C de Casa

03/07/2011  Imilchil - Boulmane Dadés

Etapa:           206 km

Acumulats:  2.591 km

Compartir un te i conversa, un bon cuscús i dormir entre amazics a casa de la Fàtima ha estat impactant, una experiencia molt interessant, però tampoc en podem dir conviure. Som el que som (turistes) i passar un dia en una casa no ens dóna dret a parlar de convivència en el seu sentit més estricte. Però ha estat com obrir una porta, el naixement de l’ànsia de saber més sobre els amazics i, en el nostre cas, sobre la seva vida domèstica, sobre les seves cases. Per tant, la nostra experiència en dues cases tradicionals ben diferents crec que es mereix una entrada que intenti descriure aquesta tipologia domèstica poc valorada i (re)coneguda.

Per la resta d’apassionants tipologies d’arquitectura tradicional al sud del Marroc (kasbahs, ksur i graners col·lectius)deixo la següent bibliografia:

-          A Internet

o       Roger Mimó

o       Salima Naji

o  Resum a la nostra pròpia ruta de les mil kasbahs: viatge de 7 dies realitzat amb els nens el passat mes de març de 2011.

-          Llibres

o       Habitatge tradicional a la vall del Todrà (Roger Mimó)

o       Arquitectura de tierra en el sur de Marruecos (Vicent Soriano)

o       Fortaleses de fang al sud del Marroc (Roger Mimó)

Fins el passat mes de juny el nostre coneixement sobre l’arquitectura tradicional domèstica al sud del Marroc es limitava a la nostra pròpia formació com arquitectes, a la lectura d’alguns llibres especialitzats i a l’observació directa, però sempre des de l’exterior, en el viatge realitzat al sud del Marroc amb els nens el mes de març de 2011 (la turística “Ruta de les mil Kasbahs”).

Revestiment de fang i palla

L’arquitectura de terra (o de fang) no és un fet únic d’aquests indrets del Marroc, ans al contrari, per les nostres contrades aquesta era l’arquitectura tradicional domèstica fins fa només 100 anys: a Catalunya se’n diu “paret de tàpia”. La nostra formació com arquitectes no va tenir més que unes poques hores destinades a aquesta tipologia, unes pinzellades en uns apunts de l’assignatura de construcció i quatre diapositives o transparències (el powerpoint encara no d’estilava…). Però en sortir de l’Escola d’Arquitectura, amb el títol sota el braç, el nostre primer encàrrec professional va ser la reforma d’un habitatge amb aquesta tipologia estructural. Una reforma aparentment innocent d’un habitatge existent que, per motius patològics, va derivar en una rehabilitació integral de tota l’edificació i la seva completa consolidació estructural. L’inexperiència, la il·lusió i la col·laboració inestimable d’un aparellador de confiança ens van portar a documentar-nos molt sobre aquests sistemes però no van impedir, igualment, que no aconseguíssim dormir bé durant els tres mesos que va durar la fase d’estructura. Ho anomenem sempre el nostre “baptisme de foc”.

I així nasqué la nostra curiositat per la paret de tàpia. Durant una colla d’anys, coincidint amb el gran boom immobiliari, la veritat és que ho vam oblidar, submergits en la bogeria col·lectiva, fins que vam començar a viatjar regularment al Marroc. Aleshores va renéixer aquesta curiositat i descobrir en Roger Mimó ens va donar molta llum sobre el tema. Resulta molt gratificant veure com algú amb una gran passió fa enormes esforços per transmetre el seu entusiame i els seus coneixements. La seva web n’és un exemple excel·lent. Després vingué la lectura de “L’habitatge tradicional a la vall del Todrà”i “Fortalezas de barro en el sur de Marruecos”, el meu regal de Nadal de l’any 2010, tots dos del mateix autor.

