Melilla 07. La gran muralla i les seves portes

 “Está fabricada de alambre con filos tipo navaja y su costo fue de 33 millones de euros. Consiste en 12 km de vallas paralelas de 6 metros de altura con alambres de púas encima. Existen puestos alternados de vigilancia y caminos entre las vallas para el paso de vehículos de vigilancia. Cables bajo el suelo conectan una red de sensores electrónicos de ruido y movimiento. Está equipada con luces de alta intensidad y videocámaras de vigilancia, así como equipos de visión nocturna.”( Font: Wikipedia)

Ha estat impactant, ho reconeixo. Després de la nostra ruta a peu per Melilla la Vieja i la paradeta a Aguadú, com és de justícia, els nostres amics ens han acompanyat amb cotxe per la “Circunvalación”, que no és altra cosa que una carretera paral·lela a la frontera que fa de variant a la ciutat. Reconeixo que puc comprendre que siguin necessàries les fronteres a nivell administratiu, però he de confessar que m’ha resultat inquietant veure davant meu aquest mur de la vergonya del segle XXI, un altre exemple de la complexitat de la ment humana. La meva visió pot estar distorsionada pel fet de viure a més de mil quilòmetres d’aquesta tanca i en el costat aparentment ric d’aquesta, però del que vull parlar és d’emocions, del sentiment que m’ha (ens ha) produït en veure-la a tocar de les nostres mans.

La gran muralla de Melilla: Marroc a la dreta i Espanya a l'esquerra

Imagino que per als melillenses forma part del seu paisatge urbà i tothom en té una opinió ben fonamentada (que no pas unànime, espero!), però per als visitants de la ciutat és absolutament inquietant trobar-se a l’interior de la “gàbia” i veure, a tocar, els barris de Farkhana i Mariguari just a l’altra banda de la tanca. És innegable que a nivell urbà aquesta tanca ha suposat un tall profund en el territori, però a nivell humà aquest tall ha d’haber estat igual o més profund encara. Agraeixo als nostres amics que ens hagin mostrat el bo i millor de la seva ciutat, però també els agraeixo que ens hagin portat a veure “la valla”, la qual ni apareix ni ho farà mai en cap acaramelada propaganda institucional.

Terra de ningú

Mentre escrivia aquestes línies intentava documentar-me sobre aquest tema, conscient de la meva pròpia ignorància. Conscient que estava escrivint una entrada agre-dolça però necessària sobre un territori absolutament singular com és Melilla, vaig trobar un bloc que parla d’allò que l’almibarada publicitat institucional no ensenya.

M’ha cridat molt l’atenció, però, la profusió de termes militars i catastròfics que hom pot trobar per justificar la necessitat d’aquesta tanca. En aquest document se’n fa un recull i un anàlisis molt interessant i il·lustratiu i en el següent article a El País es descriuren els passos fronterers existents a Melilla de la següent manera:

"Hay tres pasos fronterizos en Melilla (cuatro si se cuenta el de Mariguari, para estudiantes y padres que tienen que cruzar cada día la frontera para ir al colegio o al instituto y que está cerrado en verano): Beni Enzar, la frontera internacional, la más grande, abierta las 24 horas, con aduana comercial, por donde los activistas marroquíes no dejaron el jueves entrar a los camiones con pescado, fruta y verdura; el Barrio Chino, paso habilitado de siete de la mañana a diez de la noche para transporte a pie de mercancías, por donde pasan cada mañana las porteadoras, cargadas como mulas; y Farhana, paso establecido para los habitantes de Nador y de Melilla, que también cierra por la noche. Entre ellos, la verja, una trampa mortal de ocho metros de altura para inmigrantes que, si no disuade, probablemente mate en alguno de los tres niveles de amasijos de alambres y pinchos al que intenta cruzarla. "Es como Jerusalén", dice un melillense musulmán. "Ellos tienen un muro y nosotros, pinchos".

