B de berebers

02/07/2011 Azrou - Midelt – Imilchil
Km etapa: 385 km
Km acumulats: 2.385 km

Parlar de “Berebers” hauria de ser un dels 7 estereotips a evitar pel viatger que pretén conèixer realment el país, segons Fàtima Mernissi a “El hilo de Penélope”. Aquesta autora postula que la paraula “bereber” està carregada de xenofobia, ja que etimològicament deriva de “bàrbars”, terme que en l’antiga Grècia designava a tot aquell que no era grec; en canvi “amazics” té connotacions positives perquè en tifinag, l’antiga llengua del nord d’Àfrica, significa “homes lliures”.

Dona dels Aït Hadiddou

Efectivament crida l’atenció que quan hom es documenta sobre aquest grup ètnic totes les publicacions s’hi refereixen com amazics (imazighen en plural) i, en canvi, quan parles amb algun marroquí d’aquesta ètnia sempre et parlen de “berebers”. Si hi pensem una mica acabarem deduint que per ells és més senzilla aquesta simplificació per parlar amb els extrangers, pensant que per nosaltres és més senzill d’entendre el terme bereber que no pas amazic. No obstant, el terme amazic és el que ells utilitzen per parlar de la seva cultura, la seva llengua i la seva música. Per la meva part, aleshores, el terme bereber queda relegat a un segon pla com a mostra de respecte cap a aquesta cultura ancestral i l’única realment originària del nord d’Àfrica.

He après molt d’aquesta ètnia seguint en Jordi i l’Esther (www.saharayatlas.com), uns catalans que fa alguna dècada que es van traslladar a viure al Marroc, convivint diàriament amb els Aït Haddidou i que, a través de la seva excel·lent web, logren transmetre la seva passió per aquesta cultura en perill.

Los bereberes (en lengua bereber amazigh [sing.] imazighen [pl.]), son las personas pertenecientes a un conjunto de etnias autóctonas del Magreb, al oeste del valle del Nilo. Se distribuyen desde el oasis de Siwa, en Egipto, al océano Atlántico y del mar Mediterráneo al río Níger. Hasta la conquista de las Islas Canarias, en el siglo XV, el ámbito de los pueblos bereberes abarcaba también las islas Canarias, ya que se cree que sus aborígenes eran de etnia bereber. El conjunto de las lenguas bereberes, denominado en el siglo XXI tamazight es una rama de las lenguas afroasiáticas. Se estima que en el norte de África existen entre 55 y 70 millones de bereberófonos, concentrándose especialmente en Argelia y en Marruecos, y entre 2 y 3 millones en Europa. Desde el punto de vista étnico, existen pocas personas que son consideradas puramente bereberes y que se concentran en algunas partes del norte de Marruecos y en algunas partes de Argelia, los bereberes del desierto y del sur son bereberes lingüísticamente ya que étnicamente son diferentes debido a la aportación de elementos subsaharianos. (Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Bereberes)

Cada vegada resulta més senzill documentar-se sobre els amazics: només cal fer una recerca a Google i hom obtindrà desenes de pagines com l’anterior paràgraf que comencen a difondre aquesta cultura. I he dit comencen perquè aquest fenòmen és molt recent.

Originalmente el tamazight, como otras lenguas bereberes, se escribía muy poco. Sin embargo, actualmente existen tres sistemas de escritura para la lengua: el tifinagh, el alfabeto árabe y el alfabeto latino. En septiembre de 2003, el tifinagh comenzó a ser enseñado a los niños en las escuelas marroquíes, mientras que el alfabeto latino es preferido por los lingüistas amazigh y los investigadores. (Font: wikipèdia)

Jaima de nòmades a l'Atles mig

I malgrat tot el que hom es pugui documentar sobre aquesta cultura, que és molt i molt interessant, mai podrà competir amb la màgia que suposa poder conviure amb ells (ni que sigui unes hores en el nostre cas). És d’aquelles coses que et canvia la vida.