Després arribà el dia de Sant Jordi i el meu company em regalà el fantàstic llibre del traspassat Vicenç Soriano titulat “Arquitectura de tierra en el sur de Marruecos. El Oasis de Skoura”, que mereixeria un capítol a part perquè va aconseguir obrir els nostres horitzons i fer-nos programar, en un període molt breu de temps, la “Ruta de les mil Kasbahs” amb els meus fills per tal de poder veure aquesta arquitectura de ben a prop. Mai oblidarem aquell viatge. Quan pensàvem que estàvem enamorats del Marroc coneixent-ne només Marrakech i Fes, agafar un cotxe cap al sud va ser com obrir els ulls, com diria el nostre bon amic Pablo Muñoz, ens va “picar irremisiblement el gusanillo moruno”.

El mes de març vam tornar meravellats de kasbahs i ksur, però també conscients que hi havia dos tipologies arquitectòniques que no podíem oblidar i que calia aprofundir-hi: l’habitatge tradicional i els graners col·lectius. Aquests han estat els objectius dels dos següents viatges en família al Marroc.

Gràcies a la nostra amiga Mònica (o Rahma, que li escau més) hem tingut l’oportunitat de viure un parell de dies amb dues famílies amazigues a les seves cases. La primera va ser al doar de Sidi Ahmed Ou Helli amb la família de la Fàtima, una experiència colpidora (veure més) i la segona va ser a Boumalne Dadés amb la família Baouti, uns amfitrions antològics.

L’habitatge tradicional al nord d’Àfrica té una característica comuna amb la “domus” romana: l’organització al voltant d’un pati. I és que en ambdues tipologies aquest pati interior, envoltat per totes les cambres, és l’espai vertebrador de la vida social de la família i, alhora, acompleix funcionalitats molt específiques. En la casa romana, aquest pati o “impluvium” es concebia com un espai a l’aire lliure on es recollien les aigües pluvials en una cisterna i al voltant del qual es podia deambular. A la casa amaziga, el pati interior, no sempre descobert en funció de la rigorositat del clima, compleix les funcions comuns de la família: cuina i trobada. I és que en l’arquitectura musulmana (i en gran part de la seva cultura) la bellesa i la vida es troben en l’interior.

Casa de la família de Fàtima a Sidi Ahmed Ou Helli

La primera casa on vam estar, propietat de la família de la Fàtima i propera a Imilchil, semblava extreta d’un manual d’arquitectura amaziga, si aquest existís. El seu revestiment exterior i interior de fang i palla molt fina aconsegueix que es mimetitzi amb el sòl del turó en el qual s’assenta i, alhora, protegeix la tàpia de les parets de la pluja i el vent. I és que, més enllà de la distribució, aquesta és la característica més notable d’aquestes edificacions i de les seves agrupacions en petits doars: que es confonen en el paisatge que els envolta, del qual n’han extret la terra per fer-ne el fang i al qual tornaran quan es desgradin i desapareixin. Tot un exemple de sostenibilitat.

El procés de construcció és senzill: la fonamentació s’inicia cavant una rasa poc profunda i omplint-la de pedres per tal d’evitar que la humitat per capil·laritat ascendeixi pel fang de la paret. Sobre aquest llit de pedres es situen els encofrats de fusta a les dues bandes, s’omple de terra que prèviament s’ha humitejat (no pas fang!) i es picona amb una gran massa de fusta. Un cop la tàpia ha adquirit consistència, es retira l’encofrat i es situa a continuació.

Sistema trandicional de fonamentació

Una vegada s’ha assolit l’alçada desitjada en totes les parets, és el torn de la coberta o dels forjats intermedis, malgrat que l’habitatge tradicional acostuma a tenir un sol nivell. Es situen bigues recolzades a les parets a una distància aproximada de 45-60 cm, en funció de les espècies disponibles a cada zona (palmera, tamarind, argan…). Sobre aquestes bigues es crearà una superfície realitzada amb varetes d’acàcia, adelfa o canyes i és on es mostraran les possibilitats econòmiques dels propietaris o la capacitat creativa de l’artesà. Hi ha sostres de canyes vertaderament impressionants.

