Agost 2012. Mi Marruecos

MI MARRUECOS
Abdellah Taïa
Ed. Cabaret Voltaire
Idioma: Castellà
Origen: Biblioteca pública

“Al llegar a París me vino todo el regusto de Marruecos a la boca, así que tenía que escupirlo. Escupir ese gusto de Mi Marruecos, esas imagenes que luego perdería, tras mi estadía europea, porque sabía que iba a vivir cosas muy duras en París que me harían olvidar aquel Marruecos, Mi Marruecos de entonces.” (p. 196)

Llegir aquest llibre ha estat com sentir les confessions d’un amic tot prenent un te a la menta. Intimista com és habitual, Abdellah Taïa en aquest llibre recorda i divaga sobre la seva infantesa i adolescència, sobre sentiments i emocions passats guiat per la necessitat de posar-ho negre sobre blanc abans que la seva nova vida a Europa no n’esvaeixi la seva essència. Les obsessions, l’opressió, la tristesa, els temors i les emocions estan narrades amb una senzillesa sorprenent que aconsegueix fer-me llegir els llibres de Taïa pràcticament d’una tirada.

“Creo que en Marruecos se tiene miedo al amor. Nunca se expresan directamente los sentimientos. Sin embargo la ternura es algo omnipresente. “(p. 32)

Malgrat que he llegit el llibre amb avidesa i el balanç és molt positiu, he de confessar que hi ha hagut tres moments del llibre que realment m’han copsat: quan parla de Chukri com qui el va veure neixer com a autor, quan narra la seva admiració/obsessió per Paul Bowles i, sobretot, l’entrevista que la traductora del llibre va fer a l’autor a casa seva a París.

“Así que en medio de un tórrido verano como hacía tiempo que no se conocía en Marruecos, me adentré en el mundo de Chukri, franqueé el umbral de su vida. Maravillado. Compadecido. Mis ojos devoraban sus palabras, mi cerebro gravaba sus imágenes, sus personajes. (...) Esa novela me dejó literalmente tocado. Marcado. Herido. Puede que cambiado. Y desde ése día habita en mí. Pienso mucho en él. Me alimentó. Me vio nacer literariamente. “(p.122)

“Hay seres que nos acompañan de lejos en nuestra vida, grácias a su espíritu, a sus obras. Paul Bowles forma parte de ellos, para mí. Bowles me obsesiona desde que los escritores ocupan un lugar importante en mi vida cotidiana. Hice con Bowles como suelo hacer cuando me gusta la obra de un escritor, no lo leo todo de golpe, prefiero prolongar el placer.” (p. 133)

Reconeixo que a mi em passa una mica el mateix, hi ha autors que els vaig recuperant cada cert temps, que sempre tinc en ment quina serà la propera obra que en llegiré. És una manera més de mantenir la il·lusió per la lectura.

I reconeixo que, en el cas d’aquest autor, ja tinc una lleugera idea de quin serà el proper llibre que atacaré. Però serà més endavant.