Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiu 2012. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiu 2012. Mostrar tots els missatges

Col·laboració al llibre "Experiències de viatge"

Nova Casa Editorial” ha seleccionat un relat de Tips de Viatges que parla de tres coses que ens apassionen: viatjar en família, el Marroc i la cultura bereber per tal d'incloure'l en un llibre que es presentarà el proper 22 d'abril.

El llibre, que es titularà "Experiències de viatge”, té 51 relats de 44 autors diferents i, com ells bé diuen, és tot un món per descobrir.

El relat seleccionat es titula "B de berebers" i parla de les 24 hores que vam passar a casa d'una família amaziga de l'Alt Atlas amb els nostres fills en el viatge que vam fer durant tres setmanes el mes de juny de 2012, una experiència que recordarem durant molt de temps i amb molt d'afecte. 

La resta de relats, de blocaires viatgers de gran qualitat, estic desitjant veure'ls maquetats i poder-los llegir.


Si no teniu res pensat per Sant Jordi, potser és una bona idea, no? 




V de vehicle propi pel Marroc



Moments abans de la sortida
Decidir-se a baixar amb vehicle propi

Sobre aquest tema se'n podria escriure un llibre sencer però no pas per la dificultat que comporta la circulació sinó perquè el terme "aleatori" es va inventar a les fronteres marroquines. Res és igual dues vegades i les aparents millores del sistema acaben complicant-lo encara més (si és que això és possible). Però si encara us crida la curiositat saber què cal i com cal portar el vostre vehicle per fer el guiri pel Marroc, us n'intentarem fer una breu pinzellada. No prometem aclarir gran cosa.


Allotjament a Taza

Trobo que per estar a dues hores escasses de Fes, aquesta zona és una gran ignorada i, creieu-me, és una vertadera llàstima. Té tots els ingredients per ser una zona amb bon potencial turístic (és a dir, d'un turisme respectuós) ja que els seus principals atractius es relacionen amb la natura. El parc nacional de Tazekka ofereix múltiples itineraris a peu per al visitant, rutes 4x4 molt interessants i la visita a les Grutes del Friouato, que són d'allò més recomanables (sí, d'acord, menjar-me una bona kefta a Oued Amlil també forma part dels meus interessos més grans a la zona). És a dir, que estic desitjant tornar.



Tanmateix, tinc un problema per tornar-hi: precisament l'allotjament. La nostra primera recerca d'allotjament a la zona (ja fa un parell d'anys) va concloure amb què tot era de qualitat baixa a excepció de l'Ain Sahla, que se'ns escapava totalment de pressupost. Desitjo estar en un error i tenir la sort que algú llegeixi això i em digui d'algun hotel, gîte o Maison d'Hôtes que estigui digna per anar amb la canalla i a un preu que pugui pagar. Si no, hauré d'aplaçar la propera visita. Com que ja està dit que l'Ain Sahla és massa car i no cal extendre's més, també és just de dir que és un allotjament fantàstic i situat amb una adaptació topogràfica molt interessant.

Allotjament a Imilchil

Qui viatja al Marroc i creua l'Atlas per primera vegada "acostuma" a fer-ho pel Tizi'n Tichka, des de Marrakech a Ouarzazate, i així ho vam fer nosaltres, de fet. Tanmateix, quan ja t'ha picat "el gusanillo moruno", passar per Imilchil és d'obligat compliment perquè és el carrefour de moltes vies que ascendeixen a l'Atlas (Todrà, Dadès, Tizi'n Isly i Tassent, Tounfite i Angfou, Anergui...). Com a població en sí mateixa no té res ara mateix que cridi especialment l'atenció (malauradament la seva Kasbah està en un estat lamentable) però tots els camins per arribar-hi són d'aquells que deixen bocabadat (sí, sí, ja ho sé, encara no hi he arribat per la pista del Dadès, però a la tercera va la vençuda). Com que nosaltres viatgem amb nens i fer aquesta travessia de l'Atlas en un dia és una mica massa perquè fem mil parades a fer fotos, estirar les cames o gaudir del paisatge, ens cal fer estació en aquesta població per fer nit i poder dedicar una estona als seus dos llacs.

