Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres Orient Mitjà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres Orient Mitjà. Mostrar tots els missatges

Maig 2014: La piedra de la paciencia

LA PIEDRA DE LA PACIENCIA
Autor: Atiq Rahimi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Siruela Nuevos tiempos
Origen: Regal 38è. Aniversari


Sóc una noia molt aplicada i quan algú amb criteri contrastat em regala un llibre, em falta temps per llegir-lo. Les escasses 150 pàgines d'aquest breu llibre, devorat en algunes estones d'un cap de setmana, perduraran a la memòria durant molt de temps. Així, no és d'estranyar que el seu autor, l'afgà Atiq Rahimi, vagi  guanyar el Premi Goncourt l'any 2008 amb aquesta obra i que, un temps més tard, ell mateix dirigís la versió cinematogràfica (que encara no he vist).

En el marc d'un conflicte armat situat en algun país de l'Orient Mitjà aquest llibre dóna veu a una dona oprimida, angoixada i casada amb un home del qual s'ha de fer càrrec després d'un accident. Aquesta, sota l'al·legoria de la llegenda afgana de "la pedra de la paciència" (sangue sabur en persa) obre el seu cor i manifesta els seus somnis, desitjos i sentiments en veu alta. La pedra, a la llegenda, acaba explotant per l'acumulació de tants sentiments i pensaments en el seu interior.

Aquest llibre parla de por, d'opressió, de crueltat, de dominació i d'odi però, sobretot, és una exaltació del valor de la paraula, de l'alienació a la qual han estat sotmeses (i estan encara) moltes dones al món. A aquestes dones se'ls impedeix la comunicació transformant-les en objectes i se'ls aplica la més cruel de les privacions negant, no només el diàleg, si no una cosa tan elemental com el dret a parlar i a mostrar-se. Fascinants m'han semblat els raonaments de la protagonista sobre l'esdevenir de la seva vida fins abans d'engendrar a les seves filles, un terrible síndrome d'Estocolm causat pel pànic i el més humà dels impulsos, l'instint de supervivència. L'opressió, els fanatismes i la intolerància explosionen en l'interior de la protegonista.

"En fin, imagina, estar prometida durante casi un año, y casada durante tres años con un hombre ausente, ¡está claro! Yo vivía con tu nombre. Ni siquiera te había visto, oído, tocado antes. Tenía miedo, miedo de todo, de ti, de la cama, de la sangre. Y al mismo tiempo era un miedo que me gustaba. Seguro que conoces esa clase de miedo que no te aleja de tu deseo, al contrario, te excita, te da alas, aunque temas quemarte. Ése era el tipo de miedo que yo tenía."

A partir del moment en què la protagonista entén que la seva situació ha donat un gir de 180º i que és ella qui té les regnes és quan la cruesa de les seves experiències aflora a la superfície. Quin magnífic retrat d'aquesta societat ofereix l'autor a partir de la vista dels talibans, quan li roben el seu Alcorà creient-la una prostituta i ella sent, de sobte, que té en el seu poder una arma amb la qual lluitar: el seu cos.

"Los hombres como él tienen miedo de las putas. ¿Y sabes por qué? Voy a decírtelo, mi sangue subur: cuando os folláis a una puta, ya no domináis su cuerpo. No es más que un intercambio. Vosotros le dais dinero, ella os da placer. Y puedo asegurarte que a menudo es ella quien os domina. Es ella quien os folla."

Tanmateix, el final del llibre, en la meva opinió, no és un final digne de la resta de pàgines que el precedeixen. Aquesta darrera dominació m'ha semblat innecessària aquesta última dominació. Passi el que passi, faci el que ella faci, al final ell sempre sortirà guanyant o, com a mínim, ella sortirà perdent. Sóc massa racional per creure que una persona després de tres setmanes en estat vegetatiu tingui forces per fer res, massa racional per no veure que aquest final és una picada d'ullet a la desesperació de la situació de la dona en aquests països on, facin el que facin i per inversemblant que sembli, elles sempre tenen més opcions de sortir perdent.


Queden, però, les paraules de denúncia de la protagonista, un necessari crit a la llibertat i a la tolerància.

