Encerclant d'Atlas 2013: 04 De la Zaouia Ahansal a Agouti

04 De la Zaouia Ahansal a Agouti (26.06)

Etapa: 69 km - Link a Google Maps

Allotjament: Gîte Flilou - La Maison Berbère 

• 415 DH per la mitja pensió de 2 adults i 2 nens 
• Links: Ressenya al blog - Web

Tip del dia:

• Desconnexió: em declaro una fervent buscadora de xarxes wifi (com una mena de saorí amb el mòbil a la mà cercant cobertura) però, en aquestes valls la connexió amb la natura és tan intensa que, fins i tot jo, recomano desconnectar i gaudir de la connexió amb tu mateix i amb la teva família.

Magnífiques estampes de la vida quotidiana a Amezray en l'època de la collita dels cereals

Diuen que, de vegades, es tanca una porta per tal que se’n pugui obrir una d’altra. Així, el fet de no haver trobat ni mula ni muler per anar d’excursió avui, ha derivat en fer coses no previstes inicialment i molt interessants igualment. El primer aprenentatge del dia, però, és que hem arribat a la conclusió que “no hi havia mules disponibles” perquè és època de collita dels cereals i totes les mules estaven ocupades a les eres dels pobles batent el blat, com podrem comprovar més endavant i durant els dies successius. Tanmateix, poder veure en directe les rutines que tantes vegades el meu pare m'ha explicat, ha estat una oportunitat. Hem vist eres arreu del Marroc durants els nostres viatges, però ha estat la primera ocasió que les hem vist en funcionament. Hem pogut observar la sega als camps, les fileres de petits ases fent la batuda a les eres i, finalment, els homes que, forca en mà, feien el ventat per separar el gra de la palla. Ha estat un procés apassionant que hem pogut compartir amb els nens.

Vistes del fantàstic Ighrem d'Amezray, recentment restaurat per Salima Naji

Però comencem des de l'inici del dia. L’esmorzar d’avui ha estat el presagi d’un bon dia (aquesta frase crec que la repeteixo cada dia, oi?): deliciós, abundant i ens ha servit per començar la jornada amb energia. Hem pogut esmorzar amb molta calma i recollir les coses molt més tranquil·lament que de costum, sabent que avui teníem poquets quilòmetres per davant, tot i que eren de pista en la seva totalitat. Després de recollir les motxilles i pagar a l'hotel, hem carregat el cotxe i hem anat fins al “Ighrem” (agadir o graner col·lectiu) que està just al davant de l’hotel, un edifici espectacular i fascinant que sembla tret directament d'algun llibre de Tolkien. Si voleu més informació sobre tipologies arquitectòniques d'aquestes terres, cliqueu aquí. 

Hem aparcat a prop i hem anat donant la volta a l'edifici aprofitant la magnífica llum per fer fotos, gaudint de cada detall del seu exterior. Aquest graner en concret reposa sobre el cim d'un turonet i el seu domini visual de la vall és espectacular. No menys imponent és la seva alçada i els detalls de tova a les façanes.

De seguida que hem arribat a unes cases properes, ha vingut una dona cap a nosaltres amb la clau de la porta principal i, al cap d'uns minuts, ha vingut el guardià a fer-nos la visita guiada. Hem recorregut tot l'interior de l'edifici fins arribar a la coberta i, creieu-me, les vistes des d'allà eren impressionants; les escales per arribar-hi, encara més. Als nens els ha agradat molt tot plegat, ha estat per ells una autèntica aventura, el nostre fill semblava un petit "Indiana Jones" pujant per les escales de mà fetes amb troncs de palmera. La nostra filla, feina ens ha costat que les pugés i ha estat una epopeia pujar-la a coll pel tronc de palmera amb petites incisions on recolzar cada peu que fa d'escala... L'interior de l'edifici és molt fosc i l'alçada de les diferents plantes és molt reduïda, de tal manera que cal circular-hi gairebé ajupit, per aprofitar el màxim de superfície horitzontal per a l'emagatzematge dels cereals. En algunes plantes encara hi havia panotxes de blat de moro acumulades.

