30/06/2011 Fes – Ifrane – Dayet Aoua
Etapa: 113 km
Acumulats: 1.716 km
Si
fer la “Ruta de les 1000 Kasbahs” va suposar conèixer el Marroc rural fora de
ciutats conegudes com Fes o Marrakech; la zona de l’Atlas Mig propera a Ifrane
ha suposat la clara i palesa revelació dels paisatges i del tipus de turisme
que ens agrada fer en aquest país.
Sortíem
de Fes en direcció Ifrane a les 09:45 i a 33ºC després de tres dies de
convalescència dels nostres fills i amb la nostra filla encara amb algunes
dècimes de febre que es resistien de marxar. Les nostres ganes de fugir de Fes
eren tant grans que ens ha semblat més llarg sortir de la ciutat que no pas la
resta de trajecte fins a Ifrane. Potser aquesta sensació s’ha vist accentuada
per la tos incessant de la nostra filla i, finalment, pel vòmit dins el cotxe que ens ha obligat a
fer una parada tècnica per intentar arreglar el desastre. I és que aquells que
també teniu fills que no els costa gaire de vomitar, comprendreu perfectament
la tensió que suposa estar al cotxe i començar a escoltar els primers símptomes
de tos, el ritme que s’accelera i els intents de frenar el final inevitable a
base d’aigua, caramels o aire fresc.
La
carretera N8 que uneix Fes amb Ifrane és força ràpida i en bones condicions i
ha estat la primera vegada en què hem vist un curiós fenòmen als vorals de la
carretera: petits munts de pedres culminats amb ampolles diverses plenes
d’algun líquid per vendre als usuaris de la carretera… Oli? Benzina??
 |
| N8 entre Fes i Ifrane |
Però
Ifrane ha estat l’alenada d’aire fresc que necessitàvem: amb una diferència de
temperatura de gairebé 15 graus, poder seure en una terrassa a fer un refresc
sentint com corre l’aire ha servit per reafirmar-nos en què Fes té quelcom de
malaltís. Ens hem sentit com Kit Moresby, la protagonista de “El cielo protector”,
transportant els nens amb febre pel Marroc (Deixo aquest link
a un fantastic article del blog “Contrapicado” sobre aquesta obra de Bowles que
em té meravellada).
LINKS D’INFORMACIÓ ÚTIL SOBRE IFRANE
· Per una aproximació a l’Atles Mig
· Per un enfoc turístic oficial:
· Per informació d’algú amb infinita
experiència viatjant pel país:
· Per una crònica d’una bona viatgera amb
grans fotos:
·
Per algun itinerari d’interès en cotxe pels voltants:
La
primera impressió del meu fill de 7 anys sobre Ifrane resumeix perfectament
aquest indret: Mama, això no sembla el
Marroc. I és que hi ha
diversos factors que descol·loquen al visitant fent-lo arribar a dubtar d’on es
troba.
 |
| Centre d'Ifrane |
· Si bé ens trobem en una zona de muntanya
on la neu és present en bona part de l’hivern (no en va hi ha de les poques
estacions d’esquí del país), crida l’atenció que la
tipologia edificatòria sigui la pròpia dels Alps: utilització de la pedra en més gran
proporció i, sobretot, teulades amb gran pendent engalanades amb mansardes i
estructures de fusta de conífera.
· Que la proporció
de gent jove que hom
troba pel carrer sigui extraordinàriament més alta que a la resta del país no
ens hauria de sorprendre: és en aquesta ciutat on es troba “Al Akhawayn” la més “exclusiva” universitat
del Marroc, basada en el model de les grans universitat americanes i amb preus
equivalents. El que sí que sobta és l’increíble occidentalització d’aquests
joves, vestits amb les darreres tendències europees i dotats d’alta tecnologia
molt lluny de l’abast de la resta de la població com netbooks, ipads i
smartphones. Molt pijos, vaja.
· Però sobretot, la
pulcritud. No sóc jo qui
criticarà el concepte de neteja del país perquè entenc que es tracta d’un
paràmetre social molt lligat a la cultura de cada zona. Però a Ifrane sobta no
veure ni un paper per terra, trobar papereres cada pocs metres i que el centre
de la ciutat estigui totalment urbanitzat, voreres i tot!
Però
com a bons turistes que som, el primer que fem és aparcar al centre (gratis!) i
anar-nos a fer la típica-tòpica-turística foto amb el “Darrer
Lleó de l’Atlas”, una escultura d’origen incert situada en aquest punt de
la ciutat en honor del darrer exemplar d’aquesta espècie abatut el 1922, segons
diuen.
 |
| El darrer lleó de l'Atlas |
Després
de prendre uns refrescs a la terrassa de l’Hotel Le Chamonix (45 DH per tres
refrescs), aprofitem per preguntar el preu i veure les habitacions, tot i que
tenim reserva feta en una gîte. Ni el Chamonix ni el Relais els convencen per
la seva qualitat-preu i decidim de dinar a Ifrane abans d’anar fins a la gîte
que hem reservat per mail a uns 20 km de la ciutat.
