Abril 2012: Las sultanas olvidadas

Las sultanas olvidadas
Fatima Mernissi
Origen: Biblioteca pública
Idioma: Espanyol

Fàtema Mernissi, la meva autora marroquina de capçalera, a la pàgina 12 del llibre sintetitza el seu contingut de la següent manera: “Vostès i jo serem els primers en treure a la llum una de les purgues més fascinants de la història mundial: la liquidació d’una sèrie de caps d’estat a les quals s’ha sumit en el silenci.” 

Gràcies a la recomanació de la meva amiga Marta Vidal he anat a parar a aquest llibre d’aquesta autora ja coneguda. Es tracta d’un llibre molt il·lustratiu sobre la situació de les  dones al llarg de la història en els països musulmans i fins als nostres dies i qualsevol que hagi visitat el Palau de Topkapi a Istanbul imaginarà amb claredat les intrigues que aquí s’expliquen. Malgrat això, he de confessar que el llibre ha aconseguit avorrir-me amb l‘enumeració gairebé massoquista de sultanes i reines.

En aquesta ocasió, per tal de fer una síntesis de les tesis postulades en aquest llibre, simplement em limito a fer-ne un recull de cites prou explicatiu:

Pàgina 81: “Els historiadors (...) eliminen tota informació positiva sobre elles. (...) Aquesta tècnica d’eliminació de detalls pertinents explica per què en l’actualitat ens trobem amb una memòria musulmana col·lectiva uniformement misògina. “

Pàgina 200: “Les excursions al nostre passat no només ens divertiran i ens instruïran, sinó que, a més, ens donaran precioses idees sobre com trobar la felicitat a la vida d’una dona musulmana i àrab, tres característiques que intenten endossar-nos com a tríada maleïda, abisme de submissió i abnegació en el qual inevitablement s’ofegaran els nostres propis desitjos. El viatge al passat a la recerca d’aquestes reines oblidades ens convida a fer una altra ullada a tot allò que se’ns inculcà a l’adolescència, com la idea de que per a complaure els homes es precís esfumar-se en un graciós gest de submissió i mostrar-nos permanentment fràgils i indefenses. (...) La història de les reines yemenís ens demostra eloqüentment que tot això és pura necedat”.

Pàgina 80: “No és probable que aquesta manera de presentar les trenta-tres biografies de dones com a paradigmàtiques provoqui en una dona el desig d’emprendre una carrera política. El millor per una dona és ésser “companya del Profeta” (honor impossible d’aconseguir en els nostres dies) o una culta intel·lectual (el qual resulta un resort molt dèbil per aconseguir el poder). I sabem que el terreny en el qual les dones musulmanes actuals han estat capaces de triomfar és el de la Universitat. Una intel·lectual no posa en perill el sistema. Les que sotraguen els seus fonaments són les dones que es dediquen a la política”.

Pàgina 153: “Aquestes reines van ser sempre combatives, sens dubte; però rarament triomfadores”.

Pàgina 113: “Malgrat tot el seu poder (...) mai es plantejà canviar les regles del joc per assumir-lo directament. Acceptà la divisió del món en dues parts: l’harem per les dones i la vida pública per als homes. Intentar manipular l’esfera pública a partir de la privada abans que violentar la divisió i ocupar oficialment el seu lloc a l’altre costat, on es trobava el poder, fora de la casa, a l’arena pública, allà on s’operava el reconeixement d’un cap d’Estat”.

Pàgina 152: “Per difícil que sigui la nostra situació actual, no crec que una dona, ni ahir ni avui, necessiti ser perfecta, sobèrbia i meravellosa per gaudir dels seus drets. Aquesta simple idea és el que ha portat a les dones a creure que han de ser excepcionals per a ser igual que els homes i tenir dret als seus privilegis”.