Fez 2010. 05 Per la medina de Fez


Aquesta és la història de tot el que no vaig veure a Fez, del que no vaig fer, del que no vaig entendre, copsar ni gaudir. Això és la palesa demostració que mentalment m’ha quedat la porta molt oberta a tornar a aquesta misteriosa ciutat. També és la prova fefaent de que qualsevol viatger pot sumir-se en la mediocritat i perdre el temps, aquest do valuós que no es pot malgastar, per raons que, més tard, ni un mateix pot lograr entendre.


Cementiri musulmà a Fes-el-Bali

 16.10.10 Dissabte

La nostra arribada a Fez va ser molt tranquila. Seguint el nostre habitual precepte de “A quien madruga Dios le ayuda”, vam arribar a l’estació del Nord de Barcelona just per agafar el bus anterior al que teníem previst. Després de comprovar que el meu company, com sempre, s’ha descuidat les ulleres de sol a casa i que els nostres entrepans de pernil ibèric són a dins de la motxilla, ens endormisquem fins arribar a l’aeroport. Tràmits molt ràpids en el control de seguretat i una estoneta d’espera mentre fem el cafè ens ajuden a matar el temps fins el moment d’embarcar.

Aeroport de Girona
Amb nervis, com sempre en el meu cas; amb patiment per si les nostres motxilles excedeixen el tamany reglamentari, absurd després de veure el què porta la gent; caminant civilitzadamentper la pista, entrem a l’avió.

Anar amb Ryanair és tota una experiència on sempre descobreixes quelcom nou. En aquesta ocasió els qui portàvem motxilles petites (nosaltres) les havíem de guardar sota el seient de davant, inutilitzant l’espai per als propis peus. Les motxilles grans (és a dir, que excedeixen els seus rigorosos tamanys permesos) i les trolley, poden anar als compartiments d’equipatge. Cabreig.


Malgrat el dopping m’he entretingut a apuntar el que ha anat succeint durant el vol, ja que després de llegir-ho comprendreu que he estat incapaç d’adormir-me:

12:15 Les motxilles entre els peus
12:20 Ens passen el fulletó amb les ofertes de menjar
12:23 Demostració de seguretat
12:40 Reparteixen les revistes Ryanair
12:42 Megafonia: pizzes, entrepans de vedella, pasta bolognesa o entrepans de truita i bacó
12:45 Venda de cigarretes sense fum a 6€
12:47 Ofereixen pizzes, snacks, begudes, capuccino cremós i te imperial
13:10 Rasca-rasca de la sort: Rasca i guanya amb Ryanair
13:15 Les hostesses recullen les restes dels snacks i begudes passant amb una bossa de plàstic de nanses.
13:25 Carret amb joguines, perfums, regals, maquillatge i articles Ryanair (¿)
13:45 Ens indiquen que aterrarem en 45 minuts a Fez on hi ha una temperatura de 20ºC
14:10 (12:10 hora local) Tararí, tararí! Un altre vol de Ryanair que aterra on time (de fet, 10 minuts abans i tot)

Després de 45 minuts per passar el control de passaports, tancats en una sala amb 5 caòtiques corrues de persones, canviem 200€ a dirhams i a les 13:00 estem corrent darrera el bus núm. 16 que ens portarà fins l’estació de trens.

Autobús número 16
L’autobús per si sol mereix un capítol a part. Podríem haver anat amb un grand taxi per 120 dh fins la porta del riad… però no mola. Hem vist passar l’autobús i ens hem posat a córrer, ha parat (gairebé) i hi hem entrat per la porta del darrera fent un salt. És curiós de veure que la persona que ven els bitllets està en una mena de garito proper a la porta del darrera i també és ben curiós el trajecte pròpiament. Es va omplint poc a poc, principalment de noietes joves amb bata blanca, moltes; es va densificant i ens miren una mica amb certa curiositat, clar que segurament també els estem mirant nosaltres a elles! Principalment ens preguntem per les immaculades bates blanques apretades les unes contra les altres sobre aquella carcassa gairebé transparent en la part del paviment, erosionat per l’ús i el fregament de les sabates. Més tard descobrim que les noies que van a l’institut porten la bata blanca posada des de casa. Passem per algunes zones de nova urbanització amb una arquitectura de xalets parellats que podria ser tranquilament la costa daurada i en poc més de mitja hora som a l’estació a la Ville Nouvelle.

