BTT - De Sant Vicenç dels Horts a la Platja del Prat

Per poder dir que estic desentrenada hauria d'haver estat entrenada en algun moment de la meva vida, i no és així. Per tant, començar aquesta entrada dient que estic desentrenada no seria del tot exacte.

Les nostres sortides en bicicleta en els darrers anys han estat limitades a les distàncies que els nens poden seguir, arribant a un màxim de 12,5 km la setmana passada. Però avui hem decidit que sortiríem sense ells a veure què erem capaços de fer.

Aquí teniu l'enllaç a Wikiloc per si voleu baixar-vos el track o, simplement, tafanejar.

Camí d'anada:

10:20 Sortida de Sant Vicenç dels Horts

12:00 Arribada a la platja del Prat

19 km en bici

Camí de tornada:

12:30 Sortida de la platja del Prat

13:30 Estació de Cornellà-Riera

14:00 Arribada a Sant Vicenç dels Horts

12 km en bici + 9 km en tren

Els atzars de la vida ens situaven avui a nosaltres i les nostres bicicletes a Sant Vicenç dels Horts, al Baix Llobregat, i seguint els consells del meu sogre (que és un crack del senderisme) teníem l'objectiu d'arribar al mar seguint la riba dreta del Llobregat. El meu company tenia molt clar aquest objectiu, jo no tant. De fet, abans de sortir he localitzat les estacions de tren més properes per si calia fer una mica de "trampa" a la tornada.



El camí paral·lel a la via de l'AVE

Des de Sant Vicenç hi ha tres camins paral·lels al Llobregat: entre els horts i la A2, just al costat de les vies de l'AVE i just al costat del talús que forma la llera del riu. En els nostres passetjos amb els nens intentem anar sempre per la riba del riu pel seu interès natural i perquè resta més alunyat de la fressa que fan els cotxes de l'autopista i dels ensurts que provoca l'AVE en passar, però en aquesta ocasió hem seguit el camí "del mig" paral·lel a les vies perquè està més ben acondicionat i és més planer. Crec que és el més proper que estaré d'un AVE en moviment, si no baixen una mica els preus!


La caseta blava, com li diuen els meus fills

En arribar a "la caseta blava", que és el punt més llunyà on hem arribat amb els nens, el camí ha empitjorat considerablement durant una estona, però de seguida ens hem vist recompensats amb el fantàstic parc fluvial que tenen a Sant Boi de Llobregat. D'aquest parc surten dos vials paral·lels en direcció al mar: un de terra en una cota més elevada proper a la riba del riu que permet veure millor el paisatge i un altre d'asfaltat uns metres més enllà, a la cota dels camps. El primer és utilitzat per vianants i ciclistes i el segon també és utilitzat per aquests i també per vehicles. Hem anat canviant de camí en funció de l'estat d'aquest provocat per les pluges d'ahir mateix.



Parc "dels topos" a Sant Boi, que diu el meu fill

El camí en arribar al Prat del Llobregat està en la seva versió més austera: es transforma en una gran explanada encimentada que discorre a la mateixa cota del riu (imagino que deu ser zona inundable) i passa per sota de nombrosos ponts. S'està construint un parc paral·lel a aquesta massa de ciment que serà fantàstic quan estigui acabat.

En aquesta zona hi havia divergència d'opinions, perquè al meu company li ha encantat la dimensió i la sensació del camí en aquest tram, dient que semblava "La acequia de asfalto" del final de Grease o la zona on es situa la fantàstica persecució de Terminator II... Per gustos, els colors.

Aquest camí paral·lel al riu, en arribar al Prat, està tallat per obres i cal seguir un desviament senyalitzat d'un parell de quilòmetres. Considerant que des de Sant Boi estava convençuda que no arribaria (tot i que em trobava bé) aquest desviament m'ha minat la moral.


El camí al Prat i les carxoferes

Malgrat això, un cop tornes al camí el paisatge canvia completament, envoltats d'hortes plenes a vessar d'enciams "fulla de roure" i les fantàstiques carxofes del Prat (aquest any malmeses per les gelades...) finalment hem arribat al Centre d'Interpretació.

L'Antiga Caserna dels Carrabiners

Des d'aquest punt parteixen diversos itineraris pel parc natural, només un dels quals és permès de fer-lo en bicicleta, perquè la resta discorren per l'interior de l'espai protegit i cal fer-los a peu. Queda pendent per un altre dia.

Hem seguit els 2,2 km que separen aquest punt de l'antiga Caserna dels Carrabiners, l'edifici on vivia la guàrdia costera durant la República, final del nostre trajecte i on hem parat una estona a recuperar forces i a fer un entrepà de pernil ibèric, que sempre aixeca la moral.

