Najat El Hachmi
Editorial Planeta
Origen: FNAC (regal)
Idioma: Català
Acabar aquest llibre, m'ha provocat una sensació agredolça. Recomanat per dues persones amb bon criteri literari contrastat, vaig començar aquest llibre amb molta il·lusió (a més, va ser el meu regal del dia de Sant Jordi). Tanmateix, a mesura que he anat avançant en la seva lectura, ha anat creixent un nus al meu estómac que ha generat en una necessitat imperiosa d'acabar-lo.
I és que la història d'en Mimoun ("Afortunat" en bereber) posa al descobert algunes coses de la societat marroquina que sabem que existeixen però que, aquells qui adorem viatjar a aquest país, resten amagades de les mirades més indiscretes. M'he quedat amb la sensació que, malgrat que l'autora sigui una noia marroquina que vingué a Catalunya essent una nena, les situacions que planteja resulten de vegades absolutament "tòpiques". Que l'estructura familiar marroquina és patriarcal és possible (la amaziga és matriarcal, de tota manera), però la imatge que reflexa el llibre de l'integrisme pervers envers la dona i els fills, la sumissió, l'anulació, el maltractament, el masclisme i la humiliació, em nego a creure que siguin així per defecte.
M'ha donat la sensació de ser un llibre escrit per una marroquina però pensant en un públic molt concret, una manera de contentar els que estem per aquí i de confirmar l'opinió que tenim "d'ells". Però també és probable que m'equivoqui i que en les meves experiències pel país només hagi vist una cara de la moneda.
O potser és que m'agrada tant el Marroc que inconscientment intento no veure aquells trets negatius que acaben definint inevitablement les societats quan les mira un extranger.
O potser és que sóc innocent i molt ingènua.
I, malgrat tot, agraeixo a aquells que em van recomanar aquest llibre que m'obrissin la possibilitat de mirar a través del mirall d'aquesta societat en la qual molts no es volen veure reflexats.
Hola Bertika,
ResponEliminaSempre he pensat, que la Najat, s'ha après bé la lliçó. Des d'un primer moment, ha escrit el que alguns volen llegir. Diguem que és "políticament correcta".
El drama ven, l'opressió ven, la subcultura ven, els tòpics venen ...
En una ocasió, fa temps, coincidint amb la presentació del seu primer llibre "Jo també sóc catalana" (2004) vaig tenir l'oportunitat de conèixer a l'autora, naturalment i com és bastant comú entre els marroquins, coneixia del seu país, el seu poble, Marràqueix (el somni de qualsevol marroquí després d'Agadir) i poc més. Marroc, és i com bé saps, un conglomerat de cultures, de costums, de ritus, de persones, d'idiomes, de pensaments, fins i tot de paisatges, difícilment de trobar en qualsevol altre país del món.
Sempre poso com a exemple, que és l'únic país del món (dels que jo conec que no són pocs) on el mateix dia, pots estar banyan-te al mar al matí, al migdia pots estar esquiant o passejant sobre la neu i per la nit, a les sorres del desert, al costat d'un dromedari veient les estrelles ¿coneixes algun altre país on es pugui fer això? Amb això vull dir, que és un país, diguem, singular.
No m'ha agradat mai ni l'estil ni el protagonisme que té o el rol que ha pres la Najat.
A la nostra societat, el guenyo és el rei en el país dels cecs, d'això també som nosaltres responsables, no només passa amb la Najat, hi ha molts guenyos venen la seva bandera sobre el Marroc. És una llàstima, que algú com la Najat, no hagi sabut (o volgut) donar a conèixer un país com aquest des d'una altra perspectiva, menys tòpica sobretot, encara que, això si, menys comercial.
També, si et serveix de consol, em considero malgrat tot, molt innocent i molt ingenu ... afortunadament.
Petons
Hola Jordi,
EliminaMarhaba... Em fa especial il·lusió aquest comentari teu, de veritat.
Aquest va ser el meu llibre de Sant Jordi, el dia del meu aniversari per més inri, i m'ha decebut. I així ho he escrit. El Marroc és, com tu bé dius, singular, és un país màgic on, ben segur, es donen casos com els que planteja l'autora (molts, segur) però el que mai hauríem de fer ningú és generalitzar. I aquestes generalitzacions i simplificacions acaben creant tòpics i estereotips que fan molt de mal.
