebossat que havíem fet amb la meva mare la nit anterior. Després
d'un cafè, de nou carretera i manta.
Teníem diverses possibilitats per anar des d'aquest punt fins a
Chaouen:
- Anar cap al nord fins a Tanger, d'allà a Tetuan i arribar a Chaouen per la N2 des del nord (camí més llarg però conegut).
- Sortir a Larache en direcció Ksar-el-Kbir i anar fins a Chaouen per la R410, que ens constava que era tota asfaltada però que, a banda de desconeguda, tenia força corbes.
- Tirar-nos de la moto a darrera hora mentre miràvem el mapa i sortir de l'autopista immediatament per anar en diagonal fins a Ouezzane passant per Souk-el-Arbaa.
No cal que us digui que la tercera va ser l'opció escollida i no va
sortir del tot malament. El primer trams fins a Ouezzane és molt ràpid perquè
la carretera és bona i amb poques poblacions i des de Ouezzane a Chaouen és
carretera de muntanya que no permet grans velocitats, però almenys era
coneguda.
El primer tram de carretera és "tan ràpid" que ens va permetre per primera vegada amb
tots els quilòmetres que hem fet pel país de tenir tractes directes amb la
gendarmeria. Imagineu la situació: una magnífica recta amb una línia contínua,
un camió, el meu company conduint... Adelanta el camió gairebé a la corba del
final de la recta i, sabeu què hi havia després de la corba? Et voilà!! Dos
gendarmes en moto. Ens van parar per dir-nos que havíem adelantat un camió amb
línia contínua (no n'hi ha d'altre tipus quan n'hi ha!!) a una velocitat
elevada. Si cal fer honor a la veritat, no anaven desencaminats, cal
reconèixer-ho. Les negociacions van durar mitja hora, pel cap baix. Va començar
la conversa amb tots nosaltres a dins del cotxe i amb mi fent d'intèrpret i van
acabar la negociació a l'altra banda de la carretera on el meu company va
tancar el tracte previ regateig. Per aquells que heu circulat per aquest país
ja us podeu imaginar que la conversa es va centrar en un bucle similar a:
- Vostè
anava molt ràpid i la multa són 700 dh ...
- No m'he
n'he adonat...
- Sí, però
són 700 dh...
- Uf, això
són molts diners...
- Ja ho sé,
però vostè anava molt ràpid...
- Es que
vaig amb la canalla i els avis i ens queden dies de vacances...
- Sí, però
són 700 dh...
- Uf, això
són molts diners...
- Espanyols?
Barça o Madrid?
- Som de
prop de Barcelona...
- Ah! Barça!
- Per aquí
els agrada molt el fútbol...
(aquí és on et canten l'aliniació sencera de l'equip, moment en el
qual puc imaginar la cara de pànic del meu company, al qual no interessa gens el
fútbol
... i aquí torna a començar el bucle de la conversa amb petites variacions)
... i aquí torna a començar el bucle de la conversa amb petites variacions)
Al final, el meu company va tornar al cotxe i vam continuar. Tots
teníem una cara interrogant i ens va alleujar molt saber quin havia estat el
resultat del regateig. Una més per explicar.
 |
| Un racó de paradís |
El sopar va ser llegendari, com sempre. En el restaurant d'aquest
alberg fan dos tipus de tajines que fan caure les llàgrimes de l'emoció: tajine
de be amb figues i tajines de conill amb codonys. Impossible decidir quin és
millor. Les amanides són apoteòsiques i el formatge de cabra és esplèndid. Els
postres, casolans i el preu, molt ben proporcionat al plaer obtingut. Us deixo link
a la carta per si voleu tafanejar i, reitero, si teniu ocasió, aneu-hi.
 |
| De-li-ca-te-sen ;-) |
Tips de consells:
- Gadjets per anar en cotxe: a casa, de moment, no tenim tablet ni DVD als cotxes per pròpia elecció. Tanmateix, acostumem a portar una tauleta que ens deixen i uns DVD portàtils que tenim per a les llargues tirades en cotxe perquè poden garantir "una estona de pau" i, en aquests casos, no hi ha ajuda petita. Per aquells que encara no se us hagi acudit, aquests aparells es poden complementar perfectament amb uns auriculars i, així, la resta del passatge pot seguir escoltant música o conversant tranquil·lament. Pot semblar obvi, però a nosaltres no se'ns va acudir a la primera i vam estar un parell de viatges sense poder escoltar música ni parlar entre nosaltres.
- Radars i controls de policia: El primer consell que us he de donar en referència a la conducció al Marroc és que SIGUEU PRUDENTS I RESPECTEU ELS LÍMITS DE VELOCITAT. I ho dic molt seriosa perquè no només us hi va la vostra butxaca, sinó també la vostra seguretat. Més enllà d'això, també puc afirmar que conduir-hi no és tan terrible com pugui semblar, qualsevol amb una mica d'experiència conduint i amb prudència ho pot fer. Tanmateix, us heu de conscienciar que controls de gendarmeria, molts, pràcticament a l'entrada o sortida de totes les poblacions importants i que és probable que us parin i us demanin documentació. Els gendarmes parlen francès i acostumen a ser pacients amb els turistes. En el nostre cas només podem afirmar que han estat sempre amables amb nosaltres i sempre hem pensat que és perquè viatgem amb la canalla. Un altre tema diferent als controls de documentació són els radars, aquí no s'escapa ningú amb amabilitat o sense. Tot i que hi ha radars instal·lats en vehicles, el més habitual és que el radar sigui un trípode amb un aparell que sembla uns grans prismàtics comandat per un gendarme. Abans que vosaltres pugueu veure'l ell ja us haurà caçat. Així que molt de compte amb els límits de velocitat. A diferència del que aquí passa, on hi ha una foto que demostra la velocitat a la qual circulen els vehicles, el sistema que utilitzen al Marroc no té cap prova física (fotografia) de la velocitat i és el gendarme el qui comunica quina és la velocitat i quina és la multa. Se li paga en efectiu i t'entreguen un rebut. Així de simple. Aquesta simplicitat, tanmateix, ha provocat tota mena de picaresques que sembla que s'estan intentant evitar i controlar, però segurament la cosa va per llarg. Per últim, vull apuntar que de les escenes més surrealistes que hem arribat a veure en aquest bon país, i que mai hem tingut l'oportunitat de fotografiar, han estat els gendarmes amb el trípode del radar situats en la mitjana de formigó que separa els dos sentits d'una autopista jugant-se la vida per caçar als conductors imprudents. Creieu-me, fa molta impressió.
