Març 2011. Seduccions de Marràqueix

SEDUCCIONS DE MARRÀQUEIX
Josep Piera
Col·lecció El Balancí
Edicions 62
Origen: Biblioteca pública

Aquest llibre m'ha encantat i necessito compartir-ho amb tots els malalts del "gusanillo moruno", tal com en diu un amic meu. Vaig iniciar-ne la lectura en el vol d'anada cap a Marrakech fa tres setmanes quan em dirigia a fer la ruta de les mil alcassabes, el vaig anar saborejant durant la ruta (i no us podeu imaginar com!) i l'he acabat a casa amb molta nostàlgia.

Aquest fantàstic poeta valencià descriu les emocions, els paisatges i les sensacions que hom viu a Marrakech d'una manera que no pots deixar d'identificar els llocs, tornant-los a gaudir i acabant amb una melangia total i absoluta. Aquest viatge vital que fa l'autor en el procés de recuperació d'una llarga convalescència resulta no només deliciós de llegir, sinó que et transporta amb els cinc sentits.

En aquesta ocasió (i que l'autor em perdoni) acompanyo algunes cites del llibre amb imatges preses pel meu company en aquest recent viatge perquè quan ho llegia eren exactament la imatge que tenia al cap.

"¿És aquest desig constant d’anar-se’n, el sentit del viatge? És el que em mou al viatge? Ara sé que anar-se’n no és cap fugida, si no més aviat al contrari. (…) I jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps –tots els temps- per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc a prop; no per deixar enrera i en l’oblit qui sóc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduïr l’ànim i l’ànima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis." (p.11)



Anar cap al desert per l'autor és: "Viatjar cap a la llum, cap al sud, cap als altres, amb el cos i l’ànima oberts, cap al desert. I escriure – que és conèixer-se un mateix i reconèixer-se en els altres – la pròpia experiència de viatge. Perquè només així el viatge es transforma plenament en el que és, una metàfora de la vida, una forma de coneixement on tot es fa possible, efímer i etern, personal i intransferible." (p.12)

Tot és bell, i viu, a Marràqueix; també les misèries. De la pudor de pixums a l’encís de les espècies; de les roses que omplien els bassiets d’una font pública a unes divertides dentadures naïfs que assenyalaven la presència d’un dentista popular; de les paradetes de llepolies als venedors d’aigua fresca; dels tapissos exòtics als plàstics vulgars; dels ulls més bonics als rostres més enigmàtics; de les exposicions de fruita fresca al solobre de les pescateries; dels jovenets pervertits als ancians honorables... Marràqueix és medieval, és el jardí i el desert, és la sobrietat adusta de l’olivera i la fragilitat dansaire de les palmeres, és els patis amagats amb llimeres i els carrerons mísers de la medina. Tot és possible en aquesta ciutat de contrastos: luxe i pobresa es confonen bellament, com una fatalitat. (P.22)

El palmerar d’Skoura és realment un jardí, un jardí en el sentit més autèntic i antic; un hort magnífic. Vull dir que és un oasi literal, per a contemplar i treballar, per a viure. (P.29)

El camí continuava. Continuaven succeïnt-se aquests vergers de deliri, combinats amb extensions resseques d’un roig de brases, d’ocres que el sol suavitza, de negres muntanyencs com vísceres tel•lúriques, com si tot fos jove i vell alhora. (P.30)

Terra i aigua. Roig i verd. Terra cremada pel sol que esborra la violència vessada en batalles antigues. Aigua que, en mullar la pols, es transforma en herba, en pa futur. Contrast cruel. Tot era humil i vistós. Com les cares dels xiquets, brutes, simpàtiques. Com els vestits tradicionals de les dones, coloraines mobils que combinaven dolors i penes amb alegries i joies. Fascinant, aquest país, Marroc, quan l’acceptes. (P.31)

Tinerhir no té cap interès, segons la guia. (P.32)

Unes parets d’una foscor altíssima m’arreceraven en cos i ànima. (...) Era un congost? ¿On duia aquell camí? I aquell riu, d’on venia? (...) L’aigua brollava entre els pedregars. En eixir a l’exterior el vent era fred. Les parets d’aquella gorja tapaven el cel, com els murs d’una casba gegantina, obra de cíclops. (P.39)

Era un lloc de vida plena, radicalment oposat al roig socarrat de les muntanyes, al roig de sang seca, sang feta de pols, d’aquelles casbes que es desfeien amb una bellesa tràgica entre palmeres, sèquies i camps de blat. (...) ¿Quants més, però, d’aquests nobles castells de fang, desapareixeran en poc temps convertits en simples tossals, retornats a la terra? (P.49)

Els homes no canviem de pell com les serps; podem intentar comprendre els altres, però no ser com els altres. (P.61)

... el barri de Guéliz no havia acabat de configurar-se plenament ni desenvolupar-se com caldria, i que moltes coses havien hagut de ser abandonades, tot just començades les obres. La nova urbanització tenia, doncs, l’aspecte “d’una ciutat destruïda per una cataclisme”. (P.67)

A Marràqueix, el paladar no solament troba el que vol i més, sinó que, damunt, se sent senyor; senyor, és clar, en el sentit més noble, com solia usar-se el terme abans. (P.68)