Actualment hi ha múltiples allotjaments d'una qualitat similar, però l'Hotel Izlane és un referent a la zona i és famós per la seva bona cuina i la seva neteja, fet que vam poder corroborar.

Allotjament a Tanger

Puc parlar poc sobre buscar allotjament a Tanger perquè, després d’estar tres setmanes rondant pel Marroc, l’única pretensió que teníem era trobar un hotel proper a l’entrada de la ciutat per passar-hi una nit sense pena ni glòria i tenir la sortida fàcil l’endemà cap al port. Vam fer aposta segura i vam reservar a l’Ibis que està situat a la zona propera a l'aeroport i l'autopista.

Melilla 08. Càbilas, Pitas i Brevas


No sé exactament si tenim sort en moment en què coneixem els llocs per primera vegada o si simplement considero que el moment en què coneixo cada lloc és el moment idoni... Sigui com sigui, aquesta recorrència en la meva vida ens va fer arribar a la càbila de PQ i LL ben entrada la nit, provinents de la maratoniana espera a la frontera de Melilla. Així, la meravella la vam descobrir en sortir el sol al cap d’unes hores.

Tres paraules he escollit per iniciar la narració d’aquest indret en plena natura del Cap Tres Forques. Pitas i brevas?  Dues paraules que havia sentit mil vegades de la meva mare o la meva àvia (nascudes a la província de Màlaga) però que mai hi havia parat esment. Va ser en estar xerrant amb MM al costat de la casa que vaig entendre el significat d’aquestes dues paraules, que van anar directament a engrossir el meu glossari.

Pita: tija que subjecta la flor d’una planta de la família dels Aloes, utilitzada en la zona com a bigues per a la construcció de les cases.

Melilla 07. La gran muralla i les seves portes



 “Está fabricada de alambre con filos tipo navaja y su costo fue de 33 millones de euros. Consiste en 12 km de vallas paralelas de 6 metros de altura con alambres de púas encima. Existen puestos alternados de vigilancia y caminos entre las vallas para el paso de vehículos de vigilancia. Cables bajo el suelo conectan una red de sensores electrónicos de ruido y movimiento. Está equipada con luces de alta intensidad y videocámaras de vigilancia, así como equipos de visión nocturna.”( Font: Wikipedia)

Ha estat impactant, ho reconeixo. Després de la nostra ruta a peu per Melilla la Vieja i la paradeta a Aguadú, com és de justícia, els nostres amics ens han acompanyat amb cotxe per la “Circunvalación”, que no és altra cosa que una carretera paral·lela a la frontera que fa de variant a la ciutat. Reconeixo que puc comprendre que siguin necessàries les fronteres a nivell administratiu, però he de confessar que m’ha resultat inquietant veure davant meu aquest mur de la vergonya del segle XXI, un altre exemple de la complexitat de la ment humana. La meva visió pot estar distorsionada pel fet de viure a més de mil quilòmetres d’aquesta tanca i en el costat aparentment ric d’aquesta, però del que vull parlar és d’emocions, del sentiment que m’ha (ens ha) produït en veure-la a tocar de les nostres mans.

Melilla 06. El Pueblo o "Melilla la Vieja"

Un petit turista

Les condicions en què coneixes els llocs en defineix la seva imatge a la teva ment per sempre i, en aquestes qüestions, el meu company i jo som persones afortunades. Vam estar a Venècia durant dos mesos i la primera vegada que vaig veure la Piazza San Marco va ser al cap d’una quinzena d’haver-hi arribat. Era una nit plujosa del mes d’agost i, entrar a la Piazza per un escaire, a les fosques, en silenci i sense ni una ànima en va gravar aquesta imatge per sempre a la meva retina. Per més vegades que hi tornés, amb la plaça a vessar de coloms i turistes, per mi la Piazza es fresca, humida i silenciosa.

Vam viatjar a la frontera de França amb Suïssa per veure la capella de Ronchamp del nostre admirat Le Corbusier, la sort també ens va acompanyar i la vam veure completament nevada. En el mateix viatge, de tornada a casa, vam parar a dormir al convent de “La Tourette”, del mateix arquitecte. Us imagineu com va ser fer vida monacal al bell mig de la boira en un edifici de la més pura austeritat? Tenim sort, sí senyor! I si us dic que hem viscut una inundació a Cairo? Pluja a la Vall dels Reis? Mmmmmm...