La frontera necesita una reflexión. Mientras los políticos se reúnen, las porteadoras seguirán transportando sus bultos de 50 kilos, tres veces al día, pagando "mordidas" en Marruecos y pasando por estrechas puertas en las que, un día de mala suerte, pueden morir aplastadas por otras "mulas" de carga que, eso sí, hacen ganar dinero a los dos lados de los pasos fronterizos. (Font: El País, 14-08-2010)

I encara amb el desconcert a flor de pell, i després d’un dinar genial al “Dique Sur”, ens hem disposat a creuar la frontera per anar cap al Marroc, al Cap Tres Forques a passar uns dies. Els habitants de Melilla poden sortir lliurement i, més o menys, sense cues per la frontera de Farhana únicament ensenyant el seu DNI si no pretenen anar més enllà de la província de Nador. Així ho van fer LL, PQ i els seus petits en direcció a la càbila que tenen al cap, on havíem quedat aquella mateixa tarda. Tanmateix (i això sí que és d’agrair!) els nostres amics PB, MM i el seu fill AB ens han acompanyat a fer el pas per Beni Ensar, l’única frontera per als extrangers o espanyols no residents a Melilla.

Foto: Mimount

Ho teníem tot estudiat i tot a punt: tots els papers del cotxe preparats (ja hi tenim experiència), els formularis d’entrada al país emplenats i cadascun dins el corresponent passaport. Pel formulari d’importació del cotxe, el nostre amic PB ens va indicar que el podíem descarregar, omplir i imprimir aquí, així que aquest tràmit també ens l’anàvem a estalviar... I, aleshores, què ha passat??? Doncs que per fer els 700 metres que separen el polígon industrial proper a la frontera fins al propi pas fronterer hem tardat exactament 4 hores!!!

Als nostres amics els ha semblat força estrany trobar embús en aquell punt, però tampoc hi ha donat més importància. Pel que es veu, dues companyies navieres han deixat de prestar els seus serveis al port de Nador i gran part del tràfic rodat passa ara a través de Melilla... Ens ho hem agafat amb calma, escoltant música dins el cotxe, els nens dibuixaven o jugaven... Però al cap de dues hores, sense haver avançat el més mínim, hem sortit tots dels cotxes excepte els conductors i  els nens s’han dedicat a jugar una bona estona a “fútbol-lata” a la vorera. I així hem passat les hores, xerrant amb MM i prenent molta paciència. Al cap d’uns mesos vaig rebre una foto que va fer MM en aquell moment, una foto d’un arbre proper a la corrua de cotxes on una munió de cargolins s’entaforaven en el mateix forat. Just com tot aquell munt de cotxes intentant passar l’embut de la frontera.

De-ses-pe-rant

Doncs això, que amb més paciència que 7 sants (els que érem, de fet) hem arribat al pas fronterer. Creuem la frontera espanyola tan tranquil·lament i aparquem el cotxe a “terra de ningú”, aquell espai entre la frontera espanyola i marroquina que seria també digne d’estudi per l’ambient que s’hi respira i pel personal que hi discorre. El procés, en teoria, semblava fàcil: segellar passaports, segellar documentació del cotxe i creuar la frontera. A la part pràctica, però, tot plegat ha acabat succeint d’aquesta manera:

1 Ens posem a la cua per a segellar els passaports, després d’esquivar els chipis que ens intenten “ajudar” amb els formularis, que ja disposem i portem perfectament emplenats. No hi ha una gran cua, potser unes 10-15 persones. Sembla fàcil. Se’ns intenten colar diverses vegades, moooooolt habitual al Marroc (Ep! Però si encara no hem creuat la frontera!!!), sort que la nostra amiga MM els té ben posats i no ha deixat passar absolutament a ningú. Prova superada: ens segellen els 4 passaports i preguntem on cal anar ara.

