R de Ruta de cedres i llacs

01/07/2011  Ifrane – Ain Leuh – Khenifra - Azrou

Etapa:           284 km

Acumulats:  2.000 km

Aquesta ha estat una etapa de regal. Segons les previsions que havíem fet abans del viatge, per aquestes dates havíem d’estar a la Vall dels Aït Bou Guemez, la Vall Feliç en diuen alguns, però la malaltia dels nens i el calor sufocant han fet que evitéssim la zona de Beni Mellal i Azilal, coneguda per la calor que hi fa en aquestes dates. Fugint de la caldera de Fes hem decidit d’allargar un dia més la nostra ruta per l’Atles Mig, on s’hi està més fresquet, abans de la nostra cita amb la Mònica a Imilchil.

Gràcies a l’ajuda i les indicacions del nostre amic Pablo,  en aquest dia hem fet una de les rutes més boniques i impressionants que hem fet fins el present al Marroc i que, sense cap mena de dubte, repetirem. Per una guia aproximada de la ruta, a la pagina 275 de la guia Lonely Planet que jo tinc hi ha un requadre titulat “Excursions per la zona d’Azrou” on es fa una descripció d’una part del recorregut. Malgrat això, i si hi ha algú tan curiós com per voler repetir la ruta sencera (que recomano molt i molt) aquí la deixo sobre Google Maps:

Ver Ruta dels Llacs 2011 en un mapa más grande

Després d’una nit de son reparador i d’un bon esmorzar al jardí de la gîte, ens hem disposat a fer una ruta per veure uns quants “fenòmens” locals que reben el nom d’”Aguelmane” o “Dayet”. He buscat la diferència entre ambdós termes, que de vegades hom pot veure que s’utilitzen indistintatment, i el millor que he aconseguit trobar referit al context d’aquesta entrada ha estat:

Dayet: l’entorn geològic i geogràfic a l’est d’Ifrane està constituït per petis turons calcaris (basament) i volcànics que formen entre ells diminutes conques endorreiques, que donen lloc a petits llacs o dayets, essent els més grans el dayet Aoua i el dayet Ifrah. La gènesis dels llacs és molt diversa, des de conductes volcànics col·lapsats i depressions de les colades de lava fins a dolines formades per la descalcificació de la calissa basal. (Font: www.viajarpormarruecos.blogspot.com)

Aguelmane : terme touareg que designa tota reserva natural d’aigua dolça permanent o temporal de dimensions molt variables, des d’una simple làmina d’aigua fins a un llac. Els touaregs diferencien amb una gran precisió, segons el tamany i la seva durada, totes les formes de reserves d’aigua que engloba el terme genèric adjelman : tesâhaq, adjel hok, téwegh, tesaq, anâhogh, tawârd'é i tadjidda. Aquesta riquesa i precisió donen una clara informació sobre el nivell d’interès i d’atenció que les poblacions dels Sahara central tenen per l’aigua. (Font: Wikimazigh)

Amb 26ªC a l’ambient i 1716 km a les nostres espatlles,  hem sortit a les 09:00 h de la gîte del dayet Aoua en direcció a Ifrane, on hem parat en un supermercat per comprar els ingredients del pícnic del dinar. Des del centre d’Ifrane hem sortit per la carretera de Boulemane, passant pel davant del palau que la família reial té a la ciutat. Diuen que és el seu preferit, no m’extranya a jutjar per la seva extensió i pels impressionants jardins que l’envolten...

Us heu fixat mai que, al Marroc, els qui fan auto-stop aixequen el dit índex i no pas el polze ? Com m’agraden aquests detalls…

Les paraules són molt importants (com dir-les, quines escollir i quan fer-ho) i la que millor defineix l’excursió d’avui és: fruició. Amb la sensació que el temps passava lentament i parant esment a cada detall, hem degustat cada nou ingredient que ens ha ofert aquest dia “extra”. Entre prats de muntanya, hem passat per l’estació d’esquí de Mischlifen, situada en les vessants d’un gran cràter i, després de sorprenents boscos de cedres, hem fet una parada al costat del refugi del Club Alpí Francès, que si no està en desús, poc li falta. 

