Juliol 2012. El pan desnudo

El pan desnudo
Editorial Montesinos
Origen: Biblioteca pública (difícil de trobar i en un estat lamentable)
Idioma: castellà

Quan un bon amic i gran lector et recomana aquest llibre qualificant-lo de “demoledor”, la seva lectura ha d’esdevenir obligada i imminent, i la sensació en acabar-lo és de cofirmació que es tracta d’una obra trencadora per diversos motius.

Després d’haver llegit en molt poc temps i sense pausa alguns llibres com L’últim patriarca, La civilització... la meva mare!, Una malenconia àrab i El caçador d’estels, fer una ressenya d’aquest llibre m’ha costat més de l’habitual (amb La civilització... la meva mare! encara no sé com posar-m’hi per parlar-ne, de fet...). Però cal fer-ho perquè el seu enfoc del Marroc contemporani no deixa indiferent.


Igual que la majoria dels llibres que abans he citat (exceptuant El caçador d’estels), aquest també explica una història de repressió en primera persona en el Marroc de la segona meitat del segle XX. Aleshores es tracta d’una història més sobre infanteses robades? De cap manera, el que fa especial aquest llibre d’en Chukri és que parla sense embuts de temes encara poc acceptats al seu país. Sexe, misèria, maltracte i mort formen part del paisatge humà de l’infantesa d’aquest autor, les pulsions que l’han transformat en allò que ha esdevingut i, imagino, que és per aquest temes que el llibre encara està inèdit en llengua àrab.

I en què es diferencia, doncs, aquest dels anteriors llibres citats? És purament una qüestió de direccionalitat, de causa-efecte: si en els altres llibres és la societat qui oprimeix i els protagonistes en mostren les conseqüències del seu patiment, de les injustícies rebudes i el camí que emprenen per superar-ho (el masclisme extrem narrat per Najat El Hachmi, l’homosexualiat per Abdellah Taïa, l’analfabetisme i l’aïllament en Driss Chraïbi); Mohamed Chukri ni qüestiona ni s’hi enfronta intel·lectualment, sobreviu en la lluita de l’individu contra allò que s’ha trobat. És un nou enfoc, no pretén canviar la societat, no la qüestiona (si més no abans dels vint anys), el que fa en la seva infantesa i adolescència és lluitar per la seva supervivència buscant-se maneres d’apaivagar la fam del seu estómac i del seu sexe. Però, sobretot, la gran diferència és que el que narra en Chukri no passa en l’intimitat de la llar, sinó que l’acció transcorre al bell mig del carrer, a la vista de tothom, on tothom s’hi podria veure reflexat o identificat.

"Soy un antiguo analfabeto autodidacta que, deseó transmitir a los demás aquello que había aprendido. (..)A la edad de 20 años, tuve la disyuntiva entre convertirme en contrabandista o ir a estudiar árabe y español en El Harache. (...)En mi vida me he enfrentado a tres desafíos: aprender a leer y a escribir, salir de esa clase social denigrada y, por último, sublimar mi vida a través de la escritura. Cuando era más joven, vivía en una choza. Cuando comía, siempre había un ratón delante de mí que pedía algo de comer. Yo era el gran amigo de las cucarachas y de los ratones. Frecuentaba el café Continental de Tetuán. Veía a un hombre que siempre llegaba muy elegante, bien arreglado, y al que todo el mundo saludaba. Yo asistía a la Escuela Normal de Profesores, vivía en una choza pero llevaba pajarita, quería ascender de categoría social. Un día, pregunté la identidad de ese señor. Me respondieron que era Mohammed Sabbag, el escritor más importante de la época. Era un poeta que escribió prosa poética, unos libritos que se leen en dos días. Me dije: si escribiendo cosas así uno se vuelve muy importante en una sociedad, yo también voy a hacerme escritor. Empecé a escribir algo que enseñé a ese señor, que me dijo: “No tienes estilo, pero tienes una buena gramática. Puedes seguir”. Así fue como comencé mi carrera, para adquirir prestigio, subir de categoría. Más tarde, me di cuenta de que la escritura podía ser también una forma de denunciar y protestar contra aquellos que me habían robado la infancia, la adolescencia y parte de mi juventud. Fue únicamente en ese momento cuando mi escritura se volvió comprometida.” (Fragment d’un interessant article titulat “Soy un antiguo analfabeto”)

Interessada per la figura d’aquest autor, he anat a parar a una entrevista a Abdellah Taïa on hi fa referència com un mite de la narrativa contemporània marroquina i que considero molt il·lustrativa per ésser aquest, també, un autor controvertit que ha trencat tabús en la seva societat.



