Samarcanda
Amin Maalouf
Editorial Proa
Idioma: Català
Origen: Biblioteca Püblica
Ara només espero que arribi a la biblioteca l'exemplar de "El periple de Baldassare" que, tal com m'ha recomanat Lux Lisbon, una autèntica enamorada d'aquest autor, sembla ser el següent llibre que he de llegir...
Amin Maalouf
Editorial Proa
Idioma: Català
Origen: Biblioteca Püblica
Aquest llibre ha aparegut en un moment equivocat de la meva vida, com quan vols
dinar un entrepà perquè no tens més temps i acabes en un fantastic restaurant
on es mima fins el darrer detall i tu, tanmateix, només fas que mirar el rellotge
sense gaudir realment de la delicadesa i exquisitesa del que s’hi ofereix.
Animada per les recomanacions d’un parell d’amics, aquest ha estat el
primer llibre que llegeixo d’aquest autor, amb unes grans expectatives creades
i animada per les fantàstiques imatges de la plaça del Registan fetes per una blocaire a la que segueixo
habitualment en un recent viatge, magníficament relatat i que produeix una enveja immensa (de la sana, eh!).
El Registán Foto: Marta Leonor Vidal Origen: El Diwan 2010 |
“Samarcanda és el rostre més bell que la terra hagi pogut
oferir mai al Sol.” (p.12)
“És un inèdit plaer deambular per una ciutat desconeguda,
amb els ulls oberts a les mil i una pinzellades de la jornada moribunda” (p.15)
“Miro a tot arreu. Al voltant del Reghistan s’alcen tres
monuments, tres conjunts gegantins: torres, cúpules, pòrtics i altres parets
totalment guarnides de minuciosos mosaics i d’arabescs amb reflexos d’or,
ametista i de turquesa. I laborioses inscripcions. Tot continua sent majestuós,
però les torres estan inclinades, les cúpules esventrades i les fatxades
escrostonades, brutes i erosionades pel temps, pel vent i pels segles
d’indiferència; cap mirada s’eleva envers aquests monuments, autèntics colosos
altius, superbs i ignorats: un teatre grandiós per a una obra insignificant.”
(p.332)
“Sap que tot el que hi havia en aquella època ha estat
destuït? Com si fos per una maledicció. Les muralles, els palaus, els horts,
els jardins, les canalitzacions, els llocs de culte, els llibres, els
principals objectes d’art... Els monuments que avui admirem van ser construïts
més tard per Tamerlà i els seus descendents; tenen menys de cinc-cents anys.”
(p.333)
Però més enllà de les grans expectatives posades en aquest llibre, em sap
greu reconèixer que m’ha costat molt entrar-hi; em sap greu no haver-lo pogut
devorar amb avidesa però, sobretot, em sap greu no haver arribat a
entusiasmar-me. Ja ho he dit, quin descans!
Tanmateix, vist amb una certa perspectiva i mentre repasso les anotacions
que vaig prendre mentre llegia el llibre, me n’adono que he extret un munt de
cites precioses i valuoses del seu interior, d’una filosofia d’entendre el món
per part de l’autor que va molt més enllà de l’argument i dels seus
personatges.
El jutge Abu Taher a Omar Khayyam:
“El dia que podràs expressar tot el que penses, els
descendents dels teus descendents hauran tingut temps d’envellir. Ens trobem en
l’època del secret i de la por; has de tenir dues cares, una per ensenyar a la
multitud i l’altra per a tu mateix i per al Creador. Si vols conservar els
ulls, les orelles i la llengua, oblida que tens ulls, orelles i llengua.”
(p.27)
“Si una causa us sedueix, com és ara aixecar un imperi o
preparar el regne de l’imam, no dubteu a matar per fer-la triomfar. Per a mi,
les causes que maten deixen de seduir-me. Per molt bonica que hagi pogut
semblar-me, als meus ulls es torna lletja, es degrada i s’envileix. NO HI HA
CAP CAUSA JUSTA QUAN ESTÀ UNIDA A LA MORT.” (p.137)
He de reconèixer que m’han apasionat alguns dels personatges del llibre,
tant atemporals que hom podria trobar-hi imatges especulars en la realitat
actual. I és que la història de com Hassan Sabbah esdevé el creador de la
“secta dels assassins” en defensa de la puresa i la veritat (la seva, clar)
mentre Omar Khayyam es dedica a lloar i viure en un carpe diem constant, m’ha
semblat magnífica, actual i molt evocadora.