Un dels objectius principals d’aquest viatge era poder-nos trobar amb la Mònica, una bona amiga catalana, per anar a visitar uns amics seus amazics. La nostra planificació inicial era que nosaltres veníem del nord amb el nostre cotxe (havíem fet nit a Azrou) i ella volaria de Barcelona a Ouarzazate via Casablanca amb Royal Air Maroc. Un cop a Ouarzazate aniria fins a Boumalne Dadés amb un cotxe de lloguer i, juntament amb un bon amic seu (Mbark) pujarien fins a Imilchil, al cor del Gran Atles, i allí ens trobaríem per anar a visitar la Fàtima i la seva família en un poblet de la zona.

Però tot es va capgirar una mica. Eren les vuit del matí del dia previst per trobar-nos, estàvem a l’hotel Panorama d’Azrou a punt de sortir i vam rebre una trucada de la Mònica dient-nos que estava encallada a Casablanca des del dia anterior i que sería impossible de trobar-nos perquè hi havia una vaga a l’aeroport i no havia pogut agafar el vol cap a Ouarzazate. De fet encara no havia dormit i havia trobat la seva maleta amb moltíssima sort. Ens va dir que si realment ens feia molta il·lusió de visitar els seus amics igualment podia mirar si l’Mbark era capaç d’aconseguir un vehicle per poder-nos trobar a Imilchil i anar-hi plegats. Vam deixar la decisió en “stand by” mentre ella intentava saber si tot plegat era possible. Nosaltres vam esmorzar i vam decidir de sortir igualment en direcció Midelt per donar una mica de temps a la Mònica i l’Mbark per organitzar-se, ja que passada aquesta ciutat hi ha la darrera carretera per poder anar per la vall del Ziz fins a l’altiplà on es troba Imilchil. Mentrestant nosaltres també vam tenir ocasió de parlar del tema i decidir què volíem fer: si bé ens feia una mica de recança haver-nos de trobar amb un desconegut (encara que amic de la Mònica) per anar a passar la nit a ves-a-saber-on, també ens feia molta pena perdre aquesta oportunitat de conviure amb amazics a la seva pròpia casa. Per tant, vam decidir que si el destí decidia que l’Mbark trobés un vehicle, nosaltres també tirariem endavant amb la trobada. Com diuen per aquelles contrades, in sha Allah.

Per anar d’Azrou a Imilchil hi ha tres possibilitats: dues d’elles són accedint-hi des del nord per carreteres amb ports de muntanya espectaculars fins arribar al cor de l’Atles on es troba aquesta petita població i la tercera consisteix en vorejar l’Atles per l’est, passant Midelt i fins la localitat de Er-Rich, on cal agafar la carretera que va seguint la vall del Ziz. Tot i que les dues primeres eren molt més aconsellables, vam optar per la tercera perquè era la que ens donava més temps de marge per poder prendre una decisió i la possibilitat de trobar allotjament fàcil per Errachidia per refer la ruta fàcilment si s’anulava tot plegat.

Per tant, a les 9:30 sortíem d’Azrou a 28ºC i, aprofitant el nostre pas per la N13, a uns 55 km vam trobar el trencall que va a l’Aguelmane Sidi Ali, on vam parar una estona a respirar i gaudir de la pau d’aquest llac únic. Després de 2 km escassos de bona pista, en un paisatge volcànic, apareix aquest llac (dayet) en un paratge inhòspit rodejat de muntanyes. El silenci és absolut, les muntanyes es reflexen en l’aigua del llac que emula un mirall per l’absència total de vent i l’estampa es completa amb algunes jaimes de nòmades que estaven pasturant les seves ovelles per la zona. Em resulta curiós mentre escric aquestes paraules perquè recordo aquell moment amb una gran pau, silenci i  d’absència de sensacions i, alhora, verifico les meves notes i veig que eren les 10:45 del matí i la temperatura ja s’alçava fins els 29ºC… És curiosa la ment humana, que discrimina allò que és important del que no ho és.