Sostre a la kasbah de Taourirt

Sobre aquestes canyes es situa una capa de tela i a sobre d’aquesta una gruixuda capa de terra apisonada que servirà de base al paviment de la planta superior o protegirà la casa de la pluja en cas de tractar-se de la coberta. Finalment es coronaran les parets amb una sèrie de canyes cobertes també amb una gruixuda capa de terra.

La versió moderna respectuosa amb la tradició substitueix la capa de tela entre les canyes i el fang per un polietilè o un PVC. També s’acostuma a donar una darrera capa d’acabat a la coberta amb un morter amb àrid fi. Ambdues operacions milloren la durabilitat de l’edificació, no la desvirtuen, en conserven el seu extraordinari comportament energètic i es tracta d’una tipologia constructiva respectuosa amb el medi ambient.

Dels nous habitatges de diverses plantes que hom pot observar arreu construïts amb paret de bloc de formigó i pilars de formigó armat, gairebé preferiria no parlar-ne. Prioritzant la durabilitat i el cost, els propietaris d’aquests edificis acaben vivint en tipologies de dubtós valor estètic que resulten terriblement fredes a l’hivern i extraordinàriament caluroses a l’estiu degut a la gran transmissió d’aquest material i a la poca inèrcia tèrmica que té. És evident que tot això està succeïnt per una manca de conciència del valor de la pròpia arquitectura enfront d’una voluntat d’imitació de tipologies alienes.

Construcció "d'importació"

Alhora, la progressiva desaparició de professions artesanals enfront de la facilitat per adquirir nous materials produeixen la proliferació d’aquestes tipologies sense criteri; construïdes aquestes amb una mixtura de tècniques que produeixen situacions en les quals les parets de façana serveixen d’encofrat dels pilars de formigó i del perímetre del forjat. Això aquí seria inadmissible per les transmissions de càrregues que podria produir l’estructura als tancaments de façana, però veient-ne in situ el seu comportament, no sembla que tinguin patologies importants.

Però la casa de la Fàtima és de “les de veritat”, feta amb les tècniques i els materials tradicionals, fidel a la descripció que fa Roger Mimó de l’habitatge del protagonista al primer capítol de la seva darrera novel·la “Veintidós peldaños”

Esquema en planta de la primera casa

Al voltant del pati rectangular s’estructura el programa original de l’habitatge: cuina, forn, rebedor i quatre sales. A l’estructura original se li han addicionat un cos destinat a estable i una quarta sala per a la família que acaba de formar el fill gran amb la seva esposa Saida. Les sales tenen un sentit molt més polivalent que el que nosaltres estem habituats: durant el dia són l’espai d’estar o de fer petits treballs domèstics, per la nit serveixen per dormir. En cases on hi ha més d’una sala es pot produir la diferència que una d’elles s’utilitzi exclusivament per dormir per als habitants de la casa i la que es reserva com a espai d’estar pot ser ocasionalment utilitzada per a acollir els visitants que es rebin, com va ser el nostre cas.

Forn tradicional

I és que en les llars més humils la versatilitat dels objectes i els espais ha de ser gran: les magnífiques estores que teixeix la filla, la Hasna, tenen la doble funció de servir de seient durant el dia i de matalàs durant la nit; els mobles, petits i funcionals, es transporten fàcilment d’una part a l’altra de la casa en funció de les necessitats, i l’espai de rebedor ho és tant per a les persones, per als materials i els subministraments que tingui l’habitatge (en aquest cas, únicament una aixeta d’aigua provinent del dipòsit de la comunitat).

Els acabats de l’habitatge són com els seus habitants: coherents amb la seva funció i sincers amb la seva naturalesa. El paviment és simplement terra apissonada neta de brutícia i les parets tenen el mateix revestiment de fang i palla que en l’exterior. En alguna sala es fan concessions a l’estètica i es pinten les parets de blanc amb un sòcol d’un altre color, normalment verd o blau i, en general, no hi ha elements superflus de decoració. El meu fill, però, encara recorda que l’únic element decoratiu de tota la casa era un pòster del Barça presidint la sala.

