18.10.10 Dilluns
 |
| Esmorzar al pati del Riad Jaouhara |
Amb puntualitat anglesa hem baixat al pati del riad Jaouhara a gaudir d’un dels plaers més grans en aquesta escapada: l’esmorzar. De moment aquest esmorzar està situat al “Top Ten”, només superat pel Conrad Internacional a Cairo. I no es tracta d’una qüestió de quantitat, sinó de la barreja de múltiples factors magnificats per una nit de son reparador: la llum del sol entre els arbres fruiters, el silenci ofegat per la remor de l’aigua de la font i els petits tajines amb ingredients deliciosos. Això sí, quina decepció després de tot aquest regal de sensacions, tastar el suc de taronja i veure que és de pot… això no és legal, segur, en un país on els sucs de taronja són tan fantàstics, quina necessitat tenen d’espatllar el meu èxtasi amb un suc prefabricat? Almenys els meus sentits estant alerta. I en plena forma.
Paguem el que havíem acordat, ens pregunten què tal tot i ens suggereixen que deixem alguna crítica al tripadvisor, consell innecessari considerant que és el primer que faig quan torno de viatge. Sortim. I avui tot és diferent perquè jo sóc diferent. Les pors, les aprensions i els prejudicis surten del nostre interior. I avui no tenen lloc en mi.
 |
| Place de la Gare: l'estació al fons i l'hotel Ibis a la dreta |
Anem fins a l’Ibis Moussafir en petit taxi (10 DH), l’hotel al costat de l’estació on passarem la següent nit; els demanem si tenen consigna per poder deixar les motxilles i sortim cap a l’estació. Sorpresa. L’estació és nova i ben organitzada i en un moment hem comprat els bitllets d’anada i tornada en segona categoria per un tren directe que surt molt abans del que ens pensàvem (40 DH per persona).
Matem el temps a la cafeteria de l’estació, que peca de voler ser occidental, amb productes massa occidentals, amb preus massa occidentals i amb servei totalment occidental. No la recomano en absolut. No fa gala de totes les coses bones que té el Marroc: gent encantadora i bon menjar i beure. I de seguida arriba el nostre tren, un tren força antic però quan hi pugem ens sorprèn molt el seu interior pulcre, novíssim, molt modern, seients còmodes, tauleta i reposapeus. Així que el nostre trajecte de 40 minuts fins a Meknès és una delícia tan sols “interromput” en dos moments per dos personatges entranyables. El primer és un senyor que ven menjar i begudes en un carret com els dels avions, i el segon és un amable revisor com “els d’abans” que ens va “picar” el bitllet que encara conservo amb el foradet triangular… Ens va informar que havíem de baixar a la primera estació, Meknes Ville, perquè aquest tren és directe i no para a Al-Amir.
 |
| Estació de Fez |
 |
| Estació de Meknes |
Resulta senzill moure’s per Meknes. Just en sortir de l’estació hi ha força petit taxi (de color blau) i alguns Grand Taxi que s’ofereixen per si volem anar a Volúbilis i Moulay Idriss. Pactem amb un petit taxi el trajecte fins la Place El-Hedim per 10 DH, arrenquem sense posar el taxímetre (com és habitual), el trajecte són uns 10 minuts i un cop arribem a l’objectiu ens diu que són 6DH (¿). Li donem 10 DH igualment, ni que sigui per la sorpresa que ens ha provocat.
 |
| Place El-Hedim (Meknes) |
Place El-Hedim és un espai pavimentat amb forma sensiblement rectangular just al davant de Bab el-Mansour, que té la fama de ser la més impressionant de les portes imperials marroquines (jo em quedaria amb la puresa de Bab Agnaou a Marrakech, però). Si ens situem amb aquesta porta a l’esquena, a la nostra dreta es situen les antigues muralles de la ciutat, on hom pot fer-hi un mos des de dalt en un restaurant autèntic guiri anomenat “Pavillon des Idrissides” i les vistes són molt interessants. A la nostra esquerra queden tot de botiguetes destinades als turistes amb souvenirs sense cap mena de gràcia o, si més no, no són res que no es pugui trobar en qualsevol altre indret del Marroc. Frontalment tenim l’accés a la medina, amb el Museu Dar Jamaï. Aquesta plaça està fent punts per convertir-se en l’equivalent local de Jemaa el-Fna a Marrakech, amb tota mena de “fauna” circulant: turistes, canalla jugant a pilota, venedors ambulants i famílies passejant.
