24/09/10 La Mercè
15:00 Està clar que som uns mals pares. Els nens han fet campana a l’escola el divendres per la tarda, però en la nostra defensa hem de dir que ja li havíem comentat a la mestra per si havíem de fer alguna fitxa extra. Per tant, després de dinar hem posat la directa…cap a Valdelinares, que això està mooooooolt lluny.
17:00 La primera parada, en una àrea de servei de l’autopista ha estat reveladora. Tot creuant l’autopista pel pont que porta a la cafeteria vam veure, destrossant la línia de l’horitzó, el monstre agònic anomenat Marina d’Or. No n’havia vist mai cap imatge llunyana, únicament havia vist la propaganda dels hotels amb imatges interiors de pseudo-luxe i zones “spa”, i realment em va impactar la mole enorme d’edificis horribles separats per una distància clarament inferior a la recomanable, com un inmens dominó esperant que algú l’empenyi una mica.
En aquesta àrea de servei el nostre ego de pares es va recuperar una mica en veure com arribaven a berenar uns pares amb un nen petitó d’uns 18 mesos. Van seure just a la taula de darrera nostre i mentre els pares es prenien tranquilament un cafè (i exactament amb aquest objectiu) van “connectar” al nen a un DVD portàtil amb un capítol de “Dora la exploradora” a tot volum. Els pares van prendre’s tranquilament el cafè, la resta de gent que erem a prop no, però vam poder escoltar el capítol perfectament.
19:30 Arribem a Valdelinares (això està molt lluny, carai!) i ens trobem amb la Núria, la nostra amfitriona. Ens ensenya l’apartament i xerrem una estona. És una persona amb la que resulta còmode de parlar-hi i durant aquests dies ha estat present, ens l’hem anat troban pel poble, però sense agobiar.
L’apartament està molt bé: una planta baixa amb sala-cuina i una planta primera amb el bany, 2 llits de matrimoni, un d’ells en un altell de fusta, i un llit individual. El bany més que correcte. Tot ben pensat, senzill i acollidor. Els nens ràpidament han decidit que s’instalaven a l’altell de fusta, hem sopat i a fer nones…
25/09/10 Dissabte
09:27 Sortim cap a fer una mica de senderisme. El termòmetre del cotxe indica 4,5ºC i anem vestits com si ens n’anéssim a Alaska. La Núria ens ha explicat una ruta a peu facileta per fer amb els nens per anar des del Pino Escobón fins al Molinete. El mega-arbre l’hem trobat sense problemes considerant que si entre els quatre no podíem abraçar el tronc, és un bitxo que no passa precisament desapercebut. Tot caminant ens ha anat passant el fred, el paisatge és molt humit, amb molta pau i molt bonic... però de Molinete, res de res. A la tornada, just sortint amb el cotxe hem vist l’indicador just per corroborar que som un desastre en comprovar que hem fet l’excursió just en la direcció contrària.
 |
| El Pino Escobón |
11:30 Malgrat que el pícnic ja el tenia a punt (la nostra clàssica amanida de pasta, croquetes i truita de patates) qualsevol s'atreveix a menjar a fora!!!! Amb aquest fred que pela! Hem tornat a l'apartament i les noies de la casa ens hi hem quedat descansant i el meu fill i el meu company han anat a "investigar". El resultat d'aquestes aventures ha estat trobar el "Comercio", l'única botiga del poble on han comprat una navalla de record, molt xula i molt barata. Després han anat a una plaça amb uns jocs infantils com els de quan nosaltres erem petits, de quan els nens quèiem, ens pelàvem els genolls i continuàvem jugant sobre un paviment que no era tou i sense interposar cap demanda . Al nostre fill li han encantat.
 |
| Jocs infantils dels 80 |
16:00 Després de dinar i fer la migdiada hem decidit d'anar a Teruel per verificar que, realment, existeixi. Són aproximadament 45 km inacabables per un paisatge més propi d'escòcia o d'un capítol dels Teletubbies fins a arribar a la capital, però hem estat més d'una hora per arribar.
 |
| Escòcia, Teletubbies o Serra de Gúdar? |
 |
| El Torico |
La plaça del Torico és el centre neuràlgic del casc antic de Teruel, una plaça de forma trapezoidal en planta amb una urbanització molt fashion (de nit la il·luminació ha de ser per sucar-hi pa...). Vam aprofitar per berenar uns xurros (congelats i refregits) amb xocolata (molt bona) en un bar sota els porxos. He de dir que els lavabos d'aquest bar (no sóc capaç de recordar el nom) poden concursar amb els més cutres que he vist a Lisboa i a Cairo... i això no és poca cosa!
El Torico és un tema absolutament desproporcionat: una diminuta escultura de bronze d'un toro ibèric i cañí sobre una columna de granit, la qual, també és la base d'una font on els brolladors són caps de toro...sí senyor, molt aprofitadet.
Vam visitar la catedral. L'entrada a la catedral i al Museu d'Art Sacre val 3€, però la senyora de la guixeta ens va dir que "avui val 2€"... Curiós. La catedral estava poblada de cadires, però moltes moltes, d'aquestes de terrassa de bar de plàstic color blanc pertot arreu. Segons ens van dir hi havia un casament en unes hores i no cobraven l'entrada sencera perquè no es podia apreciar correctament l'espai. Al cap d'una estona, des de fora, vam poder veure la núvia entrar a la catedral-terracita-de-verano.
Que davant la tòpica pregunta ¿Teruel existe? (de la que els propis habitants deuen estar fins als nassos) puc contestar que sí, però que (i que em perdonin) no em va semblar una ciutat especialment interessant. Val a dir que es marquen gols a la porta pròpia situant la Oficina de Turisme en la plaça més cutre, fosca, humida i desangelada de tota la ciutat i, a més, es pot saber qui carai ha escollit aquest mobiliari urbà de la foto? Crec que és dels dissenys més diabòlics que he vist en la meva professió com a arquitecte...Ja no podien integrar-hi rés més: fanal, paperera, jardinera i banc...A partir d'aquesta excursió ja he canviat la meva opinió que a Zaragoza és on hi ha els fanals més horribles.
 |
Ens acomiadem de Teruel amb un cartell per ampliar la colecció.
|
Índex Valdelinares existeix
01 Jo buscava rovellons i vaig trobar un bambi
02 Benvinguts a Alaska
03 Paella Valenciana a l'estil de Kiev