Però la manca d’elements decoratius, és a dir sense utilitat, no provoquen pas una sensació de buidor o fredor, al contrari: el gust pels objectes quotidians i les teles de colors llampants i estampats virolats fan que l’interior dels habitatges destil·li vida pertot. De les fantàstiques estores tradicionals a les mantes amb estampats impossibles, de les palanganes de plàstic a l’ul·le que embolcalla la tauleta, de les xilabes amb estampat de tigre als gots de te gravats evidencien que l’habitatge es nodreix d’un món exterior molt menys tradicional on el plàstic “made in China” pugna per desbancar les obres dels artesans.

Dones amazigues tornant del camp

Quan a les 8:45 deixem enrera el doar amb la casa de Fàtima i la seva família en direcció Boulmane Dadés sabem que ha estat una bonica experiència i una oportunitat molt enriquidora per tots nosaltres. Malauradament l’emoció del moment i l’excitació del record s’han esvaït en haver de tornar a Imilchil per la terrorífica carretera i creuar el rierol, que no ha estat menys difícil. L’Mbark ens ha fet parar en un punt on hi ha una fita que indica on arribava la carretera asfaltada fins fa poc i es fa evident l’aïllament i les duríssimes condicions a les quals es veuen sotmesos els habitants de la zona. Estic segura que aquestes penúries i aquesta vida tant difícils els fa ser persones amb una gran fortalesa interior i això es llegeix a la seva cara, als seus ulls: perquè al Marroc la gent et mira als ulls.

Fita al final de l'asfalt fins no fa gaire

 A les 10:00 fem la paradeta obligatòria al llac de Tislit, a tocar d’Imilchil, i escoltem la pertinent història sobre els dos llacs (Tislit i Iseli), una mena de Romeo i Julieta a lo bereber. Fem una “parada tècnica” a l’hotel Izlane d’Imilchil a rentar-nos la cara als lavabos nets i impecables que tenen i, després de compartir unes galetes salades amb en Mohammed, continuem la nostra ruta seguint el curs del Todrà cap al sud.

Llac de Tislit a Imilchil

Aquesta ruta increíble des d’Agoudal a Tinerhir l’hem de repetir algun dia en bicicleta, a una velocitat més adequada al lloc (i a la gent) i fent incontables parades per admirar els fantàstics doars de fang totalment integrats en el seu paisatge. I en aquest art del camuflatge, la població d’Agoudal s’emporta la palma. El meu amic Pablo diu que és el poble més bonic de l’Alt Atles, i no li manca raó.

Agoudal, Alt Atles

Mentre Mbark ha parat la seva furgoneta al voral i s’ha dedicat a parlar amb un pastor, nosaltres en hem quedat dins el nostre cotxe meravellats: en primer pla els camps d’herba de color verd intens ondulats per la brisa, en segon terme Agoudal amb el seu color ocre clar i, en el darrer pla, la muntanya que sembla una prolongació perfecta del poble. Estàvem els quatre en silenci, l’estampa era magnífica.

Però el silenci s’ha esqueixat quan els nens han descovert que el xai de color negre amb les potes blanques que l’Mbark magrejava, i estava essent objecte de regateig, tenia l’objectiu clar de convertir-se en el nostre sopar. Les ovelletes no es mengen!!!!!!! És com el Norit, no ens el podem menjar!!! Finalitzada la negociació sense cap acord, sempre ens quedarà el dubte de si era massa car o si els crits dels nens van fer el seu efecte. Per suposat el pastor els mirava com si fossin d’una altra galàxia.