Aguelmane Sidi Ali

Seguim la ruta per la N13 i a Midelt decidim de parar a la Kasba Asmaa per remullar-nos una estona i dinar. Demanem si podem utilitzar la piscina mentre ens preparen el dinar i els nens i el meu company en gaudeixen una bona estona. Jo, que sóc de secà, me’ls miro encantada i contesto la trucada de l’Mbark. Tot queda confimat. Dinarem, sortirem cap a Imilchil i ell ens estarà esperant allà per anar plegats fins la casa.

Pastora nòmada

Pot semblar absurda la necessitat imperiosa de tenir un acompanyant, precisament nosaltres que som força “al·lèrgics” als guies… però no ho és. No es tracta d’arribar a un allotjament, instal·lar-se i actuar segons la pròpia voluntat. No és això. Anem a una casa particular on probablement no han tingut mai convidats extrangers, les diferències culturals són molt grans i la diferència idiomàtica és evident. Conviure significa adaptar-se, però adaptar-nos nosaltres a ells, a les seves condicions habituals de vida, als seus costums, a les condicions materials del seu habitatge tradicional, no pas al contrari! No pretenem que facin res d’especial per nosaltres. Els volem conèixer nosaltres a ells, no pas ells a nosaltres. És una visita que esperem amb molta il·lusió i, alhora, amb molt de respecte.

A les 13:45 sortim de Midelt cap a Imilchil a 33ºC amb una previsió d’unes 4 hores de camí. Fins fa menys d’una dècada, la travessia de l’Alt Atles via Imilchil suposava, seguíssim la ruta que seguíssim, un mínim de dos dies de travessia per pistes de mitja i alta muntanya, amb alguns trams molt deteriorats i creuant almenys dos ports que superaven amb escreix els 2.400 metres, nevats fins ben entrada la primavera. D’aquesta manera, fins l’any 2007 era dels escassos pobles relativament importants que no disposaven encara d’energia elèctrica, la qual arribà a finals de l’any 2008 seguint la carretera procedent des de Rich. (font: http://viajarpormarruecos.blogspot.com/2008/05/imilchil.html).

Carretera d'Er-Rich a Imilchil

Aquesta ruta remonta tota l’alta vall del riu Ziz essent, per tant, l’únic accés a Imilchil que va pujant cap a aquestes terres de manera gradual, sense necessitat de franquejar un port de més de 2500 metres. Es troba asfaltada en la seva totalitat (excepte un tram d’obres d’uns 3 km per la zona d’Amouguer) però té abundants corbes i, en els trams que transita al costat del riu, aquest s’ha emportat l’asfalt i s’han habilitat passos amb terra. El fet d’anar amb un turisme ens ha fet patir en algun moment (més a mi que no pas al meu company) però no és en absolut necessari un 4x4 per fer aquest tram de carretera. Després de 3,5 hores des de Midelt arribem a la carretera que ve del Todrà, on ens esperen l’Mbark i en Mohammed, un noi jovenet nebot de la casa on anem que ha aprofitat per fer visita a la família. L’Mbark ens comenta que el poblet on anem, Sidi Amer ou Helli, està a uns 30 km d’Imilchil i que farem primer una paradeta per comprar una mica.

Imilchil?

Imilchil es una població sense gaire encant, la veritat, i és coneguda per tres motius principals: per la seva posició estratègica com a encreuament de les vies que actualment creuen el gran Atles; per disposar de l’única benzinera en molts quilòmetres a la rodona, i pel “Festival de les núvies” o “Moussem d’Imilchil”. (Per més informació deixo dos links on està fantàsticament explicat i documentat gràficament: Sahara y Atlas i Viajar porMarruecos, no us els perdeu…).