Bab Al Amer, la primera imatge de la Medina


Les nostres motxilles no pesen gaire i ens plantegem de fer el trajecte fins al riad a peu, finalment decidim que no, que 6 kg a l’esquena en un trajecte d’aproximadament 40 minuts caminant ens passaran factura. Intentem agafar un dels vermells petit taxi, acordem 10 DH fins a Bab Boujeloud, un preu raonable, i quan anem a pujar al taxi ens diu que són per persona… Passem d’ell i d’anar en taxi. No és pels diners… són només 2€… només necessitàvem una excusa per decidir-nos a anar a peu i ja la tenim.

Un camí fantàstic. Primer per les grans avingudes de la Ville Nouvelle on estan podant les palmeres i, després de fer-nos la foto reglamentària amb el palau reial al fons, entrem a la Mellah, en l’extrem sud-est de Fes-el-Jedid. Jo vaig amb un somriure d’orella a orella, mirant-ho tot, empapant-me de tot, i el meu company no para de fer fotos, els dos gaudim del trajecte. Anem molt segurs del camí, que ens hem mirat abans sobre foto aèria i estem perfectament orientats.

Rue des Merinides - Rue du Fes-el-Jdid - Av. Dels francesos - Bab Boujeloud...


Bab Boujeloud, la porta a Fes-el-Bali

I aquí entrem a la immensa medina de Fes-el-Bali. Anem localitzant punts de referència que havíem vist en alguns comentaris com el Restaurant la Kasbah i seguim caminant passant per Dar Batha fins el Riad Dar Skalli, que trobem sense dificultat. Malgrat la tranquilitat amb la qual l’hem trobat, no ens hem lliurat d’un acompanyant en bicicleta que ens anava oferint tota mena d’excursions, sopars, allotjament, el que fos… hem entrat al riad i encara parlava i parlava des de fora.

Quan t’allotges en un hotel al Marroc cal omplir un formulari per la policia, tants cops com hotels diferents. Mentre l’omplim una noia jove francesa ens serveix un te, ens dóna la benvinguda i ens diu que serem els únics hostes, de manera que podem escollir l’habitació després d’haver-les vist totes. Això és una novetat per nosaltres. Com a molt demanem que ens ensenyin l’habitació que tenim reservada… però mai ens hem trobat davant la possibilitat d’escollir. El riad està molt bé, el pati és tradicional i ben decorat; les habitacions, si bé són una mica austeres, estan decorades amb gust; les terrasses, amb unes vistes increíbles, estan una mica deixades. De les habitacions que veiem escollim la que ens sembla que serà més lluminosa i tranquila, tot i que qualsevol de les altres també hauria servit.

Les meves paranoies s’inicien quan ens donen la clau de la porta per si quan tornem no hi ha ningú mes. Sí, són paranoies, però tinc un petit nus a l’estómac. El bany fa una pudor tremenda, decidim de deixar les finestres de l’habitació obertes per tal que tot plegat es ventili una mica i sortim a donar un tomb amb la idea inicial de buscar un lloc on fer-hi un refresc i programar una mica els dos dies sencers que tenim per endavant.

Carnisseries a l'inici de Talaa Kebira
M’encanta el món musulmà, m’entusiamen les medines, els souks i tot el que suposen. Però la nostra entrada a Talaa Kebira a través de l’inevitable tram on hi ha les carnisseries m’ha capgirat l’estómac: si abans hi tenia un petit nus, ara s’ha convertit en un nus mitjà.


