Ja sé que parlar de
les primeres impressions sobre la ciutat de Melilla hauria de desembocar en
temes arquitectònics, urbanístics, històrics i socials, però no puc evitar
(malgrat que això em resti credibilitat com arquitecte) parlar de les meves tres
vertaderes primeres impressions en arribar a la ciutat: els tot-terrenys, les
tapes i la gent.
Melilla és una ciutat amb una densitat de tot-terrenys
increíble i, pel que jo he vist fins ara, només seguida per Andorra
de molt a prop. En sortir de les instal·lacions del Port de Melilla on hem
desembarcat del ferry ens hem trobat amb els nostres amics PB i MM, que ens
esperaven per fer-nos de "cicerones" de
la seva gran ciutat. Pasades les salutacions, els hem seguit en el seu
tot-terreny fins al nostre hotel, on aprofitaríem per prendre una dutxa i estaríem
a punt per sortir després a sopar.
Hem sortit del port
per un vial i en PB ha sortit del parking per un vial paral·lel al nostre. La
consigna era senzilla: seguir el seu tot-terreny. Amb el col·lapse habitual
en arribar un vaixell a Port ens hem adonat que en aquesta ciutat, com a mínim,
hi ha tants vehicles 4x4 com turismes, per no aventurar-me a dir que n’hi ha molts
més. Ha hagut un moment en què ens sentíem immersos en l’escena de la
persecució a “El show de Truman” on únicament apareixíen tot-terrenys en el
nostre camí, sense poder seguir el nostre “guia” fàcilment.
 |
| Arribant a Melilla amb el ferry |
Finalment hem arribat
a l’Hotel Nacional, situat en l’eixample de la ciutat i proper als altres grans
hotels (que vistos des de fora tampoc ho semblen tant...). La recepció, situada
en un sota-escala, rememorava els seixanta però l’atenció del personal,
absolutament amable, ens ha fet sentir com a casa. L’habitació era exactament
el que esperàvem gràcies a les fotos que ens havia enviat PQ, una gran amiga de
PB i MM, que es va dedicar a visitar hotels per la ciutat per trobar un lloc
que encaixés en el nostre pressupost i complís les condicions necessaries per
allotjar-nos a nosaltres i als nens.
Per tant, després
d’una dutxa molt necessària, ja teníem una idea molt clara del que ens
esperava: uns dies amb molt bona companyia (amb la millor companyia) seguint
els plans que els nostres amics s’havien dedicat a traçar per nosaltres per tal
que conéguissim aquesta ciutat tant menystinguda des de la península. Un luxe
que mai podrem agrair prou, però ho intentarem de debò!!
Ara
ja sabem, des de la distància en el temps amb la qual escric aquestes paraules,
que podem tornar a Melilla per moltes raons, moltes, però n’hi ha dues que
estic segura que pesen més que les altres: la seva gent i les seves tapes.
Ah... les tapes!! Ja
ens havia advertit PB que a la seva ciutat es menjaven unes tapes increíbles
(de les de veritat, no pas de disseny, com ell mateix diu) i ho vam poder
comprovar en molt poc de temps. En sortir de l’hotel vam anar fent un tomb fins
al “El Sevilla”, un lloc que no
crida l’atenció pel seu aspecte: es tracta d’un petit (diminut) bar en una
cantonada amb unes quantes taules i una barbacoa a la vorera. Però no us deixeu
enganyar mai per les aparences! Seieu i demaneu una canyeta fresca i la tapa
que us recomanin. Mentre espereu podeu assaborir 1€ d’ametlles fregidetes amb
sal sobre un paper al damunt de la taula
que us oferirà algun venedor ambulant. I prepareu-vos.
Acompanyats per PB,
MM i AB, el seu fantàstic fill de 18 anys (el millor cangur que hem conegut en
molt de temps) i amb la guapíssima parella que fan PQ i LL (juntament amb els
seus dos petits de 8 i 10 anys) hem après el vertader significat de l’expressió
“tapas
de verdad”. Nosaltres que som capaços de recórrer els 400 km que
separen casa nostra de Logroño per menjar una tapa de xampinyons, què no
serem capaços de fer en el futur per tornar a degustar unes “huevas de chopo”?
 |
| Huevas de chopo... sense paraules |
Em fa tanta pena que
a casa nostra no existeixi aquest costum d’acompanyar les begudes amb una
tapeta...