Aquest és un indret molt interessant perquè el despoblament de l'entorn de la caserna, la seva llunyania del poble i la fragilitat dels camins enfront dels aiguats i riades provocava que els carrabiners sovint quedéssin aïllats. La principal dificultat que havien de suportar els carrabiners destacats a la caserna era el paludisme transmès pels mosquits que es criaven en els espais inundats propers. Sovint tota la guarnició i totes les seves famílies estaven malalts de febres.

El pati de la caserna

La precarietat i l'estretor de les vivendes originals provocava que els carrabiners destinats (uns 20 a principis del segle XX, alguns d'ells amb la família) visquessin amuntegats. Els oficials (capitans o tinents) residien, en canvi, al Prat o al veí Semàfor (visita pendent per una altra ocasió).



Interior d'un habitatge

Malgrat l'estat de deteriorament es pot veure la distribució dels habitatges i en aquest espai es respira una certa intemporalitat. No es pot accedir més enllà de la caserna en direcció al mar perquè es tracta d'un espai protegit de nidificació d'aus.

En tornar a pujar a la bici ja he intuït que la tornada seria dura... no pas pel cansament (que també, no ens enganyem) sinó sobretot pel dolor al "seient", per no ser grollera. Aquesta desagradable sensació ha anat in crescendo i just a la passera que creua el Llobregat a l'alçada de Cornellà he hagut de dir prou.



La passera que creua el riu Llobregat

Hem creuat el riu i la Ronda del Litoral per la passera que hem vist mil vegades des d'aquesta autovia i hem anat fins l'estació, ben a prop, per tornar al punt d'inici amb tren.

Els bitllets del tren

Crec que el mal al cul em durarà uns quants dies!

Un fantàstic exemplar "de llibre"



Febrer 2011. El cielo protector

EL CIELO PROTECTOR
Paul Bowles
www.paulbowles.org
Col·lecció Biblioteca Formentor
Ed. Seix Barral
Orígen: Biblioteca Pública

Sembla un tòpic afirmar que aquest llibre és una obra mestra, però és justament un fet. Quan hom acaba de llegir una obra com aquesta sent una buidor interior, un silenci similar a la mort d’un ésser estimat descrita per l’autor a la pàgina 262: “La persona que ha estado contando los segundos frenéticamente de camino al tren y llega jadeando en el mismo momento en que el tren desaparece, sabiendo que el próximo tardará horas en pasar, siente algo de ese repentino exceso de tiempo, la sensación momentanea de ahogarse en un elemento demasiado rico, demasiado abundante para ser consumido y que por eso mismo resulta falto de sentido, inexistente”.

Port i Kit Moresby són un jove matrimoni americà en un continu viatge pel nord d’Àfrica, en una profunda recerca interior sense un objectiu a l’horitzó. El propi protagonista “no se consideraba un turista; era un viajero. La diferencia, explicaba, radica en parte en el tiempo. Mientras que el turista suele apresurarse por volver a casa al cabo de pocas semanas o pocos meses, el viajero, sin pertenecer más a un lugar que al siguiente, se desplaza despacio y durante un periodo de años de una parte de la tierra a otra”. (p.17)

I en aquest viatge a les emocions més profundes, ocultes i primàries, l’autor penetra en l’interior dels personatges juntament amb el lector, el qual veu l’acció des de les emocions i el fil argumental es converteix en un pretext per a la recerca de sentiments.

“Port observaba fascinado, como siempre que veía a un ser humano reducido a la categoría de autómata o de caricatura. Tales personas, sometidas por una circunstancia o otra y del modo que fuera, ridículas u horribles, le deleitaban”. (p.60)

Encisats per una cultura aliena i enfonsats en la contraposició amb el desconegut, els protagonistes es desintegren lentament des de l’interior en una profunda soledat, alegoria del desert en el qual s’endinsen.

“La cima estaba infinitamente más arriba y más lejos de lo que habían imaginado. Cuando finalmente lo alcanzaron, el “ereg” los rodeaba con su mar de olas inmóviles. No se detuvieron a mirar: el silencio absoluto es demasiado poderoso cuando uno se confía a él, aunque sea un instante; su hechizo es demasiado difícil de romper”. (p.258)

Lluny de sentir necessitat de veure la película homònima d’en Bertolucci, prefereixo recordar i reviure aquest llibre ben aviat quan, envoltada de sorra amb la meva família, pugui gaudir del silenci dels “ergs” del sud del Marroc.

“El viento en la ventana celebraba la oscura sensación de haber alcanzado un grado más profundo de soledad” (p.242).

Fez 2010. 05 Per la medina de Fez

Aquesta és la història de tot el que no vaig veure a Fez, del que no vaig fer, del que no vaig entendre, copsar ni gaudir. Això és la palesa demostració que mentalment m’ha quedat la porta molt oberta a tornar a aquesta misteriosa ciutat. També és la prova fefaent de que qualsevol viatger pot sumir-se en la mediocritat i perdre el temps, aquest do valuós que no es pot malgastar, per raons que, més tard, ni un mateix pot lograr entendre.