I, malgrat tot, estic fascinada. Res a veure amb els souk de Marrakech, ni de Cairo, ni Luxor ni Istanbul… aquí res ha canviat en segles! Em sento intrusa, és un sentiment extrany. A Marrakech molts dels procesos es produeixen per als turistes i a Fez aquesta seguretat no existeix. Sents, en valor absolut, que estàs davant de quelcom immens, autèntic, sense maquillar per agradar als “occidentals”... i impressiona. El meu cap no para i el meu company no para… de fer fotos. És un bon company, però. Em deixa pensar, anem on jo decideixo i, simplement, en algun moment m’he d’esperar que capti alguna instantània que després gaudirem junts recordant el moment. És un bon tracte.



La traducció literal de Talaa Kebira és “gran costa” i es mereix el nom amb escreix: no només és un pronunciat pendent descendent amb un paviment adoquinat, sinó que en algun tram es transforma en escales perquè el pendent seria inviable per al vianant i per les mules, també. Hom té la sensació d’endinsar-se i endinsar-se sense saber què hi haurà al fons.

El melic de la gran medina de Fez, tan topogràficament, com intelectual i espiritual és la gran universitat-mesquita Karaouine, un símbol encara viu. En la nostra cultura tenim tendència a elevar topogràficament els centres de poder medievals (i si no, mirem el munt de castells i esglésies que tenim en posició de guaita), en el món musulmà els seus centres de poder, mesquites i universitats islàmiques en general, estan protegits, enfonsats i envoltats de la seva gent, de l’activitat, com el centre neuràlgic d’on tot parteix. I així, seguint Talaa Kebira fins al final, podríem arribar a entrar a la mesquita Karaouine per una de les seves portes, sempre obertes als fidels musulmans.



Envoltem la mesquita caminant i, passant per la place Seffarine, ens adonem que no hem vist enlloc per seure i beure alguna cosa. Pot ser? Potser no hem parat prou atenció… La Lonely recomana la “Cremerie la Place” en aquest indret… però l’únic que veiem és un petit local amb quatre cadires a l’exterior força atrotinades i, realment, no ens sentim convidats a seure-hi. De vegades la Lonely també s’equivoca.


 
Place Seffarine
I seguim ascendint per Talaa Seghira (petita costa) fins que trobem el Café – restaurant Sekaya i decidim d’entrar-hi. És un edifici entre mitgeres que té un restaurant a les plantes primera i segona i, si finalment logres fer l’ascensió per les escales impossibles fins la terrassa, et veus recompensat amb unes vistes magnífiques, deslluïdes pels plàstics que hi serveixen de sostre. Prenem un te a la menta mentre es va fent de nit. El got està llardós i l’aigua del te fa una fortor ben extranya, res escandalós, però em va molestant glop a glop, poc a poc… fins que em quedo mirant el meu company i li dic “a mi això no m’agrada, no és el que m’esperava”. Per primer cop a la vida davant les meves paranoies, em dóna la raó. I això és terrible perquè podria significar que tinc raó!
Talaa Seghira de nit
Tinc una buidor a l’interior que no identifico, de tanta ingenuïtat estic patint per quelcom que havia imaginat i no s’ha complert. Decidim anar a sopar perquè, malgrat que no és tard, les botigues estan tancant i la medina està esdevenint força solitària. Volem anar a algun lloc sense sorpreses, ens decidim per La Kasbah, prop de Bab Boujeloud, perquè al fòrum LosViajeros hi haviem vist alguna recomanació força positiva. Per mi un bon lloc on menjar depèn de l’addició de diversos factors, que segurament no són la mescla entre netedat, bon servei i preu que ens han ensenyat els nostres pares. Per mi la Kasbah no tenia cap dels “meus” factors per tal de resultar-me atractiu. Per més inri l’únic lloc que vam trobar va ser a la terrassa superior al costat d’una aixeta que constantment gotejava sobre un cubell on hi venia a beure un gat. I els gats a prop d’on menjo és de les coses que més rebuig em poden produir. Marxem.

mixet, mixu,mixu...
Acabem sopant al restaurant del costat, Panorama Bouanania, a la terrassa plena de guiris, amb un menjar mediocre, sense pràcticament llum i amb un nus tamany gran al meu estómac. De camí al Riad parem al decadent Hotel Batha, on hi ha el Churchill Bar, una mena d’antre amb els sofàs a joc amb les cortines i on vam prendre un parell de cerveses que ens van semblar la glòria. I cap al riad a dormir.


