Fez 2010. 03 Gastronomia local

Barat, Barat, molt barat… i tot molt bo, és el millor resum que puc fer. A primer cop d’ull hi ha molts llocs on anar, però en tots fan gairebé el mateix...tajine i couscous....couscous i tajine.....i te a la menta en quantitats industrials.

Malgrat aquest esforç de síntesi, i veient l’afició del meu company de fotografiar tot allò que mengem (i el que no, també) aprofito per fer una petita introducció sobre tot allò comestible que hom pot trobar passejant per Fez.

La Rue Serrajine, just al capdamunt de la Talaa Seghira.

Fez 2010. 02 Dades útils

En aquesta ocasió vam comprar els bitllets només 15 dies abans i en un moment en el qual estava força enfeinada, fet que va suposar que fos una de les escapades que menys m’he preparat i documentat. Anava carregada d’idees pre-concebudes que van anar caient a mesura que caminava per la medina, de manera que a continuació poso tota la informació de la qual disposava i la que vaig aprendre durant l’estada per si pot resultar d’utilitat.



Aspecte dels cartells indicadors a la medina

Gener 2011. Per terres d'Al·là

PER TERRES D'AL·LÀ. Viatge a l'altra riba de la mediterrània
Gabriel Pernau
Col. Ulyssus
Ed. Brau
Origen: Biblioteca pública

El periodista autor d’aquest llibre es proposa seguir “l’altra costa mediterrània” en bicicleta, des de Tànger fins a Istanbul amb una idea massa formada de com havien d’anar les coses, com ell mateix diu. Poc a poc i amb molts quilòmetres a l’esquena tot buscant els trets característics dels habitants d’aquest països costaners, l’autor ens diu: “Viatges amb el propòsit de no modificar ni influir en la gent i acabes descobrint que tots els teus intents per no deixar petjada són en va”. (p.187)

Aleshores es pregunta què impulsa a l’home a afrontar desafiaments que li poden costar la vida. ¿Els diners?, ¿la fama?, ¿l’afany de superació? Alguna cosa més hi deu haver. Pot ser que sigui la vida mateixa, l’ànsia de viure i gaudir cada segon que ens ha estat concedit. D’aquesta manera, en arribar al final del camí, podem concloure que vam intentar ser nosaltres mateixos i aprofitar cada instant com si fos l’últim. Tot plegat, però, són frivolitats de rics. Als països pobres, la gent prou feina té a sobreviure. (p.231)

Les respostes van succeïnt-se en el llarg camí que va, no sense dificultats. M’he adonat que no he copiat cap cita sobre el Marroc, d’absorta que estava en la lectura, però adjunto les cites que m’han cridat l’atenció de cada país que recorre.

Algèria

Em pregunto per què els àrabs són tan tancats i poc curiosos. ¿Què se n’ha fet del poble que va aprendre els secrets de l’agricultura i el plaer per la bona vida a Síria?, ¿on és la cultura que va aixecar l’Alhambra o la mesquita de Córdoba?, ¿on és la civilització que va recuperar els grans pensadors clàssics, que va innovar en ciències i arts, que va conquerir nous móns amb el pes de la cultura i no sols amb el tall de les armes? ¿No en queda res de tot això? Em resisteixo a creure-ho. (p. 111)

Egipte

En arribar a Cairo, la ciutat de la qual es va enamorar Terenci Moix, la descriu magistralment: “Els autobusos no s’aturen i en poca estona sóc testimoni d’escenes inversemblants com la que protagonitza una dona disposada a immolar-se, que se situa enmig de la trajectòria d’un vehicle, braços enlaire per obligar el conductor a parar. (…) Les ancianes practiquen els cent metres llisos i els coixos arrenquen a córrer, com si el bastó fos una tercera cama, fins que arriben a l’altura de l’autobús i una mà salvadora els estira cap a l’interior. Afegeixi’s a aquesta imatge conductors que surten d’un col•lapse fent marxa enrera, pressumptes suïcides que, amb un nen a coll, creuen un pas elevat de quatre carrils on se circula a alta velocitat, executius que es posen a caminar entre els cotxes amb la vista perduda mentre parlen pel mobil o la sintonia constant de centenars de clàxons que sonen alhora, i s’obtindrà un quadre aproximat del què és un dia qualsevol a El Caire”. (p.171)

I sempre troba un punt d’humor per descriure alguns comportaments: “A Egipte, que deu ser el país més sorollós del món, l’important no és que et vegin, sinó que et sentin. Els propietaris equipen els seus vehicles amb botzines d’una potència inaudita. Les motos munten clàxons de cotxe; els cotxes, de camió, i el camions, aparells eixordadors que semblen sirenes de vaixell. Això sí, a la nit, tothom amb els llums apagats per no gastar la bateria”. (p. 208)