I tot això per dir que, de totes les maneres que podíem haver entrat a Melilla La Vieja, la primera vegada va ser de nit, amb tot a punt per a la fira medieval de l’endemà i amb la millor companyia. La sensació d’irrealitat m’acompanyarà sempre que hi pensi, va ser com un flash, com transportar-se en el temps, accedir pel túnel del temps (en aquest cas l’entrada des de la plaça de les Cultures a través de la porta de la muralla on havíen instal·lat  els instruments de tortura per la fira de l’endemà). Després de les tapas a “El Sevilla”, la meva filla ja estava cansada, però hauríeu d’haver vist la cara del meu fill... Jutgeu vosaltres mateixos aquí si l’ambientació no era increíble en aquest mercat medieval que s’hi celebra anualment. A partir d’aquí tot va ser fàcil, el que veiéssim l’endemà ens havia d’agradar forçosament.

Melilla 05. Aguadú



Melilla des d'Aguadú
Nova paraula al nostre recull de lèxic... Quan els melillenses en parlen, se’ls il·lumina la cara, o almenys als meus amics els passa. No és una platja, no té un accés fàcil ni un xiringuito, no cal anar-hi amb la tumbona i el parasol... no és, en definitiva, un “destí turístic”. I doncs, què es Aguadú?

Aguadú és un penya-segat a l’oest de Melilla la Vieja seguint la costa, on, al seu peu, hi ha un petit embarcador (o trampolí) de formigó. Allà fugen els qui no els agrada la gran platja de sorra que hi ha a l’altra banda de la ciutat, els qui volen submergir-se en les cristal·lines aigües de la mediterrània i els qui, com el nostre amic AB, volen fer acrobàcies!



Després d’algunes visites per la ciutat amb els nostres amics, hem agafat el cotxe i hem anat fent ronda a la ciutat. Aquesta ha estat la primera parada.  Hem baixat del cotxe i ens hem apropat al penya-segat (cortao en melillense), el fill del nostre amic PB s’ha començat a desvestir i aquí és quan el nostre fill ha començat a al·lucinar. Han baixat plegats pel pendent fins a l’embarcador, el gran AB de 18 anys i el meu petitó de 8. Un cop allà, AB ha pujat fins a mitja alçada per fer el salt que correspon a la imatge de sobre d’aquestes línies. La cara del nostre fill no podia ser més expressiva...



Un minut després, AB repetía el salt des de la part de dalt del penya-segat (imatge que precedeix aquestes línies). M’ha impressionat a mi i tot. Veient, però, la cara de tranquilitat del seu pare hem deduït que ho ha fet desenes (centenes) de vegades i des de molt petit. Aquest és un lloc pels melillenses que estimen la natura i la seva ciutat, un lloc per gaudir del fantàstic indret on van tenir l’encert d’establir-se els fundadors de la ciutat.

En el camí de retorn al cotxe, el nostre fill es va rascar el genoll amb les roques en l’ascensió. És un nen fort com una roca, es va deixar netejar la ferida i va continuar com si res. La ferida ens va acompanyar en el nostre viatge fins dues setmanes després...

Melilla 04. Coincidint amb Enrique Nieto, Mustafa Arruf i Juan Carlos Martínez



Amb aquest títol tant pretenciós acabo de quedar com una culta cosmopolita coneixedora de la ciutat nord africana que ha gaudit de l’art d’aquests tres individus o com una idiota que parla de tres desconeguts per a molta gent de la península (jo inclosa, és clar). En fi, quan sigui gran pertanyeré al primer grup...

Melilla, reitero, ha estat la gran sorpresa del viatge d’estiu d’enguany perquè, confiats en tenir uns guies d’excepció per visitar aquesta ciutat, no ens hem informat sobre la seva història, la forma urbana o la composició social, tasques que fem sempre per defecte en visitar una nova ciutat. Aleshores amb quina idea arribàvem a la ciutat? Doncs amb ben poca cosa, ho reconec... Simplement algunes associacions d’idees força caduques (melilla = decadent, melilla = militar, melilla = Franco...) totes elles potenciades per l’única persona propera a nosaltres que va viure en la seva infantesa en aquesta ciutat i no en conserva gaire bon record, pel que es veu.

