Anar amb ferry amb
els nens és sempre un encert, l’emoció correspon a la d’una gran travessia però
amb la certesa que el trajecte és prou curt per evitar l’avorriment. Així que,
una estona abans de l’hora indicada ja érem al parking de la Naviera Armas al
Port de Motril i hem tingut la sort que ens situessin a la darrera filera de
cotxes a l’ombra. Com que “l’experiència és un grau”, i considerant que sempre
anem amb els nens, el primer que hem fet en aparcar ha estat estirar a terra la
nostra eterna manta de quadres i ocupar així el lloc proper al nostre cotxe per
poder dinar el nostre picnic en condicions.
Envoltats de
marroquins amb destí al seu país a través de Melilla, ens hem menjat els
entrepans que havíem comprat una estona abans i els nens s’han dedicat a
dibuixar, fer passatemps i partides a l’UNO. Perquè tant important com la roba
i els medicaments són els llibres de passatemps que imprimeixo sempre als meus
fills abans de cada viatge, adaptats a la seva edat i coneixements, que omplen
aquells moments en què esperar se’ls fa una mica pesat.
Els únics passatgers no
marroquins, pel que anem veient, som nosaltres i el comú denominador entre la
gent que espera és la cara de cansament després del llarg viatge a través
d’Espanya que porten damunt les espatlles. Amb tot, però, en destaca l’alegria i la il·lusió per la proximitat de la seva
terra. Aquestes situacions, ni als nens ni a nosaltres mateixos, ja no
se’ns fan extranyes, ja no ens hi sentim extranys. Estant entre marroquins
tenim la sensació que no correm cap mena de perill, que hi ha una curiosa
complicitat. Són sensacions interessants
quan les estàs vivint, però, sobretot, quan després les recordes.
L’embarcament ha
començat puntual, ràpid i molt civilitzat a les 14:30 segons l’horari previst.
M’ha sorprès l’absència de control en l’accés perquè en cap moment ningú no ha
comprovat amb els nostres passaports que els bitllets ens pertanyéssin, però en
no sortir del terrnitori nacional tampoc m’ha semblat gaire extrany. M’he endut la imatge falsa i errònia que
entrar al Marroc a través de Melilla és molt més fàcil que fer-ho a través de
l’Estret de Gibraltar, l’endemà ja veuríem la dimensió del nostre error
a la frontera terrestre de Beni Ensar.
Hi ha dues coses que tot viatger amb nens
fa immediatament en entrar a un ferry:
- Anar a lavabo. L’estat dels serveis en entrar al ferry dista molt del que trobarem
passades dues hores de travessia. Així de simple. I si vas amb nens,
directament al de discapacitats (amb el seu permís... J) perquè són els únics on hi ha espai suficient per fer els
malabarismes necessaris per tal que la criatura faci el que toca i tu el
puguis ajudar fàcilment.
- Agafar un bon lloc. No importa que hagis reservat butaca o lobby bar, la gent entra i
s’instal·la on millor li va. I quan dic “instal·la” em refereixo
exactament a fer-ho com si s’hi hagués de quedar uns quants dies: mantes,
edredons, neveres portàtils... Per tant, directes a la cafeteria de popa
on hem trobat uns sofàs de pell blanca en una mena de galeria que
sobresortia del vaixell i amb unes vistes excel·lents. I d’allà no m’he
mogut en 4 hores, lluitant de vegades perquè no ens prenguéssin el lloc,
però sempre amb bon humor.
Les travessies en
vaixell ens agraden molt a tots i intentem gaudir-les, cadascú a la seva manera
i el millor que pot. El meu company ha dormit una bona estona, els nens han
dibuixat una micai han escrit en les seves llibretes i jo he aprofitat per
llegir, però sempre donant cops d’ulls a alta mar, espectant per si apareix
quelcom per comentar. Quin plaer estar llegint en aquell moment el fantàstic llibre
“El caçador d’estels” de Khaled Hosseini.
En una d’aquestes
mirades furtives, el nostre fill ha vist una tortuga enorme,
que ens ha sorprès moltíssim, no tant pel seu tamany, sinó pel fet de trobar-la
nedant tranquilament a alta mar. Ignorant de mi, que fins ara havia pensat que
les tortugues necessitaven de la proximitat de terra ferma...
A poc menys d’una
hora per arribar al port de Melilla, he vist tres peixos enormes que saltaven
seguint el camí del ferry i m’he afanyat a cridar als nens:
-
Mireu nens! Tonyines!!
 |
| Tonyina |
 |
| Dofins |
D’acord... sóc
conscient que sóc de secà i que no
tinc ni idea de fauna, ni terrestre ni marina. També està clar que aquest
capítol de Barri Sèsam me’l vaig perdre... Aquell dia tampoc vaig assistir a la
llar d’infants... En aquests dibuixos es poden veure les diferències físiques més
evidents entre les dues espècies, a part que les tonyines no salten, és clar.
Ara ja ho sé.
I aquesta confusió
entre dofins i tonyines em va servir de carta de presentació amb els nostres
bons amics de Melilla, PB i MM, que ens estaven esperant just a la sortida del
Port i amb una idea molt clara del què ens havien de mostrar en aquesta primera
visita a la ciutat.
Després de 5 hores de
no tenir els peus a terra ferma, aquest trajecte en ferry meravellosament
agradable, concluïa donant pas a la nostra primera impressió de la ciutat de
Melilla.
JAJAJAJAJAJAJA
ResponEliminadivertida confusió :P
I els teus fills què van dir-te al respecte?
Lux,
EliminaEls meus fills són conscients de la mare que tenen... ;-)