Jordània

Els àrabs posseeixen una capacitat inusual per fer-te sentir bé, per més lluny que siguis de casa teva i per més allunyat que et sentis de la seva cultura. En cap moment he sentit que se m’estigui imposant res ni ningú m’ha violentat. (…) La part negativa d’aquest comportament és l’escassa curiositat de la gent. Et respecten tant que, en reciprocitat, resulta difícil, per no dir impossible, ensumar en les vides privades més enllà del que s’amaga rera el seu estricte comportament públic. (p.240)

Israel

La situació és de guerra civil, però quan vius aquí i t’adones que, malgrat els atacs suïcides, la majoria de les víctimes són musulmans, reconeixes qui és l’agressor. (p.296)

Algú em xiula i, en girar el cap, veig a la meva dreta un noi que m’amenaça amb una pedra. No passa res, però estic intranquil. La sensació que en qualsevol moment pot succeir alguna cosa és constant. (…) Supero un check-point i deixo enrera els poc autònoms territoris palestins. De cop i volta, tot canvia. Acabo d’atravessar una d’aquelles barreres invisibles que també he trobat a Jerusalem. Sóc en territori jueu, ara. Aquí no hi ha vigilància, quarters i rases, sinó camins bucòlics en els quals floreix la ginesta. (p.297)

Mentre el taxi avança cap al nord en direcció Síria, sento que m’allunyo d’un país irreal, barreja de somni, experiment i paradís artificial. (p.324)

Síria

Tothom a qui pregunto pel carrer s’atura a orientar-me. Parlen amb lentitud, intenten expressar-se de forma correcta, i fins i tot els policies són simpàtics. Sí: en hospitalitat envers l’estranger, pocs llocs la superen. I no és extrany que sigui així, ja que és un dels bressols de la civilització, la ciutat més antiga del món. (p.328)

En aquesta ciutat (Damasc) amb set mil anys d’història la gent ni pregunta en qualsevol instant si creus en Jesucrist o Mahoma. Està acostumada a la varietat i la respecta. Fins aquí la visió positiva de la realitat. La negativa és menys idílica. Com en la majoria de ciutats àrabs, el tu i el jo són conceptes molt definits, capses tancades amb poca interrelació. Hi ha tolerància i convivència en el sentit més estricte de les paraules. Uns i altres viuen junts, així que conviuen i es toleren. I poc més. (p.338)

Líban

D’una vetllada compartida amb Tomàs Alcoverro, em quedo amb dues cites d’aquest periodista afincat a Beirut des de fa alguna dècada: “Beirut ha perdut la tendresa i la seva cara amable. És la ciutat dels miratges i el capitalisme salvatge. Sembla bonic però de seguida descobreixes com n’és, d’inconscient”. (p.351)

“Com en el passat, Beirut és una ciutat estat, i això va ser el que em va seduir, la suavitat en el viure, la permissivitat en els costums, el fet que no és un lloc implacable. Beirut és una metròpoli àrab i mediterrània occidentalitzada”. (p.353)

Turquia

Els àrabs, tant els sirians com la resta, no han perdonat als turcs que rebutgéssin l’arabització. Es van convertir a l’Islam, però a diferencia del que va passar en gairebé totes les terres conquerides en nom d’Al•là, aquest poble procedent de les planures d’Àsia Central va rebutjar la llengua de Mahoma i les formes de vida sorgides dels deserts aràbigs. Les seves mires estaven posades a Occident, cap on encara miren ara. (p.371)

La gent és plàcida i trista com la música que vaig sentir a l’etació d’autobusos d’Izmir. Són mediterranis però no d’aquell tipus extrovertit i cridaner que trobes a València, Nàpols o Orà. Pertanyen a aquella classe de riberencs melancòlics que proliferen a Grècia, al Marroc o a Sicília. (p.395)

Turquia és un país cruïlla, i sent aquesta la seva gràcia, sovint també és la seva creu. Els seus habitants són d’aquí i d’allà, però ni europeus ni asiàtics, ni cristians ni musulmans, els consideren dels seus. I ells, que ho saben, fan el seu camí, avançant cap on els interessa, cap a l’Europa a la qual s’apropen des de fa segles, però sense acabar-hi d’arribar mai. (…) Resta per veure si Europa accepta un país musulmà com a soci. Una incertesa més d’aquest viatge que se m’escapa. (p.411)

Conclusions

El Pròxim Orient meravella el viatger amb la mateixa intensitat que l’aterra. Majories que oprimeixen minories, desplaçaments massius de població, agrupament de la gent en funció de la seva fe, murs que divideixen territoris i col•lectius, drets basats en qui va ser el primer en trepitjar aquestes terres… I el terror que no s’atura. (p.355)

Tranquilitat, tristesa i malenconia, extroversió, escàndol… És difícil traçar un mapa dels diferents caràcters humans que habiten a la vora d’aquest mar. És gairebé impossible delimitar on s’acaba una forma de ser i on en comença una altra. (p. 395)

Deixo un enllaç a la música melanconiosa de Sezen Aksu, a la qual admiro gairebé idolantrant-la, que et tranporta a les postes de sol a Istanbul davant el bòsfor.