Fem una paradeta tècnica per comprar aigua mineral (en el nostre cas perquè sabem que on anem no n’hi haurà i pels nens ho creiem convenient) i els ingredients pel sopar: un munt de verdures i un pollastre. Hem tingut molta sort perquè ja estaven recollint les paradetes del mercat.

El camí des d’Imilchil cap al doar on anem, aquests 30 km, han estat molt durs. Les pluges s’han endut un munt d’asfalt, molts revolts estan coberts de pedres i fang que s’han esllevissat de les vessants de la muntanya i en una ocasió hem hagut de creuar un rierol… He tingut por, no em fa vergonya de dir-ho. En el moment que el meu cotxe creuava un rierol darrera la furgoneta de l’Mbark jo tenia el cap “amagat sota l’ala”, encomanant-me a la verge (encara que no sigui creient) i tremolant del canguelis. Però res ha passat. I hem cobert aquests 30 km en una hora, hem arribat al doar on la gent ens mirava una miqueta extranyada, la veritat. Nosaltres també ens hem sentit extranys, diferents, ens hauria agradat passar molt més desapercebuts, però un cotxe gran i familiar amb matrícula espanyola difícilment passa desapercebut circulant per un petit poblet on no hi ha electricitat ni aigua corrent.

La Fàtima i la seva família ens esperaven, però no com un “bienvenido Mr. Marshall” sinó com aquell qui espera un amic o un familiar: ha estat bonic arribar i saludar-nos tocant-nos les mans i després fent-nos un petó a la pròpia mà allà on ha tocat la de l’altre… Els nens al·lucinen: gallines, vaques, ovelles, galls,… No saben per on començar…

Entrem a la casa, on han habilitat per nosaltres un saló molt gran, guarnint-ne el paviment de terra premsada amb les fantàstiques estores que fa la Hasna, la filla de la casa. I ha arribat una petita taula amb el te i les pastes. Els primers moments sobten força perquè es tracta d’una cultura i d’una manera de viure força diferents de la nostra, hi som extranys i no compatim la llengua, de manera que l’Mbark ha d’anar traduïnt. Malgrat tot, els nens tenen un idioma universal i en deu minuts s’han fet amics de tots i es dediquen a fer tombarelles per les estores mentre nosaltres conversem. La meva filla va rodolant per tots els braços de la casa. És emocionant.

Els nens a la sala

A la casa hi viuen la Fàtima i el seu marit, força anys més gran, la seva filla Hasna i la nora.  Són gent senzilla, extraordinària, amb una dignitat i una calma dels quals hauriem d’aprendre força. Ha estat un plaer compartir aquesta estona amb ells al voltant de la tetera. Parlem de la seva llengua, d’alguns dels seus costums, de que els homes joves de lla casa són a la ciutat a treballar i que només poden venir cada quatre mesos… Els demanem si no els ofen que els fem alguna foto… Estem relaxats i gaudim escoltant com parla la Fàtima que, tot i no entendre-la, és una dona molt expressiva en els seus moviments suaus i la seva veu ferma però mesurada. Els ulls, però, se’n van cap aquí i cap allà perquè, en el fons, l’arquitecte que els dos tenim a dins pugna per sortir a devorar… No ens atrevim a demanar que ens ensenyin la casa, però tenim moltes ganes de veure-la pequè és un habitatge amazic absolutament tradicional, una tipologia que ens crida l’atenció. Imaginem que ja en tindrem l’ocasió.

El te de benvinguda

Passada una estona, la Hasna, una noia molt eixerida, agafa el meu fill de la mà i se l’enduu cap a fora. Els seguim i ens unim a donar un tomb pel poble fins a la font a buscar una mica d’aigua per cuinar el couscous. Aquestes petites coses ens encanten, de vegades no cal fer grans plans per passar una bona estona. Per nosaltres qualsevol lloc del Marroc té la particularitat que pot servir per fer-hi una paradeta ràpida o per estar-t’hi deu dies. Allà on sembla que “no hi ha res per fer o visitar” es converteix en un manantial de possibilitats.