#socelquellegeixo

Abril 2016: Persèpolis

PERSÈPOLIS
Autora: Marjane Satrapi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Norma Editorial
Origen: Regal 40è. Aniversari


"En un món amb tant poques dones dibuixants com és el del còmic, i un país dominat pel masclisme com és Iran, l'aparició d'una autora d'esperit rebel fa de Marjane Satrapi un personatge singular. Però la vertadera raó per la que ha omplert portades a tot el món i ha arribat tant amunt ha estat aconseguir que una obra com Persèpolis transcendeixi la societat mateixa, trenqui totes les fronteres i es converteixi en un símbol de la tolerància i la llibertat." (Epíleg del llibre)

Diu que "qui té un amic té un tresor" i jo afegeixo que qui té amics que li regalin bons llibres, és doblement afortunat, i aquest és el meu cas. Quan aquest llibre va caure a les nostres mans com a regal d'aniversari ens va sobtar, en fullejar-lo inicialment, que es tractés d'un còmic (novel·la gràfica segons els entesos), un gènere al qual no havíem tornat des de la nostra adolescència. Això em va esperonar a començar-lo ràpidament, tant ràpidament que es va fondre a les meves mans en quatre estones perquè, amb el seu grafisme senzill, net, efectiu i sense floritures innecessàries, es tracta d'un llibre de lectura amena, apassionant i adictiva. Iran, país on s'inicia l'acció del llibre, un destí del qual he llegit i escoltat coses meravelloses (sobretot aquí i aquí), era, per mi, un grandíssim desconegut.

Sóc el que llegeixo: llibres Orient Mitjà

Un petit recull dels llibres que he anat llegint darrerament amb temàtica centrada o situada a l'Orient Mitjà. Tots molt recomanables, com no! Podeu clicar sobre la portada per veure'n una petita ressenya.


         

     

   






Abril 2013: Lleó l'Africà


LÉON L'AFRICAIN
Amin Maalouf
Livre de poche jeunesse
Idioma: Francès
Orígen FNAC

“Sóc fill del  camí, la meva patria es caravana i la meva vida la més inesperada de les travessies.” (p.10)

No puc evitar iniciar aquesta ressenya amb la més famosa de les cites d’aquest llibre, que ha resultat un punt d’inflexió interessant a la meva “vida literària”. La meva primera lectura d’Amin Maalouf va ser amb Samarcanda fa uns mesos, llibre que no va arribar en el moment correcte de la meva vida i que no vaig gaudir com li pertocava. Tanmateix, alguns dels qui m’envolten em deien que no desistís, que simplement no era el moment, però que havia de reprendre aquest autor en una millor ocasió. Em coneixen, saben que sóc tossuda en extrem i que, simplement, calia esperar la motivació adequada. Aquesta va arribar una mica per atzar en un passeig per l’FNAC amb el meu fill:  buscava un llibre de lectura en francès (je serai déboutante longtemps...) i va aparèixer per casualitat a les meves mans. Us puc garantir que no va ser el grafisme de la portada el que em va captivar, ja que aquesta coberta horrorosa és l’únic que puc criticar del llibre.

Octubre 2012. Samarcanda

Samarcanda
Amin Maalouf
Editorial Proa
Idioma: Català
Origen: Biblioteca Püblica


Aquest llibre ha aparegut en un moment equivocat de la meva vida, com quan vols dinar un entrepà perquè no tens més temps i acabes en un fantastic restaurant on es mima fins el darrer detall i tu, tanmateix, només fas que mirar el rellotge sense gaudir realment de la delicadesa i exquisitesa del que s’hi ofereix.

Animada per les recomanacions d’un parell d’amics, aquest ha estat el primer llibre que llegeixo d’aquest autor, amb unes grans expectatives creades i animada per les fantàstiques imatges de la plaça del Registan fetes per una blocaire a la que segueixo habitualment en un recent viatge, magníficament relatat i que produeix una enveja immensa (de la sana, eh!).