Seguim essent els únics hostes i en arribar trobem al propietari, un francès molt educat i amable vestit pulcrament de color blanc, que ja se n’anava a dormir. Entrem a l’habitació i no només no havia desaparegut la pudor de claveguera sinó que, per més inri, tota la nostra roba s’havia impregnat completament. Ja li direm demà al propietari, no? Quina mandra ens fa demanar a aquestes hores que ens canviin d’habitació. Entro al bany i, tímidament amagat, primer, i descarat, després, surt un enorme escarbat de color vermell de dins el meu necesser! I el meu company encara recorda el seu dilema de com acabar amb “la bèstia” de tan gran com era… Mal rotllo. El nus de l’estómac comença a fer-se molt i molt molest.

Anem a dormir i, malgrat tot, el llit em resulta molt còmode i m’adormo fàcilment pensant en que tot plegat només pot evolucionar cap a una situació millor.


17.10.10 Diumenge

I m’equivoco, és la Llei de Murphy. A la casa veïna, prop de la una de la matinada, comencen a celebrar una boda amb música, cants i crits ininterromputs fins les 07:00. Era tan intens el soroll que semblava que els teníem just a l’altra banda de la porta. A les 03:00 estava asseguda al llit mirant la Lonely sense saber si buscar un altre allotjament o si, directament, canviar els bitllets i tornar abans cap a casa. El nus de l’estómac ha guanyat.



I hem marxat. Sense ni tan sols dutxar-nos a les 08:00 hem baixat a esmorzar amb les motxilles carregades. El propietari, amb la mateixa cara de son que nosaltres, ens ha intentat convèncer que no marxéssim, insistint en que aquesta situació (la boda) no havia passat mai (i estem segurs que no mentia) i ha anat a buscar el propietari del riad veí per tal que ens ho confirmés… però no ha servit de res… hem decidit de marxar… insisteix en no cobrar-nos la nit… ens diu que no trobarem enlloc igual pel mateix preu… però estem ofuscats i volem marxar. No li diem res de l’escarbat ni de l’aprensió per estar completament sols perquè, de fet, ambdós arguments potser són en certa manera molt subjectius, i ens entossudim en les molèsties patides pel casament veí que, de fet, és el més fortuït dels tres motius. Paguem els 60€ acordats per una nit i marxem.
Ciber cafè
Sols, sense plans, sense allotjament, amb la motxilla a l’esquema i encara és tot tancat. I la configuració física d’una medina no afavoreix el fet de trobar res fàcilment i, considerant que les edificacions en el món àrab no s’obren a l’exterior, el fet de pretendre “veure” hotels mentre vas passejant és realment difícil. Passem per davant de l’Hotel Batha, preguntem si tenen alguna habitació i demanem de veure-la. Decadent. És com un hotel de platja dels anys 70, però a Fez, no té cap encant i ens resistim a deixar-nos vèncer tan aviat. Aprofitem per visitar la Madrassa Bou Inania, situada just a l’inici de Talaa Kebira, una edificació preciosa i, segons la Lonely, recentment restaurada. És efectivament preciosa, però no sóc capaç d’apreciar la restauració sense haver-ne vist l’estat anterior. És una petita joia oculta i plena de pols, gats i teles d’aranya.