Però tornant al títol de l’entrada, són els tres noms que he extret de passejar per la ciutat, d’observar els seus edificis i els seus carrers, de sentir parlar els seus habitants amb l’orgull de qui parla de casa seva. A més, amb dos d’ells hi tinc dues coses en comú, us ho explico...

Hotel Nacional
Després d’un magnífic sopar de tapes al “Sevilla”, hem passat la nit a l’Hotel Nacional i ens han vingut a buscar per esmorzar el nostre amic PB i el seu fill AB. Ens han portat a un bar proper, hem segut a la terrassa, hem mirat al voltant i hem decidit per unanimitat que el que esmorzaríem serien uns bon xurros. I amb un inici de dia tant prometedor, la resta no podia ser menys.

Exceptuant la visita a “Melilla la Vieja”, concentrada dins les muralles i que cal fer necessàriament a peu, la resta de la ciutat es gaudeix fent un passeig sense rumb, mirant i admirant. I en aquest passeig, la ciutat contrasta i provoca: el contrast entre l’herència decadent d’algunes dècades passades i la gran voluntat (i encert) actual de modernitzar la ciutat, els seus edificis i l’espai públic; la provocació encara latent d’allò que va ser la ciutat i allò que voldrien que fos fa que resulti contradictòria i molt interessant. I si te l’explica un “melillense” de soca-rel (que no “melillita”), no té preu.

Però tornem al principi, anem pel primer nom: Enrique Nieto
(Una pista: Enrique Nieto es a Melilla el que Gaudí és a Barcelona)

El primer que ens ha cridat l’atenció de la ciutat de seguida que hem sortit del port han estat els seus edificis. D’acord, som arquitectes... però quan estem de vacances intentem no fer gaire militància. Tanmateix, ha estat com una mena de déjà vu, una sensació de familiaritat curiosa. Els edificis de l’eixample de Melilla, la majoria d’ells de les primeres dècades del segle XX, et transporten als edificis de la trama Cerdà barcelonina amb alguns elements del més pur racionalisme, amb ornaments del modernisme i amb l’aire de decadència de la Baixa a Lisboa. Déu n’hi do, no?

Així que la primera pregunta que hem fet als nostres amics ha anat en aquesta direcció i la resposta ens n’ha presentat el culpable: Enrique Nieto. Català nascut a Barcelona el 1883 i deixeble de Gaudí, es llicencià com arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, fet vital en el qual coincidim ell, el meu company i jo mateixa, però amb una distància en el temps de 95 anys.

Arribà a Melilla l’any 1909 i es convertí posteriorment en el seu arquitecte muncipal, lloc que ocupà durant 40 anys. A ell es deu bona part de la trama urbana i alguns dels edificis modernistes més significatius de la ciutat. M’ha semblat molt curiós saber que Melilla és la segona ciutat del món amb més edificis modernistes, després de Barcelona, amb més de 900 exemplars.

Deixo aquí dos links on es parla del fenòmen del modernisme a la ciutat i de la importància d’aquest individu que acabem de conèixer:








Anem pel segon nom: Mustafa Arruf
(Encara que a la ciutat l’anomenen simplement pel nom “Mustafa”, no pas Mustafà com diríem per la península)

Escultor nascut a Melilla i que ha traspassat les fronteres de la ciutat amb la seva obra, del qual els melillenses parlen amb molt d’orgull. Però, sobretot, és el “culpable” d’una gran part de les escultures urbanes que hom pot observar als espais públics de la ciutat.

Una de les millors maneres de fer ciutat, de generar vida en les trames urbanes és dotar-les d’una urbanització que faciliti les relacions socials dels seus usuaris. El primer pas per dinamitzar la vida d’un barri és que els seus habitants s’identifiquin amb el seu espai urbà i que aquest els ofereixi comoditat, exemple vist a la Barcelona post-olímpica amb molt d’èxit al Districte de Nou Barris. La resta és qüestió de temps.

En el cas de Melilla, penso que han encertat en l’escala d’aquestes intervencions: dels grans espais com el Parque Hernández o la Plaça de les Cultures a la senzilla urbanització dels carrers del seu eixample. Tenen tots, però, la presència de conjunts escultòrics, petits o grans, figuratius o abstractes, però tots amb un missatge per al vianant que els observa.