El Registán
Foto: Marta Leonor Vidal
Origen: El Diwan 2010
“Samarcanda és el rostre més bell que la terra hagi pogut oferir mai al Sol.” (p.12)

“És un inèdit plaer deambular per una ciutat desconeguda, amb els ulls oberts a les mil i una pinzellades de la jornada moribunda” (p.15)

“Miro a tot arreu. Al voltant del Reghistan s’alcen tres monuments, tres conjunts gegantins: torres, cúpules, pòrtics i altres parets totalment guarnides de minuciosos mosaics i d’arabescs amb reflexos d’or, ametista i de turquesa. I laborioses inscripcions. Tot continua sent majestuós, però les torres estan inclinades, les cúpules esventrades i les fatxades escrostonades, brutes i erosionades pel temps, pel vent i pels segles d’indiferència; cap mirada s’eleva envers aquests monuments, autèntics colosos altius, superbs i ignorats: un teatre grandiós per a una obra insignificant.” (p.332)

“Sap que tot el que hi havia en aquella època ha estat destuït? Com si fos per una maledicció. Les muralles, els palaus, els horts, els jardins, les canalitzacions, els llocs de culte, els llibres, els principals objectes d’art... Els monuments que avui admirem van ser construïts més tard per Tamerlà i els seus descendents; tenen menys de cinc-cents anys.” (p.333)

Però més enllà de les grans expectatives posades en aquest llibre, em sap greu reconèixer que m’ha costat molt entrar-hi; em sap greu no haver-lo pogut devorar amb avidesa però, sobretot, em sap greu no haver arribat a entusiasmar-me. Ja ho he dit, quin descans!

Tanmateix, vist amb una certa perspectiva i mentre repasso les anotacions que vaig prendre mentre llegia el llibre, me n’adono que he extret un munt de cites precioses i valuoses del seu interior, d’una filosofia d’entendre el món per part de l’autor que va molt més enllà de l’argument i dels seus personatges.

El jutge Abu Taher a Omar Khayyam:
“El dia que podràs expressar tot el que penses, els descendents dels teus descendents hauran tingut temps d’envellir. Ens trobem en l’època del secret i de la por; has de tenir dues cares, una per ensenyar a la multitud i l’altra per a tu mateix i per al Creador. Si vols conservar els ulls, les orelles i la llengua, oblida que tens ulls, orelles i llengua.” (p.27)

“Si una causa us sedueix, com és ara aixecar un imperi o preparar el regne de l’imam, no dubteu a matar per fer-la triomfar. Per a mi, les causes que maten deixen de seduir-me. Per molt bonica que hagi pogut semblar-me, als meus ulls es torna lletja, es degrada i s’envileix. NO HI HA CAP CAUSA JUSTA QUAN ESTÀ UNIDA A LA MORT.” (p.137)

He de reconèixer que m’han apasionat alguns dels personatges del llibre, tant atemporals que hom podria trobar-hi imatges especulars en la realitat actual. I és que la història de com Hassan Sabbah esdevé el creador de la “secta dels assassins” en defensa de la puresa i la veritat (la seva, clar) mentre Omar Khayyam es dedica a lloar i viure en un carpe diem constant, m’ha semblat magnífica, actual i molt evocadora.

“Ha llegit a la introducció (...) a les Rubaïyat la història de tres amics, Nizam el-Molk, Hassan Sabbah i Omar Khayyam? Són uns personatges molt diferents, però cada un representa un aspecte etern de l’esperit persa. JO de vegades tinc la impressió de ser tots tres alhora. Com Nizam el-Molk, aspiro a crear un gran estat musulmà, encara que fos dirigit per un insuportable soldà turc. Com Hassan Sabbah, sembro la subversió per totes les terres de l’Islam i tinc deixebles que em segueixen fins la mort... Com Khayyam, aprofito les poques alegries del moment present i escric versos sobre el vi, el qui el serveix, la taverna o l’estimada; i igual que ell, desconfio dels falsos devots.” (p.221)

I res pot ser més actual que la cita següent, que sembla treta d’un telenotícies o d’algun assaig sobre la ciutació més actual al mitjà orient:

“Quina imatge tenen els perses d’avui dia de les nacions cristianes? (...) Què són els cristians que han tractat fins ara? Estafadors, fanfarrons, descreguts i cafres. Quina idea vol que tinguin de nosaltres? Quin món hem de compartir? No els podem proposar cap més alternativa que la de ser els nostres esclaus o els nostres enemics? No poden ser els nostres companys, els nostres iguals? Per sort, encara hi ha algun persa que continua creient en nosaltres i en els nostres valors, però, quant de temps podran encara fer callar els milers de veus que assimilen els europeus al dimoni?” (p.362)

