 |
| Un petit turista |
Les
condicions en què coneixes els llocs en defineix la seva imatge a la teva ment
per sempre i, en aquestes qüestions, el meu company i jo som persones
afortunades. Vam estar a Venècia durant dos mesos i la primera vegada que vaig
veure la Piazza San Marco va ser al cap d’una quinzena d’haver-hi arribat. Era
una nit plujosa del mes d’agost i, entrar a la Piazza per un escaire, a les
fosques, en silenci i sense ni una ànima en va gravar aquesta imatge per sempre
a la meva retina. Per més vegades que hi tornés, amb la plaça a vessar de
coloms i turistes, per mi la Piazza es fresca, humida i silenciosa.
Vam viatjar a la
frontera de França amb Suïssa per veure la capella de
Ronchamp del nostre admirat Le Corbusier, la sort
també ens va acompanyar i la vam veure completament nevada. En el mateix
viatge, de tornada a casa, vam parar a dormir al convent de “La Tourette”,
del mateix arquitecte. Us imagineu com va ser fer vida monacal al bell mig de
la boira en un edifici de la més pura austeritat? Tenim sort, sí senyor! I si
us dic que hem viscut una inundació a Cairo? Pluja a la Vall dels Reis?
Mmmmmm...
I tot això per dir
que, de totes les maneres que podíem haver entrat a Melilla La Vieja, la primera vegada va ser de nit, amb tot a punt
per a la fira medieval de l’endemà i amb la millor companyia. La sensació
d’irrealitat m’acompanyarà sempre que hi pensi, va ser com un flash, com transportar-se
en el temps, accedir pel túnel del temps (en aquest cas l’entrada des de la plaça
de les Cultures a través de la porta de la muralla on havíen instal·lat els instruments de tortura per la fira de
l’endemà). Després de les tapas a “El Sevilla”, la meva filla ja estava
cansada, però hauríeu d’haver vist la cara del meu fill... Jutgeu vosaltres
mateixos aquí
si l’ambientació no era increíble en aquest mercat medieval que s’hi celebra
anualment. A partir d’aquí tot va ser fàcil, el que veiéssim l’endemà ens havia
d’agradar forçosament.