Tant si es tracta de la representació de cèlebres personatges de la ciutat (com Enrique Nieto o Fernando Arrabal, per exemple) o de valors abstractes (com el conjunt “Encuentros”), Mustafa Arruf ha contribuït a la connexió entre els origens i la moderna imatge de la ciutat.


Deixo aquí dos links on es parla de l’obra d’aquest artista:




Al Parc Hernández

Al passeig marítim

I ara toca el tercer i darrer nom d’aquesta llista: Juan Carlos Martínez
(Charlie pels amics)

Quan una sola persona reuneix creativitat, simpatia i joventut, poc més es pot demanar. Aquest melillense format en Belles Arts està molt integrat en la vida associativa de la ciutat i la seva producció artística no es limita únicament a l’escultura. Estic segura que se’n parlarà molt perquè té el rar talent de que la seva creativitat connecta amb la gent.

Confesso que no puc ser gaire objectiva respecte d’aquest autor després de la fantàstica explicació de la seva trajectòria que ens en va fer el nostre amic PB. A mi especialment em va agradar el conjunt dedicat al “Quixot i Cervantes”, on el personatge fa revelacions a cau d’orella de l’escriptor. I confesso que als meus fills també, jeje.

I el segon punt de coincidència d’aquesta entrada és que vam tenir la gran sort de poder compartir, uns dies després, un sopar amb aquest artista on va demostrar-nos ser una persona senzilla, agradable i, sobretot, amb interessant conversa.

Perdón, Carlos!

Melilla 03. Huevas de chopo, perritos i 4x4



Ja sé que parlar de les primeres impressions sobre la ciutat de Melilla hauria de desembocar en temes arquitectònics, urbanístics, històrics i socials, però no puc evitar (malgrat que això em resti credibilitat com arquitecte) parlar de les meves tres vertaderes primeres impressions en arribar a la ciutat: els tot-terrenys, les tapes i la gent.

Melilla és una ciutat amb una densitat de tot-terrenys increíble i, pel que jo he vist fins ara, només seguida per Andorra de molt a prop. En sortir de les instal·lacions del Port de Melilla on hem desembarcat del ferry ens hem trobat amb els nostres amics PB i MM, que ens esperaven per fer-nos de "cicerones" de la seva gran ciutat. Pasades les salutacions, els hem seguit en el seu tot-terreny fins al nostre hotel, on aprofitaríem per prendre una dutxa i estaríem a punt per sortir després a sopar.

Hem sortit del port per un vial i en PB ha sortit del parking per un vial paral·lel al nostre. La consigna era senzilla: seguir el seu tot-terreny. Amb el col·lapse habitual en arribar un vaixell a Port ens hem adonat que en aquesta ciutat, com a mínim, hi ha tants vehicles 4x4 com turismes, per no aventurar-me a dir que n’hi ha molts més. Ha hagut un moment en què ens sentíem immersos en l’escena de la persecució a “El show de Truman” on únicament apareixíen tot-terrenys en el nostre camí, sense poder seguir el nostre “guia” fàcilment.

Arribant a Melilla amb el ferry

Finalment hem arribat a l’Hotel Nacional, situat en l’eixample de la ciutat i proper als altres grans hotels (que vistos des de fora tampoc ho semblen tant...). La recepció, situada en un sota-escala, rememorava els seixanta però l’atenció del personal, absolutament amable, ens ha fet sentir com a casa. L’habitació era exactament el que esperàvem gràcies a les fotos que ens havia enviat PQ, una gran amiga de PB i MM, que es va dedicar a visitar hotels per la ciutat per trobar un lloc que encaixés en el nostre pressupost i complís les condicions necessaries per allotjar-nos a nosaltres i als nens.

Per tant, després d’una dutxa molt necessària, ja teníem una idea molt clara del que ens esperava: uns dies amb molt bona companyia (amb la millor companyia) seguint els plans que els nostres amics s’havien dedicat a traçar per nosaltres per tal que conéguissim aquesta ciutat tant menystinguda des de la península. Un luxe que mai podrem agrair prou, però ho intentarem de debò!!