I com a curiositat, destaco les dues següents cites que, com més les llegeixo, més increíbles les trobo, l’una per la seva cruesa i l’altra per la seva gran càrrega de veritat:

“Càncer, càncer, cancer – va repetir com una imprecació – Els metges dels temps passats atribuïen totes les malalties a les conjuncions dels astres, però només el càncer ha conservat, en totes les llengües, el seu nom astrològic. Continua produïnt autèntica feredat.” (p.255)

“Els viatgers dels nostres dies van massa apressats, volen arribar de pressa i sigui com sigui, però no és només el final del camí el que importa. A cada etapa s’arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara amagada del nostre planeta, n’hi ha prou de mirar, desitjar, creure o estimar.” (p.274)

Ara només espero que arribi a la biblioteca l'exemplar de "El periple de Baldassare" que, tal com m'ha recomanat Lux Lisbon, una autèntica enamorada d'aquest autor, sembla ser el següent llibre que he de llegir...

Juliol 2012. El caçador d'estels


El caçador d'estels
(en castellà: Cometas en el cielo)
Khaled Hosseini
Amterdam - DeBolsillo
Origen: Fnac (regal dia de la mare)
Idioma: Català

Feia anys que un llibre no m'emocionava fins a aquest nivell, per tant, la meva primera frase d'aquesta ressenya és per agrair-li a Lux Lisbon que em recomanés aquest llibre fa uns mesos, el qual passarà a formar part de l'Olimp dels meus llibres preferits. És un d'aquells llibres que perduren en el record, com les olors de la nostra infantesa o les aromes que ens transporten a indrets llunyans.


Gener 2011. Per terres d'Al·là

PER TERRES D'AL·LÀ. Viatge a l'altra riba de la mediterrània
Gabriel Pernau
Col. Ulyssus
Ed. Brau
Origen: Biblioteca pública

El periodista autor d’aquest llibre es proposa seguir “l’altra costa mediterrània” en bicicleta, des de Tànger fins a Istanbul amb una idea massa formada de com havien d’anar les coses, com ell mateix diu. Poc a poc i amb molts quilòmetres a l’esquena tot buscant els trets característics dels habitants d’aquest països costaners, l’autor ens diu: “Viatges amb el propòsit de no modificar ni influir en la gent i acabes descobrint que tots els teus intents per no deixar petjada són en va”. (p.187)

Aleshores es pregunta què impulsa a l’home a afrontar desafiaments que li poden costar la vida. ¿Els diners?, ¿la fama?, ¿l’afany de superació? Alguna cosa més hi deu haver. Pot ser que sigui la vida mateixa, l’ànsia de viure i gaudir cada segon que ens ha estat concedit. D’aquesta manera, en arribar al final del camí, podem concloure que vam intentar ser nosaltres mateixos i aprofitar cada instant com si fos l’últim. Tot plegat, però, són frivolitats de rics. Als països pobres, la gent prou feina té a sobreviure. (p.231)

Les respostes van succeïnt-se en el llarg camí que va, no sense dificultats. M’he adonat que no he copiat cap cita sobre el Marroc, d’absorta que estava en la lectura, però adjunto les cites que m’han cridat l’atenció de cada país que recorre.

Algèria

Em pregunto per què els àrabs són tan tancats i poc curiosos. ¿Què se n’ha fet del poble que va aprendre els secrets de l’agricultura i el plaer per la bona vida a Síria?, ¿on és la cultura que va aixecar l’Alhambra o la mesquita de Córdoba?, ¿on és la civilització que va recuperar els grans pensadors clàssics, que va innovar en ciències i arts, que va conquerir nous móns amb el pes de la cultura i no sols amb el tall de les armes? ¿No en queda res de tot això? Em resisteixo a creure-ho. (p. 111)