“Ha llegit a la introducció (...) a les Rubaïyat la
història de tres amics, Nizam el-Molk, Hassan Sabbah i Omar Khayyam? Són uns
personatges molt diferents, però cada un representa un aspecte etern de
l’esperit persa. JO de vegades tinc la impressió de ser tots tres alhora. Com
Nizam el-Molk, aspiro a crear un gran estat musulmà, encara que fos dirigit per
un insuportable soldà turc. Com Hassan Sabbah, sembro la subversió per totes
les terres de l’Islam i tinc deixebles que em segueixen fins la mort... Com
Khayyam, aprofito les poques alegries del moment present i escric versos sobre
el vi, el qui el serveix, la taverna o l’estimada; i igual que ell, desconfio
dels falsos devots.” (p.221)
I res pot ser més actual que la cita següent, que sembla treta d’un
telenotícies o d’algun assaig sobre la ciutació més actual al mitjà orient:
“Quina imatge tenen els perses d’avui dia de les nacions
cristianes? (...) Què són els cristians que han tractat fins ara? Estafadors,
fanfarrons, descreguts i cafres. Quina idea vol que tinguin de nosaltres? Quin
món hem de compartir? No els podem proposar cap més alternativa que la de ser
els nostres esclaus o els nostres enemics? No poden ser els nostres companys,
els nostres iguals? Per sort, encara hi ha algun persa que continua creient en
nosaltres i en els nostres valors, però, quant de temps podran encara fer
callar els milers de veus que assimilen els europeus al dimoni?” (p.362)
I com a curiositat, destaco les dues següents cites que, com més les
llegeixo, més increíbles les trobo, l’una per la seva cruesa i l’altra per la
seva gran càrrega de veritat:
“Càncer, càncer, cancer – va repetir com una imprecació –
Els metges dels temps passats atribuïen totes les malalties a les conjuncions
dels astres, però només el càncer ha conservat, en totes les llengües, el seu
nom astrològic. Continua produïnt autèntica feredat.” (p.255)
“Els viatgers dels nostres dies van massa apressats,
volen arribar de pressa i sigui com sigui, però no és només el final del camí
el que importa. A cada etapa s’arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir
una cara amagada del nostre planeta, n’hi ha prou de mirar, desitjar, creure o
estimar.” (p.274)
Haurem de posar remei a això i hauràs de llegir alguna altra cosa abans de l'últim de Maaluf ... que s'esperi! top secret
ResponEliminaA mi particularment, Samarcanda em va agradar molt, pot ser i com expliques, el moment en que el vaig llegir, que coincidia amb el meu primer viatge a aquesta ciutat, que tenia i que segueixo tenint mitificada. Crec que és un gran llibre, Maaluf té el llistó molt alt.
Ja t'explicaré ...
Hola Jordi,
EliminaEspero impacient les teves recomanacions. El llibre que em vas recomanar de Driss Chraïbi el vaig llegir de seguida i, encara que no n'hagi fet ressenya (per manca de temps o de concentració, mandra o el que sigui) em va agradar molt perquè, tal com em vas dir, parlava del mateix que Najat el Hachmi, però molt més ben argumentat.
Hauré de reservar-me la re-lectura de Samarcanda per quan em pugui permetre d'anar-hi...
Espero impacient i t'ho agraeixo per endavant. Darrerament només llegeixo el que em recomanen, no dóno abast, per sort ;-)
I pensar que ara hauria de ser a Amtoudi... snif, snif...
A mi "Le Périple de Baldassare" també em va agradar moltíssim. Però s'ha de llegir amb calma, crec jo.
ResponEliminaHola Eva,
EliminaDoncs calma, ara mateix, no és precisament l'estat que em defineix... Valdrà més que l'aplaci una temporadeta. Moltes mercès pel consell i pel comentari.
M'ha encantat la teva fresca sinceritat sobre el què t'ha despertat aquest llibre, o més ben dit, li ha mancat de despertar en tu (ara recordo allò que em deies un dia sobre els llibres que t'emocionen i t'emportes en el record, i sobre aquells altres que, malgrat aporten molt de coneixement, no t'atrapen del tot...)
ResponEliminaNo obstant, veig que has aconseguit treure suc a la saviesa de Maalouf, que amb les seves novel·les esdevé un autor universal, d'aquí la seva absoluta actualitat....
Et recomano, potser en un altre moment, que en tastis d'altres, prova de trobar un que si et conmogui...el Periple de Bladassarre i Lleó l'Africà, són una aposta força segura...
Per cert, molt trist, però segueixo amb Mernissi, em queden unes poques pàgines encara...ja em vas avisar que li falta "aquella emoció" (em provoca algun somriure ple de tendresa, aixo si, però no m'enganxa d'aquella manera que t'oblides d'on estàs), però per contra, tenies raó amb el tema del "coneixement", n'aporta molt, i suposo que aquest és prou valor per si mateix, aquesta aproximació cultural tan ben estructurada....
Et segueixo, aviat em tocarà una nova lectura :)
Una abraçada
Hola Lux,
EliminaM'alegra que hagis entès el meu missatge. Efectivament aplaçaré a Maalouf per un altre moment de la meva vida en el qual tingui més calma, no els vull malbaratar ara mateix.
Pel que comentes de la Mernissi, t'entenc perfectament. No t'enganxa, però el coneixement que n'extreus ja és motiu suficient per no abandonar-lo. Ànims. A mi darrerament m'acompanya molt sovint aquesta sensació.
M'he procurat un de la Maruja Torres per distreure'm i tornar a emprendre amb més ganes.
Nova lectura? Et recomano alguna cosa en la línia? Has tastat "Seduccions de Marràqueix" de Josep Piera.... Exquisit.
Una abraçada!
Més coses:
EliminaHas tastat "La casa de la araña" de Bowles...?
I en un format molt diferent, i allunyant-nos una mica del Marroc, també et proposo "Taxi" de Khaled Al-Khamisi, genial per portar al bolso i llegir a estones. És un anecdotari de trajectes de taxi a El Caire... No té desperdici...
Una altra abraçada!
Me lo apunto. Samarkanda es uno de los lugares del mundo que más me encantaría conocer......
ResponEliminaAi.... a mi también...
EliminaUn abrazo!