Amb aquest títol tant
pretenciós acabo de quedar com una culta cosmopolita coneixedora de la ciutat
nord africana que ha gaudit de l’art d’aquests tres individus o com una idiota
que parla de tres desconeguts per a molta gent de la península (jo inclosa, és
clar). En fi, quan sigui gran pertanyeré al primer grup...
Melilla, reitero, ha
estat la gran sorpresa del viatge d’estiu d’enguany perquè, confiats en tenir uns guies d’excepció per visitar aquesta ciutat, no ens hem informat sobre la seva història, la forma urbana o la composició social,
tasques que fem sempre per defecte en visitar una nova ciutat. Aleshores amb quina idea arribàvem a la
ciutat? Doncs amb ben poca cosa, ho reconec... Simplement algunes
associacions d’idees força caduques (melilla = decadent, melilla = militar,
melilla = Franco...) totes elles potenciades per l’única persona propera a
nosaltres que va viure en la seva infantesa en aquesta ciutat i no en conserva
gaire bon record, pel que es veu.
Però tornant al títol
de l’entrada, són els tres noms que he extret de passejar per la ciutat,
d’observar els seus edificis i els seus carrers, de sentir parlar els seus
habitants amb l’orgull de qui parla de casa seva. A més, amb dos d’ells hi tinc
dues coses en comú, us ho explico...
 |
| Hotel Nacional |
Després d’un magnífic
sopar de tapes al “Sevilla”, hem passat la nit a l’Hotel Nacional i ens han
vingut a buscar per esmorzar el nostre amic PB i el seu fill AB. Ens han portat
a un bar proper, hem segut a la terrassa, hem mirat al voltant i hem decidit
per unanimitat que el que esmorzaríem serien uns bon xurros. I amb un inici de
dia tant prometedor, la resta no podia ser menys.
Exceptuant la visita
a “Melilla la Vieja”, concentrada dins les muralles i que cal fer
necessàriament a peu, la resta de la ciutat es gaudeix fent un passeig sense
rumb, mirant i admirant. I en aquest passeig, la ciutat contrasta i provoca: el contrast entre l’herència
decadent d’algunes dècades passades i la gran voluntat (i encert) actual de
modernitzar la ciutat, els seus edificis i l’espai públic; la provocació encara
latent d’allò que va ser la ciutat i allò que voldrien que fos fa que resulti
contradictòria i molt interessant. I si te l’explica un “melillense” de
soca-rel (que no “melillita”), no té preu.
Però tornem al
principi, anem pel primer nom: Enrique Nieto
(Una pista: Enrique Nieto es a Melilla el que Gaudí és a
Barcelona)
El primer que ens ha
cridat l’atenció de la ciutat de seguida que hem sortit del port han estat els
seus edificis. D’acord, som arquitectes... però quan estem de vacances intentem
no fer gaire militància. Tanmateix, ha estat com una mena de déjà vu, una sensació de familiaritat
curiosa. Els edificis de l’eixample de Melilla, la majoria d’ells de les
primeres dècades del segle XX, et transporten als edificis de la trama Cerdà
barcelonina amb alguns elements del més pur racionalisme, amb ornaments del
modernisme i amb l’aire de decadència de la Baixa a Lisboa. Déu n’hi do, no?
Així que la primera
pregunta que hem fet als nostres amics ha anat en aquesta direcció i la
resposta ens n’ha presentat el culpable: Enrique Nieto.
Català nascut a Barcelona el 1883 i deixeble de Gaudí, es llicencià com
arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, fet vital
en el qual coincidim ell, el meu company i jo mateixa, però amb una distància
en el temps de 95 anys.
Arribà a Melilla
l’any 1909 i es convertí posteriorment en el seu arquitecte muncipal, lloc que
ocupà durant 40 anys. A ell es deu bona part de la trama urbana i alguns dels
edificis modernistes més significatius de la ciutat. M’ha semblat molt curiós
saber que Melilla és la segona ciutat del món amb més edificis modernistes,
després de Barcelona, amb més de 900 exemplars.
Deixo aquí dos links on es parla del fenòmen del modernisme a la ciutat i
de la importància d’aquest individu que acabem de conèixer:
Anem pel segon nom: Mustafa Arruf
(Encara que a la ciutat l’anomenen simplement pel nom
“Mustafa”, no pas Mustafà com diríem per la península)
Escultor nascut a
Melilla i que ha traspassat les fronteres de la ciutat amb la seva obra, del
qual els melillenses parlen amb molt d’orgull. Però, sobretot, és el “culpable”
d’una gran part de les escultures urbanes que hom pot observar als espais
públics de la ciutat.
Una de les millors
maneres de fer ciutat, de generar vida en les trames urbanes és dotar-les d’una
urbanització que faciliti les relacions socials dels seus usuaris. El primer
pas per dinamitzar la vida d’un barri és que els seus habitants s’identifiquin
amb el seu espai urbà i que aquest els ofereixi comoditat, exemple vist a la
Barcelona post-olímpica amb molt d’èxit al Districte de Nou Barris. La resta és
qüestió de temps.
En el cas de Melilla,
penso que han encertat en l’escala d’aquestes intervencions: dels grans espais
com el Parque Hernández o la Plaça de les Cultures a la senzilla urbanització
dels carrers del seu eixample. Tenen tots, però, la presència de conjunts
escultòrics, petits o grans, figuratius o abstractes, però tots amb un missatge
per al vianant que els observa.
Tant si es tracta de la
representació de cèlebres personatges de la ciutat (com Enrique Nieto o
Fernando Arrabal, per exemple) o de valors abstractes (com el conjunt
“Encuentros”), Mustafa Arruf ha contribuït a la connexió entre els origens i la
moderna imatge de la ciutat.
Deixo aquí dos links on es parla de l’obra d’aquest artista:
 |
| Al Parc Hernández |
 |
| Al passeig marítim |
I ara toca el tercer
i darrer nom d’aquesta llista: Juan Carlos Martínez
(Charlie pels amics)
Quan una sola persona
reuneix creativitat, simpatia i joventut, poc més es pot demanar. Aquest
melillense format en Belles Arts està molt integrat en la vida associativa de
la ciutat i la seva producció artística no es limita únicament a l’escultura.
Estic segura que se’n parlarà molt perquè té el rar talent de que la seva
creativitat connecta amb la gent.
Confesso que no puc
ser gaire objectiva respecte d’aquest autor després de la fantàstica explicació
de la seva trajectòria que ens en va fer el nostre amic PB. A mi especialment
em va agradar el conjunt dedicat al “Quixot
i Cervantes”, on el personatge fa revelacions a cau d’orella de l’escriptor.
I confesso que als meus fills també, jeje.
I el segon punt de
coincidència d’aquesta entrada és que vam tenir la gran sort de poder
compartir, uns dies després, un sopar amb aquest artista on va demostrar-nos
ser una persona senzilla, agradable i, sobretot, amb interessant conversa.
 |
| Perdón, Carlos! |
Com m’agrada parlar
d’aquesta visita a Melilla...
