F de Fes

27/06/2011 Xaouen - Fes
Km etapa: 225 km
Km acumulats: 1.603 km 

28/06/2011 i 29/06/2011 Fes
Km etapa: 0 km 
Km acumulats: 1.603 km 

Anar amb cotxe de Xaouen a Fes implica un recorregut d’unes 4 hores, incloent una paradeta a esmorzar en un bar de carretera proper a Ouezzane, en un trajecte de 225 km per carreteres força correctes. Des de Xaouen a Ouezzane la carretera creua el Rif, la serralada més septentrional del Marroc famosa per haver estat tradicionalment una zona de gran resistència a les colonitzacions. Les dones d’aquesta zona, les rifenyes, utilitzen uns vestits tradicionals molt vistosos composats per una llarga faldilla amb una mena de davantal a ratlles i tot plegat coronat amb el barret tradicional rifeny, de ràfia, cintes i “pompons” de colors. Crida molt l’atenció circular per la carretera i veure les dones abillades amb aquesta vestimenta tan colorista.

     

Ens hem quedat amb les ganes de comprar un barret d’aquests a Xaouen, però ja comencem a estar cansats de comprar souvenirs que, fora de context, hom no sap què fer-ne…

Quan passem per Ouezzane, després d’un parell d’hores de camí, la temperatura ja supera els 31º i decidim de fer una paradeta en un bar d’una benzinera. Quan no coneixes una zona i ignores on parar a fer un refresc o un mos, els bars que hi ha al costat de les benzineres acostumen a ser una bona opció, sobretot perquè la rotació de les mercaderies està assegurada i perquè els lavabos s’assemblen una mica a allò que estem acostumats. En aquest bar que parem fem un parell de refrescs (2 tes a la menta i 1 fanta de taronja = 18 DH) i mengem els plàtans que hem comprat el dia anterior. Tot és impecablement net, lavabos inclosos, i gairebé ens hem oblidat que som al Marroc fins que hem vist que darrera la barra hi ha la sempre-present fotografia del rei Mohammed VI, però en aquesta ocasió està molt ben acompanyat de Cristiano Ronaldo i Leo Messi.

Cafeteria

Tal com ens va explicar un bon amic marroquí, el lema de l’estat marroquí, i la seva escala de valors, és molt clar: Déu, la pàtria i el rei (en àrab: Allāh, al-Watan, al-Malik; en amazic: Yakuc, Tamurt, Agellid). Aquesta inscripció en àrab es pot llegir en les vessants de moltes muntanyes feta amb pedres pintades de blanc, un altre element curiós i distintiu del paisatge marroquí. Però després d’aquests tres valors indiscutibles i sagrats, de molt a prop els segueix la passió pel fútbol.

Inscripció al port de Tànger

La carretera de Ouezzane a Fes, plagada de radars, discorre per un paisatge més propi de Castella la Mancha que no pas de la imatge que tenim del Marroc. La temperatura en apropar-nos a Fes a les 13:00 h ja ha ascendit a 37ºC. Malgrat que en el nostre planning inicial ens havíem de desviar per visitar les ruines romanes de Volúbilis, hem decidit d’anar directament a Fes i deixar aquesta visita, amb molta recança, per un futur viatge amb menys calor.

Curiosa arquitectura dels pallers

Aquesta ha estat la nostra segona visita a Fes, la primera va ser a l’octubre de 2010 sense els nens. Va ser una experiència colpidora: tot i estar avessats al món àrab (amb un viatge anterior al Marroc, cinc a Egipte i un a Turquia), el primer contacte amb la medina de Fes ens va arribar a superar i desbordar de tal manera que ens va quedar al tinter donar una segona oportunitat a aquesta ciutat. De fet, encara ara, quan penso en Fes el que sento és molt diferent que quan penso en la resta del Marroc. Aquesta ciutat, tanmateix, és especial.