Quina sensació tan extranya ens ha envaït en pensar que el dia abans estàvem a 40ªC a Fes i en 24 hores estàvem plantats davant una caseta de fusta al més pur estil alpí, davant d’una estació d’esquí i rodejats de boscos de cedres (que una ignorant en botànica com jo hauria jurat que eren avets). Realment el Marroc és un país ben singular i sorprenent. Cada vegada que dic que marxo de viatge al Marroc i em pregunten “una altra vegada?” sempre somric i penso que qui diu això no té ni idea de la increíble diversitat que amaga aquest país.

Estació d'esquí de Jbel Hebri: una pista i un remuntador

No podem evitar somriure en veure l’estació d’esquí del Jbel Hebri, la germana pobra de Mischlifen, amb la seva petita pista i el traçat del remuntador com dues cicatrius en un turó, just a l’encreuament amb la carretera de Midelt-Errachidia.

Cedre Goureaud

I  en la següent parada, ja adreçats cap a Azrou, ens hem sorprès una vegada més, però amb una motivació diferent. Es diu del Cedre Goureaud que era el més gran de la zona i abans que morís per una plaga de processionària ja s’havia convertit en una atracció turística, i el que d’ell en queda ho testimonia. Així, com a bons guiris que som, hem posat el meu pobre cotxe per la pista que mena des de la carretera principal fins al que queda de l’arbre monumental. Hem de confessar que el segon motiu que ens portava a aquest indret (però similar en importància pels nens) era veure l’atracció que ha substituït al malograt cedre i que va garantint la supervivència dels propietaris de les paradetes de fòssils i minerals i dels cavalls i dromedaris que s’han instal·lat a la zona: els micos de berberia (es diuen així?). També anàvem advertits que si els caçapropines de les paradetes eren terribles, els micos eren gairebé pitjors. La veritat, no n’hi ha per tant! Sempre acabem pensant que el fet d’anar amb nens tant petits provoca força empatia i ens acaben respectant més del que esperem, almenys les persones, perquè un dels micos gairebé entra dins el nostre cotxe en un descuit. La meva filla encara recorda encantada l’estampa del “mico bebé amb els seus papes”.

Homenatge a una família "molt mona"

Després de desviar-nos un moment a repostar gas-oil a Azrou (7,5 DH/litre) ha començat la part vertaderament màgica de l’excursió i en pocs minuts hem pres en trencall cap a l’oest en direcció a Ain Leuh, seguint l’anomenat “Circuit Touristique des Cedres”.

Entre boscs de cedres impressionants hem oblidat de nou que érem al Marroc, quina sensació parar el cotxe per fer una fotografia del bosc i estar en un silenci total només trencat pels ocells i el vent, un vent fresc que ens confirmava, de nou, que no podia ser veritat que fossim al Marroc. Els boscos ens han impressionat de debò, tant irreals que semblava que sortiria un follet de darrera un arbre en qualsevol moment, eren gairebé boscos d’aquells que només Tim Burton sap crear. Màgics. I dels boscos, en ascendir poc a poc cap a cotes més altes hem arribat als prats de muntanya, gairebé esteparis, on hem circulat a poc a poc i amb l’estómac encongit (de l’emoció… i de l’estat de l’asfalt!).

La sensació de profunditat, de veure l’horitzó més llunyà que mai, és una de les coses que més ens agraden d’aquest país. Sentir-te tant petit, tant insignificant, envoltat d’una natura que domina, que mana i dóna i treu vida al seu voltant. T’oblides de tot quan sents això.

Bosc de cedres proper a Azrou

Prat de muntanya camí d'Ain Leuh

No-transició entre boscos i prats

Aguelmane Afiroulit

Ramats d'ovelles

I en dies així els sentits s’accentuen i hom percep detalls que queden gravats a la ment: veure com canvia la vegetació en pocs metres, sense transicions, sense concessions; l’Aguelmane Afiroulit a uns centenars de metres de la carretera com un miratge més en el dia d’avui o els ramats creuant la carretera en diverses ocasions. Quins records ens emportem avui.

Continuem o ho deixem per avui?