Madrassa Bou Inania
Acabada la visita anem a fer un te tot esperant que obri el ciber cafè per localitzar uns quants riads per la medina… riad hala, riad charqui, Dar Othmane, Dar Seffarine, Riad Hala, Dar Iman, Dar Bouanania… anem per feina. Tres hores vagant per la medina preguntant a tots els riad… molts no els hem trobat i els que hem trobat no tenien habitacions lliures però ens oferien altres allotjaments de familiars o de coneguts… de manera que a les 12:00 hem vist un munt de llocs, o complerts o infectes, i amb la moral completament minada he decidit que no continuo més, que ens n’anem a qualsevol dels hotels anònims de prop de Bab Boujeloud i prou.

Els colors de la medina
I ara què? No puc més. No he dormit i em fa mal l’esquena de carregar la motxilla. Em nego a continuar i prefereixo quedar-me una estona al bar on estem fent un te llegint un llibre, després ja pensaré amb més claredat. El meu company decideix fer un darrer intent, en cinc minuts torno, em diu. I torna en deu minuts. Agafa la motxilla, que ja tenim allotjament, diu.


El Riad Jaouhara és a tocar de la Rue Serrajine, davant mateix del cibercafè on hem estat fa una estoneta. Hi hem passat almenys 10 vegades per davant sense ni tan sols considerar-lo perquè en el seu cartell posa “deluxe riad” i està clar que un lloc així no va amb nosaltres. Però ens han deixat una habitació de 150€ per 100€ i el meu company ha acceptat. Ha tingut sort que jo veiés primer l'habitació abans de saber el preu! És un lloc fantàstic, una joia oculta just en el cor de la ciutat i, realment, val els diners que en fan pagar. Malgrat això només podrà ser per una nit, perquè amb aquest preu no hi ha més opció que buscar un altre lloc. Però, de moment, a gaudir-ho! Fem un bany memorable al jacuzzi (que fort!), ens treiem del damunt la pudor de claveguera que fa la nostra roba i, inexplicablement, el viatge comença a millorar i deixem de ser personatges atormentats com els de Paul Bowles.

En la varietat està el gust
L’objectiu és molt clar: dinar a Thami’s. Just al costat del Riad, aquest restaurant és la mínima expressió del que pot ser aquest negoci en un país com el Marroc: un local format per una petita cuina de 2x2 metres, un cambrer que alhora és el propietari i també el cuiner, unes begudes que venen del bar del costat perquè no té espai suficient a les neveres pròpies i 2 úniques taules. El negoci prospera, malgrat tot, per les crítiques que un dia publicà un dels redactors de la Lonely i sembla que s’ha ampliat a unes 2 o 3 taules del restaurant veí. Hem menjat bé, fem una parada ràpida al cibercafè per reservar la nit del dia següent a l’hotel Ibis que hi ha al costat de l’estació i anem a fer la migdiada vacacional obligatòria.

La tarda ens rep amb una llum fantàstica a la terrassa del Riad i comencem de nou la nostra relació amb la medina baixant per Talaa Kebira amb una “crepe bereber” a la mà i gaudint, ara sí, de la màgia d’aquesta ciutat. No hem vist res fins ara i, malauradament i no tindrem temps de veure gran cosa més perquè no volem renunciar a la nostra excursió a Meknès de l’endemà. Ha desaparegut la cortina de fum. Milers de petites botigues s’obren davant meu, mil cares, mil finestres, mil cartells… Fes-el-Bali és immensa i extraordinària. Parem a fer algunes petites compres, però estem gaire per regatejar. És ridícul discutir sobre unes arracades que valen 1€, no? No té cap mena de sentit.

Davant la porta de la Madrassa Bou Inania hi ha un carreró que porta al Cafè Clock. Hem flipat amb l’ambient. Qui s’ha imaginat aquest negoci sabia què feia: els concerts de música en viu dels diumenges al vespre agrupen un munt de gent de totes les nacionalitats com a mínim amb una cosa en comú: les ganes de passar-ho bé. Asseguts en un bon lloc a la galeria de la primera planta hem pogut gaudir-ho, hem aprofitat per sopar, tot i que no és el millor lloc on menjar a Fez. Ha estat un final de dia perfecte. Encara recordo la percusió, la cambrera ballant i l’horrorosa hamburguesa de camell...i el seu preu.