De vegades critiquem els de "més enllà" per no mirar-nos el nostre propi melic... segurament la nostra societat no devia ser molt diferent del que es descriu en el llibre fa uns 40-50 anys. Aquest estiu vam estar amb una família bereber a Imilchil en una casa en condicions molt humils, quan ho explicava a la meva mare, ella em deia: i tu què et penses? Així és com estàvem per aquí quan jo era petita!
Jordi, no importa l'edat, en el moment en què perdem la innocència, estarem perduts.
Un petó a tu i un altre a Esther.
Hola!!
ResponEliminajust et buscava per dir-te que ahir a la nit vaig acabar 'El Cielo protector' que m'havies recomanat...i també tinc un nus a l'estomac, pero completament diferent al teu....haig de dir que m'he enganxat a ell i l'he gaudit tant per les sensacions que em recordaven com he viscut a vegades el Marroc durant l'estiu (el paisatge, el sol, l'adob, les mirades de la gent, les olors) així com per l'especie d'irrealitat i buidor en els sentiments dels personatges....molt atraïent, gairebé oníric, pero difícil de comprendre...(ah, i entenc el què deies que hi vas pensar quan els teus fills es van posar malalts en un viatge)
Pel què fa a 'L'últim patriarca', estic d'acord que quan acabes la lectura no et vols creure que realment representi part de la cultura i societat marroquines, completament d'acord. I penso que no és així, ni de lluny. De fet, recordo que quan vaig acabar-lo vaig trucar angoixada a un molt bon amic marroquí de Ouarzazate per exposar-li tot el què havia llegit, i amb un fil de veu li vaig dir "és veritat això??? i allò???...."veiessis com es reia de mi!!! Sincerament, crec (i no vull esbombar la historia) que Mimoun és un malalt, aquí i allà, i que estructures familiars i culturals com aquestes, malaltisses i "desviades",també poden existir dins de l'Estat espanyol i en altres llocs del món, però que ni molt menys es generalitzable al Marroc. Simplement, no, de cap manera. M'hi nego. Per exemple, conec molt bé aquest amic meu des de fa anys, i els seus amics, i les dones dels seus amics, i la seva familia (com bé dius, amaziga, amb un pilar, la seva mare, a qui veneren i adoren) i no correspon a res del què vaig llegir en la novela...encara que això no vol dir que famílies com aquestes no existeixin, si ho pensessim seríem ingenus....hi ha coses terribles en la societat, també, com aquí, doncs bé perdonen a un violador si es casa amb la seva víctima, no? Però a part d'això, no estic d'acord que la presentin com una societat malalta doncs amb els meus anys d'amor al Marroc he vist que hi ha moltes coses de la seva societat i cultura que no m'agraden, pero d'altres em xiflen i les envejo, doncs penso que nosaltres les hem perdut...i no crec que sigui ingenuïtat, ni molt menys, perquè no evita que tingui capacitat crítica cap allò que no m'agrada.
Tot i així, haig de dir que em vaig enganxar a la novela, malgrat també flotava el temor que el què explicava fos representatiu....potser aquest és el problema....però també era interessant veure l'adaptació cultural d'aquesta família de primers immigrants a Catalunya, potser més que les seves "tares singulars".....(per cert, em vaig llegir després La caçadora de cossos, de la mateixa autora i no em va agradar gens!!!)
Ara si, t'encoratjo ferventment a que, si tens temps, et llegeixis 'Mil sols esplèndids' i 'El caçador d'estels', les dues de Khaled Hosseini, i deixis enrera l'amarg sabor que t'ha deixat aquest patriarca (i em sap greu haver-te'l recomanat :P )....no t'enganyaré, tenen parts dures de pair, pero també hi ha esperança i amor i una dolçor i fortalesa admirables...espero que quan acabis les dues et passi com a mi....no saber quina t'ha agradat més i amb quina t'has emocionat més, i entendre una mica la turbulenta historia de l'Afganistan al segle XX i com abans dels talibans hi havia poesia, música, dansa i rialles....i malgrat estar lluny del Sahara i el magreb, hi ha molts elements amb els quals et podràs reconèixer...