Les fotografies no faran mai justícia al paisatge entre Aït Hani i Tamtaouchte, entre paisatge llunar i manual de geologia, la carretera serpenteja descendint per les vessants. I en arribar a Tamtaouchte gustosament hauríem parat a dinar en algun dels albergs que hem vist, a tenir molt en compte per a futures incursions, però els plans de l’Mbark eren altres. I des d’aquest punt el riu Todrà es va enfonsant cada vegada més en el terreny i les seves famoses gorges es van fent més i més evidents. El paisatge ocre de les parets de les gorges es magnifica amb el reguitzell d’arbusts de baladre a vessar de flors rosades que acompanyen la llera seca del riu. És infinitament més atractiu arribar a les gorges del Todrà des del nord que no pas des del sud, no hi ha color. Un cop arribats a l’alberg Yasmina, amb tot els ramats de turistes comprant mocadors, hem tirat directament fins un petit alberg abans de Tinerhir on hem dinat en un ambient molt calorós.

Sortir d’Imilchil a 23ºC i arribar a Tinerhir a 41ºC resulta sorprenent, però encara resulta més soprenent comprovar com, tal com diu l’Mbark “a Boulmane s’hi està més fresquet”, en 40 km la temperatura torna a baixar fins als 27ºC. Fem una paradeta a l’hotel “Kasbah Dadés” per fer un bany a la piscina, que estrenem nosaltres, mentre l’Mbark conversa amb uns amics i aprofita per anar a prendre una dutxa a casa seva. A continuació anem a casa de la família Baouti, la casa natal de la Fàtima, on ja ens esperen.

Camí de la casa a Boulmane Dadés

Aquesta és una casa força diferent de la que venim perquè, tot i ser una casa de composició tradicional, es troba en un context urbà i això hi produeix certes diferències. Malgrat que la casa és situada en un barri on totes les contruccions són de fang, en planta baixa i l’entorn tingui els carrers de terra, és evident que la proximitat de la carretera principal que creua Boulmane i que condueix tot el transit de Marrakech fins al sud té molt a veure en les adaptacions que ha sofert l’habitatge i la vida dels seus ocupants. I és que si l’isolament és amic de les tècniques tradicionals, sorgides precisament de les mancances de nous materials, de la dificultat del transport d’aquests i de l’única disponibilitat de tècniques ancestrals, en un context urbà és molt més senzilla l’adquisició de nous materials com el formigó i també resulta fàcil trobar operaris que sàpiguen com treballar-hi.

Així, la casa de la família Baouti, un habitatge tradicional de tàpia, s’ha anat transformant per adaptar-lo a les necessitats d’una família molt gran. El resultat, però, no podem dir que sigui decebedor. El formigó s’hi ha utilitzat de manera molt discreta: reforçant l’estructura per aconseguir un pati cobert de dimensions més grans que l’original i, sobretot, pavimentant-ne l’interior. Disposa l’habitatge, també, de serveis sanitaris que ens han fet la vida una mica més fàcil. Però es tracta d’un habitatge tradicional tant pel continent (l’edificació en si mateixa) com pel contingut (la família i els seus costums) i és un bon exemple de família que va trobant el seu camí en un Marroc que evoluciona però que segueix vivint fidel als seus costums. El subministrament d’aigua corrent conviu amb el forn bereber i els mobils de darrera generació amb connexió a internet conviuen perfectament amb les vetllades a l’aire lliure acompanyades de bona conversa i música de timbals. I tot de manera natural.

El "vigilant"

Després de la calurosa benvinguda, hem segut al pati sobre l’estora on hem pres uns tes. De fet, crec que és el dia de la meva vida que més tes he pres. En aquesta casa, a diferència de l’anterior, hi ha una bona colla de nens d’edats molt diverses, que ens van acompanyant allà on anem tota l’estona, primer una mica allunyats, després al nostre costat i, més tard, participant de tot el que fem. Els nostres fills s’ho han passat bé amb la seva companyia. El que sí que resulta molt curiós, en preguntar quina edat té la canalla, és rebre una resposta evasiva. I és que, segons ens ha explicat l’Mbark, la gent no sap mai quin dia va néixer i, amb una mica de sort, en saben únicament l’any. I en aquesta família de nois, la nostra filla s’ha convertit en la princesa: ha passat per tots els braços de la família, que l’han amanyagat amb tendresa, i ha acabat a la cuina amb totes les noies, com un peixet a dins l’aigua encantada amb tantes atencions. Tenim fotos fantàstiques d’ella amb totes les noies, però prefereixo no publicar-les perquè, tot i que vaig demanar permís per fer les fotos, no tinc el seu permís explícit per fer-les visibles a internet. I cal respectar a tothom, aquesta és una regla d’or.