La primera impressió de Meknès és molt agradable i representa un canvi d’escala enorme respecte de Fez, tot sembla més senzill i controlat, amb un ambient artesanal i rural. És de les ciutats més "fotogèniques" en les que he estat darrerament.
El nostre accés a la medina es produeix a través d’un mercat cobert on, just a la porta d’entrada, estan escorxant dos animals. Ens sorpren el seu interior per la varietat d’aliments que hi ha: les olives de molts colors col•locades una damunt l’altra formant piràmides i cons amb un efecte visual increíble.
 |
| Escorxador improvitzat |
 |
| Mercat d'aliments cobert |
I sortim del mercat per “començar-nos a perdre voluntàriament”. La idea inicial és fer el recorregut que recomana la Lonely, que entra i surt de la medina per la seva muralla més occidental en el primer tram. Iniciem aquest recorregut però no logrem completar-lo perquè ens perdem aproximadament a la meitat.
 |
| Els tallers dels artesans a la Medina de Meknes |
Cada medina que visitem és diferent de l’anterior. A Meknès en la zona propera a Place El-Hedim s’hi poden trobar una munió de parades de roba d’imitació, sabates, foulards, estores, babutxes, etc. en una gran densitat, moltes d’elles situades en Qissariat (mercats coberts), però un cop superes aquesta primera zona que podria ser semblant a algunes zones del Souk Semmarine de Marrakech, canvia radicalment.
 |
| El mercat de les joies |
Anant per la Rue Sekkakine, a l’esquerra apareix Qissariat ad-Dahab (el mercat de les joies), que és una petita plaça amb petits tarongers que està envoltada de joieries. Ens crida l’atenció dues caixes de caudals que estan al bell mig de la plaça amb aspecte d’abandonament… o de símbol, no ho sabria dir.
 |
| Bab Berrima |
Sortim de la medina per Bab Berrima i seguim la muralla per la seva cara exterior, on hi ha una successió d’acolorides parades d’espècies i de roba. Sobta que siguem els únics turistes, però realment ningú no sembla fixar-se en nosaltres.
 |
| Mercat "fora muralles" |
Després de veure alguns cafès atestats de locals i un curiosos carders que omplien matalassos i coixins, tornem a entrar a la medina per Bab el-Jedid. A partir d’aquí ens perdem durant una bona estona.
 |
| Bab El-Jedid |
És impressionant passejar-se per carrers deserts, rodejats de les façanes ocres i les portes de fusta. Silenci i soledat, no ens recorda Fez. Cada cantonada és una excusa per una bona fotografia. I tallers i més tallers de costura. M’impressiona veure la destresa amb la que els artesans fan els brodats en uns caftans preciosos dels quals no m’atreveixo a preguntar ni el preu. Seria trencar la màgia. Som transparents observadors del procés artesanal, no ens veuen, no ens miren. Cadascun d’ells fabrica una obra d’art i qui sóc jo per preguntar quant val?
I mentre anem passejant veiem nens, i algun adult, que desfan bobines de fils de seda al llarg dels carrers, subjectant-los a les parets amb alguns claus. Varies vegades i en diversos carrers. Què fan? Després de moltes voltes hem vist que és el sistema que empren per fer fils de seda multicolor, o trenats de diversos colors amb els quals decoraran les vores de les túniques. Enamorada com n’estic de les xilabes, em meravella tot l’art i la tradició que en suposa la seva fabricació. No la de les meves, és clar, que em van costar 10€ a Egipte i deuen ser fetes a màquina a la Xina!