Per veure les explicacions més completes de la nostra primera vegada a la ciutat, en la qual hi vam poder dedicar més temps que en aquesta ocasió, i força informació pràctica podeu clicar en els següents enllaços de les entrades corresponents:

01 Fes no és Marrakech

02 Dades útils

03 Gastronomia local

04 Allotjament

05 Per la medina de Fes

06 Per la medina de Meknès

07 Despeses, compres i regateig

En aquesta ocasió, però, teníem realment poques pretensions: passar-hi dues nits per poder donar una volteta tranquilament per la medina, poder veure les curtidories (pendents des de l’anterior visita) i poca cosa més.  El fet d’allotjar-nos en un hotel convencional i fora de la medina (en comptes d’un riad) es tracta, està clar, d’una excepció fonamentada bàsicament en tres raons:

1. Anem amb el nostre propi cotxe i allotjar-nos a la medina significaria buscar un aparcament fora d’aquesta.
2. Anem amb els nens en una època de calor sufocant, de manera que la piscina en aquesta ocasió és una prioritat.
3. És Fes i per nosaltres això ja és suficient, però es tracta d’una opinió totalment subjectiva.

És per això que l’hotel que hem escollit és l’Hotel Ibis Moussafir Fes, al costat de l’estació de trens i fàcil per arribar-hi en cotxe. L’hotel té un parking vigilat just al davant, on hem aparcat el nostre cotxe i ens hem instal·lat ràpidament a les dues habitacions comunicades que ens han donat. En pocs minuts estàvem a la fantàstica piscina remullant-nos per fer fora la calor, tot un luxe també conegut per alguns habitants de la ciutat. Alguns es poden permetre pagar el dinar a l’hotel que també els dóna dret a la utilització de la piscina, de la qual gaudeixen amb la mateixa intensitat que nosaltres. A l’hora de marxar, però, elles cobreixen els seus bikinis tan fashion amb les xilabes i el vel per sortir d’aquell reducte occidental a la ciutat.

Les ciutats marroquines que existien amb anterioritat al protectorat francès acostumen a tenir dues parts diferenciades: la Medina i la Ville Nouvelle.

Fes – el – Bali des de les tombes benimerines

La Medina és la ciutat primigènia, medieval en el seu traçat, emmurallada en el seu perímetre, seu del comerç i l’artesanat i on es concentren les visites turístiques. Algunes medines tenen en el seu interior la “Mellah” o judería, zona amb un perímetre definit on es concentraven les famílies jueves des dels inicis de l’Islam fins la creació de l’estat d’Israel l’any 1956. Tot i que avui en dia les poques famílies jueves que viuen a Fes ho fan fora d’aquesta zona, les antigues Mellah segueixen caracteritzant-se per tenir edificacions amb finestres i balconades a l’exterior i també per ser la seu dels comerços dedicats a les joies. La Medina de Fes es composa de dues parts: la medina de Fes-el-Bali (antiga Fes fundada pels idrissides el 809 d.C.) que té l’honor de ser l’espai peatonal més gran del món (seguit per Venècia) i des de l’any 1981 és considerada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO; i el seu creixement posterior anomenat Fes-el-Jdid (nova Fes fundada pels benimerins el 1276).

La Ville Nouvelle és la ciutat nova creada fora muralles per donar cabuda a l’administració de l’estat durant l’època del protectorat i a l’immigració procedent d’Europa. El seu traçat urbanístic és més regular i normalment d’inpiració Haussmaniana amb boulevards i places. En la meva opinió aquests creixements urbanístics no tenen cap encant i són extensions inevitables de la ciutat antiga per qüestions purament funcionals (salubritat, seguretat, transport, etc.) però no mereixen per si mateixes una visita. En ciutats com Fes i Marrakech s’hi situen els hotels, en el sentit més estricte, que utilitzen els grups organitzats o els turistes poc avessats, el nostre hotel entre ells.

El camí a peu per les avingudes de la Ville Nouvelle de Fes fins la Pizzeria La Mamia a la Place Florence (coneguda des de l’anterior visita a la ciutat) va resultar molt dur pels 45ºC que indicaven els termòmetres del carrer i l’absència total de turistes estava totalment justificada. El dinar a base de pizzes, pasta i amanides (150 DH) va transcórrer ràpid i en un ambient més propi d’Alaska que no pas de la canícula estival marroquina. Aquests canvis bruscs de temperatura no poden ser saludables de cap manera.