Pati de la casa

Després d’alimentar a les gallines, les cabres i visitar la vaca de la casa,  la tarda ha acabat amb una sorpresa molt agradable per nosaltres: la visita a una tercera casa, aquesta vegada la casa que té el germà de l’Mbark, un centenar de metres més enllà.

Quan ets turista les oportunitats de veure cases particulars no abunden i poder accedir a aquestes tres cases, on els seus habitants ens han tractat tant bé, ha estat per nosaltres una experiència molt gratificant, tant a nivell personal i familiar com professionalment. I la casa del germà de l’Mbark és la cirereta sobre el deliciós pastís: una tighremt en estat original i amb una conservació prou correcta com per poder-hi veure tots els trets distintius d’aquestes construccions.

Tighremt

 Hem arribat a la casa al mateix temps que la seva propietària, que tornava del camp carregada amb un feix enorme d’herba a l’esquena i acompanyada dels seus dos fills petits, d’uns 3 i 5 anys. Després de les salutacions i les presentacions, ens ha permès de visitar la casa tranquilament.

En realitat hem visitat 2/3 parts de la casa, perquè 1/3 part pertany a una altra família. Però és curiós veure que en l’estructura tradicional de planta quadrada amb 4 torres en els extrems, han construït dues escales i funciona com dos habitatge adossats independents. Si hom es fixa en l’acabat de la façana es pot distingir on acaba cadascuna de les dues propietats. Al voltant de l’escala s’organitzen les diferents sales que actuen com a dormitoris a la planta primera i segona. A la planta baixa hi ha magatzems. Les vistes des de la terrassa superior són espectaculars, allargant-se la vista més enllà de l’oasis fins als altiplans desèrtics.

Esquema en planta de la Tighremt

Dóna la sensació, però, que la família no viu a la casa, sinó que ho fa en unes construccions adosades que hi ha a la planta baixa, on ens serveixen un te després de la visita. El te, el pa recentment tret del forn, l’oli per sucar-lo i les galetes han fet que ens estem una bona estona asseguts a sobre l’estora amb la dona de la casa, aproximadament de la meva edat, i les seves tres criatures petites. Ens hem quedat tots embadalits mirant una sèrie marroquina a la tele i comentant l’habitual absència d’homes a les cases. Molt dura resulta la vida de les dones que queden soles a casa amb els fills, les terres i els animals al seu càrrec mentre el marit es desplaça llargues temporades a treballar a la ciutat o a l’extranger.

Vistes des de la coberta

 En tornar a casa de la família Baouti, i després de fer l’enèssim te de la jornada (jo diria que han estat més de 20…), han aparegut en Mohammed, l’Ismail i els seus amics carregats de timbals i panderetes disposats a fer una mica de gresca al pati abans de sopar.

Ens hem divertit molt i he tornat a demostrar, una vegada més, que el meu sentit del ritme i la meva oída musical són nefastos… El dia ha concluït amb un gran tajine de bou i prunes acompanyats de l’Mbark i el seu amic de l’hotel on ens hem banyat a la piscina. La conversa durant el sopar, un galimatíes: entre el meu marit i jo parlàvem en català, amb l’Mbark en castellà, amb el seu amic en anglès o francès i entre ells dos en amazic… Després d’unes hores de conversa, uns quants acudits i uns jocs de cartes, hem anat a dormir a la sala que ens havien acondicionat per passar la nit.

Gràcies Baoutis!

Entrades ja publicades d'aquest viatge:


H d'Hotels
X de Xauen
F de Fes
M de Malalties
I d'Ifrane
R de Ruta de cedres i llacs
B de Berebers
C de Casa