Definitivament, tot ha millorat molt.

10 comentaris:

  1. Hola Bertika

    Vaya odisea la del alojamiento. Yo tuve mas suerte con eso en Fez, me quede en Dar Bouanania y bastante bien.

    Lo de que no te guste comer cerca de gatos en Marruecos es un gran problema, mas bien diria que un problemon insalvable porque las calles están llenas y algunos bastante sucios. A mi si que me gustan los gatos, aunque si tengo que elegir prefiero a los gatos turcos que estan mucho mas limpios y mas lustrosos (con tanto puesto de döner kebab y de bocatas de caballa hasta les brilla hasta el pelo de la buena alimentacion, ja,ja..).

    Recuerdo el tramo de las carnicerias en Tala kebira que dices, ja,ja,ja.. a mi tambien me dan repelus las carnicerias. En Tunez lo pasé fatal porque alli te cuelgan las cabezas de las cabras y las ovejas y el cadaver del exterior del chiringuito en la carretera y se me quitaban las ganas de parar. En Diyarbakir (Kurdistan) en los restaurantes ofrecian cabezas de oveja como plato tipico y te veias alli el buffet en todo su esplendor que me quitaba las ganas de comer, ja,ja,ja...

    Pero una cosa buena a destacar de tu visita es que visitaste la madrasa Bouanania. Yo me quede con las ganas. Estaba cerrada cuando fui.

    Sigo tus andanzas por Fez

    Saludos!

    ResponElimina
  2. Hola Marta,

    Lo del alojamiento forma parte de la emoción del viaje, aunque prefiero que, si tiene que pasar, sea cuando no vengan los niños con nosotros...

    Lo de los gatos no tiene solución, soy consciente. En Egipto ya tuve un par de percances este verano.

    Lo de las carnicerías, también forma parte del encanto aunque creo que a mi me cogió un poco "sensible" con todo y me afectó de más. Lo de las cabezas hervidas lo vimos en Marrakech cerca del zoco de los huevos y debe de ser un manjar si juzgamos por las largas colas de gente esperando para que les sirvieran.

    La Madraza es muy bonita, ciertamente, pero la restauración con dinero de la UNESCO parace haberle lavado la cara únicamente al patio, el resto estaba en un estado lamentable. Una lástima.

    Un saludo!!

    ResponElimina
  3. Se me habia olvidado comentar que en Meknes hay otra madrasa del mismo nombre, Bouanania, muy bonita. En general me chocó que en Meknes estuvieran mejor conservados algunos edificios que en Fez, donde no pude visitar la Madrasa Bouanania, pero los pocos edificios que visité por dentro estaban bastante abandonados, como la Madrasa Sahrij del barrio de los andaluces, tambien muy deteriorada, o Dar Mohamed Chergui, la residencia de un pashá, que está abandonada.

    ResponElimina
  4. No fui a Fez. Me quedé en Meknes. Allí mi compañera de viaje me la armó dejándome abandonada y decidí volver con 'mi familia' de adopción de un pueblecillo marroquí, así que tengo esa espina.

    Sobre el dinero del taxi, comprendo lo que dices. No es tanto por el dinero (aquí es que os apetecía caminar)es por el hecho de que me quieran ver la cara...

    En cuanto a la experiencia negativa... eso no hace que no disfruteis del viaje, si no que es una experiencia distinta. El hotel un asco. Y eso que eran franceses, para que luego digan de los moros. Los restaurantes..... pues las medidas de higiene yo he visto que difieren bastante de las nuestras y los gatos cerca de la comida es muy común. Pero aquí tenemos mucha comida llena de productos químicos, que tb da repelús, aunque no lo notemos al comer. Pero yo, al menos, siento que tengo el estómago a prueba de bomba!!!! Me siento invencible jajajaaj

    Fez todo el mundo dice que es muy caótica e insegura. Sobre todo la medina. Pero también bonita.