Ara ja sabem, des de la distància en el temps amb la qual escric aquestes paraules, que podem tornar a Melilla per moltes raons, moltes, però n’hi ha dues que estic segura que pesen més que les altres: la seva gent i les seves tapes.

Ah... les tapes!! Ja ens havia advertit PB que a la seva ciutat es menjaven unes tapes increíbles (de les de veritat, no pas de disseny, com ell mateix diu) i ho vam poder comprovar en molt poc de temps. En sortir de l’hotel vam anar fent un tomb fins al “El Sevilla”, un lloc que no crida l’atenció pel seu aspecte: es tracta d’un petit (diminut) bar en una cantonada amb unes quantes taules i una barbacoa a la vorera. Però no us deixeu enganyar mai per les aparences! Seieu i demaneu una canyeta fresca i la tapa que us recomanin. Mentre espereu podeu assaborir 1€ d’ametlles fregidetes amb sal sobre un paper al damunt de la taula  que us oferirà algun venedor ambulant. I prepareu-vos.

Acompanyats per PB, MM i AB, el seu fantàstic fill de 18 anys (el millor cangur que hem conegut en molt de temps) i amb la guapíssima parella que fan PQ i LL (juntament amb els seus dos petits de 8 i 10 anys) hem après el vertader significat de l’expressió “tapas de verdad”. Nosaltres que som capaços de recórrer els 400 km que separen casa nostra de Logroño per menjar una tapa de xampinyons, què no serem capaços de fer en el futur per tornar a degustar unes “huevas de chopo”?

Huevas de chopo... sense paraules

Em fa tanta pena que a casa nostra no existeixi aquest costum d’acompanyar les begudes amb una tapeta...

I com que els animals aprenem per imitació, seguint les eleccions de MM, l’experta en gastronomia entre els presents, el “glossari” extret de la primera nit passada en companyia dels nostres amics en destaco el següent, per haver representat una novetat per a nosaltres:

·    Huevas de Chopo: I jo pensant que un “chopo” era un arbre... Resulta que el chopo, per als melillenses com a mínim, es tracta de la sèpia. Les “huevas” són un òrgan intern de l’animal on es desenvolupen els ous que pondrà a principis de primavera. Explicat així no resulta gaire apetitós, oi? Doncs res, que si no us hi atreviu, me’ls deixeu per a mi, ok? Fets a la planxa amb un rajolí d’oli d’oliva són una DELICATESSEN en majúscules que s’eleven a la categoria del foie, en la nostra opinió. Exquisit... i trist, perquè per aquí no els podrem aconseguir. Tot i que ens han dir que en venen de congelats, de moment les nostres recerques no han donat fruit. I a les peixateries no acaben de saber de què els parlem...

·    Perrito de corvina: un perrito és un petit entrepà amb un panet d’una geometria semblant al pa d’hamburguesa (etimològicament deu ser de la família del hot-dog) i hem tingut l’oportunitat de provar-los com a tapa de les següents rondes de cervesa amb farciment de solomillo i sasitxa. Tanmateix, el farciment que s’emporta la palma és la corvina, un peix poc comú a les nostres peixateries, desgraciadament.  Simplement exquisit.

I si “El Sevilla” és un excel·lent exemple de bar de tapes, el “Dique Sur” és el millor exponent de restaurant de racions de peix i marisc, situat en una cantonada del barri de “El Real”, un curiós creixement de la ciutat de traçat cartesià i amb una jerarquia racional dels seus carrers que recorda als inicis del barri de la Barceloneta. Pel que expliquen els nostres amics, quan es va obrir aquest local no va tenir un èxit immediat perquè no servien tapes amb les begudes, sinó que funcionava amb el nostre conegut sistema de pagar beguda i pagar racció. Però, poc a poc, la gent va entendre que el preu total que pagaven per menjar unes quantes raccions i les seves begudes corresponents no era superior al que pagaven als bars de tapes amb el valor afegit en aquest local de l’excel·lent qualitat de la materia primera, degut a que els propietaris són majoristes de peix i marisc a la ciutat.

Cigales esperant...