La “carretera” que anàvem seguint surt a prop de Ain Leuh, on hom pot fer dues coses: tirar de nou cap all nord per sortir a la general i acabar la ruto o tirar cap al sud fins a sortir a Khenifra, a uns 60 km. Ens hem inclinat per la segona opció portats per la curiositat de veure les fonts de l’Om Er Ribia, el riu més cabalós del Marroc. I no ens hem equivocat en absolut.

Llac Ouiouane

Se’ns ha fet l’hora de dinar entre paisatges bucòlics i, per afegir una estampa encara més bucòlica, hem decidit de fer un pícnic a la riba del llac Ouiouane. Amb la nostra imprescindible manta a quadres ens hem plantat sota un gran arbre i nosaltres hem descansat mentre els nens es tornaven bojos amb el munt de tortugues que hi ha a la riba.

Mentre dinàvem els nostres entrepans de tonyina improvitzats, plàtans i iogurts, han arribat dues parelles d’americans gairebé a la tercera edat en un cotxe de lloguer preguntant-nos si allò eren les fonts de l’Om Er Ribia. Els hem indicat que estaven a uns 20 km cap al sud i que nosaltres també ens hi dirigíem.

Parking a les fonts de l'Om Er Ribia

Havent arribat al parking de les fonts una estona més tard, ja hem vist que allò ens resultava contradictori, era com veure la pel·lícula després d’haver llegit una bona novel·la: hom hi reconeix allò que té de valor, però cal fer un esforç gran per destriar el gra de la palla. M’explico una mica.

Del naixement d’aquest riu em quedo amb la llum, la frescor del lloc, els manantials, les cascades i la gent gaudint-ho amb molta calma. A part dels turistes americans que havíem trobat feia una estona al Llac Ouiouane, érem els únics extrangers. Aquestes són les imatges que m’he endut a la memòria:

 

 

Tanmateix, malgrat que es tracta d’un lloc que convidaria a seure i passar-hi una estona, ens ha semblat vertaderament massificat de xiringuitos. Tant, que en algun moment gairebé cobrien el curs del riu! Que em perdonin aquells qui hi entenen, però hi ha hagut algun moment que m’ha donat la sensació d’una petita favela… (perdó, perdó!) Està clar que és un important destí de turisme local i, com sempre passa, els recursos s’estan explotant fins l’extenuació. Els recursos i, de vegades, la paciència...

Lavabo bereber?

Nevera improvissada

Densificació

Però sobretot hi ha hagut dues escenes contraposades que resumeixen els nostres sentiments en aquest lloc. En una banda del riu hi havien les dues parelles d’americans banyant-se com si estiguéssin en un parc aquàtic, cridant com uns adolescents, les dues senyores amb uns biquinis minúsculs davant la mirada atònica (i tanmateix respectuosa) de l’altra gent que es banyava i els senyors bevent-se una cervesa cadascun. A l’altra banda del riu, una nena i un ancià remullant els peus, ambdós amb la mirada absent gaudint de la remor de l’aigua. Tot plegat semblava una vinyeta dels passatemps del diari d’aquelles on has de cercar els 7 errors.

I ens ha passat la tarda ràpidament i hem marxat pensant que amb menys gent, menys xiringuitos i més calma, aquest seria un gran lloc.

Carretera de les fonts de l'Om Er Ribia a Khenifra

A 20 km de les fonts hi ha l’Aguelmane Azigza, el darrer dels llacs del dia i uns quilòmetres, i una mica de patiment, més enllà hem arribat a Khenifra, ciutat sense cap mena d’interès aparent i amb 45ªC a les sis de la tarda. Un caldera de la qual hem fugit ràpidament en direcció a Azrou, on hem parat a l’hotel Panorama, ja suficientment criticat en una entrada anterior. I allà, sabeu qui hem trobat? Les dues parelles d'americans, amb els quals hem pogut parlar una bona estona i, fins i tot, recomanar-los l'hostal Gernika de Xaouen.

Entrades ja publicades d'aquest viatge:


H d'Hotels
X de Xauen
F de Fes
M de Malalties
I d'Ifrane
R de Ruta de cedres i llacs
B de Berebers
C de Casa