    Y la boda, teníais que haberos puesto un poquillo monos, comprar un regalo propio para el ajuar y preguntar a los que la celebraban que si os invitaban :D. Las bodas son ruidosísimas y larguísimas!!!

    UN besazo!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bárbara,

      Absolutamente de acuerdo con todo lo que planteas, excepto con lo de la boda, porque era en una casa particular al lado, creo que no había colado. Ya me gustaría a mi ir a una boda marroquí, aunque creo que poco me queda para ir a una y estoy muy emocionada con la idea. Además iremos los cuatro, con los nios y todo.

      Lo del alojamiento fue una experiencia más, ya se sabe, a veces se acierta y otras no. Además, cuando se va con un presupuesto no muy holgado las posibilidades aumentan. Luego pasa el tiempo y se relativiza todo. Realmente, de todos los alojamientos en los que hemos estado en Marruecos hay pocos a los que no volvería, la verdad. Hay que ser positivo.

      Fez, sin embargo, es mi asignatura pendiente. No veas lo que me joroba siendo arquitecto y llegar allí y tener esa sensación que no me puedo quitar del estómago. He decidido que la próxima vez que vaya lo voy a ver desde dentro, alojándome en una casa y que me ayuden a entenderlo. Me niego a tener esta sensación.

      Lo de la higiene y los gatos, tema superado. Pero sigo odiando los gatos. Mi estómago, y el del resto de mi família incluídos mis peques, también está a prueba de bombas y me siento super orgullosa de ello. La única vez que tenido un mal rollo digestivo fue, de verdad, por culpa de unos gatos. Yo puedo comer lo que sea siempre que lo haga convencida, ya lo he comprobado.

      Agradezco mucho tus comentarios porque los que tenemos esta pasión por Marruecos parecemos tener un curioso vínculo.

      Un abrazo,

      Elimina
    2. Ahn claro siendo arquitecta..... pues sí, hay que volver con calma, xq la medina de Fez debe ser un entramado curioso x lo que he oido y visto!!!!

      Pues qué guay lo de la boda. Yo he ido a dos, muy distintas una de otra. A ellos les entusiasman su manera de hacer las bodas. Todos dicen que es algo magnífico. A mí se me hacen bastante cansinas xq la música es altisísima (ya lo comprobaste en el hotel ese jeje) y estresa un poco. Pero son muy curiosas.

      Essaouira era el paraíso para gatos. A veces en el mercado, cerca del pescao, podias encontrarte a gatos tumbados.... en el mismo plástico....

      Y tus hijos te lo agredecerán algún (qué años tienen, si no es mala pregunta?), cuando sean capaces de enfrentarse a todo en el mundo ;)

      Elimina
    3. Jeje, en lo de la música estás en lo cierto, tan alta que llegó al punto de distorsionar ;-)

      ESte verano estuvimos en una fiesta en Telouet y mi hijo aún recuerda lo monótono de la música y, sobretodo, la longitud de cada tema... Llegó a cronometrar temas de más de 20 minutos. Eso sí, nos lo pasamos genial!

      No hay problema, mis hijos tienen ahora 5 y 8 años y son unos buenos viajeros, con sus particularidades cada uno, pero muy acostumbrados a dar tumbos desde que nacieron. Lo único que espero es que entiendan que el mundo es muy grande, diverso y lleno de gente y cosas interesantes. Si lo consigo me daré por satisfecha. De momento van bien encaminados.

      Un abrazo,

      Elimina
  5. No entiendo blogspot!!!! No se ha publicado mi comentario??? O está para revisar? No me fastidies que metí un rollete para nada..... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Barbara,

      Bienvenida! A los que veniis de wordpress os agradezco los comentarios aún más por lo difícil que parece que es...
      Tengo activada la moderación de comentarios, así que hasta que no los acepto no se publican. Es que estava hasta las narices de spam...

      Un abrazo!

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...