La presència d'un Monestir
cristià a la ciutat de Midelt a 1500 metres d'alçada és quelcom que no deixa
indiferent. Ja vaig avançar aquí
que tenia la sana intenció, si arribàvem a una hora decent a Midelt en la
primera jornada del nostre darrer viatge al Marroc, d'anar a buscar el Monestir
de la Mare de Déu de l'Atlas.
Així, aquell 18 de març, desè
aniversari del nostre casament i acompanyats pels nostres dos fills, va
començar de la millor de les maneres desembarcant del ferry a les vuit del matí
a Melilla i esmorzant envoltats de gent molt especial per a nosaltres. El dia
apuntava molt alt i, quan vam creuar la frontera de Beni Enzar amb el nostre
vehicle en uns escassos 20 minuts, ens vam sentir tocats gairebé per la Divina
Providència (la
nostra primera experiència en aquest pas fronterer va ser diametralment
oposada). El camí fins a Midelt va ser bufar i fer ampolles i sobre les quatre
de la tarda arribàvem a aquesta ciutat a les faldes de l'imponent Jbel Ayachi.
Em declaro una persona molt
afortunada per la manera en la qual coneixo per primera vegada alguns dels
llocs paradigmàtics de la meva vida: la Piazza San Marco de nit i plovent, la
costa africana des d'un vaixell, la Capella de Ronchamp després d'una nevada, el
llac Iriki cobert d'una capa de vegetació, el Convent de la Tourette entre la
boira, la Vall dels Reis sota la pluja, Alexandria en un dia d'eclipsi solar...
No hi ha límits per a tot allò que fem moguts per la passió i, una vegada més,
el destí m'ha portat a viure una experiència que no oblidaré en molt de temps,
en aquesta ocasió en un petit Monestir cristià en un país musulmà.
Accés al Monestir |
Trobar el Monestir no va ser
senzill, tot i que hi ha alguna petita indicació des de la carretera general on
hi posa "Kasbah Myriem" (el complex d'edificis on s'ubica), i vam
haver de tornar a la carretera un parell de vegades fins que vam veure que
calia prendre la Route de Jaffar i
creuar el riu. El Monestir es situa en una corba costeruda i és possible deixar
el vehicle just a davant. En el moment en què vam baixar del cotxe em vaig
sentir molt afortunada només de ser allà, sentia que aquell era un indret
realment especial. Després que el meu company fes algunes fotos de la portalada
d'accés, em vaig apropar a veure si hi havia algun horari per a visites i, a
banda de l'intèrfon, únicament hi havia l'horari de les pregàries. No m'ho vaig
pensar gaire i vaig trucar al timbre per preguntar si era possible de visitar
el Monestir i la resposta va ser afirmativa. A partir d'aleshores començà una
agradable experiència.
Vaig reconèixer el prior del
Monestir, en Jean Pierre Flachaire, en l'instant d'obrir-nos la petita porta al
costat de l'entrada principal. Després de les salutacions, ens va dir que
podíem visitar la Capella i el Memorial de Tibhirine tot interessant-se per la
nostra nacionalitat. En assabentar-se de la nostra provinença es va absentar un
moment i, seguidament, va aparèixer el germà Jose Luís Navarro per tal de
fer-nos la visita en castellà i poder, alhora, dialogar d'una manera més fluida
i entenedora per tots (el meu company i els nens no parlen francès).
Pati del Monestir |
Feia molt de fred i molt de vent
al mig del pati del Monestir on vam iniciar i continuar la conversa durant una
llarga estona, però no semblava que a ningú dels presents ens importés gaire.
El germà José Luís és un ésser amable, afable i de bona conversa i nosaltres,
una parella d'arquitectes amants del Marroc, de la seva cultura i arquitectura,
ja us podeu imaginar quin plaer de conversa. Cal reconèixer que els nens van
aguantar estoicament el fred i una conversa que no entenien en absolut. De la
historia de la petita comunitat vam passar a la tasca que realitzen actualment;
del status de les diferents comunitats cristianes establertes al país vam
passar a la necessitat d'enteniment entre religions; de la situació concreta a
Espanya vam passar a la situació global al planeta. Magnífica visió d'una
persona que, aparentment allunyada del frenesí del món, posseeix una opinió tan
clara i ben formada sobre les capacitats dels éssers humans i de la importància
de la pau i el diàleg entre les diferents cultures. Tota una lliçó d'humilitat
i, alhora, de saviesa: sense afirmacions categòriques, sense imposicions i sense
veritats absolutes.