Interior de l'Ighrem d'Amezray

En Youssef, un guia de muntanya de la zona i persona de referència entre els excursionistes i escaladors que fa anys que tenen cita amb les muntanyes properes, ens ha estat explicant un munt de coses de la vida actual per aquella part de l'Atlas i, sobretot, de la manera com creu que hauria de progressar aquella zona. Resulta curiós veure que hi ha una gran diferència entre les prioritats que consideren des de l'Administració i les que els vilatans consideren més indispensables. Des del nostre punt de vista, totes elles són molt necessàries però, efectivament, els arguments que ens han presentat els propis habitants de les zones que hem anat visitant ens han semblat sempre més ben justificats i realistes. En aquest cas en particular, la conversa ha estat molt interessant i enriquidora, tractant especialment dos temes que són d'actualitat a la vall de l'Oued Ahansal: la construcció d'un institut per a alumnes interns i l'asfaltat de la pista des del nucli d'Agoudim fins al port, on arriba l'asfalt provinent d'Ait M'hamed i Azilal.

El nou institut en construcció

No hi ha cap mena de dubte que la construcció de l'Institut serà una gran millora per als habitants de la vall i dels poblats propers, que actualment cal que es desplacin fins a Azilal per a cursar l'educació secundària. El que resulta més dubtós és el llenguatge arquitectònic i la implantació que han utilitzat per al complex d'edificis que estan construint, amb una integració força autista i amb un llenguatge i composició dels volums completament aliens a l'arquitectura d'aquesta part del país. 

Pel que fa a l'asfaltat de la pista, els habitants d'alta muntanya saben perfectament que és una solució que els resoldrà la mobilitat provisionalment, durant dos o tres anys, però que l'asfalt es degradarà ràpidament amb les nevades i les gelades transformant aquesta carretera en quelcom impracticable. El manteniment d'una pista el poden fer amb els seus propis mitjans però el manteniment d'una carretera no és possible i, sovint, el manteniment que pot oferir l'Administració arriba tard, quan l'asfalt està molt degradat. Com a usuaris de rutes de muntanya, hem constatat moltíssimes vegades que és molt millor una pista mantinguda que una carretera amb manca de manteniment. 

Després de la visita al graner, el guardià ens ha ensenyat la seva casa, en la qual té condicionada una part com a casa d’hostes, per al turisme familiar o d'excursionistes que hi ha en aquesta vall. És un lloc senzill però net, diria que molt recomanable, i a la seva pròpia casa hi havia la seva filla amb el teler fent una estora, una meravella i una proesa de paciència. 

El nucli d'Agoudim amb el camí de Taghia al fons

Deixem aquesta família amb una sensació agredolça: contents en veure com n'estan d'orgullosos de les seves tradicions i les seves costums, però angoixats en pensar que, amb l'asfaltat de la carretera, el seu "modus vivendi" està irremissiblement amenaçat. Amb l'asfalt arribaran els turistes en grans grups, amb tot el que això implica respecte del canvi de model vital, de l'esgotament dels recursos disponibles i de la gestió dels residus que restaran aquí quan ells abandonin ràpidament aquesta zona per anar a visitar un altre "paradís perdut".

Hem anat en cotxe fins al nucli d'Agoudim, el següent poble i nucli administratiu de la vall, ple d'edificacions de terra i algunes Kasbahs, un paratge molt bucòlic al costat del riu. Hem agafat el camí de Taghia fins on ens ha estat possible amb el cotxe i hem aprofitat per sucar una mica els peus al riu, l'Oued Ahansal. Després d'un "intens diàleg" amb el nostre fill, l'hem convençut que era inútil posar-se el banyador per nedar en aquest riu i, de seguida que ha posat els peus a l’aigua, s’ha adonat que no els podia tenir allà a dins més enllà del moment de fer la foto. Estava gèlida. A mi, que sóc de secà i no em banyo enlloc amb una temperatura de l'aigua inferior als 30º, m’han durat els peus calents un parell d’hores, com si els hagués passat pel "frigidàrium" d'un balneari. 