I ens passem prop de dues hores entrant i sortint de la medina. Finalment anem a fer un suc de taronja al bar dels guiris, des d’on ens fixem que es pot entrar a Bab el-Mansour. A l’interior de la porta hi ha una sala d’immenses proporcions que s’utilitza per fer-hi exposicions temporals, però que en el moment de la nostra visita no hi ha res de res, només el ressò de les nostres veus.
 |
| Bab Al-Mansour |
Parem un petit taxi i li demanem quant ens cobrarà per anar fins l’estació principal. Ens mira amb cara de pòker i ens assenyala el taxímetre!!! No m’ho puc creure! Un taxista que voluntàriament posa el taxímetre! Igual de sorprenent és com ha “folrat” el taxi pel seu interior: amb una mena d’hule de lleopards que ho embolcalla tot. A mig camí recollim un altre passatger que sembla que s’acoplarà al nostre trajecte perquè va més enllà de l’estació. Però, ai mare! Si ens ha portat a l’estació de Al-Amir… Clar, no li hem especificat a quina de les dues volíem anar. Li diem que preferim la nova perquè hi ha molt més trens cap a Fez i ens mira sense saber què li diem. Diu que no n’hi ha cap altra, d’estació. No pot ser, abans hi hem estat. El tercer passatger assenteix amb què no n’hi ha cap altra. Finalment agafa el nostre plànol i li pregunta a un policia que hi ha davant l’estació. Ens posem en marxa, de camí deixem el tercer passatger i arribem a l’estació. D’això hem deduït que fa poc temps que està oberta…o que el taxista fa poc que ho és.
 |
| No tinc paraules... |
El tren de tornada no és tan nou com el de l’anada, però resulta del tot comfortable, tant, que em passo gairebé tot el trajecte dormint. Fem el check-in a l’hotel Ibis, que té tot el comfort esperat i encara més, anem a dinar a una pizzeria de la Ville Nouvelle i fem una migdiada reparadora. És la nostra darrera tarda a la ciutat i la volem aprofitar.
 |
| Vinyes verdes...entre Fez i Meknes |
Comença a enfosquir quan sortim de l’hotel en direcció a la medina. Volem repetir el trajecte a peu que vam fer el primer dia, avui sublimat per la llum ataronjada i la il•luminació de les fonts al llarg del camí fins a les portes del palau reial, Bab Dekaken, on ens fem la foto guiri de rigor.
 |
| El palau reial a Fez |
Just en el moment abans de marxar volem tornar a començar amb aquesta ciutat, començar de nou amb més bon peu. I desfem el camí através de la mellah fins a Bab Boujeloud… comprem el nostre deliciós berenar… baixem per Talaa Kebira fins a Karaouine… pugem per Talaa Seghira tot acomiadant-nos d’aquesta immensa bèstia que és la fantàstica medina de Fes-el-Bali.
El nostre “fi de festa” el fem a una mena de “Lounge” anomenat Mezzanine situat just a davant la porta d’accés als jardins de Jnane Sbil. Un indre únicament habitat per guiris (i amb pasta!). No sabem què fem aquí, però anem fins la terrassa i ens acomodem en els coixins de pell blanca. Les vistes sobre els jardins amb la medina al fons ens fan oblidar els preus de la carta. Demanem unes cerveses i un vergonyós assortiment de tapes i gaudim de les poques hores que ens queden a Fez, embolcallats amb la llum de les torxes i les espelmes. Tornem amb taxi a l’hotel.