Bé, no t'explico més, només amb ganes que devoris els llibres com vaig fer jo...i que m'ho expliquis!
una abraçada
Ah, per cert, acabada la novel·la d'en Bowles, ara quina em recomanes, la de Mernissi era oi?
T'estava esperant, jeje.
EliminaT'agraeixo, malgrat tot, la recomanació. Només pel teu comentari i el d'en Jordi, ja val la pena. Pel que veig coincidim plenament en l'apreciació del llibre, em quedo més tranquila. Jo també vaig parlar amb una bona amiga que coneix el Marroc com el palmell de la seva mà per exposar-li el que sentia i també em va tranquilitzar.
Passem a Bowles: magistral "El cielo protector"... Ara toca tornar a veure la pel·lícula. Jo ara estic amb "Déjala que caiga", que parla de Tànger en el seu moment darrer de ser la Zona internacional, una meravella.
Tinc a la tauleta "El caçador d'estels", el meu regal del dia de la mare. Però, em sap greu per tu perquè no en podrem parlar aviat, me'l reservo pel viatge del juny, és especial i el vull gaudir. Ja t'explicaré.
Apa, anima't amb la Mernissi. Memorias en el umbral és un bon llibre, ajuda a entendre Fes, un dels meus problemes al marroc. A Fes també està ambientat "La casa de la araña" d'en Bowles, també una bona lectura (una mica més espessa, això sí!).
Una forta abraçada!!
Cap problema, val la pena esperar al juny....emporta't també Mil sols esplèndids (jo m'el vaig llegir primer...i l'andemà d'acabar-lo vaig começar amb el caçador...)....per si acabes abans..... Avui mateix em poso amb Fatima Mernissi...haig de reconèixer que no conec Fes, malgrat vaig una mitjana de 5 dies a l'any al Marroc, y no se si entendré la connexió de la que tan parles (aix, és que sóc de recorreguts fixes: Marrakech, Essaouira, Imlil, Ouarzazate, Kelaa M Gouna, Dadés i Hassi Lbid....vaig on estan els amics...tot i que el setembre m'endinsaré a Fes, Meknes i Chaouen, ja ho tinc més que previst :))
EliminaJordi, també em quedo amb "La civilisation, ma mère" de Chraibi...el tinc gairebé a la butxaca....potser començo per aquest i espero visitar Fes per endinsar-me a Mernissi, no?!
Moltes gràcies per les recomanacions!!!!!!!!
Jeje, també tinc "Mil sols esplèndids a punt"...tot i que anant amb dos nens el temps lliure és poquet. De tota manera tres setmanes donen per molt.
EliminaJo reconeixo obertament (no és la primera vegada que ho faig) que amb Fes tinc alguna mena de problema. De vegades em passa a la vida que hi ha coses "que m'han d'agradar" i ho intento i ho intento, però no. Això em passa amb els llibres del Terenci Moix i amb les sardines ;-). Ho he intentat moltes vegades, però no hi ha manera, no puc.
Amb Fes em passa quelcom similar. Imagina, sóc arquitecte, he estudiat el gran patrimoni arquitectònic i cultural que hi ha a Fes, la medina més impressionant,... però és arribar i començar-m'hi a sentir malament. I ja van vàries vegades, fins que el juny passat se'm van posar malalts els dos nens. Apoteòsic. Començo a caminar per la medina i, a mesura que vaig baixant, em vaig sentint més i més malament. Em sap tant de greu, o sigui que ja veus que no sóc la més indicada per recomanar-te que hi vagis. Meknes, Chaouen, Ifrane, Azrou i tota la costa sud-atlàntica m'omplen més de pau que no pas Fes, què hi farem.
Intentaré el llibre que recomana Jordi, però ja he vist que (com no!) no hi és al catàleg de cap biblioteca pública. Seguiré la recerca, que una recomanació de Jordi no es pot prendre a la lleugera!
Salut!!
Si, ho he llegit al teu blog!.....De fet a Fes no hi he anat mai perquè al meu amic marroquí tampoc li agrada gens, prefereix Meknes, per exemple, on va fer la universitat....a més, diu que si veus Meknes ja no necessites Fes...no ho se, potser deu ser alguna cosa relacionada amb les vibracions... així que em sembla que ho evitaré i visitaré d'altres llocs...només he vist un 10% del país, i em queda tant i tant....
