El largo camino africano, crónica de un viaje en Jeep
Roger Mimó
Editorial DOS
Idioma: castellà
Origen: Biblioteca pública
En Roger Mimó és una
persona absolutament polifàcètica, només cal mirar la seva web per comprovar-ho, admirat per
molts i criticat per altres, ja se sap que mai plou a gust de tothom. En la
meva opinió, totalment subjectiva, crec que tot el que ha fet al sud del Marroc
en els darrers anys en la restauració d’edificacions tradicionals (Mesquita d’Afanour, Kasbah del Cheikh Bassou, restauració de la muralla del Ksar El Khorbat a Tinejdad...) té un valor inqüestionable.
Òbviament el debat sobre la conveniència de destinar aquestes edificacions
tradicionals a finalitats turístiques té una base molt encertada, però
actualment sembla ser de les poques solucions que hi ha (per no dir l’única)
per tal de conservar aquest fantàstic patrimoni arquitectònic. I si resulta que
n’hi ha alguna altra, com a arquitecta estaria encantada de poder-hi posar el
meu granet de sorra.
Diríase que nos esperaban. Tal vez habían recibido un
mensaje por tam-tam anunciando nuestra próxima llegada. O quizás hacía mucho
tiempo que no paraba ningún viajero en el pueblo y estaban sedientos de
clientela. O puede ser que ser tratase,
para ellos, de un recibimiento formal. El caso fue que cayó sobre
nosotros, cuál terrible plaga de
langostas hambrientas, una espesa nube de mercaderes. (...) Terminamos todos
con un montón de sombreros puestos, varios colgantes alrededor del cuello,
bolsos al hombro, cuchillos en las manos, máscaras en las rodillas y
absolutamente agobiados. Ni siquera podíamos comer, pues encima de la mesa
reposaba un enorme dromedario de trapo, cuyo propietario se negaba en redondo a
retirarlo de allí hasta que fuese adquirido. (...) Entonces, al quedar un
espacio entre los primeros atacantes, la infantería consideró llegado su turno.
Decenas de niños que ya no nos ofrecían objetos de ningún tipo, se limitaban a pedir con
su cantinela de siempre:
-
Señor, deme un bolígrafo.
-
Señor, ¿un regalo?
-
Señor, ¿caramelos?
Però anem al que
anem, que és intentar fer la ressenya sobre aquest llibre. És el quart llibre
que llegeixo del mateix autor. El primer va ser “Fortalezas de barro en el Sur
de Marruecos”, un catàleg exhaustiu de l’arquitectura de les valls
presaharianes amb senzilles il·lustracions que em serveix habitualment en els
meus viatges per la zona. Aconseguiré algun dia que l’autor me’l signi, ho sé.
El segon i el tercer van ser “L’habitatge tradicional a la vall del Todrà” i “Mimcina, la terra llegendària”, un assaig sobre
arquitectura tradicional el primer i una novel·la juvenil el segon. Per tant,
quan el meu bon amic Pablo i la seva parella em van recomanar aquest llibre,
“El largo camino africano”, després d’haver estat parlant d’altres llibres del
mateix autor, no vaig dubtar a cercar-lo a la biblioteca.
Aquest llibre narra
el periple de l’autor amb un Jeep Comando mig desballestat des de Barcelona
fins molt enllà, passant pel Marroc, Algèria, Mali, Mauritània i passant per
Costa d’Ivori. Mil anècdotes i mil situacions acompanyen al lector i el
transporten ben lluny i, almenys pel que fa als capítols que es situen al
Marroc, puc dir que he identificat situacions ben familiars.
I com que, de
vegades, no semblo ser prou clara en els meus veredictes sobre els llibres que
he llegit, aquesta vegada faré un esforç: M’ha agradat. I per què? Doncs perquè
m’ha arribat en el moment adequat, suposo. M’entusiasma viatjar el més lliure
que pugui, em fascina el Marroc i quan hi sóc ja penso en quan hi podré tornar
a anar i estic començant a relaxar-me en les rutes amb 4x4 que fem darrerament,
per tant, tenia tots els ingredients a punt per acabar degustant aquest llibre.
I així ha estat, l’he llegit d’una revolada, m’ha fet riure molt, he
empatitzat, m’he sentit identificada amb moltes situacions i, he de reconèixer,
m’ha ajudat a treure importància a molts dels problemes que hom pot trobar de
ruta per aquests móns. No sé si entraria exactament en la categoria de llibres
que ens aporten “emoció + coneixement” i que em fascinen recordant-los tota la
vida, però el cert és que ha omplert un moment i unes necessitats de la meva
vida, per tant, benvingut sigui!