Remullada de peus a l'Oued Ahansal, a l'inici del camí cap a Taghia

En sortir, sabíem que teníem per davant uns 80 km de pista per la muntanya fins a arribar a Agouti, el nostre destí d’avui. Ha estat una sorpresa comprovar que la primera part de pista, que ja ens havien previngut que es trobava en obres, estava pràcticament a punt de rebre l'asfalt i l’amplada i la base eren molt millors del que esperàvem trobar. L'únic inconvenient, un munt de camions de les obres circulant com bojos, uns camions de la Segona Guerra Mundial com a mínim, de la marca “Bedford” un classic a l’Alt Atlas. El meu fill té una grandíssima col·lecció de fotos d'aquests camions, que el tenen encisat. Moltíssima grava per tot arreu, també. La nostra filla, que té una capacitat innata per adormir-se en les condicions de circulació més complicades, s’ha adormit tot el camí. Després d'abandonar l'asfalt, ja en direcció cap a la Vall dels Aït Bou Guemez, i després d'haver pujat un parell de ports de més de 2.600 metres, amb unes vistes increïbles del mar de muntanyes a sota nostre, la nostra filla s’ha despertat quan ha sentit la paraula màgica: piscolabis.

Alguns integrants de la "gincama" que hem fet per les obres d'asfaltat de la carretera

Hem fet una paradeta en creuar el coll que dóna pas a la “vall feliç”, que és com s’anomena a la Vall dels Aït Bou Guemez. Se’n diu així, amb tota la raó, perquè és una zona increïblement fèrtil de terra argilosa gairebé de color granat, els colors del paisatge són un espectacle, l’aridesa de la muntanya contrasta amb la verdor i vermellor a la vall. Un lloc preciós on el turisme gairebé no ha arribat, o almenys no han arribat els grups, que ja és molt. Clar que això està on “Crist va perdre l’espardenya”. Per més informació sobre la vall explicada per un gran entès, cliqueu aquí.

El trencall on eixem l'asfalt i enllacem amb la pista que va fins a la vall

L'exhuberància de la Vall dels Aït Bou Guemez és visible des de molt lluny

El primer nucli de la vall, Aghbalou, és un presagi de la immensa bellesa d'aquest indret

Havíem estat mirant per Internet algun allotjament però n'hi ha tants! A darrera hora hem decidit d'anar al “Flilou”, un clàssic i un referent de la zona, recomanat pels nostres amics de Melilla, on hem decidit de quedar-nos un parell de dies quan hem vist la terrassa que té aquest alberg. Ens han ofert una habitació per a sis persones a un preu molt interessant que hem acceptat ràpidament. El te de benvinguda ens l’han fet amb romaní, una delícia, ens hem instal·lat i ens hem preparat un bon dinar a la jaima que tenen a la terrassa, que ja tocava. Les vistes a la vall han fet la resta. 

La producció dels nostres artistes a la jaima del Flilou, a Agouti

La tarda? Res de res, sota la jaima veient com plovia una mica, llegint, escrivint tot això i els nens fent manualitats. Una tarda molt tranquil·la, deu ser això el "slow travel"? Hem quedat amb els nois de l'alberg que ens faran un tajine de pollastre i una sopa a les 20:00. Fins aleshores, poca cosa més avui, que estem de vacances. 

Es pot acabar milor un dia??

EDITO: segueixo afirmant, després d'alguns anys, alguns viatges al Marroc i algunes visites a aquesta vall, que si em perdo, busqueu-me per aquí i, concretament, a la jaima del Flilou llegint una muntanya de llibres. No puc concebre venir aquí sense llibres i un parell de llibretes.

El meu paradís perdut: la jaima del Flilou