Marroc amb avis i nens: 07 Chaouen - Azrou

Dia 7      Chaouen - Azrou            

Distància: 399 km

Allotjament: La Perle d'Azrou
Ruta a Google Maps

Chaouen des de l'Av. Ras el Maa

Sempre m'ha agradat la gran diferència que hi ha entre visitar Chaouen al vespre o de bon matí, és com dues ciutats diferents, i això és aplicable a les medines de totes les ciutats marroquines que hem visitat. El bullici, els sorolls, les olors a menjar, la paradeta dels cargols i les llumetes que il·luminen discretament els raconets blaus de la medina al vespre es transformen, passada la nit, en la tímida llum blanca del matí que posa a descobert l'intens blau que banya cada carrer, cada paret i cada porta. Pel matí hi impera la pau, la gent encara dorm o, mig adormida encara, comencen a obrir els seus comerços, les senyores surten a fer les petites compres de queviures i els gats, els vertaders amos i senyors de la ciutat, badallen i s'estiren adonant-se que, potser, ja ha arribat el moment d'anar a fer un tomb i canviar de racó on continuar fent mandra. No perdré aquesta ocasió per dir que, a mi, aquests animalons no em provoquen gaire simpatia, com ja us vaig explicar aquí o aquí. Tanmateix, no es podria dir el mateix de la meva filla, a la que els gats tenen totalment meravellada.

Sabeu que sóc, en certa manera, una mica fetitxista en la manera en què arribo per primera vegada als llocs, us ho vaig explicar en l'inici d'aquesta entrada. Per a mi és important la primera imatge, les primeres sensacions i, ho reconeixo, sóc molt afortunada en aquest aspecte perquè l'atzar m'ha proporcionat magnífiques primeres impressions. Així, malgrat que Chaouen de nit és un plaer, tenia molt clar que volia que els meus pares ho coneguessin a primera hora del matí, tal com ho vam fer nosaltres amb els nens la primera vegada que hi vam anar.

Carrers de la medina de Chaouen a primera hora

A casa, som tots molt matiners, fet que de vegades és una desgràcia i que, d'altres, és una benedicció. Recordo la sensació d'obrir la porta de l'habitació, quan el sol acaricia amb els seus primers raigs els tendals de color blanc i la silueta de les muntanyes es retalla al fons del paisatge. En aquests moments em sento molt afortunada i, si després tot aquest "bonheur" culmina amb el deliciós esmorzar d'aquest allotjament, bingo! Els esmorzars del Dar Dardara us deixaran el llistó tan alt que difícilment es podrà superar i amb l'energia acumulada, tirareu unes quantes hores. Així, amb les piles carregades i la panxa plena, entràvem a Chaouen amb moltes ganes i amb la intenció de fer-hi un passeig per després fer ruta cap a Azrou, el nostre destí final en aquell dia.

 

A Chaouen, si hi aneu amb cotxe, teniu dos llocs on aparcar per visitar la medina: davant de l'hotel Parador al bell mig de la medina i al costat de la plaça Utta el-Hammam o a l'aparcament que hi ha en direcció a Ras-el-Maa i entrar a la medina per la porta de Bab al-Ansar (o Bab Onsar). Aquesta segona és l'opció que més ens agrada. En tots dos aparcaments cal fer un petit pagament al guardià (5dh) que us esperarà amb la seva inconfusible armilla reflectant.

Chaouen es situa en la vessant d'una muntanya i si per alguna cosa es caracteritza, a banda del singular color blau del qual tot està pintat, és per les seves barreres arquitectòniques. Si entreu per la porta de  Bab el Ansar, situada topogràficament en la zona més alta, tot el que baixeu, ho haureu de pujar després. Si hi aneu amb canalla, és un bon moment per deixar el cotxet al cotxe i carregar-los en una motxilla. La primera impressió que tindreu serà el rierol (Ras-el-Maa) que, malgrat que la canalització de les aigües ha fet que desapareixi el salt d'aigua al qual fa referència el seu nom, resulta un indret molt agradable, refrescant i realment concorregut per la població local. S'hi situen els safareigs públics i, si a primera hora és possible veure-hi força senyores fent-hi la bugada, per la tarda es converteix en una zona on les famílies i, sobretot, els joves van a refrescar-s'hi. Hi ha un cafè molt "apanyat" que té una terrassa on fer una paradeta tècnica amb molt bones vistes sobre aquesta zona.