Eliminajajajaja, tranquil·la, compartim el mateix amb les sardines, podria dir que és la única cosa en el món de menjar que evito si puc.....
una abraçada
Amb permís...
ResponEliminaSi no ho heu fet, us recomano "La civilisation, ma mère!" de Dris Chraïbi, està en català, encara que si podeu llegir en francès val la pena.
És dels meus escriptors marroquins preferits i molt en l'ona al que intenta explicar la "amiga" Najat, però naturalment, amb molta més art i senzillesa.
Una prova que hi ha altres Marroc´s.
Us agradarà
http://blocs.xtec.cat/acollida/2008/06/03/la-civilitzacio-la-meva-mare/
Directament a la llista de pendents! Mil gracies!
EliminaJordi, acabo de descobrir el teu blog.....de fet m'hi estic perdent, hi ha taaaant a llegir!!!! :)
EliminaQuin d'ells? ;-)
EliminaComença pel "Seven Travel"... i endavant!!
Jo mai em canso de llegir-lo, de fet cada vegada que preparo una escapada, el rellegeixo.
He arribat a aquí
ResponEliminahttp://www.saharayatlas.com/
no és aquest???
Sí, em referia a que jo començaria concretament per aquest post:
Eliminahttp://www.saharayatlas.com/seventravel.htm
Disfruta'l! En Jordi escriu d'una manera molt fresca i natural, és com sentir parlar algú, i en aquest post es fa palès. M'agrada.
Ja l'he llegit!!!!!!! està molt i molt bé (espero que no donés una patada al pobre gat i es mengés els macarrons ben calents), la veritat és que és molt divertit i ácid, sobretot ben ácid i punyent, i té raó en tot!!!!! bé, en pràcticament tot (i ara és quan el "sento parlar" i murmura que sóc no sé què i no se cuantos, jajaja).... i és que hi ha un punt que em fa una mica de ràbia perquè no és la primera vegada que ho sento i si, ho reconec, m'ofen. El pecat de la lúxuria. Si bé, no mentiré i reconeixo, perquè ho he vist a molts llocs, a guiris benestants amb joves (no entraré en per què...però si que es repeteix a tot arreu entre nacionalitats amb diferències socio-econòmiques)...com amb tot, crec que hi ha amor fruit de la globalització (si, ho crec, de veritat) que potser són excepcions: la Nadine i l'Ali, els meus amics d'Imlil, la Boushra i en José, de Tanger, la Denise i l'Ali, de Marrakech, o l'Anne i l'Ibrahim, de Khamlia.... i JO. Jo no vaig anar al Marroc per turisme sexual, però és que ni molt menys, però sí em vaig enamorar d'un marroquí i portem tres anys junts. I ni sóc 10 anys més gran que ell (de fet en sóc 3 més jove), ni ell vol venir a viure al meu país (de fet es moriria abans d'abandonar on es tant i tant feliç...), ni sóc més rica que ell (de fet sóc més pobre que ell...coses de la precarietat laboral juvenil de l'Estat espanyol vs el funcionariat marroquí)...suposo que trenco els tòpics (o no, tot i que no em veig cacatúa bien pa ná de ná, jajajaja)....i ho escric aquí perquè no he trobat la manera d'escriure-ho allà...on es poden fer els comments?
ResponEliminaAixò és com la resta, no es pot generalitzar. Però el Jordi té la virtut d'escriure sobre allò que molts hem observat i passat per alt. També tinc una amiga amb un noi marroquí i no m'hauria passat mai pel cap que s'hagués dedicat a fer turisme sexual... Però n'hi ha, està clar. I a Tailàndia, i a Cuba...
EliminaAi, la luxúria... que bona és de vegades, jeje. Tot i que el meu pecat és, sense cap mena de dubte, la GULA.
Crec que la web no permet comentaris, jo li he escrit algun mail per parlar d'algun tema concret.
Salut!!
Si, la sinceritat i franquesa amb què escriu es fa palesa, i m'agrada....haig de continuar indagant encara (m'ha agradat llegir sobre Agoudal, per exemple, potser perquè parla de l'encantador refugi del malmès Ibrahim, plorat ja fa un parell d'anys)
ResponEliminaNo m'agraden els tòpics ni les generalitzacions, com bé criticavem abans de Najat....I si, sé que n'hi ha d'aquest tipus de turisme, i tant, i n'he vist a molts llocs....