Egipte

En arribar a Cairo, la ciutat de la qual es va enamorar Terenci Moix, la descriu magistralment: “Els autobusos no s’aturen i en poca estona sóc testimoni d’escenes inversemblants com la que protagonitza una dona disposada a immolar-se, que se situa enmig de la trajectòria d’un vehicle, braços enlaire per obligar el conductor a parar. (…) Les ancianes practiquen els cent metres llisos i els coixos arrenquen a córrer, com si el bastó fos una tercera cama, fins que arriben a l’altura de l’autobús i una mà salvadora els estira cap a l’interior. Afegeixi’s a aquesta imatge conductors que surten d’un col•lapse fent marxa enrera, pressumptes suïcides que, amb un nen a coll, creuen un pas elevat de quatre carrils on se circula a alta velocitat, executius que es posen a caminar entre els cotxes amb la vista perduda mentre parlen pel mobil o la sintonia constant de centenars de clàxons que sonen alhora, i s’obtindrà un quadre aproximat del què és un dia qualsevol a El Caire”. (p.171)

I sempre troba un punt d’humor per descriure alguns comportaments: “A Egipte, que deu ser el país més sorollós del món, l’important no és que et vegin, sinó que et sentin. Els propietaris equipen els seus vehicles amb botzines d’una potència inaudita. Les motos munten clàxons de cotxe; els cotxes, de camió, i el camions, aparells eixordadors que semblen sirenes de vaixell. Això sí, a la nit, tothom amb els llums apagats per no gastar la bateria”. (p. 208)

Jordània

Els àrabs posseeixen una capacitat inusual per fer-te sentir bé, per més lluny que siguis de casa teva i per més allunyat que et sentis de la seva cultura. En cap moment he sentit que se m’estigui imposant res ni ningú m’ha violentat. (…) La part negativa d’aquest comportament és l’escassa curiositat de la gent. Et respecten tant que, en reciprocitat, resulta difícil, per no dir impossible, ensumar en les vides privades més enllà del que s’amaga rera el seu estricte comportament públic. (p.240)

Israel

La situació és de guerra civil, però quan vius aquí i t’adones que, malgrat els atacs suïcides, la majoria de les víctimes són musulmans, reconeixes qui és l’agressor. (p.296)

Algú em xiula i, en girar el cap, veig a la meva dreta un noi que m’amenaça amb una pedra. No passa res, però estic intranquil. La sensació que en qualsevol moment pot succeir alguna cosa és constant. (…) Supero un check-point i deixo enrera els poc autònoms territoris palestins. De cop i volta, tot canvia. Acabo d’atravessar una d’aquelles barreres invisibles que també he trobat a Jerusalem. Sóc en territori jueu, ara. Aquí no hi ha vigilància, quarters i rases, sinó camins bucòlics en els quals floreix la ginesta. (p.297)

Mentre el taxi avança cap al nord en direcció Síria, sento que m’allunyo d’un país irreal, barreja de somni, experiment i paradís artificial. (p.324)

Síria

Tothom a qui pregunto pel carrer s’atura a orientar-me. Parlen amb lentitud, intenten expressar-se de forma correcta, i fins i tot els policies són simpàtics. Sí: en hospitalitat envers l’estranger, pocs llocs la superen. I no és extrany que sigui així, ja que és un dels bressols de la civilització, la ciutat més antiga del món. (p.328)

En aquesta ciutat (Damasc) amb set mil anys d’història la gent ni pregunta en qualsevol instant si creus en Jesucrist o Mahoma. Està acostumada a la varietat i la respecta. Fins aquí la visió positiva de la realitat. La negativa és menys idílica. Com en la majoria de ciutats àrabs, el tu i el jo són conceptes molt definits, capses tancades amb poca interrelació. Hi ha tolerància i convivència en el sentit més estricte de les paraules. Uns i altres viuen junts, així que conviuen i es toleren. I poc més. (p.338)

Líban

D’una vetllada compartida amb Tomàs Alcoverro, em quedo amb dues cites d’aquest periodista afincat a Beirut des de fa alguna dècada: “Beirut ha perdut la tendresa i la seva cara amable. És la ciutat dels miratges i el capitalisme salvatge. Sembla bonic però de seguida descobreixes com n’és, d’inconscient”. (p.351)

Com en el passat, Beirut és una ciutat estat, i això va ser el que em va seduir, la suavitat en el viure, la permissivitat en els costums, el fet que no és un lloc implacable. Beirut és una metròpoli àrab i mediterrània occidentalitzada”. (p.353)

Turquia

Els àrabs, tant els sirians com la resta, no han perdonat als turcs que rebutgéssin l’arabització. Es van convertir a l’Islam, però a diferencia del que va passar en gairebé totes les terres conquerides en nom d’Al•là, aquest poble procedent de les planures d’Àsia Central va rebutjar la llengua de Mahoma i les formes de vida sorgides dels deserts aràbigs. Les seves mires estaven posades a Occident, cap on encara miren ara. (p.371)