Tan bon punt hem entrat a la medina he vist a la cara dels meus pares que allò seria un èxit: amb els carrers encara sense turistes i les botiguetes a mig obrir s'hi respirava una pau i un silenci que convidava a passejar i veure cada racó, cada porta, cada carreró pintat de blau. Si mirés l'arxiu de fotografies, en la primera hora a Chaouen segur que vam batre rècords. Cal reconèixer que, en certa manera, aquesta vil·la s'ha convertit en una mena de parc temàtic per al turista espanyol principalment  (no en l'extrem d'Asilah, afortunadament) i que aquesta homogeneïtzació cromàtica no és absolutament natural però, tanmateix, pel matí és quan hom hi pot veure la vida quotidiana més enllà dels designis imposats pel reclam turístic. El nostre passeig ens va portar fins a l'accés sud de la plaça Utta el Hammam, on vam parar a fer un te. El despertar de la vida als comerços i les petites botigues de formatges i merceries del barri de Souika van meravellar als meus pares. Després de la pausa-cafè, vam aprofitar per fer força compres de souvenirs que en aquesta ciutat estan a bon preu i s'hi troben cosetes interessants. Les meves compres preferides: el formatge de cabra que hom pot trobar en el carrer principal que descendeix cap al barri de Souika, al sud de la plaça, sabons artesans que venen en una meravellosa botiga situada al nord de la plaça, just davant de l'entrada del famós restaurant Aladdin i els davantals de cotó a ratlles típics de la zona que jo utilitzo com a estovalles. Sempre em penedeixo de no haver comprat més formatge ni més sabons. La sessió de compres va ser tan intensa i tan plaent que sortíem de Chaouen a quarts de dues, després d'unes gairebé quatre hores d'haver-hi entrat. Sé que els meus pares s'han emportat un record molt especial d'aquesta ciutat que, juntament amb Essaouira, són les dues preferides per ells al Marroc (fet en què hi coincideixo). Només al meu pare li va quedar quelcom "al tinter": no va poder tastar els cargols perquè la paradeta obre a les set de la tarda. Crec que és suficient excusa com per tornar-hi, no?

La resta del dia havia de ser funcional: carretera i manta fins a Azrou, on ens esperaven els fantàstics Jérôme i Fàtima a la Perle d'Azrou, un dels nostres allotjaments favorits. Però l'atzar ens va portar una magnífica experiència en forma de dinar. I és en aquest punt on recordo la meva mare i ja començo a riure...

Si ets escrupulós, millor no vagis al Marroc o, almenys, no siguis kamikaze i no vagis a l'aventura. Sempre que he anat sola amb la meva mare he vigilat amb els llocs on la portava a menjar perquè, tot i que sé que mai em diria res, ella patiria. Així, quan ja havíem passat per Ouezzane i eren les tres passades, vam decidir de buscar un lloc on parar a dinar. Les benzineres són sempre una molt bona opció (això ja us ho explico més avall en la secció de Tips) i vam parar en la única d'aquell tram de carretera, que era molt gran i amb força cotxes parats. Situació estàndard: benzinera, cafè amb taules plenes d'homes asseguts mirant el devenir de la carretera i un restaurant. Seiem al restaurant. Ens mirem amb el meu marit i comencem a riure. Canviem a la meva mare de lloc a la taula, just per situar-la d'esquena a la cuina i a les graelles. A tot això, el meu pare com un peix a l'aigua: no es va perdre detall del procés de compra de la carn a la carnisseria, el triturat, la formació de les Keftes (hamburgueses) i la seva cocció a la graella. A aquelles alçades la meva mare ja havia descobert que havíem parat en un lloc "no gaire turístic" i, malgrat els intents dels meus fills per despistar, vaig oferir-li de fer-se un entrepà amb algunes llaunes de tonyina que teníem al cotxe. Tampoc us espanteu, eh! Ni el lloc era brut ni hi passava res desagradable (a excepció dels lavabos...) sinó que simplement tot el procés podria sorprendre a qui no ho hagi vist mai. A més, tinc la teoria que el foc ho mata tot. Doncs no: tinc una mare que és una campiona que mai deixa de sorprendre'm. No només va menjar, sinó que, fins i tot, diria que va menjar amb gust. Ens van servir les keftes amb unes amanides, molt de pa i ho vam acabar amb un te a la menta gegant, fet a la manera del Rif amb un gran got de "cubata" i la menta al seu interior, els millors tes del Marroc. I vam batre el rècord al dinar més barat: 185dh en total.

Arribàvem a Azrou a les 18:30  just per fer recerca d'una llibreria on poguéssim imprimir les targetes d'embarcament i posar a prova els estómacs dels meus fills amb uns gelats que havien patit trencaments de la cadena de congelació diverses vegades. El dia acabava amb un magnífic sopar (sempre diferent, original i amb propductes de la pròpia horta) i una estoneta de lectura al nostre allotjament de capçalera a la zona, una de les zones que més ens agraden al Marroc.