11 comentaris:

  1. Bon dia Bertika!
    No m'acaba de quedar clar si t'ha agradat o no....que no deixa indiferent, que és cruent i impactant crec que queda clar (i sobretot que és trencador i agosarat)... però la meva (pesada) pregunta és.... enganxa? com veus, encara no em decideixo, jeje :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si és del tipus de llibres que tenen la suma "emoció + coneixement", però jo me'l vaig llegir d'una tirada.

      Per mi l'ordre hauria de ser primer la Mernissi (per ésser l'enfoc d'una dona i des de l'àmbit domèstic i personal), després Taïa (home, homosexual i amb una visió molt íntima) i després Chukri, que t'acaba de desmuntar perquè canvia l'enfoc, ensenyant les misèries de la seva societat.

      I no oblidem el llibre de Driss Chraïbi que ens va recomanar en Jordi M., que m'atreveixo a dir que t'agradarà i t'aportarà molt. Un dia d'aquests em poso al dia i els comento.

      He contestat a la pregunta?? De vegades semblo gallega... ;-)

      Elimina
  2. El llibre no és inèdit en àrab. Es va prohibir després de la publicació (el 1982, crec), i l'any 2000 es va començar a reeditar. En àrab, almenys al Marroc, el pots trobar fàcilment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eva,

      Moltes mercès per l'aclariment i per la teva aportació.
      La informació que havia trobat al respecte era aquesta, està bé saber que s'ha reeditat.

      Salutacions!

      Elimina
    2. És que me l'estic llegint, tot just l'he començat... :)

      Tens un bloc d'allò més interessant!

      Elimina
    3. Moltes gràcies pel teu comentari sobre el blog. La veritat és que en teoria escric sobre els viatges que faig amb els meus fills, però per mi els viatges i la literatura són una unió indisoluble, és una manera de viatjar, de preparar els viatges i de recordar-los...

      "El pan desnudo" és una gran llibre. Ja em diràs què t'ha semblat.
      Salutacions!

      Elimina
  3. Tot just ens hem traslladat al Marroc (amb la meua parella, que té feina ací). De fet, encara estem aterrant. Jo hi havia estat per estudiar àrab; només conec una mica el nord, que sembla no tenir res a veure amb Marràqueix i Fes. Però ja tindrem temps d'anar fent viatges, un cop instal·lats.
    Tot just hem començat un bloc que potser et faça gràcia visitar:
    http://unpuntaldhercules.blogspot.com/

    Ja ens anirem llegint!

    ResponElimina
  4. Eva,

    Que gaudiu molt del Marroc, a mi és un país que em fascina i que aprofito qualsevol excusa per visitar. El dia 21 hi torno ;-)

    Us anirem seguint.

    Salutacions!

    ResponElimina
  5. Hola Bertika

    Hace tiempo que no hablamos. Estoy leyendo en este momento esta obra, titulada "El pan a secas" que se reeditó recientemente. Me ha gustado conocer la obra de Mohamed Chukri. Me parece un escritor muy honesto, me gusta.

    En particular, me llama la atencion su "desmontaje" de Paul Bowles. Sabes que me gusta mucho Bowles como narrador pero como persona o personaje público siempre me suscitó prejuicios porque le había puesto la etiqueta de snob y pseudoaventurero (yo pensaba que injustamente) a el y a su panda de amigos de Tanger. Me caian gordos. Me sorprendió que curiosamente Chukri confirmara mi percepción cuando habla de "extranjeros venían a Tánger ‘como quien va a ver saltar a un mono de árbol en árbol’".

    No me puedo resistir a transcribir este párrafo de Chukri sobre Paul Bowles: "Él vino aquí en busca de un Marruecos naif. Le hubiera gustado que Marruecos siguiera como en los años treinta. Bowles no amaba a los marroquíes, amaba a su propio Marruecos. Casi todos esos extranjeros de la época dorada de Tánger venían aquí en busca de exotismo y placeres, para fumar quif y hash, para tener chicas, chicos… Yo no estoy en contra de esa gente, pero a mí no me dieron la oportunidad de vivir como ellos. Lo malo era vivir en el otro lado. Lo malo era la humillación de los que vivíamos en el otro lado. A mí también me hubiera gustado vivir esa buena vida. Pero la buena vida de esa gente era a costa de aplastar a los demás. Y aplastar a los demás es algo primitivo, ¿entiendes?"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta,

      Cuanto tiempo...

      Coincido plenamente en tu opinión sobre el "desmontaje" de Paul Bowles, a quien literariamente también admiro pero que en su faceta personal creo que, en mi opinión, dejó mucho que desear. Estraordinario me pareció el libro "Paul Bowles, el recluso de Tánger" también de Chukri, sin duda te lo recomiendo. Habla de "ése" Bowles que menos nos gusta y de su curiosa relación de pareja y amistades. Chukri, en ese libro, dice que "ha matado a su segundo padre". Ya me dirás...

      Un abrazo!

      Elimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...