I d'Ifrane


30/06/2011  Fes – Ifrane – Dayet Aoua
Etapa:           113 km
Acumulats:  1.716 km







Si fer la “Ruta de les 1000 Kasbahs” va suposar conèixer el Marroc rural fora de ciutats conegudes com Fes o Marrakech; la zona de l’Atlas Mig propera a Ifrane ha suposat la clara i palesa revelació dels paisatges i del tipus de turisme que ens agrada fer en aquest país.

Sortíem de Fes en direcció Ifrane a les 09:45 i a 33ºC després de tres dies de convalescència dels nostres fills i amb la nostra filla encara amb algunes dècimes de febre que es resistien de marxar. Les nostres ganes de fugir de Fes eren tant grans que ens ha semblat més llarg sortir de la ciutat que no pas la resta de trajecte fins a Ifrane. Potser aquesta sensació s’ha vist accentuada per la tos incessant de la nostra filla i, finalment,  pel vòmit dins el cotxe que ens ha obligat a fer una parada tècnica per intentar arreglar el desastre. I és que aquells que també teniu fills que no els costa gaire de vomitar, comprendreu perfectament la tensió que suposa estar al cotxe i començar a escoltar els primers símptomes de tos, el ritme que s’accelera i els intents de frenar el final inevitable a base d’aigua, caramels o aire fresc.

La carretera N8 que uneix Fes amb Ifrane és força ràpida i en bones condicions i ha estat la primera vegada en què hem vist un curiós fenòmen als vorals de la carretera: petits munts de pedres culminats amb ampolles diverses plenes d’algun líquid per vendre als usuaris de la carretera… Oli? Benzina??

N8 entre Fes i Ifrane

Però Ifrane ha estat l’alenada d’aire fresc que necessitàvem: amb una diferència de temperatura de gairebé 15 graus, poder seure en una terrassa a fer un refresc sentint com corre l’aire ha servit per reafirmar-nos en què Fes té quelcom de malaltís. Ens hem sentit com Kit Moresby, la protagonista de “El cielo protector”, transportant els nens amb febre pel Marroc (Deixo aquest link a un fantastic article del blog “Contrapicado” sobre aquesta obra de Bowles que em té meravellada).

LINKS D’INFORMACIÓ ÚTIL SOBRE IFRANE

·    Per una aproximació a l’Atles Mig
 
·    Per un enfoc turístic oficial:

·    Per informació d’algú amb infinita experiència viatjant pel país:

·    Per una crònica d’una bona viatgera amb grans fotos:

·    Per algun itinerari d’interès en cotxe pels voltants:



La primera impressió del meu fill de 7 anys sobre Ifrane resumeix perfectament aquest indret: Mama, això no sembla el Marroc. I és que hi ha diversos factors que descol·loquen al visitant fent-lo arribar a dubtar d’on es troba.

Centre d'Ifrane
·    Si bé ens trobem en una zona de muntanya on la neu és present en bona part de l’hivern (no en va hi ha de les poques estacions d’esquí del país), crida l’atenció que la tipologia edificatòria sigui la pròpia dels Alps: utilització de la pedra en més gran proporció i, sobretot, teulades amb gran pendent engalanades amb mansardes i estructures de fusta de conífera.



·    Que la proporció de gent jove que hom troba pel carrer sigui extraordinàriament més alta que a la resta del país no ens hauria de sorprendre: és en aquesta ciutat on es troba “Al Akhawayn” la més “exclusiva” universitat del Marroc, basada en el model de les grans universitat americanes i amb preus equivalents. El que sí que sobta és l’increíble occidentalització d’aquests joves, vestits amb les darreres tendències europees i dotats d’alta tecnologia molt lluny de l’abast de la resta de la població com netbooks, ipads i smartphones. Molt pijos, vaja.

·    Però sobretot, la pulcritud. No sóc jo qui criticarà el concepte de neteja del país perquè entenc que es tracta d’un paràmetre social molt lligat a la cultura de cada zona. Però a Ifrane sobta no veure ni un paper per terra, trobar papereres cada pocs metres i que el centre de la ciutat estigui totalment urbanitzat, voreres i tot!


Però com a bons turistes que som, el primer que fem és aparcar al centre (gratis!) i anar-nos a fer la típica-tòpica-turística foto amb el “Darrer Lleó de l’Atlas”, una escultura d’origen incert situada en aquest punt de la ciutat en honor del darrer exemplar d’aquesta espècie abatut el 1922, segons diuen.

El darrer lleó de l'Atlas

Després de prendre uns refrescs a la terrassa de l’Hotel Le Chamonix (45 DH per tres refrescs), aprofitem per preguntar el preu i veure les habitacions, tot i que tenim reserva feta en una gîte. Ni el Chamonix ni el Relais els convencen per la seva qualitat-preu i decidim de dinar a Ifrane abans d’anar fins a la gîte que hem reservat per mail a uns 20 km de la ciutat.