 |
| Torna-la a tocar, Sam... |
L’esmorzar a l’Ibis és més que mediocre i decidim de caminar una mica per la Ville Nouvelle per trobar algun lloc on esmorzar. Parem en una “boulangerie” i li demanem un “petit dejeuner”. Ens porta un fantàstic suc de taronja a cadascú, els cafès i un croissant impressionant, tot plegat per 35 DH. Ens adonem que els croissants els porten de la pastisseria que hi ha just al costat i, considerant que a l’hora de dinar estarem en transit, decidim d’apropar-nos a comprar-hi quelcom per menjar més tard. Es tracta d’una pastisseria industrial, on tenen muntanyes de brioixeria que venen al pes. Al meu company li marxen els ulls de les conques…. Ens miren amb curiositat i ens atenen molt amablement i hi comprem 5 croissants, diverses magdalenes i altres petites pastes. No ens entenem gaire amb el dependent, entre altres raons perquè fa broma amb el preu, dient-nos que són 800 DH… Li allarguem un bitllet de 50 DH tot pensant que protestarà i aleshores ja li afegirem el que calgui. Comença a donar-nos el canvi, bitllets i més bitllets. Ens mirem extranyats sense saber què està passant… Finalment no eren 800 DH sinó 8,5 DH.
 |
| El meu darrer te a la menta a Fez |
Recollim les motxilles a l’hotel i finalment decidim d’anar a l’aeroport amb el bus, si som capaços de trobar la parada, considerant que aquest val 20DH per persona i que el taxi en val 120DH. Li preguntem on és l’inici de la línia a un conductor i ens diu que “és per aquí a prop però que exactament no ho sap”. Decidim demanar-nos un te a la menta en la cafeteria just davant d’on vam baixar del bus en el trajecte d’anada i esperar que arribi. Paguem el te i ens preparem per sortir corrent en el moment en què el bus apareixi per la cantonada. I dit i fet. Arrenquem a correr, pugem al bus, i acaba parant just a l’inici del passeig de l’estació, a la cantonada oposada a l’Ibis… Després d’una bona estona a dins del bus (després descobrim que és l’inici de línia) apareix el qui ven els bitllets i ens cobra 3,40 DH a cadascú. Seguim amb cara de papanates sense entendre res de res. Com pot ser que el trajecte a l’anada costi 20DH i a la tornada 3,4DH??
 |
| La parada del bus, amb l'estació i l'Ibis al fons |
El nostre camí de tornada és tranquil, loteria Ryanair, cigarretes sense fum, esmorzar irlandès… Arribem a Girona, agafem el bus… i en poc més de 1,5 hores ja som a casa per començar a maquinar quina serà la propera… Que segur que serà el Marroc de nou i també segur que serà amb els nens.
 |
| Fent camí...cap a la propera. |
Hola bertika
ResponEliminaCoincidimos de nuevo en impresiones sobre Meknes. A mi esta ciudad me gustó mucho y fue un contraste tremendo con Fez. La medina de Meknes, menos ensalzada, para mi vale mucho la pena, mucho más tranquila. Yo tambien curiosamente me perdi en el segundo tramo del recorrido de la Lonely Planet,ja,ja,ja.. pero gracias a eso me dedique a dar vueltas y encontre casualmente la madrasa Bouanania, que es muy bonita.
Un abrazo!
Hola Marta,
ResponEliminaPues nada, habrá que protestar a los de la Lonely, que no hay manera de seguir "su" recorrido... o a lo mejor no protestamos y así los que vengan después tambien tienen la fantástica oportunidad de perderse por la medina de Meknes, que es como transportarse muchísimos años antes.
Un saludo!
De todos modos yo me he dado cuenta de que a veces los redactores de guias escriben de oidas y leidas. Ya me ha pasado unas cuantas veces de caer en un error y es entonces cuando te das cuenta de que el redactor nunca estuvo allí.
ResponEliminaHola Marta,
ResponEliminaPues nada, que yo me presento voluntaria para probar itinerarios, hoteles y restaurantes para explicárselo bien a los de Lonely... pero sólo para dar un buen servicio, no para gorronear, eh!
Coincido plenamente contigo en esta opinión, puesto que yo también me encontrado en varias ocasiones con esta sensación.
Un saludo!