La gent és plàcida i trista com la música que vaig sentir a l’etació d’autobusos d’Izmir. Són mediterranis però no d’aquell tipus extrovertit i cridaner que trobes a València, Nàpols o Orà. Pertanyen a aquella classe de riberencs melancòlics que proliferen a Grècia, al Marroc o a Sicília. (p.395)

Turquia és un país cruïlla, i sent aquesta la seva gràcia, sovint també és la seva creu. Els seus habitants són d’aquí i d’allà, però ni europeus ni asiàtics, ni cristians ni musulmans, els consideren dels seus. I ells, que ho saben, fan el seu camí, avançant cap on els interessa, cap a l’Europa a la qual s’apropen des de fa segles, però sense acabar-hi d’arribar mai. (…) Resta per veure si Europa accepta un país musulmà com a soci. Una incertesa més d’aquest viatge que se m’escapa. (p.411)

Conclusions

El Pròxim Orient meravella el viatger amb la mateixa intensitat que l’aterra. Majories que oprimeixen minories, desplaçaments massius de població, agrupament de la gent en funció de la seva fe, murs que divideixen territoris i col•lectius, drets basats en qui va ser el primer en trepitjar aquestes terres… I el terror que no s’atura. (p.355)

Tranquilitat, tristesa i malenconia, extroversió, escàndol… És difícil traçar un mapa dels diferents caràcters humans que habiten a la vora d’aquest mar. És gairebé impossible delimitar on s’acaba una forma de ser i on en comença una altra. (p. 395)

Deixo un enllaç a la música melanconiosa de Sezen Aksu, a la qual admiro gairebé idolantrant-la, que et tranporta a les postes de sol a Istanbul davant el bòsfor.


Gener 2010. Estambul

ESTAMBUL
Orhan Pamuk
Col. Literatura
Ed. Mondadori
Origen: compra Casa del Llibre (22€)

No sabia si posar aquest llibre en la secció de “llegits”, “pendents” o crear-ne una per a “resistents”. L’he començat com a mínim en tres ocasions i, en cap d’elles, he lograt passar de la pàgina 100. I em fa tanta ràbia que em resisteixo a abandonar-lo i fa més de tres anys que és a la meva tauleta de nit, fent un rècord a la resistència o a la tossuderia. Finalment, he decidit que havia de tenir la seva entrada pròpia, ni que sigui pel temps que fa que anem junts. Potser en el futur puc fer-ne un comentari més rigorós.

Adoro Istanbul i és la ciutat que més m’ha agradat fins els moment, un lloc on em podria perdre una bona temporada i sé que aquest llibre algun dia m’arribarà a l’interior. Fa prop d’un any vaig parlar una coneguda que em va comentar exactament la mateixa sensació amb aquest llibre en concret, però ella l’havia lograt acabar i n’havia quedat enamorada. Tan sols necessito una mica de temps.

Setembre 2009. Mujer en guerra

MUJER EN GUERRA. Más masters da la vida
Maruja Torres
Col·lecció Biagrafias y Memorias
Ed. Booket
Origen: Llibreria Altair (7,95€)

 

És el primer llibre que llegeixo d’aquesta autora i m’ha sorprès molt gratament: he rigut molt, he empatitzat amb les seves vivències i he entès una part del conflicte d’Orient Mitjà amb la seva visió personal. La narració és amena, plena de detalls i personatges molt coneguts que presenten una cara ben diferent a la que veiem o sentim pels mitjans, més humana (i això no és necessàriament positiu).






La història d’una noia de família molt humil i sense estudis que arriba a ser la carismàtica reportera que tots coneixem m’ha deixat força perplexa, amb tantes històries per explicar, tantes anècdotes per amenitzar-les. Feia temps que un llibre no em deixava tan bona sensació, tan “bon rotllo”. La redacció d’alguns diaris i setmanaris de gran tiratge vista des de les seves entranyes, les dificultats dels professionals de la informació i, sobretot, la lluita d’una dona enfrontada al masclisme de la societat en la seva joventut (que malauradament encara no hem superat... ).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...