Mohammed, Hasna i el meu fill

La font estava a l’altra banda del riu i hem vist que tothom es descalçava i el creuava tranquilament. A nosaltres no ens ve de gust, però el nostre fill s’hi apunta encantat. En Mohammed se’l carrega a coll i se’n van els tres fins la font. Nosaltres ens quedem xerrant amb l’Mbark, que ha resultat ser un tipus encantador que parla un castellà perfecte i amb el que els temes de conversa mai s’acaben. Quan la nostra filla veu que el seu germà torna a creuar el riu al damunt d’un ruquet amb dues nenes més ha començat a cridar que ella també vol pujar al ruquet… Quina gràcia… Ha acabat pujant al ruquet ella i les altres dues nenes, d’una edat molt semblant a la seva. La cara de satisfacció que posa a les fotos és impagable. Resulta curiós que diversos mesos després una de les coses que més recorden del viatge sigui que van pujar en un ruc.

Poc a poc s’ha anat fent fosc i fem un passeig per l’interior del poble, on la gent ens mira una mica encuriosida. Fem una parada per veure la petita escola rural i veiem que el nostre fill es posa a jugar a futbol amb en Mohammed i una colla de nens de la seva edat. Quan ja quedava poqueta llum hem tornat a la casa. Als nens se’ls veu molt contents.

A la casa, ni al poble, no tenen subministrament elèctric i durant el dia una petita placa fotovoltaica es dedica a carregar una bateria que alimenta una bombeta durant un parell d’hores cada vespre. Imaginem, per la presència d’una gran antena parabòlica, que també deuen tenir una televisió. Tenen una aixeta just en entrar a la casa que els subministra una mica d’aigua provinent d’un dipòsit comunitari i que utilitzen per les funcions bàsiques de la higiene de la casa. Evidentment tampoc hi ha lavabo, però aquest és un tema que no hauria de tenir més importància i segurament ells no ho perceben com una mancança. Per la nostra part, no hi ha cap problema, en pitjors places hem torejat, però les primeres vegades que hem explicat les vacances la gent es queda només amb aquest detall… i hem decidit no explicar-ho més.

Cau la nit

De la calor terrible a Midelt fa unes hores hem passat a necessitar una jaqueta. Han acondicionat el pati interior de la casa amb unes estores i hem segut una estona esperant el sopar sense gaire pressa. Apareixen  en l’escena un parell de timbals que, entre la Hasna i el seu pare, han començat a tocar magníficament. Després s’hi ha sumat en Mohammed amb un ritme i una gràcia que ja m’agradaria a mi!! La Berta balla amb l’Mbark…

Ballant amb Mbark

Amb tot això, els nens comencen a estar cansats, l’Mbark ha preguntat a les noies si els podien portar una mica de menjar a ells, i ha aparegut un plat gegant de couscous i verdures que han menjat amb una voracitat increíble i s’han començat a quedar adormits entre les estores i la nostra falda. Els hem instal·lat a dormir sobre el llit que ens han improvitzat al gran saló on hem fet el te: diverses estores una sobre l’altra formant un gran llit pels quatre i a sobre d’aquestes, unes quantes mantes noves i suaus. Hem tapat els nens amb un llençol i s’han adormit immediatament.

