- Mareig: el suc de taronja de l'esmorzar i els revolts no semblen ser bons amics, millor porteu alguna cosa per al mareig.
- Aigua: l'única precaució que tenim al Marroc pel que fa al menjar és beure aigua embotellada. Si us dirigiu a la muntanya en època de calor, no és mala idea portar-ne unes quantes ampolles al maleter.
 |
| L'infame Nacional 8 |
Un dia esgotador malgrat que la previsió de quilòmetres per avui només eren inicialment 285, però això al Marroc no significa gran cosa. Als països menys desenvolupats val més no comptar les distàncies per quilòmetres, sinó que es fa per hores i, sobretot,
mai fer cas a les estimacions de temps de trajecte que diu Google Maps! Quan vols saber si un lloc et queda molt lluny,
val més preguntar-ho en hores perquè la informació en quilòmetres gairebé no serveix per res. Hi ha, a més, una paraula clau: goudronée. Si els dius això de seguida et diran si la pista està asfaltada o no i en quin estat es troba, tot i que això de vegades és molt subjectiu (
aquí ja us vam fer unes pinzellades del que podia significar l'estat d'una pista/carretera). I molt millor que el GPS o qualsevol plànol és el sistema
M.I.C. (marroquí indica camí), que mai falla.
Ahir al vespre ens va trucar el nostre amic PB al nostre mòbil marroquí per saber si tot anava bé i per donar-nos algunes indicacions de la ruta d’avui. Val a dir que les seves previsions en hores han estat completament exactes si exceptuem totes les vegades que hem hagut de parar a recollir vomitades de la meva filla dins el cotxe (2 vegades), a fer un te (2 vegades més) i a dinar (1 vegada i prou).
L’esmorzar a la casa rural ha estat impressionant, amb totes les pastes, pans, crêpes i melmelades casolans. A les 9:15 i a 29ºC sortíem en ruta i, malgrat el fantàstic esmorzar, la meva filla i el suc de taronja natural no s’han posat gaire d’acord i han decidit de separar-se al cap d’uns quilòmetres. Ens ha avisat que estava marejada (cosa rara en ella, que mai avisa), li hem donat una bossa, l’ha obert.... i ha vomitat a fora la bossa! En fi...
hem fet el numeret al mig de la carretera amb la nena despullada, rentant la cadireta i cagant-nos en tot. Quan ha tornat a vomitar després d’uns quilòmetres, per poc la tirem per la finestra.
La primera part del camí s’ha fet molt pesada i anàvem acollonits en veure com la temperatura cada vegada pujava més fins arribar a 42ºC a l’alçada de Beni Mellal, que és on afortunadament hem deixat la nacional per entrar cap a l’Atlas. No hi ha carretera més pesada y avorrida que la N8 en tot el Marroc! Aquesta segona part del camí ha estat més entretinguda perquè hi havia uns paisatges preciosos i un munt de coses per veure.
Cap a les 15:00 hem arribat a la cua del pantà de Bin el Ouidane, a uns 45 km de la nacional i just abans de començar a enfilar-nos cap a l'Atlas. Em fascina el pont que hi ha per creuar aquesta part del pantà, un pont metàl·lic que salva una distància increïble i que el seu paviment està format per travesses de tren. El meu amic PB l'anomena
"el puente inolvidable" per contrast amb "
el puente divertido", que es troba a la Vall del Tessaout a l'accés a la Gîte d'ït Ali N'Ito. No us podeu imaginar el tarrabastall que provoca el cotxe en passar-hi i, a més, és tant estret que si hom es creua amb algun vianant, aquest ha d'aferrar-se bé a la barana metàl·lica per no ser embestit. Per la vostra informació, era jo qui conduïa quan l’hem creuat, completament morta de por, com és habitual en una aventurera com jo. Hi ha alguns vídeos amb la meva cara de circumstàncies que ho demostren i, al mateix vídeo, es poden sentir les rialles dels meus fills i el meu company, demostració molt clara que tot és relatiu. Passat el pont hem muntat el nostre pícnic per fer un dinar rapidet considerant la calorada que estava caient, concretament
41ºC.
 |
| Creuant pel pont |
 |
| Una família desconeguda fent l'índio... |
El nostre pla inicial era allotjar-nos en una de les gîte de la zona, però som molt dèbils, hem arribat que eren gairebé les vuit del vespre i, finalment, hem acabat a un hotel que han construït recentment amb unes vistes espectaculars de l'Ighrem (graner col·lectiu). El lloc,
Dar Ahansal, val la pena i la parella que ho porten són molt amables. Hem estat comentant amb el propietari, guia de muntanya, que demà volíem anar a Taghia a peu (un poblet on només s’hi pot arribar en mula o a peu) i ens ha estat
intentant aconseguir una mula pels nens fins molt tard, sense gaire èxit.
 |
| El fabulós Graner d'Amezray des de l'hotel, sembla sortit d'una novel·la de Tolkien |
El sopar ha estat deliciós, cuinat al moment per la noia de la casa, feia temps que no menjàvem un tajine de kefta tant bo. També ens han portat una sopa, olives i dàtils. Ens han explicat que els dàtils es mengen amb la sopa i la meva filla, tan tranquil·la, ha agafat un dàtil i l’ha començat a sucar a la sopa.
Hauríeu d’haver vist la cara que posava la cuinera... Hem fet una dutxa ràpida i els nens ara ja dormen, nosaltres aprofitem una estona a la terrassa per "prendre la fresca" (a 28ºC), escriure això, fer una cervesa (no gaire freda, però hi posem ganes) i pensar què farem demà.
 |
| Un bon sopar és el millor punt i final a un dia de ruta |
El fet d'haver arribat tant tard avui no ens ha ajudat i demà
haurem de canviar de plans perquè sense mula desistim de fer l’excursió a Tàghia, fa massa calor pels nens. Tanmateix, segur que ens espera quelcom interessant...
Altres etapes d'aquest viatge: cliqueu aquí!
L'asfalt s'acaba a Tiloughite i la resta han estat 70 km de pista en bones condicions,pista per a porsches, una part del trajecte força lenta però molt agradable pel que fa al paisatge. Les vistes de “La Catedral de Roca” que han vingut a l'inici de la pista han estat increïbles, però la resta de camí fins a Amezray, que és on hem parat a dormir, se’ns ha fet força llarga. Però no ens hem avorrit gaire, sobretot perquè hem trobat un altre pont metàl·lic i de fusta menys singular (els feia l'exèrcit quan les riuades s'enduien els ponts i s'acaben quedant eternament) i uns motoristes espanyols literalment "tirats" al mig de la carretera fent un descans... Dues vegades ens hem equivocat per unes obres que hi havia i hem hagut de preguntar a uns treballadors per tornar-nos a orientar fins que finalment hem arribat cap allà les 19:30 a la vall de l'oued Ahansal, concretament al nucli d'Amezray.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!