Autor: Jordi Mateo
Editorial: Sahara Ediciones
Origen: Regal Sant Jordi
Quan enguany vam decidir (per moltes i molt bones raons) que canviàvem
el nostre viatge al Marroc de tres setmanes a finals de juny per dotze dies a
la Setmana Santa, tots dos sabíem que en arribar l'estiu estaríem molt
nostàlgics, amb "gusanillo moruno", que diria el meu bon amic Pablo.
I, naturalment, així ha estat. Tanmateix, per aquelles coses del destí, vaig
regalar per Sant Jordi aquest llibre al meu company i, realment, ha estat la
millor teràpia.
Els qui em coneixeu ja sabeu que m'agraden molt els llibres d'en Jordi
Mateo, que vaig plorar amb "Dímelo con un Tango" (cosa gens fàcil en
mi) i que "Cuentos de Sidi Baqur" em va encisar, però he de
reconèixer que, tot i que ja anava advertida, aquest llibre ha superat les
meves expectatives. Perquè aquest registre irònic, sarcàstic i foteta que
demostra l'autor en aquest llibre prové directament del seu profund coneixement
del territori del qual parla, cap mena de dubte. I, personalment, a mi la gent
ràpida de reflexes i de pensament és la que més motiva la meva atenció, què hi
farem!
Així, cal advertir que, malgrat que és un llibre que parla del Marroc,
entenc que no és un llibre que gaudiran aquells que no hi hagin estan mai,
altres lectures es poden recomanar amb aquest objectiu. És un llibre per
aquells qui hi hem anat a voltes i que serem capaços de reconèixer-hi els mil
tòpics que et trobes només posar el peu al país.
Quan observava al meu company llegir el llibre a casa rient a
"cor què vols" em contagiava
el riure també a mi. Em va arribar a explicar que va esclafir de riure a la
Renfe de tornada a casa i que la gent el mirava com si fos el tocat de l'ala
del vagó. Tanmateix, fins que vaig començar a llegir-lo no vaig entendre fins
quin punt hom pot riure amb un llibre.
Tinc el costum de copiar cites dels llibres que llegeixo i anar-ho
comentant, però la lectura ha estat tant amena que no he estat capaç de
sintetitzar-ho. Només dir que a l'inici de cada capítol, l'autor hi insereix
una cita d'algun personatge notable (Ruskin, Oscar Wilde, Dumas, Churchill,
etc.) però les cites de Mark Twain m'han arribat totalment a l'ànima. Jo que
sóc una fanàtica de les cites de Groucho Marx, a partir d'ara inclouré a Mark
Twain en el meu "olimp particular de les cites". Només una de mostra:
"El éxito es la
capacidad de ir de error en error sin perder el entusiasmo."
De debò, a aquells qui us agrada anar de tant en tant al Marroc, no us
el perdeu. Reconeixereu personatges, potser no amb un nom propi concret (o
potser sí!), però sí estereotips que tots ens hem trobat i, sobretot, situacions
viscudes o patides. Però el que m'ha fet riure molt ha estat pensar en la meva
pròpia "evolució" com a turista en aquest país (perquè viatger, un no
arriba mai a ser-ho). En la meva defensa he de dir que, en viatjar normalment
amb parella, mare o fills, m'he salvat de ser una "Chica Shokran" (de
tota manera crec que no dono la talla). Però també he de confessar que he fet
alguns milers de quilòmetres pel país amb la "Lonely Planet" a la
motxilla (clar que aquest podria ser un altre tema, ja que aquesta guia i jo no
ens posem mai d'acord amb les opinions sobre els allotjaments...).
En resum: he gaudit, he rigut molt i he passat unes hores de lectura
amena. Avui en dia això no és poc, és gairebé màgia.
Ostres! “Dímelo con un tango” em va agradar moltissim, em va emocionar, em va enganxar...i l'impacte va ser tal que entusiasmada li vaig acabar regalant a un amic apassionat del Marroc i amb casa a M'Hamid, que em sembla que de vegades també volta pel teu blog....
ResponEliminaLes Chicas Shokran no el vaig voler llegir en un principi, tot i que la seva web saharayatles m’agradava.... però després vaig llegir trossos del llibre al books.google, especialment el text sobre la definició del què és una noia shokran i tampoc ho sóc, ni ho era, malgrat tenir durant molts anys una parella marroquina que res tenia a veure amb el món del turisme.... com dius tu, no dono la talla ni encaixo en un 90% dels atributs que defineix, el què em va fer entendre que Mateo no es referia a totes les parelles mixtes en si, sinó que suposo que feia referència a un tipus de turista, que en part fa turisme sexual sota el paraigües d’exotisme, amb una actitud en el seu conjunt molt específica tant al Marroc com al seu país d’origen....
Però, després de la digressió (disculpa), si tant us ha fet riure a tu i a la teva parella, em moro de ganes de llegir los Chicos Shokran...o fins i tot em llegiria las chicas Shokran? quin em recomanaries primer? com tu, aquest estiu no aniré a Marroc...i ara ja farà un any que no el puc trepitjar, acostumada a anar-hi cada tres mesos....tinc molt mono!!!
No Lux, amb tot el respecte, crec que tampoc dónes la talla com a "Chica Shokran"... Per ser-ho calen una sèrie d'atributs i una manca d'inquietuts (excepte les sexuals) en les que no crec que encaixis, vist el que fas i escrius.
EliminaSense cap mena de dubte et recomano que llegeixis "Los Chicos Shokran", no ho facis amb cap mena d'implicació personal i fes-ho, simplement, per gaudir una bona estona, per riure de valent. Sé que t'agradarà.
Una forta abraçada i ja m'explicaràs!!
Como siempre, acertadísima reseña, Montse.
ResponEliminaYo también me desternillé, como ya sabes, con el libro.- Hasta desperté a mi mujer una noche con las carcajadas.- El pasaje de Moha, el enano (ataviado con bufanda del Barça, gorro de bufón con cascabeles, también del Barça, y demás atrezzo), junto con Jordi, montados a lomos de la mobilette cabalgando a todo meter sobre las dunas, perseguidos por un grupo de quatreros seguidores del Madrid, indignados, que van cayendo a un foso de arena uno tras otros, es sencillamente irrepetible, algo a lo que acudir cuando no hay nada de que reirse.- Y otra cosa, Jordi es genial creando nuevos conceptos, como el de los "pongos".
Muy recomendable.
Un abrazo.
Pablo, tu me lo aconsejaste y te doy las gracias por ello.
EliminaEfectivamente, cada libro tiene un pasaje con el que quedarse en la memoria (en "Carta Blanca" de Lorenzo Silva lo encontré sin duda alguna). El pasaje de este libro es el que describes claramente... que risa... totalmente dantesco y surrealista! Lo que disfruté leyéndolo!
Y lo de los "pongos", por aquí se utiliza el vocablo a menudo, es tan gráfico... yo tengo un "Fari" de esos con ventosa (como los Elvis que se cuelgan del parabrisas del coche) que no tiene desperdicio...