Ja era ben de nit quan, a la llum de la petita bombeta, ha arribat la safata gegant amb el couscous. Quan dic gegant vull dir gegant… Al voltant de la tauleta érem nosaltres dos, l’Mbark i la Fàtima. Ningú mes. Ens han portat culleres per nosaltres i hem començat a menjar de la gran safata, cadascú pel seu costat, nosaltres amb la cullera i la Fàtima amb la mà dreta. Ens ha anat explicant cadascun dels ingredients mentre fabricava entre els dits, amb una pràctica increíble, una boleta de sèmola que posteriorment barrejava amb verdura o pollastre. Tot un art que no ens hem atrevit a imitar per no fer malbé el menjar, però que queda pendent de provar-ho a casa. La immensa safata després de la nostra incursió ha quedat gairebé indemne però és que, tot i estar deliciós, ja no ens era possible menjar ni un granet més. Per acompanyar ens han portat una gerra de llet agra (he entès) i únicament l’hem tastat perquè, he de reconèixer, que el seu gust no encaixava gens ni mica en la meva consideració de beguda per acompanyar el couscous. He de reconèixer, també, que m’ha fet una mica de por acabar patint alguna molèstia si en bevia… Ens ha sabut greu deixar menjar, és clar. De postres, una mica de meló i de síndria per digerir bé i, no sabem com, hem acabat tots a la porta de la casa mirant el cel i els estels.

El GRAN couscous

Em costa descriure dues emocions que hem sentit aquesta nit. La primera ha estat veure el cel més estrellat que mai hem vist en tota la vida: a dalt de l’Atles, sense contaminació lumínica ni un sol núvol és un cel immens i tant estrellat que mai oblidarem. El nostre fill, abans d’anar a dormir, s’ha assegut damunt una muntanyeta de sorra al costat de la casa i s’ha quedat mirant el cel atònit una bona estona i nosaltres no ens hem impressionat menys… La segona emoció ha estat entrar a la casa i veure que, a la cuina, hi havia la resta de la família menjant el couscous que nosaltres hem deixat. M’he sentit golafre. Ignorava aquest costum i m’he sentit culpable d’haver menjat més del que hauria fet en condicions normals només per no ofendre la mestressa…

El saló convertit en habitació

I ens hem estirat a dormir amb els nens, tots ben tapadets amb les mantes i llençols que ens han deixat preparats, perfectament planxats, impecables… I m’he adormit pensant en l’esforç que els devia haver suposat de planxar aquells llençols…

Ens hem despertat d’hora gràcies a les mosques més pesades que he vist a la meva vida que, sense cap motiu, han decidit que la pell de la nostra cara era el lloc ideal per passejar-se. Hem sortit al pati i ja ens esperava l’Mbark, que havia dormit allí embolcallat amb una manta com una crisàlida sobre les estores. Mentre esperàvem l’esmorzar ens ha ensenyat la casa.

Hem esmorzat i, després d’una estona de conversa, hem decidit de començar a fer camí cap a Boumalne. Abans de marxar ens han demanat si teníem algun analgèsic per al pare, amb tant de dolor que li impedeix de dormir a les nits… Aquestes situacions fan dubtar perquè ignores si estàs obrant correctament i per experiència sabem que no és bona conducta l’anar regalant coses com si fossim els grans salvadors. Però no estem parlant de fer-se l’heroi regalant bolígrafs o caramels a la canalla, sinó que parlem d’una persona adulta que et demana quelcom que tu tens i que en pots prescindir. L’hospital més proper és a Beni Mellal o Khenifra, a quatre hores en taxi. Ho sento si m’he equivocat, però he regirat la farmaciola i li he donat una caixa sencera de nolotil que portava pel meu genoll i una altra caixa de gelocatil. Em feia por que no sapiguéssin administrar-los correctament i els he explicat bé com s’havien de prendre i que si notava alguna molèstia estomacal els deixés immediatament… Potser ens hem equivocat, però considero que l’empatia ens fa humans.

Camí de tornada cap a Imilchil

Ens acomiadem de la família molt agraïts i ens enduem en cotxe a la Hasna fins al camp on ha d’anar a treballar, que ens ve de pas en el camí de sortida. Hem viscut un dia tan intens que difícilment oblidarem.

Entrades ja publicades d'aquest viatge:


H d'Hotels
X de Xauen
F de Fes
M de Malalties
I d'Ifrane
R de Ruta de cedres i llacs
B de Berebers
C de Casa