2 Anem a fer cua a les guixetes per la documentació del cotxe. Hi ha dues guixetes obertes i una sola cua, cosa que ja pronostica el caos. Hi posem molta paciència mentre ens n’adonem que som els únics que portem el nou formulari d’importació de vehicles perquè la resta porta el paperet verd/gris que hem utilitzat les altres vegades en ferry.  Com diu en PB, cada vegada que intenten agilitzar un tràmit els surt el tret per la culata i emboliquen encara més la troca. 

3 Després de diverses discussions, arriba el nostre torn i l’oficial verifica la nostra documentació. Ens mira amb cara d’espant, d’extranyes i gairebé d’esglai en veure el nou formulari. Però el segella. Li pregunto en francès si cal fer algun tràmit més i ens diu que no. Per tant, tots cap al cotxe i a creuar la barrera! Bufar i fer ampolles! 

4 O no. Els nostres amics creuen primer i quan és el nostre torn, l’oficial de la barrera es queda mirant els documents i em diu que ens manca no-sé-quin “tampon”. Ai mare! El cas és que ens deixa creuar i aparcar el cotxe just passada la barrera perquè, de fet, si no aconseguim aquest segell, el problema serà nostre per sortir del país. Els cotxes i 6 dels seus ocupants han creuat la frontera.... excepte jo, que intento saber on carai s’ha de posar el ditxós segell. 

5 Un primer oficial em diu que he de buscar el “cap de l’aduana”, que està cap al final del parking, és a dir, proper a la frontera espanyola. Faig el passeig, ja a les fosques, fins a on m’han indicat. Li pregunto al següent oficial i em dirigeix a uns altres tres oficials que estan al mig del parking, reculo fins a ells. Els comento el meu problema i m’indiquen que “ara” el cap de l’aduana està a la barrera amb el Marroc. Torno fins a la barrera. En aquest punt m’indiquen que “ara” està en una petita oficina prefabricada darrera les guixetes. Afortunadament en aquest punt del periple s’ha afegit en PB i m’ha acompanyat fins a l’oficina, un lloc on no m’agradaria haver-hi arribat sola.

6 A l’oficina del cap d’aduana, plena de camioners ben grossets, li he explicat (més o menys) el meu problema a un oficial. S’ha endut tota la documentació (i jo m’he encomanat a la verge...) i ha retornat amb el paperet segellat..... uuuuufffffff!

7 Finalment hem creuat la frontera legalment. M’ha quedat en el tinter, però, la sensació que era la primera vegada que per allà creuava algú amb aquest formulari d’importació. Tal com deia en PB, cada vegada que volen millorar quelcom, ho compliquen encara més!

Passades les deu de la nit hem sortit de Beni Ensar en direcció a la càbila (ja us explico més endavant què és) dels nostres amics, on ens esperaven feia hores. Ha estat com una mena de tele-transportació el fet d’anar seguint el cotxe d’en PB a les fosques, introduir-nos en el bosc amb el terra curull de sorra i arribar a la petita caseta on ens esperaven.

Les més de sis hores invertides en creuar la frontera es van esvair en poc més de 30 segons, el temps necessari per baixar del cotxe, veure la preciosa  i acollidora terrassa que havia preparat la genial PQ, amb la taula parada, les espelmes, el tendal de cotó blanc, la millor de les companyies, una bona barbacoa, el nostre PB fent kefta com ningú i ........... molta cervesa. Fins l’endemà no vam veure la meravella del lloc on havíem anat a parar.

Inscripció a la paret de tanca a la frontera: massa cutre per ser oficial, massa ben feta per ser d’un cutre...

Entrades relacionades:

0. Melilla, la ciutat i els seus límits

1. Per què Melilla no és un destí turístic habitual?

2. Dofins i tortugues
3. Huevas de chopo, perritos i 4x4
4. Coincidint amb Enrique Nieto, Mustafa Arruf i Juan Carlos Martínez
5. Aguadú
6. El Pueblo o Melilla "La Vieja"
7. La gran muralla i les seves portes
8. Càbilas, pitas i brevas
...