I també sé que de vegades "tinc la pell molt fina", però és que després de tres anys sentint comentaris d'aquest tipus......si, la luxúria és bona...i la gula, jajaja...vaig a dinar!
bé, salut i bon cap de setmana Bertika :)
Tinc un amic que diu que Agoudal és el poble més bonic de l'Alt Atles. Amb el que he vist fins ara ho puc confirmar. Has d'incloure la travessia de l'Atles passant per Imilchil en properes rutes.
EliminaJo ja me'n vaig de cap de setmana. Anem a recrear-nos en la gula, concretament en els pintxos (que són pura gula, però en miniatura). Per què no en fem per aquí???? Mira que són bons.
Bon cap de setmana.
He llegit amb atenció el post i els comentaris i no sé si estic d’acord amb vosaltres pel que respecte a”L’últim patriarca”.
ResponEliminaComparteixo si, que el seu llibre “La caçadora de cossos”, per a mi va ser decebedor. I també que “Mil sols esplèndids” i “El caçador d’estels” son boníssim i evocadors. També que qualsevol llibre de Bowles és fora del mon, menció especial “Bajo el cielo protector” ( que no he llegit en català si no en castellà ). A mi m’agraden Taïa i Chukri dels marroquins presents i passats.
Però vaig al tema de la Najat. Independentment de si la història defineix una societat o no, el llibre és sensacional. Molt ben escrit, t’enganxa des del primer moment i si tanques els ulls et transporta als paisatges. La Najat en aquest llibre com fan els escriptors sud-americans sap descriure bé el paisatge que envolta el llibre. Els personatges estan bastant bé definits i tenen força magnètica. Tot això no ho vull deixar de banda perquè seria injust. Ara bé, és real això que descriu al llibre ? podem generalitzar les actuacions familiars i altres que explica ? jo també conec moltes famílies marroquins, algunes de ciutat i d’altres de mons rurals. Però sempre de la zona des de Marrakech al sud. No puc parlar del que passa al Rif, al nord...en tinc desconeixement. Però em va passar una mica com a vosaltres, volia saber, vaig parlar amb amics que tinc que tenen contactes amb gent del Nord. Com molt bé diu el Jordi, aquest és un país únic...a mi m’agrada dir que és un continent en miniatura...i això vol dir que hi ha tantes realitats com paisatges...mils. I sí, seria injust dir que això representa una societat ( perquè no és cert ), però si que passa molt més del que podríem imaginar. Hem de situar les coses en context...educació, formació, pobresa, solituds...aïllament...mil coses.
Vosaltres creieu que la Najat està jugant un paper escrivint aquest llibre ? que ens ven del Marroc allò que la gent vol escoltar ? que vol incrementar els tòpics sobre aquest país ? no sé si estic d’acord amb això. No conec tant el personatge de la Najat. Però ha estat parlant del seu país, quan millor ha escrit.
En tot cas, heu obert un bon debat...molt interessant.
Hola "amazighen",
EliminaQueda clar que compartim el gust per Bowles. Quan penso en Bowles sento de fons la música de Sakamoto... coses curioses que em passen.
Parlant amb un bon amic sobre el llibre de la Najat, la dona del qual és rifenya, em va dir "The Rif is diferent"... Si bé no es pot generalitzar mai, a la seva dona aquestes situacions que es descriuen al llibre li van evocar molt del vist en la seva infància. Per tant, segueixo opinant des de la meva ignorància... Tanmateix, després dels múltiples comentaris que hem anat fent tots amb l'excusa d'aquest post (que agraeixo no sabeu com!) em quedo amb la idea de que mai es pot generalitzar, però que tampoc hem d'idealitzar.
Una altra qüestió és el paper que "juga" l'autora, de la qual segueixo pensant que escriu el que molts volen sentir. És la meva humil opinió. Tinc sobre la taula el llibre de Driss Chraibi que va recomanar en Jordi per enfocar aquest tema des d'un altre angle. Us explico quan l'acabi, que no sé quan serà perquè (sortosament) estic a tope de feina fins que baixem cap al Marroc a finals de juny...
Moltes gràcies pel teu comentari, saps que et segueixo atentament i que anoto minuciosament les teves recomanacions (Chukri la darrera ;-) que he fet).
Una abraçada!