Memorial de Tibhirine |
Ens vam apropar al petit espai
que la comunitat anomena "Memorial de Tibhirine" en honor als set
malograts germans de la comunitat que moriren en tràgiques condicions a
Algèria. En aquest petit espai, amb uns retrats força fidedignes presidint la
paret principal, ens van oferir una còpia del testament del pare Christian de
Chergé (prior a Tibhirine en el moment de la desaparició dels germans) que, gustosament, vam prendre en l'idioma original en què fou redactat.
Un testimoni d'una petita part de la història, una reflexió molt personal de la
situació que estava vivint la comunitat durant la guerra civil a Algèria fa un
parell de dècades. Vam deixar un petit missatge en català al llibre de visites
agraint l'amabilitat en què havíem estat atesos. A continuació vam fer la
visita de la capella on realitzen les pregàries els germans i el prior, un
petit espai realitzat en materials tradicionals i, majoritàriament, pedra.
Resulta un espai acollidor que convida a seure i pensar, decorat amb petites
obres d'art que els han ofert a la
comunitat els propis autors i que representen algun moment de la seva història.
Algunes de les obres fan evident l'origen comú d'algunes de les religions
presents actualment en el planeta, un bonic exemple de respecte i tolerància.
En sortir de la capella la
conversa derivà, inevitablement, cap a l'arquitectura en preguntar-li com era
possible que el Monestir estigués en aquell estat impecable de manteniment
tractant-se d'unes edificacions tradicionals de l'arquitectura del sud del
País. I aquí vam trobar el major punt de coincidència: la passió per
l'arquitectura tradicional d'aquestes terres. Ens va explicar que el seu nebot
i la seva companya, dos arquitectes valencians de renom (Pablo
Rodríguez-Navarro i Teresa Gil Piqueras) havien passat llargues temporades a
l'Hosteria del Monestir per tal de fer el treball de camp d'un llibre sobrel'arquitectura de terra a la Vall de l'Outat (un afluent del Moulouya). Ja us
podeu imaginar que, tant en el meu cap com en el del meu company, van començar
a sonar les campanes!! Un llibre... I ens va oferir d'adquirir-lo allà mateix.
Caigut del cel, vaja. Comprar un llibre sobre arquitectura de terra per tal
d'augmentar la nostra col·lecció, comprar-lo sobre el terreny del que parla i
comprar-lo al tiet de l'autor. Veieu com tenim una sort immensa?? El primer dia
del viatge i ja tenia el meu souvenir.
Interior de la capella |
Eren pràcticament les sis de la
tarda i ens vam acomiadar del germà José Luís perquè era l'hora de la pregària
i, després d'intercanviar-nos els emails vam fer camí cap al nostre allotjament
d'aquella nit. Aquell dia, al vespre, ens sentíem molt afortunats per la
situació viscuda i amb un profund agraïment per haver pogut formar part d'aquella
conversa tant enriquidora. En el meu cas, que no sóc una persona creient,
m'emociona veure i palpar els punts de contacte que tenen les diferents
cultures i religions, aquells punts en els quals ens adonem que, abans que res,
som persones amb sentiments.
El llibre, que encara tinc a
mitja lectura, ha resultat ésser una vertadera meravella tant a nivell de
contingut com a nivell gràfic. Una joia que compartirà estanteria amb
"Fortalezas de barro en el sur de Marruecos" del català Roger Mimó, "Arquitectura
de tierra en el sur de Marruecos. El Oasis de Skoura" del també
arquitecte valencià Vicent Soriano i "Art et architectures berbères"
de la magnífica arquitecta marroquina Salima
Naji, entre d'altres. Tot i que l'estic gaudint amb fruïció, estic
desitjant acabar-lo per agrair-li a l'autor aquest magnífic treball realitzat.
Si voleu més informació sobre el Monestir aquí us deixo la seva web.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!