Tips de consells:

• Dinar en ruta: la primera manera de dinar en ruta i sense haver-ho previst consisteix en trobar un lloc a l'atzar on matar la gana i per això, al Marroc exactament igual que a casa nostra, quan vas de ruta i no saps on parar a menjar, els restaurants que hi ha a les benzineres poden ser una bona opció. A la xarxa principal de carreteres hi acostuma a haver grans benzineres (Afriquia, Ziz,...) que sempre estan acompanyades d'un cafè i d'un restaurant. L'oferta acostuma a ser similar en tots ells (tajine, truita, brotxetes, amanides,...) i els preus molt raonables. Personalment, els establiments d'aquest tipus que més m'agraden són aquells que tenen una rengla de tajines que s'estan coent al foc de les brases i que et serveixen just acabats de fer, una delícia amb una mica de pa.

• Dinar "inoblidable" en ruta: una altra manera de dinar en ruta, la que més ens agrada a nosaltres,   és la que prioritza el producte que anem a buscar, perquè sabem que som capaços de dinar molt tard només per trobar-ne, perquè podem desviar-nos força quilòmetres només per menjar-ne, perquè sentim aquesta paraula i ens ve a l'instant una terrible salivera i l'estómac comença a rugir... Sí, senyors, parlo de la Kefta. Per explicar-ho d'una manera molt clara i entenedora la definiríem com a petites hamburgueses de carn picada de vedella que ens faran a la brasa i acompanyarem amb pa, amanida i fil-fil (una mena d'escalivada de pebrot picant). Però és molt més que això, és, de fet, un paradigma. Per què? Perquè representa tot allò que quan algú que ha anat de viatge al Marroc, en tornar, t'explica amb cara de fàstig: "tenen les vaques i els xais penjant d'uns ganxos a l'aire lliure plens de mosques!". Força cert, tanmateix, però que requereix d'algunes precisions. Tenen els animals que han sacrificat fa ben poques hores i que vendran durant el mateix dia perquè, si bé per una qüestió religiosa aquella carn l'endemà es podria considerar en certa manera "corrompuda", realment també cal tenir en compte que la major part de petites carnisseries no tenen neveres ni cambres. El tema de les mosques, no n'hi ha per tant. Però ningú us explicarà el plaer de veure com tallen la carn, la trituren davant teu, la barregen amb ceba i tomàquet i immediatament en fan les hamburgueses i les couen. És un procés que em meravella. Si teniu ocasió, no deixeu escapar l'oportunitat de fer-ho i heu de saber que la comanda es fa al pes, és a dir, que tu demanes un kilo de kefta i ja t'hi inclouran les amanides i el pa sense demanar-ho. La darrera vegada que vaig fixar-me en el preu anava a 110 dh el kilo de kefta. El paradigma i la "Meca" de la kefta és Oued Amlil i està meravellosament explicat al blog del meu amic Pablo, amb qui n'hem compartit moltes, però si us hi fixeu, veureu establiments d'aquesta mena dins de moltes petites poblacions que travessareu en cotxe.

• Despeses, compres o souvenirs:  Per mi la diferència és molt clara. Les
  despeses són allò inevitable com els bitllets d'avió o ferry, els allotjaments, la benzina o els peatges. Les compres són allò necessari un cop ets allà i que et cal anar comprant a mesura que avança el viatge, com el menjar, articles de perfumeria o farmàcia. Els souvenirs són totes les xorrades de les que podries prescindir però "ja que estàs aquí" t'ho compres, hi poses un munt d'espectatives i, probablement, te'n penedeixis només arribar a casa. Ningú com en Jordi Mateo a "Los chicos Shokran" pot explicar millor la definició de "pongo", terme que encaixa perfectament amb el glamourós i afrancesat mot que acostumem a utilitzar els guiris. El que sí hauríem de saber és que, tot i que el regateig està molt estès i sembla imprescindible, hi ha situacions en les quals no és adient. NO es regateja amb el menjar ni amb els articles quotidians (gel de bany, pasta de dents, etc.). Quan parem en un mercat i comprem uns plàtans, uns tomàquets i unes taronges (feu-ho! Estan deliciosos!) no s'ha de regatejar, eh! Amb els souvenirs ja és una altra cosa, via lliure! Traieu el negociant que teniu a dins, calceu-vos el millor somriure i no perdeu mai el bon humor i, probablement, és possible que passeu una bona estona. Sempre que aquesta situació no es repeteixi gaire vegades pot ser divertit, clar, perquè, personalment, em treu de polleguera que cada petita compra m'impliqui invertir-hi mitja hora.  Amb els allotjaments la qüestió és més ambigua, sempre es pot intentar i acostuma a funcionar. Suposo que amb les gran cadenes hoteleres no hi ha res a fer, però no acostumo a freqüentar-les, i menys al Marroc. Acostuma a ser bona idea negociar amb el preu que fan als nens, a ells els pesa menys fer una rebaixa per aquest tema i nosaltres ho agrairem. També cal tenir en compte que si anem en grup, el regateig i un bon preu és gairebé obligatori. Amb molt d'orgull porto el sobrenom de "MontseBooking" quan viatjo amb els meus amics.

Preciosa botiga de sabons a Chaouen

Per altres entrades i consells del mateix viatge: cliqueu aquí