Després de la migdiada i una bona estona de piscina ens hem disposat a fer una volta per la gran medina de Fes-el-Bali. Just davant de l’hotel intentem parar un petit taxi però no en vol parar cap, tots fan que no amb el cap i continuen el seu camí. Ens anem allunyant de l’hotel fins que finalment para un i ens diu que la llei únicament permet als petits taxis de portar tres passatgers (C’est la loi…). Això ja ho sabíem, li diem. Per la nostra part no hi ha problema i li diem que agafarem dos taxis. Imagino que el meu deficient francès li dóna a entendre que creiem que un altre taxi ens voldrà portar i insisteix a portar-nos als quatre ell mateix… En fi, li paguem el doble del preu de la carrera (20 DH) perquè entenem que ell ha assumit un risc que nosaltres no li hauríem pas demanat.

Barri Andalusí

Accedim a Fes-el-Bali, com no pot ser d’una altra manera, per la seva gran porta monumental: Bab Boujeloud. La medina de Fes és com “una gran caldera” amb les vores exteriors formades per les seves muralles i les set portes d’accés i amb la Mesquita-Universitat Al-Karaouine situada al fons. Per fer aquest recorregut descendent des de Bab Boujeloud hi ha dues artèries principals: Talaa Kebira (gran costa) o Talaa Seghira (petita costa). Un eufemisme en els dos casos perquè es tracta de dos carrers empedrats amb alguns trams d’escales amb un extraordinari pendent on resulta impossible de circular-hi amb cap altre vehicle que no sigui de tracció animal (a peu, en burro o estirant un carretó). La nostra pretensió per aquesta tarda ha estat baixar per Talaa Kebira, que es caracteritza per les carnisseries en la seva zona propera a l’accés, fins la gran mesquita i fer el camí de retorn per Talaa Seghira.

Només en entrar per la zona de les carnisseries he començat a sentir aquell nus a l’estómac tan familiar (veure més), aquella mala sensació (mal rollo diríen alguns). Jo, que sóc una persona que no suporto tenir prejudicis, he estat angoixada tota l’estona buscant un motiu per aquella sensació desagradable sense arribar a gaudir, una vegada més, de la medina de Fes. En arribar al fons, amb una calor sufocant, ens adonem que la nostra filla està molt calenta i molt vermella, però no sua. Decidim fer una parada al restaurant Sekaya als inicis de Talaa Seghira per tal de recuperar-nos una mica. Un altre gran error perquè pugem a la terrassa pensant que hi correria una mica l’aire i allà l’ambient és encara més irrespirable sota un toldo de plàstic. Demanem 4 ampolles d’aigua: dues per beure i dues per abocar-les al damunt dels nens (4 ampolles aigua 40 DH).

El camí de pujada es fa etern, el nostre fill es mostra esgotat i anem fins al restaurant “La Noria” a sopar. En veure la nostra filla adormint-se constantment i el nostre fill totalment extenuat comprenem que hi ha quelcom que no rutlla i marxem a mig sopar. Ha estat l’única vegada al Marroc que he sentit una manca total d’empatia per part d’un cambrer. En el moment en què hem decidit de marxar li diem que no cal que porti els segons plats, que ens cobri el que ens ha portat perquè els nens no es trobem bé i hem de marxar (tot i que no hem tastat res del menjar). L’individu desapareix uns instants i torna carregat amb uns segons plats que ni tan sols correponen a la nostra comanda i amb la factura dels menús complets (182 DH). Com a excepció, i segurament única vegada a la vida, hem pagat, callat i marxat amb els nens a coll sense esma de protestar, perquè aquesta era una qüestió de prioritats. Amb els dos nens a coll hem tingut força feina a trobar un taxi (20 DH) fins a l’hotel.

Oued Fes

De matinada teníem els dos nens amb febre molt alta. Del que vam fer les següents hores i de com cal actuar davant una malaltia dels nens a l’extranger considerem que es mereix una entrada pròpia. La nostra visita a la ciutat, però, es va haver d’adaptar a l’eventualitat de tenir un parell de nens malalts durant dos dies més.

Després de resoldre els temes mèdics i de fer comandes a la farmàcia, decidim que almenys el meu company vagi a veure les curtidories perquè estem segurs que aquesta serà la darrera vegada que anirem a Fes. A mi, he de ser sincera, ja m’està bé quedar-me amb els nens a l’habitació.

