Octubre 2012. Samarcanda

Samarcanda
Amin Maalouf
Editorial Proa
Idioma: Català
Origen: Biblioteca Püblica


Aquest llibre ha aparegut en un moment equivocat de la meva vida, com quan vols dinar un entrepà perquè no tens més temps i acabes en un fantastic restaurant on es mima fins el darrer detall i tu, tanmateix, només fas que mirar el rellotge sense gaudir realment de la delicadesa i exquisitesa del que s’hi ofereix.

Animada per les recomanacions d’un parell d’amics, aquest ha estat el primer llibre que llegeixo d’aquest autor, amb unes grans expectatives creades i animada per les fantàstiques imatges de la plaça del Registan fetes per una blocaire a la que segueixo habitualment en un recent viatge, magníficament relatat i que produeix una enveja immensa (de la sana, eh!).

El Registán
Foto: Marta Leonor Vidal
Origen: El Diwan 2010
“Samarcanda és el rostre més bell que la terra hagi pogut oferir mai al Sol.” (p.12)

“És un inèdit plaer deambular per una ciutat desconeguda, amb els ulls oberts a les mil i una pinzellades de la jornada moribunda” (p.15)

“Miro a tot arreu. Al voltant del Reghistan s’alcen tres monuments, tres conjunts gegantins: torres, cúpules, pòrtics i altres parets totalment guarnides de minuciosos mosaics i d’arabescs amb reflexos d’or, ametista i de turquesa. I laborioses inscripcions. Tot continua sent majestuós, però les torres estan inclinades, les cúpules esventrades i les fatxades escrostonades, brutes i erosionades pel temps, pel vent i pels segles d’indiferència; cap mirada s’eleva envers aquests monuments, autèntics colosos altius, superbs i ignorats: un teatre grandiós per a una obra insignificant.” (p.332)

“Sap que tot el que hi havia en aquella època ha estat destuït? Com si fos per una maledicció. Les muralles, els palaus, els horts, els jardins, les canalitzacions, els llocs de culte, els llibres, els principals objectes d’art... Els monuments que avui admirem van ser construïts més tard per Tamerlà i els seus descendents; tenen menys de cinc-cents anys.” (p.333)

Però més enllà de les grans expectatives posades en aquest llibre, em sap greu reconèixer que m’ha costat molt entrar-hi; em sap greu no haver-lo pogut devorar amb avidesa però, sobretot, em sap greu no haver arribat a entusiasmar-me. Ja ho he dit, quin descans!

Tanmateix, vist amb una certa perspectiva i mentre repasso les anotacions que vaig prendre mentre llegia el llibre, me n’adono que he extret un munt de cites precioses i valuoses del seu interior, d’una filosofia d’entendre el món per part de l’autor que va molt més enllà de l’argument i dels seus personatges.

El jutge Abu Taher a Omar Khayyam:
“El dia que podràs expressar tot el que penses, els descendents dels teus descendents hauran tingut temps d’envellir. Ens trobem en l’època del secret i de la por; has de tenir dues cares, una per ensenyar a la multitud i l’altra per a tu mateix i per al Creador. Si vols conservar els ulls, les orelles i la llengua, oblida que tens ulls, orelles i llengua.” (p.27)

“Si una causa us sedueix, com és ara aixecar un imperi o preparar el regne de l’imam, no dubteu a matar per fer-la triomfar. Per a mi, les causes que maten deixen de seduir-me. Per molt bonica que hagi pogut semblar-me, als meus ulls es torna lletja, es degrada i s’envileix. NO HI HA CAP CAUSA JUSTA QUAN ESTÀ UNIDA A LA MORT.” (p.137)

He de reconèixer que m’han apasionat alguns dels personatges del llibre, tant atemporals que hom podria trobar-hi imatges especulars en la realitat actual. I és que la història de com Hassan Sabbah esdevé el creador de la “secta dels assassins” en defensa de la puresa i la veritat (la seva, clar) mentre Omar Khayyam es dedica a lloar i viure en un carpe diem constant, m’ha semblat magnífica, actual i molt evocadora.

“Ha llegit a la introducció (...) a les Rubaïyat la història de tres amics, Nizam el-Molk, Hassan Sabbah i Omar Khayyam? Són uns personatges molt diferents, però cada un representa un aspecte etern de l’esperit persa. JO de vegades tinc la impressió de ser tots tres alhora. Com Nizam el-Molk, aspiro a crear un gran estat musulmà, encara que fos dirigit per un insuportable soldà turc. Com Hassan Sabbah, sembro la subversió per totes les terres de l’Islam i tinc deixebles que em segueixen fins la mort... Com Khayyam, aprofito les poques alegries del moment present i escric versos sobre el vi, el qui el serveix, la taverna o l’estimada; i igual que ell, desconfio dels falsos devots.” (p.221)

I res pot ser més actual que la cita següent, que sembla treta d’un telenotícies o d’algun assaig sobre la ciutació més actual al mitjà orient:

“Quina imatge tenen els perses d’avui dia de les nacions cristianes? (...) Què són els cristians que han tractat fins ara? Estafadors, fanfarrons, descreguts i cafres. Quina idea vol que tinguin de nosaltres? Quin món hem de compartir? No els podem proposar cap més alternativa que la de ser els nostres esclaus o els nostres enemics? No poden ser els nostres companys, els nostres iguals? Per sort, encara hi ha algun persa que continua creient en nosaltres i en els nostres valors, però, quant de temps podran encara fer callar els milers de veus que assimilen els europeus al dimoni?” (p.362)

I com a curiositat, destaco les dues següents cites que, com més les llegeixo, més increíbles les trobo, l’una per la seva cruesa i l’altra per la seva gran càrrega de veritat:

“Càncer, càncer, cancer – va repetir com una imprecació – Els metges dels temps passats atribuïen totes les malalties a les conjuncions dels astres, però només el càncer ha conservat, en totes les llengües, el seu nom astrològic. Continua produïnt autèntica feredat.” (p.255)

“Els viatgers dels nostres dies van massa apressats, volen arribar de pressa i sigui com sigui, però no és només el final del camí el que importa. A cada etapa s’arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara amagada del nostre planeta, n’hi ha prou de mirar, desitjar, creure o estimar.” (p.274)

Ara només espero que arribi a la biblioteca l'exemplar de "El periple de Baldassare" que, tal com m'ha recomanat Lux Lisbon, una autèntica enamorada d'aquest autor, sembla ser el següent llibre que he de llegir...

9 comentaris:

  1. Haurem de posar remei a això i hauràs de llegir alguna altra cosa abans de l'últim de Maaluf ... que s'esperi! top secret
    A mi particularment, Samarcanda em va agradar molt, pot ser i com expliques, el moment en que el vaig llegir, que coincidia amb el meu primer viatge a aquesta ciutat, que tenia i que segueixo tenint mitificada. Crec que és un gran llibre, Maaluf té el llistó molt alt.
    Ja t'explicaré ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jordi,
      Espero impacient les teves recomanacions. El llibre que em vas recomanar de Driss Chraïbi el vaig llegir de seguida i, encara que no n'hagi fet ressenya (per manca de temps o de concentració, mandra o el que sigui) em va agradar molt perquè, tal com em vas dir, parlava del mateix que Najat el Hachmi, però molt més ben argumentat.
      Hauré de reservar-me la re-lectura de Samarcanda per quan em pugui permetre d'anar-hi...
      Espero impacient i t'ho agraeixo per endavant. Darrerament només llegeixo el que em recomanen, no dóno abast, per sort ;-)

      I pensar que ara hauria de ser a Amtoudi... snif, snif...

      Elimina
  2. A mi "Le Périple de Baldassare" també em va agradar moltíssim. Però s'ha de llegir amb calma, crec jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eva,
      Doncs calma, ara mateix, no és precisament l'estat que em defineix... Valdrà més que l'aplaci una temporadeta. Moltes mercès pel consell i pel comentari.

      Elimina
  3. M'ha encantat la teva fresca sinceritat sobre el què t'ha despertat aquest llibre, o més ben dit, li ha mancat de despertar en tu (ara recordo allò que em deies un dia sobre els llibres que t'emocionen i t'emportes en el record, i sobre aquells altres que, malgrat aporten molt de coneixement, no t'atrapen del tot...)

    No obstant, veig que has aconseguit treure suc a la saviesa de Maalouf, que amb les seves novel·les esdevé un autor universal, d'aquí la seva absoluta actualitat....

    Et recomano, potser en un altre moment, que en tastis d'altres, prova de trobar un que si et conmogui...el Periple de Bladassarre i Lleó l'Africà, són una aposta força segura...

    Per cert, molt trist, però segueixo amb Mernissi, em queden unes poques pàgines encara...ja em vas avisar que li falta "aquella emoció" (em provoca algun somriure ple de tendresa, aixo si, però no m'enganxa d'aquella manera que t'oblides d'on estàs), però per contra, tenies raó amb el tema del "coneixement", n'aporta molt, i suposo que aquest és prou valor per si mateix, aquesta aproximació cultural tan ben estructurada....

    Et segueixo, aviat em tocarà una nova lectura :)

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lux,

      M'alegra que hagis entès el meu missatge. Efectivament aplaçaré a Maalouf per un altre moment de la meva vida en el qual tingui més calma, no els vull malbaratar ara mateix.

      Pel que comentes de la Mernissi, t'entenc perfectament. No t'enganxa, però el coneixement que n'extreus ja és motiu suficient per no abandonar-lo. Ànims. A mi darrerament m'acompanya molt sovint aquesta sensació.

      M'he procurat un de la Maruja Torres per distreure'm i tornar a emprendre amb més ganes.

      Nova lectura? Et recomano alguna cosa en la línia? Has tastat "Seduccions de Marràqueix" de Josep Piera.... Exquisit.

      Una abraçada!

      Elimina
    2. Més coses:

      Has tastat "La casa de la araña" de Bowles...?
      I en un format molt diferent, i allunyant-nos una mica del Marroc, també et proposo "Taxi" de Khaled Al-Khamisi, genial per portar al bolso i llegir a estones. És un anecdotari de trajectes de taxi a El Caire... No té desperdici...

      Una altra abraçada!

      Elimina
  4. Me lo apunto. Samarkanda es uno de los lugares del mundo que más me encantaría conocer......

    ResponElimina

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...