Donem fe que és així. PP, MM i AB ens hi van portar a dinar i ens vam esforçar a consciència perquè vam acabar amb el menjar que ens sortia per les orelles tant als nens com als adults. I per un preu... en fi... diferent del de la península ;-)


Pel que jo recordo vam pagar 76€ per:

·         4 rondes de cervesa pels adults, és a dir, 16 canyes.
·         3 rondes de refrescs pels nens, és a dir, 9 refrescs
·         1 racció de braves
·         1 racció d’arròs
·         1 racció de navalles
·         1 fantàstica racció de huevas de chopo
·         1 racció de cloïsses
·         1 racció de calamars a la planxa
·         1 racció calamars romana
·         1 racció de cigales
·         1 racció de gambes a la planxa



I com que “nunca te acostarás sin saber algo más”, en aquest local vam aprendre que la millor part de la cigala és la que nosaltres hem deixat al plat tota la vida: l’interior del cap. Encara recordo la cara de PB i MM quan van veure que donàvem per menjades les cigales i abandonàvem els caps al plat. Es van quedar mirant entre ells i, molt seriosos, ens van dir “eso no puede ser! Vamos a ver, si habéis dejado lo mejor!”.... i quina raó! 

Calamares plancha!






Melilla 02. Dofins i tortugues



Anar amb ferry amb els nens és sempre un encert, l’emoció correspon a la d’una gran travessia però amb la certesa que el trajecte és prou curt per evitar l’avorriment. Així que, una estona abans de l’hora indicada ja érem al parking de la Naviera Armas al Port de Motril i hem tingut la sort que ens situessin a la darrera filera de cotxes a l’ombra. Com que “l’experiència és un grau”, i considerant que sempre anem amb els nens, el primer que hem fet en aparcar ha estat estirar a terra la nostra eterna manta de quadres i ocupar així el lloc proper al nostre cotxe per poder dinar el nostre picnic en condicions.

Melilla 01: Per què Melilla no és un destí turístic habitual?



- A Melilla aneu?????? I per què??????

I per què no?... Dir que t’emportes els nens al Marroc per enèssima vegada i sentir sempre la mateixa cantarella...  Una altra vegada al Marroc? I si canvieu de destí? Vols dir que no ho heu vist ja? ... Cansa... Podríem qüestionar tota la gent que es queda cada estiu per Catalunya, o tots aquells que cada any van al mateix poble on hi tenen la família, a aquells que tenen segona residència, i no ho fem. En fi, que ja m’he cansat de dir que gairebé mai hem repetit trajectes, que “el Marroc és com un petit continent on et pots estar banyant a la platja pel matí, estar esquiant a migdia i adormir-te entre les dunes del desert al vespre” (Jordi M. dixit), vaja, que hi ha molt per veure... 

Melilla amb nens, la ciutat i els seus límits


Grafitti a la frontera de Beni Ensar
En la primera visita que hem fet a Melilla, acompanyats per uns guies de luxe, la meva llibreta ha tret fum amb les anotacions de tot allò nou que veia o aprenia, perquè aquesta ciutat i els seus habitants són els grans ignorats en els mapes, oblidats en les classes d’història, ni pertenyents a la península ni integrats plenament a Àfrica, una zona fronterera i diversa amb tot allò que aquesta situació pugui implicar. Una ciutat al límit en molts aspectes, però, sobretot, en tot allò referent a la convivència intercultural i a la seva situació territorial. 

Un lloc sorprenent amb una gent increíble.

Allotjament a Skoura

La primera vegada que vam fer nit a Skoura, fent la "Ruta de les mil Alcassabes",  seguint el consell de nostre amic Pablo, vas ser un dels grans encerts del viatge. Allotjar-se en aquest palmeral no resulta senzill, o almenys no ho és reservar un allotjament a un preu raonable. O els allotjaments són massa senzills per anar amb nens i a l’hivern (tipus jaima en un jardí o alberg atrotinat) o els preus es disparen perquè la resta d’allotjaments han entès que es troben en un entorn màgic i han creat espais que “es fan pagar”. Després de molt mirar i amb resultats bastant decebedors, vam arribar al Sawadi, situat al merescut número 1 de Tripadvisor en aquell moment. El preu, però, no era econòmic (o no per als standards del país) perquè ens va costar 70€ la doble amb allotjament i esmorzar, 9€ addicionals per cada nen i també vam fer-hi el sopar. Tot plegat per uns 150€ que, en aquesta ocasió, vam donar per molt ben gastats. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...