Arribar a les curtidories és de les coses més senzilles que es poden fer a Fes. Seguint un plànol sembla complicat, i probablement ho sigui, però només cal plantar-se i dir en veu baixa… “tanneries?” i de sota les pedres sortiran dos o tres vailets (i no tan vailets) disposats a acompanyar-te per uns pocs dirhams.

Mesquita Andalusí

Seguint aquest exemple tant il·lustratiu, el meu company ha sortit a la porta de l’hotel i al primer taxi que ha parat li ha dit la paraula màgica: tanneries (15 DH). En un tres i no res es trobava al parking sobre el oued Fes amb un noi disposat a guiar-lo per tots els viaranys i carrerons secundaris de la zona (per evitar la policia) a canvi d’una propina de 20 DH per ell i 20 DH més per un amic que s’ha afegit a mig recorregut. Aquest passeig pel barri Andalusí de Fes ha culminat en una de les botigues-mirador de les curtidories.

Les imatges, d’una plasticitat increíble, parlen per si soles però hom només pot entendre la cruesa del treball dels artesans quan se’ls observa treballar sota el sol de justícia del migdia. Pel què fa a la terrible olor que tothom comenta, el meu company simplement ha comentat que hi ha olors a la medina igual de profundes, que no l’ha sorprès gaire.

En el trajecte de tornada a l’hotel ha compartit un taxi amb 2 nois més i una senyora amb una blackberrry amb música àrab a tot volum i el conductor, amb un mocador pirata al cap, cantant en una semi-possessió demoníaca (20 DH).

 

 

 

 

 

Decidim de dinar a l’hotel per evitar que els nens surtin al carrer i, malgrat que l’Ibis és un hotel molt funcional i còmode, el seu servei de restaurant és molt mediocre. Hem menjat poc i malament per 265 DH i la resta de la tarda l’hem dedicada a descansar, controlar la febre dels nens, que comencen a millorar gràcies als antibiòtics, i a darrera hora de la tarda sortim una estona al jardí a estirar les cames. Allà gravem un petit vídeo per la família per felicitar l’aniversari de la meva mare, que és aquell mateix dia, i perquè vegin que els nens estan bé, que no cal preocupar-se per res.

A mitja tarda he sortit un moment al parking a buscar provisions al cotxe i, en obrir el maleter, he escoltat un “pfffffffffff”… Després d’un dia a ple sol dins el cotxe, les llaunes de cervesa que teníem al maleter estaven completament inflades (gairebé esfèriques!) i començaven a supurar lúpol i civada per l’orifici d’obertura. Hem llençat tota la beguda que portàvem i pràcticament tot el menjar i el meu company ha anat a buscar unes pizzes per menjar-nos-les en un picnic improvitzat a l’habitació (100 DH).

L’endemà al matí, en el nostre tercer dia a Fes, els nens encara seguien amb una mica de febre i hem viscut estones de nervis, sobretot jo, perquè unes angines mai els havien produït febre durant tantes hores. Però per ells, i per nosaltres, era realment difícil estar-se més hores tancats entre les parets de l’hotel i als voltants de migdia hem agafat el cotxe i hem anat fins l’hotel “Les Merinides” a fer uns refrescs (1 te + 1 fanta + 1 cervesa = 90 DH) i veure les vistes impressionants.

Terrassa de l'hotel Les Merinides*****

La tranquila tarda ha servit per consolidar els canvis de la nostra ruta i adaptar-la a la temperatura i a l’estat dels nens. Hem dit adéu a la possibilitat d’anar a la Vall dels Aït Bou Guemez per evitar-nos la calor sufocant a Beni Mellal i la zona d’Ouzoud. Seguint els consells del nostre amic Pablo hem decidit de derivar la ruta cap a la zona d’Ifrane i hem aprofitat el wifi del hall de l’hotel per buscar-hi allotjament.

Després del patiment... un petit luxe.

Ens hem acomiadat de Fes amb un sopar a base de pa amb tomàquet i un fuet que ha resistit les altes temperatures del nostre cotxe.


Entrades ja publicades d'aquest viatge:


H d'Hotels
X de Xauen
F de Fes
M de Malalties
I d'Ifrane
R de Ruta de cedres i llacs
B de Berebers
C de Casa