- Dutxes i lavabos: em reservo el dret d'explicar en profunditat aquest tema, que dóna per moltes i moltes pàgines, però, amb el meu cinisme habitual, no me'n puc estar de donar unes petites indicacions per sortir del pas. No està bé generalitzar, però els lavabos al Marroc ajuden a trencar esquemes i a reventar paradigmes ja apresos:
- Per primer cop aprendreu a valorar una placa turca: creieu-me, l'estat d'alguns inodors et faran agrair la presència d'una placa turca on, en el pitjor dels casos, només corren perill els teus peus. He de reconèixer que m'ha costat molt que la meva filla s'hi habituï. A les benzineres és on aquestes subtileses arriben a un extrem exquisit. Fins ara s'emporten la palma els lavabos de la benzinera de Demnate.
- Que el desaigüe de la dutxa no us enganyi: efectivament, els plats de dutxa tenen un desaigüe pel que s'hi escola l'aigua, és un fet que certifico com arquitecte. Tanmateix, hi ha dutxes construïdes integrades en el mateix paviment del lavabo, segons el costum francès (i també italià). Això significa que aquell desaigüe que hi ha al centre de la cambra pot ser una trampa mortal: certifiquem que l'aigua pot anar en aquella o en qualsevol altra direcció. Compte amb el que deixeu a terra mentre us dutxeu. En aquests casos també és recomanable tenir la prudència d'utilitzar l'inodor abans de la dutxa, perquè acabarà completament xop i fa molta mandra haver d'eixugar-lo. S'emporta la palma una casa particular de Boumalne on havien instal·lat la dutxa just al damunt del wàter.
- L'escombreta del wàter, aquella gran desconeguda: sí, el fet diferencial entre diferents tipus d'establiments hotelers és que tinguin escombreta al wàter i llum de lectura a la tauleta. És una teoria establerta per un bon amic nostre (que no citaré en una matèria tan prosaica) i àmpliament comprovada també per nosaltres. Una escombreta és molt més que una escombreta.
- Els miralls, aquells objectes inaccessibles: d'acord, la meva mare és baixeta, mesura 1.5 m, però això no hauria de ser motiu per no poder-se maquillar ni pentinar pràcticament en 9 dies. Sort en tenim que el meu pare amb tota la paciència del món i durant gairebé tot aquest viatge, li ha anat despenjant els miralls col·locats a una alçada només apta per a les dones girafa de les tribus de Tailàndia. Com a "bonus track" de la situació, afegeixo també aquells miralls que, pel seu tamany, únicament permetent maquillar-te un sol ull a la vegada o afaitar-te mitja cara.
- Les aixetes de la dutxa. Manual de supervivència: això ja forma part del "nivell avançat" en matèria de lavabos al Marroc. No importa la categoria de l'establiment, l'aixeta de la dutxa i, especialment, l'estat del "telefonet" delatarà el manteniment al qual està sotmès. Hem estat en bons i mals hotels, en albergs, en cases d'hostes i en càmpings i no hi ha res que unifiqui tant com les aixetes de la dutxa. No demanem grans sofisticacions, però les aixetes "monomando" fan sospitar que allà s'hi amaga alguna cosa. El més normal és que les indicacions en colors (blau i vermell) corresponents a l'aigua freda o calenta no tinguin cap correlació amb la realitat i que la mànega d'alimentació a la dutxa projecti més aigua que la pròpia dutxa. Tot això ho suporto amb una estoïcitat increïble, però haver-me de rentar el cap (amb aquest enorme matoll de cabell espès, llarg i arrissat que hi tinc) amb un filet d'aigua no gaire calenta a ple hivern, posa a prova els meus sentits. I que el suport del "telefonet" no sigui prou resistent i a mitja dutxa l'acabi projectant contra el meu cap, tampoc. La nostra amiga Paqui, de qui mai aprendrem prou, ha adoptat el costum de viatjar amb el seu propi telefonet de dutxa, una magnífica idea. S'emporta la palma en aquest apartat el filet d'aigua en un alberg a Foum Zguid en ple mes de desembre.
 |
| Simplicitat en els detalls ;-) |
- L'aigua calenta o l'eterna espera: et poden sortir arrels esperant que surti però, tanquils, sortirà! Sempre que hi hagi, i no s'hagi acabat o s'hagin recordat d'engegar l'escalfador. Si l'establiment disposa de plaques solars afegeix un factor més de misteri a la situació. Mai sabràs si no surt perquè tarda en arribar ja que la caldera o acumulador solar està molt lluny o potser les aixetes estan canviades... sorpresa!... i tot això esperant mentre estàs despullat i passant fred. I si no que els meus pares us expliquin la fantàstica dutxa freda que van fer aquest mateix dia a Chaouen.
Per altres entrades i consells del mateix viatge: cliqueu aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!