(...) Perquè a Marràqueix, per a sorpresa del paladar, es poden menjar encara pollastres de corral, corders criats al camp, bous alimentats amb palla, peix fresc, o ous acabats de pondre. I no solament això, sinó que les verdures, les fruites i les hortalises són saborosament naturals i no híbrids insípids, falsament vistosos. Una satisfacció que, si al nostre país pot semblar un costós exotisme de temps perduts, en aquesta metròpoli luxosa del sud marroquí resulta un tast quotidià i a molt bon preu. (P.68)

Aquest saber estar en dos móns, en dues o més llengües o cultures, sense confrontació ni extranyesa, em deixa fascinat, em sembla un model de vida just. Aquesta manera de viure que evita tan el conflicte com la barreja, la trobe una solució per a tots aquells als quals la història ens obliga a viure dia a dia en una o altra banda d’aquesta frontera que no hauria de separar Europa i Àfrica, l’occident de l’orient. (P.71)

La medina de Marràqueix és, encara, majorment, d’estructura medieval, amb carrerons coberts de canyissos i sempre atrafegats, on la barreja atapeïda de temps i d’olors diversos trasllada lluny i es fa entranyable alhora. Aquests laberints perfumats d’humils sorpreses actuen en mi com un despertador de la memòria. (P.80)

La plaça Jemaa el Fnaa no és solament un grandiós mercat de misèries o meravelles, però; no és només un espai on tot el que és imaginable, o desitjable, es pot trobar i comprar a qualsevol hora del dia i de la nit, si es té l’art i la paciència escaients; la plaça Jemaa el Fnaa és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. Un espill, o mercat, de sensacions, de veus, de gestos acrobàtics, de coloraines cridaneres, de perfums i de pudors, de músiques i d’històries... És una plaça que no es deixa escriure completa, ni fotografiar més que a bocins; una plaça que és diferent cada volta que hi vas, una plaça per a ser passejada a poqueta nit, tota sorpreses. (P.81)

Referint-se a El Cel Protector, de Paul Bowles: Els personatges de la història trovaben al desert la fascinació per l’absolut; una fascinació aclaparadora i salvatge; la conseqüència, després del gaudi per la troballa existencial, era la mort, quan no la follia. (P.96)

Baraca vol dir moltes coses. Vol dir “benedicció”, vol dir “santedat”, “bona sort”... Qui té baraca, o du baraca, té la protecció de Déu segons la tradició. (p.116)

Apenes deixades enrera les muralles roges de la ciutat (...) el paisatge pren un asserenat ambient de betlem familiar: palmeres solitàries o en colla, o a parelles (...), olivars i planures de molts verds, un minaret de color rosa, ramats d’ovelles, un riu (...) i la neu a l’horitzó, sota el blau del cel, cobrint els cims altius de les serres, cims de tots colors, com vinguts de quan érem xiquets. (p.131)

Ens vam haver de desviar una vintena de quilòmetres, per una carretera que la pluja havia convertit en un torrent, però va valdre la pena. (...) Feia frescor, un fred humit d’alta muntanya. Plovisquejava. La casba era una fortalesa amb un palau en ruïnes. (...) Era un jardí oblidat del món, on els luxes antics del poder senyorial s’enderrocaven en un silenci ferotge – el dramàtic silenci de l’abandó - , mentre la vida camperola continuava humil i indiferent el seu cicle. (p.162)

Mentre Teluet ens quedava a l’esquena, no podia deixar de pensar en aquells màgics castells de fang que l’oblit i la pluja enderrocaven. (p.164)

La gentada era enorme i l’ambient de rondalla, al mercat. S’hi barrejaven les atmosferes orientals, tan denses, de la narrativa medieval mediterrània, amb la vitalitat decadent i complicada del nostre món actual. D’un món, cal dir, que els turbants, els vels i les xilabes feien misteriós, però que també mostrava les crues contradiccions del moment, com ara els cotxes passats de moda, els texans i la música rai. En aquell sorollós mercat de tendes de lona entre oliveres, es barrejaven camions i camells, cotxes i ases, bicicletes, cavalls i persones de nolt variada condició i edat. (p.186)

La veu del muetzí, tot d’una, féu volar oronelles i coloms en una dansa filigranada, com pensaments escribint-se n l’aire quiet del capvespre. Aquells homes feien el seu balanç personal de dia, com a bons mercaders de la vida; jo també. (p.223)

No era cap somni idíl•lic, ni cap fantasia del desig. Era senzillament un hort, un hort amb palmeres datileres, bancals de verdures, corders pasturant, tarongers, sèquies netes, cavallons ben fets, un pou amollant a doll les aigües clares. (p.226)

Al seu voltant tot són murs de fang fets runes, d’un roig cremat, com si una pluja de foc hagués assolat les cases de la ciutat i només ella s’hagués salvat de ser cendra. Ella i el verd. Són l’únic senyal de vida, entre tanta desolació en ruïnes. Ella i el verd, com un miracle. La ciutat s’ensorra. Entre palmeres, el riu a la vora, la neu lluent al cim de les serralades. (p.228)

Records, somnis, imatges, paraules. Fa ja un mes que he tornat a casa, però encara sóc a Marràqueix. (...) Res no és com ho vaig deixar en marxar de viatge, tot ho trobe distint sense haver canviat, tot és nou sense resultar-me estrany. No són diferents les persones, ni els objectes ni la casa, ni aquesta vella vall on visc; sóc jo qui mira amb uns altres ulls i descobreix el que abans m’era amagat. Sóc jo qui ara és un altre. (p.205)