I com que els animals
aprenem per imitació, seguint les eleccions de MM, l’experta en gastronomia
entre els presents, el “glossari” extret de la primera nit passada en companyia
dels nostres amics en destaco el següent, per haver representat una novetat per
a nosaltres:
·
Huevas de Chopo: I jo pensant que un
“chopo” era un arbre... Resulta que el chopo, per als melillenses com a mínim,
es tracta de la sèpia. Les “huevas” són un òrgan intern de l’animal on es
desenvolupen els ous que pondrà a principis de primavera. Explicat així no
resulta gaire apetitós, oi? Doncs res, que si no us hi atreviu, me’ls deixeu
per a mi, ok? Fets a la planxa amb un rajolí d’oli d’oliva són una DELICATESSEN
en majúscules que s’eleven a la categoria del foie, en la nostra opinió.
Exquisit... i trist, perquè per aquí no els podrem aconseguir. Tot i que ens
han dir que en venen de congelats, de moment les nostres recerques no han donat
fruit. I a les peixateries no acaben de saber de què els parlem...
·
Perrito de corvina: un
perrito és un petit entrepà amb un panet d’una geometria semblant al pa
d’hamburguesa (etimològicament deu ser de la família del hot-dog) i hem tingut
l’oportunitat de provar-los com a tapa de les següents rondes de cervesa amb
farciment de solomillo i sasitxa. Tanmateix, el farciment que s’emporta la
palma és la corvina, un peix poc comú
a les nostres peixateries, desgraciadament.
Simplement exquisit.
I si “El Sevilla” és un excel·lent exemple de
bar de tapes, el “Dique
Sur” és el millor exponent de restaurant de racions de peix
i marisc, situat en una cantonada del barri de “El Real”, un curiós creixement
de la ciutat de traçat cartesià i amb una jerarquia racional dels seus carrers
que recorda als inicis del barri de la Barceloneta. Pel que expliquen els
nostres amics, quan es va obrir aquest local no va tenir un èxit immediat
perquè no servien tapes amb les begudes, sinó que funcionava amb el nostre conegut
sistema de pagar beguda i pagar racció. Però, poc a poc, la gent va entendre
que el preu total que pagaven per menjar unes quantes raccions i les seves
begudes corresponents no era superior al que pagaven als bars de tapes amb el
valor afegit en aquest local de l’excel·lent qualitat de la materia primera,
degut a que els propietaris són majoristes de peix i marisc a la ciutat.
 |
| Cigales esperant... |
Donem fe que és així.
PP, MM i AB ens hi van portar a dinar i ens vam esforçar a consciència perquè
vam acabar amb el menjar que ens sortia per les orelles tant als nens com als
adults. I per un preu... en fi... diferent del de la península ;-)
Pel que jo recordo vam pagar 76€ per:
·
4 rondes de cervesa pels
adults, és a dir, 16 canyes.
·
3 rondes de refrescs pels
nens, és a dir, 9 refrescs
·
1 racció de braves
·
1 racció d’arròs
·
1 racció de navalles
·
1 fantàstica racció de
huevas de chopo
·
1 racció de cloïsses
·
1 racció de calamars a la
planxa
·
1 racció calamars romana
·
1 racció de cigales
·
1 racció de gambes a la
planxa
I com que “nunca
te acostarás sin saber algo más”, en aquest local vam aprendre que la
millor part de la cigala és la que nosaltres hem deixat al plat tota la vida:
l’interior del cap. Encara recordo la cara de PB i MM quan van veure que
donàvem per menjades les cigales i abandonàvem els caps al plat. Es van quedar
mirant entre ells i, molt seriosos, ens van dir “eso no puede ser! Vamos a ver,
si habéis dejado lo mejor!”.... i quina raó!
 |
| Calamares plancha! |