Per
dinar a Ifrane hom té múltiples llocs en la zona del centre, propers a l’hotel Le
Chamonix hi ha molta oferta, però el mateix
tipus de productes que podríem trobar a prop de casa i pràcticament al
mateix preu. Per pagar 70DH per una pizza no cal anar al Marroc, penso jo. Per
tant, hem optat per seguir una breu indicació de la LP que ens ha guiat fins a un
mercat municipal situat al costat de l’estació d’autobusos CTM (link
amb la posició exacta). I allà està la vida de veritat: les famílies, la
gent que va a comprar i aprofita per fer un mos i també aquells que gaudeixen
de seure en una taula de la terrassa d’un bar amb un te a davant veient com
passa el temps. A mi els mercats m’entusiasmen, donar-hi una volteta em
connecta amb la cultura del lloc que visito, la gastronomia i el que hom pot
comprar en un mercat popular parlen per si mateixos.
 |
| Restaurant proper al mercat |
Al
voltant d’aquest mercat hi ha un munt de petits restaurants amb terrassa tots
molt populars i amb oferta local molt diversa i a preus més proporcionats.
També tots molt plens de gent. El nostre criteri en escollir ha estat mirar en
quin hi havia més famílies amb canalla menjant, i cap allà ens hem dirigit on,
després de superar la perplexitat, el cambrer ens ha instal·lat en una taula
entre dues famílies més. Fer la comanda ha estat molt senzill: ens ha preguntat
“Quatre?”. Li hem respost que si. “I per veure?” Aigua
mineral. I a partir d’aquí a esperar a veure què ens porten…
La
nostra breu comanda ha esdevingut una safata amb un pollastre sencer a l’ast
(completament obert i daurat tant per l’interior com per l’exterior), unes
patates fregides, arròs integral, olives i un platet amb mostassa i un altre
amb harissa. I prou. Ni
plats per nosaltres ni coberts. Allí donde fueres, haz lo que vieres. El dinar ha estat ben divertit amb els
nens menjant-se el pollastre amb les mans però l’arròs ha estat més complicat.
Tanmateix, hem quedat ben satisfets amb el deliciós pollastre i, sobretot, amb
el preu: 100DH pel dinar de tots quatre. Proporcionalment ens ha sortit més car
els dos gelats que hem parat a comprar (20 DH) i dos cafès (15 DH).
 |
| Gîte du Dayet Aoua |
Hem tornat al cotxe i hem desfet els 22 km que separen Ifrane
del Dayet Aoua, el més gran d’una colla de llacs que es situen al nord-est
d’aquesta ciutat en direcció Fes. La “Gîte
du Dayet Aoua” es situa en l’extrem més oriental d’aquesta làmina d’aigua.
Per arribar-hi és senzill i agradable: des de la carretera general que uneix
Fes i Ifrane, la N8, hi ha indicadors que informen al turista del trencall que
va a la “Ruta dels Llacs”. El primer d’aquests llacs és el Dayet Aoua, un destí popular per a les famílies que aprofiten els
dies festius per passar-hi el dia fent el pícnic i gaudint de la frescor de
l’indret. Cal vorejar el llac, per qualsevol de les dues ribes, i just en
acabar la làmina d’aigua on pot veure la gîte a uns 200 metres. L’estat de la
carretera és acceptable, estreta però asfaltada i transitable tranquilament amb
un turisme com el nostre.
 |
| El paó a la xemeneia de la casa |
La
casa està molt bé, és com un híbrid entre xalet suís en l’exterior i amb
decoració bereber en l’interior, però, com va essent habitual en els darrers
viatges, som els únics hostes. (Veure més
detalls sobre la gîte). I suposo que aquesta ha estat la raó que ens hagi
costat força de trobar el responsable de l’allotjament mentre els nostres fills
es divertien amb els paons de tots els tamanys que es passegen lliurement pel
voltant de la casa… i també pel seu damunt. Mai havia vist un paó sobre una
xemeneia a la teulada d’una casa!
Després
d’instal·lar-nos ràpidament i pactar el menú del sopar, hem agafat el cotxe de
nou per vorejar el llac per la riba nord en aquesta ocasió.
Les
ribes del llac són d’una bellesa aclaparadora i parem a fer un munt de fotos
però, en arribar a l’extrem més occidental del llac, no ens hem pogut escapar
de fer una petita excursió pel llac amb un patí de pedals.
Un patí d’aquells als quals no pujava des que era molt petita i anava a la platja amb els meus pares, també diria que el patí tenia la mateixa edat. Després de pagar 50DH per 15 minuts (carai!) hem començat a pedalar primer entre les algues lentament i després més ràpid en la zona més profunda i els nens han gaudit moltíssim. S’han fet molt curts aquests quinze minuts. Després hem estirat la nostra manta de quadres a la riba del llac i hem fet un bon berenar estirats sobre l’herba.
 |
| Dayet Aoua des del patí a pedals |
Un gran sopar al jardí de la gîte ha posat punt i final a un dia complert. I pensar que 24 hores abans encara estàvem a la caldera de Fes…
 |
| La prova del delicte |
H d'Hotels
X de Xauen
F de Fes
M de Malalties
I d'Ifrane
R de Ruta de cedres i llacs
B de Berebers
C de Casa
Realment, no sembla gens ni mica el Marroc, com bé diu el teu fill....per les fotos, pel què narres, sembla més propi d'un poble de muntanya del centre d'Europa....no sabía que això existís :O
ResponEliminaHola Lux Lisbon,
EliminaEfectivament és una zona molt singular, te la recomano. En la propera entrada estic preparant una ruta per la muntanya per boscs de cedres i visitant alguns llacs i fonts que ens va deixar tant bocabadats que enguany torna a ser destí obligat.
Salutacions!