Per dinar a Ifrane hom té múltiples llocs en la zona del centre, propers a l’hotel Le Chamonix hi ha molta oferta, però el mateix  tipus de productes que podríem trobar a prop de casa i pràcticament al mateix preu. Per pagar 70DH per una pizza no cal anar al Marroc, penso jo. Per tant, hem optat per seguir una breu indicació de la LP que ens ha guiat fins a un mercat municipal situat al costat de l’estació d’autobusos CTM (link amb la posició exacta). I allà està la vida de veritat: les famílies, la gent que va a comprar i aprofita per fer un mos i també aquells que gaudeixen de seure en una taula de la terrassa d’un bar amb un te a davant veient com passa el temps. A mi els mercats m’entusiasmen, donar-hi una volteta em connecta amb la cultura del lloc que visito, la gastronomia i el que hom pot comprar en un mercat popular parlen per si mateixos.

Restaurant proper al mercat

 Al voltant d’aquest mercat hi ha un munt de petits restaurants amb terrassa tots molt populars i amb oferta local molt diversa i a preus més proporcionats. També tots molt plens de gent. El nostre criteri en escollir ha estat mirar en quin hi havia més famílies amb canalla menjant, i cap allà ens hem dirigit on, després de superar la perplexitat, el cambrer ens ha instal·lat en una taula entre dues famílies més. Fer la comanda ha estat molt senzill: ens ha preguntat “Quatre?”. Li hem respost que si. “I per veure?” Aigua mineral. I a partir d’aquí a esperar a veure què ens porten…

 


La nostra breu comanda ha esdevingut una safata amb un pollastre sencer a l’ast (completament obert i daurat tant per l’interior com per l’exterior), unes patates fregides, arròs integral, olives i un platet amb mostassa i un altre amb harissa. I prou. Ni plats per nosaltres ni coberts. Allí donde fueres, haz lo que vieres. El dinar ha estat ben divertit amb els nens menjant-se el pollastre amb les mans però l’arròs ha estat més complicat. Tanmateix, hem quedat ben satisfets amb el deliciós pollastre i, sobretot, amb el preu: 100DH pel dinar de tots quatre. Proporcionalment ens ha sortit més car els dos gelats que hem parat a comprar (20 DH) i dos cafès (15 DH).

Gîte du Dayet Aoua
Hem tornat al cotxe i hem desfet els 22 km que separen Ifrane del Dayet Aoua, el més gran d’una colla de llacs que es situen al nord-est d’aquesta ciutat en direcció Fes. La “Gîte du Dayet Aoua” es situa en l’extrem més oriental d’aquesta làmina d’aigua. Per arribar-hi és senzill i agradable: des de la carretera general que uneix Fes i Ifrane, la N8, hi ha indicadors que informen al turista del trencall que va a la “Ruta dels Llacs”. El primer d’aquests llacs és el Dayet Aoua, un destí popular per a les famílies que aprofiten els dies festius per passar-hi el dia fent el pícnic i gaudint de la frescor de l’indret. Cal vorejar el llac, per qualsevol de les dues ribes, i just en acabar la làmina d’aigua on pot veure la gîte a uns 200 metres. L’estat de la carretera és acceptable, estreta però asfaltada i transitable tranquilament amb un turisme com el nostre.
  
El paó a la xemeneia de la casa
La casa està molt bé, és com un híbrid entre xalet suís en l’exterior i amb decoració bereber en l’interior, però, com va essent habitual en els darrers viatges, som els únics hostes. (Veure més detalls sobre la gîte). I suposo que aquesta ha estat la raó que ens hagi costat força de trobar el responsable de l’allotjament mentre els nostres fills es divertien amb els paons de tots els tamanys que es passegen lliurement pel voltant de la casa… i també pel seu damunt. Mai havia vist un paó sobre una xemeneia a la teulada d’una casa!

Després d’instal·lar-nos ràpidament i pactar el menú del sopar, hem agafat el cotxe de nou per vorejar el llac per la riba nord en aquesta ocasió.  

Les ribes del llac són d’una bellesa aclaparadora i parem a fer un munt de fotos però, en arribar a l’extrem més occidental del llac, no ens hem pogut escapar de fer una petita excursió pel llac amb un patí de pedals

Un patí d’aquells als quals no pujava des que era molt petita i anava a la platja amb els meus pares, també diria que el patí tenia la mateixa edat. Després de pagar 50DH per 15 minuts (carai!) hem començat a pedalar primer entre les algues lentament i després més ràpid en la zona més profunda i els nens han gaudit moltíssim. S’han fet molt curts aquests quinze minuts. Després hem estirat la nostra manta de quadres a la riba del llac i hem fet un bon berenar estirats sobre l’herba.

Dayet Aoua des del patí a pedals

Un gran sopar al jardí de la gîte ha posat punt i final a un dia complert. I pensar que 24 hores abans encara estàvem a la caldera de Fes…

La prova del delicte


2 comentaris:

  1. Realment, no sembla gens ni mica el Marroc, com bé diu el teu fill....per les fotos, pel què narres, sembla més propi d'un poble de muntanya del centre d'Europa....no sabía que això existís :O

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lux Lisbon,
      Efectivament és una zona molt singular, te la recomano. En la propera entrada estic preparant una ruta per la muntanya per boscs de cedres i visitant alguns llacs i fonts que ens va deixar tant bocabadats que enguany torna a ser destí obligat.
      Salutacions!

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...